Una pedagogia fenomenologicohermenèutica

El nom de Van Manen comença a ser molt escaïnat en els fòrums pedagògics, cosa que fa una mica incòmode parlar-ne ja que, com passa amb qualsevol autor de moda, el seu discurs comença a reduir-se de qui-sap-lo a un reguitzell a més, no gaire llarg de diferents llocs comuns i tòpics. En qualsevol cas, no és estrany que darrerament s'estiguin difonent tant els seus treballs, ja que aporten aire fresc i mostren una manera d'aplicar als problemes educatius concrets alguns corrents metodològics que sovint s'han acusat de purament especulatius.1 Ara bé, per Van Manen, un investigador és un teòric. És a dir, d'una banda, un observador sensible de les subtileses de la vida quotidiana i, de l'altra, un lector famolenc de textos significatius que pertanyen al seu àmbit d'interès. Aquest és per Van Manen el sentit és a dir, la resposta a la pregunta, de què és allò que implica un mètode d'investigació en ciències de l'esperit: teoria.

L' "Aire de Família" de la pedagogia social

Aquest article fa un lleuger exercici de reflexió al voltant del concepte de 'pedagogia social» 1. Un exercici que neix d'una metàfora ("aire de família") que utilitza Wittgenstein en les seves Investigacions filosòfiques: 'Considera ara, per exemple, els processos que anomenem 'jocs'. Vull dir jocs en què s'usen escaquers, jocs de cartes, jocs de pilota, jocs de competició esportiva, etc. Què hi ha de comú en tots ells? No diguis: 'Ha d'haver-hi quelcom que els sigui comú, sinó no s'anomenarien 'jocs'; sinó mira si hi ha quelcom comú a tots ells. Perquè, si te'ls mires, tot i que no veuràs res que els sigui comú a tots, veuràs, en canvi, semblances, parentius, i en veuràs una bona colla. Com ja ha quedat dit: no pensis, sinó mira!- ( ... ) I el resultat d'aquesta consideració fa així: veiem una xarxa complicada de semblances, que se superposen i s'encreuen mútuament. Semblances a gran i a petita escala.

La relació teoria-pràctica en la pedagogia de Paulo Freire

Em costaria iniciar aquest discurs de presentació de Paulo Freire, a qui la Universitat de Barcelona té avui el goig de retre homenatge investint-lo Doctor Honoris Causa, sense fer prèviament tres coses. En primer lloc, agrair molt sincerament l'encàrrec que se m'ha fet de dirigir-vos aquestes paraules. En segon lloc, referir-me a un deis significats d'aquest acte. Paulo Freire serà el primer Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona proposat per la recentment creada Facultat de Pedagogia i per la Divisió de Ciències de l'Educació amb el suport de l'Escola de Formació del Professorat d'EGB i de l'ICE. Amb una unanimitat total, els centres d'aquesta universitat que tenen com a objecte específic la formació d'educadors i la recerca pedagògica han volgut honorar-se incorporant a la seva comunitat qui és avui, probablement, el pedagog viu més universalment conegut i reconegut.

Filosofia i pedagogia: notes sobre una posició limítrofa

Parlar d'alguna cosa implica distanciar-se'n. El títol mateix d'un text ja fa un efecte de distanciament perquè, en assenyalar el 'tema' del discurs, marca una posició d'exterioritat respecte a allò de què hom vol tractar. Per aixo, titulant aquest treball 'Filosofia i Pedagogia' indiquem que, respecte a aquestes 'coses', no donarem res per suposat. 0, almenys, que els supòsits hauran d'ésser explicitats. Que són justament aquestes coses que es plantegen com un problema. El nostre punt de partença és, dones, una pregunta: Quan parlem de 'Pedagogia' o de 'Filosofia', de què parlem?

La Pedagogia al deixant del segle XX

No hi ha dubte que la pedagogia, com a filia directa de la 1I·lustració, ha estat un gran projecte modern De fet, foren els somnis deis il·lustrats -amb Kant al capdavant- els que precipitaren l'aparició d'una disciplina que busca la regeneració de la societat a través de l'educació, tal com van plantejar els reformadors neohumanistes de la segona meitat del segle XVIII en desenvolupar la idea de la Bildung (entesa com a teoria de la formació humana).1 El cas és que filantropia, reformisme i pedagogia constitueixen els tres pilars d'una gran il·lusió: irradiar una nova consciencia moral i social per tal d'aconseguir individus amb més autonomia i, al hora, una societat més lliure i emancipada.

Pedagogia política i Política educativa

La política, i amb aquesta la política educativa, participa de l'ambigüitat que li concedeixen els diccionaris en definir-la al hora com a doctrina i art, com a opinió i activitat, com a ciència i tècnica; amb la confusió que resulta de barrejar el discurs amb l'experiència, la teoria amb la practica, el pensament amb l'acció. Encara que els tractats de política diferencien entre politologia i política, habitualment es parla de política com un àmbit on es barregen tots els nivells de l'entorn, des de la filosofia fins a la gestió polítiques, de manera que s'agombolen discurs polític, sistemes o dissenys de polítiques i gestió.

Mirar els veïns: actualitat (i necessitat) de la pedagogia comparada

Mai com ara els informes internacionals sobre els sistemes educatius havien tingut tanta repercussió mediàtica i havien estat tant de moda. Diversos són els factors que explicarien aquest fenomen, com ara l"exigència de la societat de passar comptes amb el sistema escolar o la gens menyspreable tendència a la uniformització dels sistemes nacionals, tot arraconant el"desinteressat interès" aventurer per conèixer altres mons, que caracteritzava els primers estudis internacionals en pedagogia. Les anàlisis i valoracions que se"ns mostren en el llibre que recomanem i que suscita aquestes reflexions, coordinat pels professors Joaquim Prats i Francesc Raventós1, de la Universitat de Barcelona, entronquen amb una tradició que ens ve de lluny per conèixer què s"hi fa en altres llocs: la pedagogia comparada té llarga prèdica entre nosaltres.

El patrimoni educatiu, un element d'una pedagogia cultural i ciutadana

El present article desenvolupa els eixos de pensament que s’estan elaborant des de diferents angles sobre el patrimoni educatiu. Una revisió sobre la importància de les aportacions de les investigacions a l’entorn del patrimoni educatiu permet assenyalar els punts d’inflexió dels museus pedagògics en l’actualitat. Entre aquests destaca la influència que els museus pedagògics, a través de les seves activitats de recerca, difusió i formació, exerceixen en la conformació d’una pedagogia cultural i ciutadana. Amb la irrupció d’una pedagogia d’encuny culturalista, els museus pedagògics recuperen els fonaments i formes de creació de discurs de la pedagogia cultural sorgida a l’inici del segle XX, tot introduint les aproximacions etnogràfiques en les arrels dels estudis i investigacions. D’altra banda, també ressalta el fet que els museus pedagògics resignifiquen la seva acció a partir de les pedagogies ètiques que atorguen un paper principal als projectes de ciutadania. Així, doncs, ambdós aspectes, cultura i ciutadania, es perfilen com els trets diferencials dels museus pedagògics actuals. A més, aquesta caracterització requereix encara d’una reflexió sobre el sentit i amplitud dels canvis introduïts en els projectes museístics.

Influència i presència de l’Institut Rousseau de Ginebra en la pedagogia catalana del primer terç del segle XX

Les influències dels corrents pedagògics internacionals i l’impacte de la pedagogia activa en l’impuls de la renovació pedagògica catalana del primer terç del segle XX han estat objecte de molts estudis, que ens permeten traçar una cartografia pedagògica europea per comprendre les claus d’aquest ampli i profund moviment de renovació que va abonar els difícils terrenys de l’educació europea des de les darreres dècades del segle XIX. En aquest mapa, caldria marcar Ginebra amb traç gruixut, unida amb Catalunya i, per extensió, Espanya. L’estudi de les fonts documentals dels arxius de l’emblemàtic Institut Jean-Jacques Rousseau, creat a Ginebra l’any 1912, i la revisió de diverses recerques i publicacions ens possibiliten una nova lectura amb l’objectiu d’aportar més elements per valorar la influència de l’institut ginebrí sobre la pedagogia catalana del primer terç del segle XX.

Utilizando o monitoramento ambiental para o ensino da química: pedagogia de projeto

The article shows how the monitoring of the water quality can be utilized in an inter-disciplinary pedagogical project involving Analytical Chemistry, Biochemistry and Microbiology making the apprenticeship more dynamic and consolidating the link between the student and the community.

Alteritzar la singularitat: veus per a una pedagogia de l'experiència

Parte de la investigación en torno a la realidad educativa que se ha desarrollado durante los últimos años se caracteriza por intentar encontrar formas de interpretación orientadas a significar los procesos formativos centrados en las vivencias singulares de los agentes que participan de la educación así como en la posibilidad que éstas ofrecen de devenir experiencia, eso es,vivencia concienciada. A raíz de las mismas podemos observar como la biografía apunta a ser una de las más emblemáticas formalizaciones del proceso de narración de vivencias. Pero, aún cuando la misma se perfila como una de las narraciones que más promueven la interpretación e intercambio de vivencias, posibilitando la reflexión e, incluso, formación mediada, la biografía todavía presenta como forma teorética algunos escollos. Los cuales, pueden ser utilizados como preguntas base para formular una voz de las pedagogías de la experiencia. Justamente, interrogarse y repensar su factibilidad es el tema que se ensaya en el presente artículo.

Objetivos educacionais na pedagogia das humanidades médicas: taxonomias alternativas (campos de significado e competências)

Os currículos médicos estão preocupados em formar médicos detentores de traços humanísticos, que passam, assim, a ser objetivos educacionais. Deve-se desenvolver, então, a sua pedagogia. Como objetivos, podem ser tratados pedagogicamente com base nos corpos conceituais teóricos que informam o planejamento de currículos, como a taxonomia de objetivos educacionais clássica, que compreende os domínios cognitivo, afetivo e psicomotor. Esta taxonomia dá conta de muitos dos objetivos relacionados aos traços humanísticos, organizando-os e facilitando a tarefa de planejamento educacional nessa área, mas deixa marginalizados alguns aspectos do conhecimento humano cruciais para as Humanidades, como os objetivos que se referem a autoconhecimento, amadurecimento e à individuação, reconhecimento dos próprios sentimentos e habilidades de comunicação interpessoal. Devem-se, então, buscar outros sistemas conceituais como referenciais teóricos mais adequados às Humanidades. É possível que se possa usar as taxonomias de maneira aditiva, procurando objetivos humanísticos em cada uma das categorias e subcategorias das diversas taxonomias. Assim, aumenta-se a abrangência do corpo de objetivos educacionais de natureza humanística.

Pedagogia da Libertação: o caso do ensino médico

A redemocratização brasileira vem promovendo mudanças na educação e nas práticas médicas, que ainda se encontram aquém da realidade e das necessidades nacionais. As escolas médicas não conseguem desenvolver um novo modelo que permita superar esse estágio de insatisfação da sociedade e de seus alunos. A violência escolar perpetrada por suas práticas pedagógicas e educacionais não permite o desenvolvimento de um ambiente satisfatório ao processo ensino-aprendizagem: burocracia, excesso de regulamentações, ausência de diálogo e de instâncias participativas, imposição de conteúdos e disciplinas, arquitetura (muros, grades, catracas e sirenes) tornam professores e alunos reféns do discurso da ordem e da produtividade. Não é mais possível admitir e permitir que o cotidiano da escola opere completamente à revelia dos anseios de seus atores constitutivos. A escola, por meio de seus gestores, precisa trabalhar no fortalecimento da sua capacidade de transformação, de autocrítica e aperfeiçoamento, assim como espera de seus estudantes. Não há democracia sem emancipação, sem uma formação que permita aos sujeitos uma atuação crítica, política e ética.