Abandonando la caverna en busca de la vida (Lectura platónica de La caverna de Rodolf Sirera)

El objetivo de este artículo es mostrar cómo un dramaturgo contemporáneo piensa de nuevo en la imagen platónica de la caverna para hablar del necesario viaje existencial y de la formación del hombre, lejos de la protección que las cavernas de cualquier tipo, como el hogar, el jardín familiar o la misma familia, pueden representar. Aunque desde una perspectiva en absoluto idealista o metafísica, Platón se convierte una vez más gracias a R. Sirera y a la aplicabilidad de las mismas imágenes platónicas en una referencia clásica tan útil como ineludible, si se tiene en cuenta el origen platónico de todas las cavernas literarias.

Filó d'Alexandria i el seu De opificio mundi (LIII-LXI): tot copsant les claus de la misogínia grega i occidental en un text jueu platonitzant.

L'objectiu d'aquest article és mostrar la secular tradició misògina occidental des dels seus orígens a Grècia tot analitzant un text de l'intèrpret al·legoric de la Bíblia Filó d'Alexandria, el De opificio mundi, al qual aplica una lectura fortament platonitzant. L'anàlisi acurada dels capítols dedicats a la creació divina de la dona i les seves conseqüències mostra fins a quin punt no és possible entendre aquest text sense tenir en compte una tradició filosòfica grega ja aleshores secular.

Rutas cinematográficas hacia la imagen platónica de la caverna

El objetivo de este artículo es demostrar la posibilidad de llegar también a la imagen platónica de l caverna desde el cine. En este sentido se puede hablar de referencias explícitas como en el caso de El conformista de B. Bertolucci o Shadowlands de R. Attenborough, si se tienen presentes las Crónicas de Narnia de C. S. Lewis- o The Picture of Dorian Gray -si se tiene presenta la novela de Oscar Wilde-, pero, en otras ocasiones, pese a que la influencia platónica no pueda ser demostrada, por ejemplo en The Truman Show, A Room with a View o Brideshead Revisited, podemos servirnos perfectamente de estas películas para guiar al público contemporáneo hacia aquella imagen platónica, ya que el mismo platón demuestra que se trata de una imagen aplicable y, en primer lugar, a su filosofía idealista.

Rutes cinematogràfiques vers la imatge platònica de la caverna

L'objectiu d'aquest article és demostrar la possibilitat d'arribar també a la imatge platònica de la caverna des del cinema. En aquest sentit es pot parlar de referències explícites, com en el cas de El conformista de B. Bertolucci, o Shadowlands -si es tenen presents les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis- o The Picture of Dorian Gray -si es té present la novel·la d'Oscar Wilde-, però, en d'altres ocasions, tot i que la influència platònica no pugui ser demostrada, per exemple a The Truman Show, A Room with a View o Brideshead Revisited, podem emprar perfectament aquestes pel·lícules per menar el públic contemporani vers aquella imatge platònica, ja que el mateix Plató demostra que es tracta d¿una imatge aplicable i, en primer lloc, a la seva filosofia idealista.

"Maurice" de James Ivory . ¿Traïció a la Tradició Clàssica en adaptar la novel·la d'E. M. Forster?

D'acord amb els estudis sobre literatura i cinema i des del punt de vista de la influència de la Tradició Clàssica -Tradició Grega Clàssica, en aquest cas-, aquest article és una anàlisi acurada de les traïcions inevitables -fins a un cert punt- dels guionistes respecte dels textos literaris que adapten. Tanmateix, malgrat ser pràcticament inevitable, el Dr. Pau Gilabert Barberà indica quins són en opinió seva els límits que Ivory/Hesketh-Harvey no haurien d'haver ultrapassat a fir de no diluir el temperament hel·lènic de "Maurice" d'E. M. Forster.

Grècia i amor platònic a Maurice d'E. M. Forster, o la grandesa i els límits de l'Antiguitat com a inspiració.

L'objectiu d¿aquest article és mostrar com, malgrat la idealització evident de Grècia i l'amor platònic en diferents autors de l'Anglaterra Victoriano-Eduardina, ambdós tenen els seus límits. Per explicar-ho, doncs, l'autor presenta una anàlisi minuciosa del text anglès i, alhora, fa constants referències al textos grecs implícits, com ara el Simposi i el Fedre de Plató i tal vegada fins i tot l'Eròtic de Plutarc en cerca d'una tradició clàssica que és cabdal per entendre l'Anglaterra de principis del segle XX.

Grecia y amor platónico en Maurice de E.M. Forster, o la grandeza y los límites de la Antigüedad como inspiración

El objetivo de este artículo es mostrar cómo, pese a la evidente idealización de Grecia y el amor platónico en la Inglaterra Victoriano-Eduardina, ambos tienen sus límites. Para explicarlo, pues, el autor presenta un análisis minucioso del texto inglés y, a la vez, se refiere constantemente a los textos griegos implícitos como el Simposio y el Fedro de Platón y tal vez incluso el Erótico de Plutarco en busca de una tradición clásica que es capital para entender la Inglaterra de principios del siglo XX

Filón de Alejandría y su De opificio mundi (LIII-LXI): descubriendo las claves de la misoginia griega y occidental platónica en un texto judío platonizante

El objetivo de este artículo es mostrar la secular tradición misógina occidental desde sus orígenes en Grecia, analizando un texto del intérprete alegórico de la Biblia Filón de Alejandría, el De opifico mundi, al cual aplica una lectura claramente platonizante. El análisis minucioso de los capítulos dedicados a la creación divina de la mujer muestra hasta qué punto no es posible entender este texto sin tener en cuenta una tradición filosófica griega ya entonces secular.

Faire dire, pour décrire. Caractérisation langagière des personnages et poétique du récit dans la littérature comique et satirique (XVIIe et XVIIIe siècle)

Phénomène reconnu de longue date, dont les rhéteurs et les écrivains ont même souvent vanté l'efficacité pour réaliser un portrait moral convaincant, la caractérisation langagière des personnages n'a été que peu observée selon une perspective générale, comme si son étude ne pouvait s'envisager en dehors du projet esthétique d'un auteur particulier. Cependant, on peut envisager la caractérisation langagière comme procédant d'une poétique du récit, c'est-à-dire comme un mécanisme du texte narratif, dont certaines constantes peuvent être décrites. L'objectif du présent travail est ainsi de mettre au jour les conditions, tant textuelles que contextuelles, devant être réunies pour que certains aspects des discours rapportés fassent sens en tant qu'éléments de caractérisation. La nature indirecte de ce phénomène demande en effet de porter une attention particulière à ce qui relève des conditions de production et d'interprétation du texte, autrement dit des éléments contextuels que le texte convoque (liés à la langue, aux genres, au « texte » de la culture, etc.) afin de (re)construire par inférence ce qui est dit « sans être dit ». Ainsi la caractérisation langagière reposet- elle sur la reconnaissance d'un rôle thématique endossé par le personnage, rôle défini en partie par certains « habitus » discursifs. Mais il importe également de considérer la caractérisation langagière comme un effet de la textualité. Cela concerne d'abord des unités manipulées par les auteurs (mots, structures syntaxiques, phonologie...). Néanmoins, rien ne se joue sur un unique élément ; au contraire, d'une part, il faut qu'une série de traits s'organisent en un réseau isotope, et cela de la réplique isolée au texte entier ; d'autre part, la caractérisation dérive encore des relations que le discours d'un personnage entretient avec des discours avoisinants, en premier lieu celui du narrateur. Se concentrant sur des oeuvres comiques ou satiriques des XVIIe et XVIIIe siècles, l'approche proposée ici veut également tenir compte d'une tradition rhétorique et poétique qui associe portrait moral et parole représentée, tradition encore très présente dans un tel corpus, qui a par ailleurs l'avantage de laisser entrer dans le monde de la fiction des personnages de toutes conditions, dotés de leurs langages spécifiques.

Woody Allen i l'esperit de la tragèdia grega: de Crimes and Misdemeanors a Match Point

Nombrosos són ja els estudis que s'han centrat en l'anomenat "cinema seriós" de Woody Allen i, entre ells, paga la pena de mencionar el que Pau Gilabert Barberà, autor d'aquest article, va escriure (2006) sobre el que, en opinió seva, és el llegat sofístic subjacent en el guió de Crimes and Misdemeanors. En aquesta ocasió, el seu objectiu és analitzar la trajectòria fluctuant del director americà en relació a la tragèdia grega, des de la convicció que, només així, és possible revelar la seva empatia amb l'esperit tràgic dels grecs i comprendre la seva necessitat de presentar aquell gènere literari com un paradigma des del qual entendre les grandeses i misèries del món contemporani.

Woody Allen y el espíritu de la tragedia griega: de Crimes and Misdemeanors a Match Point

Numerosos son ya los estudios que se han centrado en el llamado "cine serio" de Woody Allen y, entre ellos, cabe mencionar el que Pau Gilabert Barberà, autor de este artículo, escribió (2006) sobre lo que, en su opinión, es el legado sofístico subyacente en el guión de Crimes and Misdemeanors. En esta ocasión, su objetivo es analizar la trayectoria fluctuante del director americano en relación con la tragedia griega, desde la convicción de que, sólo así, es posible revelar su empatía con el espíritu trágico de los griegos y comprender su necesidad de presentar aquel género literario como un paradigma desde el cual entender las grandezas y miserias del mundo contemporáneo.

"Maurice" de James Ivory . ¿Traición a la Tradición Clásica al adaptar la novela de E. M. Forster?

De acuerdo con los estudios sobre literatura y cine y desde el punto de vista de la influencia de la Tradición Clásica -Tradición Griega Clásica, en este caso-, este artículo es un análisis minucioso de las traiciones inevitables ¿hasta un cierto punto- de los guionistas a los textos literarios que adaptan. Sin embargo, a pesar de ser prácticamente inevitable, el Dr. Pau Gilabert Barberà indica cuáles son en su opinión los límites más allá de los cuales Ivory/Hesketh-Harvey no deberían haber ido a fin de no diluir el temperamento helénico de "Maurice" de E. M. Forster.

La caverna de José Saramago: imatge platònica versus metafísica

La caverna de José Saramago té com a referència indubtable la imatge de la caverna del llibre VII de la República de Plató, i, tanmateix, Saramago no és un escriptor idealista o metafísic. Aquest article mostra com, tot aprofitant l¿aplicabilitat amb què Plató dota la seva imatge, Saramago defensa la necessitat de saber rebre els missatges de la terra, de la matèria, de no esdevenir presoners en las cavernes daurades de la societat occidental, i d¿esdevenir lliures en la natura, phýsis, i no pas lluny o més enllà, metá, d¿ella.

La caverna de José Saramago: imagen platónica versus metafísica

La caverna de José Saramago tiene como referencia indudable la imagen de la caverna del libro VII de la República de Platón, y, sin embargo, Saramago no és un escritor idealista o metafísico. Este artículo muestra cómo, aprovechando la aplicabilidad con que Platón dotó a su imagen, Saramago defiende la necesidad de saber recibir los mensajes de la tierra, de la materia, de no convertirnos en prisioneros en las cavernas doradas de la sociedad occidental, y de ser libres en la naturaleza, phýsis, y no lejos o más allá, metá, de ella.

Was the Classical Tradition Betrayed by J. Ivory's adaptation of E. M. Forster's "Maurice"?

According to Literature and Film studies and from the point of view of the influence of Classical Tradition on Western Culture -Classical Greek Tradition, in this case-, this article is an accurate analysis of the inevitable -to a certain degree- screenwriters betrayals regarding the literary texts that they adapt. However, in spite of being practically inevitable, Dr. Pau Gilabert Barberà indicates which are in his opinion the limits beyond which Ivory/Hesketh-Harvey should have not gone in order not to dilute the Hellenic temper of E. M. Forster's Maurice.