Estudos sôbre a anemia produzida em cães por benzoato de estradiol

A anemia que se processa em caes quando se administra grandes doses de benzoato de estradiol, nao parece ser produzida por processes conhecidos de destrui?ao intra-organica. Esta substantia paraliza os fenomenos de rege¬nerate hematica, parece interferir por processo desconhecido na fisiologia sanguinea, produz graves lesoes na rede circulatoria que irriga a mucosa do intestino, principalmente jejuno, ocasipnando nesse orgao «extravasamento variavel de sangue, fator seguramente coadjuvante na formação da anemia.

Secreción de fósforo durante la absorción de azúcares: II. Estudio de la secreción

Hemos escogido la técnica de SOLS & PONZ para el estudio de la absorción, que permite realizar en una misma asa de intestino un cierto número de absorciones sucesivas de la substancia a investigar. La determinación del fósforo se hacía con una modificación del método de FISKE & SUBBAROW. Comenzamos por averiguar la secreción de compuestos de fósforo durante la absorción de glucosa hipotónica, isotónica e hipertónica. El fósforo correponde a las fracciones de fósforo inorgãnico, ester y lipídico sin encontrar nunca fósforo proteico. La secreción de las tres facciones de fósforo se presenta asi mismo en experiencias con soluciones de arabinosa. Soluciones de cloruro sódico al 0.8% y de glicocola 0.6 N, no provocan la salida de ninguna fracción de fósforo. Por último observamos la duración de la respuesta secretora ante el estímulo químico de la glucosa.

Determinació de diferents compostos bioactius en ingredients naturals per a l'elaboració de bombons funcionals amb beneficis cardiovasculars

Durant les darreres dècades, i degut, principalment, a un canvi en els hàbits alimentaris, hi ha hagut un augment a nivell mundial de malalties cròniques (l’obesitat, malalties cardiovasculars, etc.). En els països mediterranis hi ha menys incidència d’aquestes malalties i sembla ser que això es deu a l’anomenada dieta mediterrània. La dieta mediterrània es caracteritza per una combinació d’oli d’oliva com a grassa principal, verdures, hortalisses i fruites en abundància, lleguminoses, fruits secs, formatges i iogurt, peix, pa, pasta, cereals i els seus derivats i un consum moderat de vi i carns. Aquest model alimentari, ric en tocoferols, fitosterols i fitoestanols que ajuden a reduir el contingut de colesterol en sang, fa que en les poblacions mediterrànies hi hagi menys incidència de malalties cardiovasculars. Aquests compostos inhibeixen el deteriorament oxidatiu dels olis, actuen com agent antipolimerització per olis de fregir. Tenen capacitat de reduir els nivells de colesterol, evitant la incidència de malalties cardiovasculars. Els fitoesterols y fitoestanols es poden trobar en forma lliure o esterificada amb àcids grassos, àcids fenòlics i glucosa. Els objectius d’ aquest treball han estat, primer en el desenvolupament de mètodes d'anàlisi ràpids, fiables i robusts dels tocoferols, fitoesterols i fitoestanols i la seva aplicació en fruits sec, oli de segó, oli de pinyol de raïm i productes que els continguin. El primer mètode va estar basat en la cromatografía líquida (HPLC-DAD) amb extracció en fase sòlida (SPE) com tècnica alternativa a la saponificació para la determinació de fitoesterols lliures. Aquest mètode va estar aplicada a mostres de bombons que contenia fitoesterols. El segon mètode va estar basat en la cromatografia de gasos (GCFID) amb aponificació i SPE per quantificar fitoesterols i fitoestanols lliures, esterificats i totals. En els documents annexos es descriuen a profunditat els mètodes desenvolupats.

Screening of highly modular sugar-based ligand libraries in the enantioselective C-C coupling reactions

Projecte de recerca elaborat a partir d’una estada a la University of Nottingham, Gran Bretanya, entre març i abril del 2007. Aquest treball s’ha centrat en l’aplicació de compostos derivats de la D-(+)-glucosa, de la D-(+)-fructosa i la D-galactosa com a lligands de catalitzadors homogenis quirals en dos reaccions asimètriques: addició 1,2 a aldehids catalitzada per níquel i addició 1,4 conjugada catalitzada per coure.(veure figura adjunta al final del document). En primer lloc, s’ha estudiat l’aplicació dels compostos L1-L6 a les reaccions d’addició 1,2 a aldehids catalitzades per níquel. S’ha observat que la selectivitat del procés depèn principalment del grup funcional unit a l’esquelet del lligand, de les propietats estèriques del substituent en la funció oxazolina i de l’estructura del substrat. S’ha obtingut fins a un 59% d’excés enantiomèric utilitzant el precursor de catalitzador que conté el lligand L3a. En segon lloc, aquest treball descriu l’aplicació de les tres famílies de compostos (L1-L11) com a lligands en la reacció d’addició 1,4 catalitzada per coure de compostos organometàl•lics a diferents enones amb diferents propietats estèriques. L’ús de les llibreries de compostos fosfit-oxazolina (L1-L5) i fosfit-fosforamidit (L6) han proporcionat bones enantioselectivitats (fins a 80%) en l’addició de reactius de trialquilalumini a diferents enones. En canvi, la llibreria de compostos monofosfit (L7-L11) ha mostrat bones activitats però enantioselectivitats fins a 57%.

Avaluació dels efectes de les procianidines de pinyol de raïm sobre la secreció d'insulina

Les procianidines són un tipus de compostos fenòlics que es troben en aliments com la xocolata, i en begudes com el vi negre. Actualment es coneix que les procianidines exerceixen efectes beneficiosos sobre la salut, especialment sobre el sistema cardiovascular. Estudis realitzats pel grup de recerca “Nutrigenòmica” d’aquesta universitat, mostren indicis que les procianidines afecten la funció secretora d’insulina del pàncrees. En aquest estudi s’han avaluat els efectes que du a terme l’extracte de procianidines de pinyol de raïm (GSPE) sobre la síntesi i la secreció d’insulina en el pàncrees, mitjançant experiments realitzats in vitro, amb la línia cel•lular pancreàtica MIN-6, i in vivo, en models de rata sans i amb síndrome metabòlica. In vitro, s’observa que GSPE realitza una acció inhibidora de la secreció d’insulina en les cèl•lules MIN-6 en condicions basals de glucosa, essent a una concentració de 1 mg/l de GSPE on s’observa un efecte més clar. Els responsables d’aquesta inhibició són els àcids fenòlics i els monòmers presents en l’extracte. En condicions d’estimulació aquest extracte produeix una certa activació de la secreció d’insulina, en la mateixa línia cel•lular, a l’exposar les cèl•lules a una dosi de 10 mg/l. In vivo, l’assaig de l’expressió gènica de la insulina mostra que GSPE redueix la transcripció d’aquest gen, i que aquest efecte depèn tant de la dosi com del període d’administració de l’extracte. Estudis preliminars per determinar el mecanisme d’acció de GSPE, indiquen que aquestes molècules modulen l’expressió del gen de Pdx-1, el qual és un factor de transcripció que estimula l’expressió del gen de la insulina. Amb els resultats obtinguts es pot concloure que GSPE actua frenant tant la síntesi com la secreció d’insulina, tot i que s’ha d’aprofundir més en la descripció de l’efecte observat, i els mecanismes moleculars pels quals te lloc.

Adipocitocinas, inflamación y resistencia insulínica en la insuficiencia renal crónica

: La insuficiencia renal crónica (IRC) condiciona disfunción del tejido adiposo y desequilibrio de las adipocitocinas relacionadas con la inflamación y metabolismo de la glicemia. Objetivo: describir la relación entre los marcadores de inflamación (IL6, TNFα, PCR, RIL2), las adipocitocinas (adiponectina, leptina) y las alteraciones de la glicemia en 336 pacientes con IRC en diferentes grupos de IRC (sin terapia renal sustitutiva, hemodiálisis, diálisis peritoneal). Conclusiones: Pacientes con IRC sin terapia renal sustitutiva, presentan menor estado inflamatorio y adipocitocinas que los pacientes en diálisis. Existe una relación inversa entre adiponectina, inflamación y filtrado glomerular. Las adipocitocinas son un factor de riesgo independiente de hiperglicemia

Ultrafiltració insuficient en pacients en diàlisi peritoneal

Alguns pacients que realitzen diàlisi peritoneal (DP) presenten sobrecàrrega de volum sense fallada d’ultrafiltració (UF) i precisen per controlar-ho augmentar la concentració d’agents osmòtics dels recanvis peritoneals. L’objectiu de l’estudi és conèixer les característiques clíniques i relacionar la UF amb la càrrega de glucosa administrada. Estudi observacional transversal de 31 pacient en DP. S’han enregistrat dades clíniques, analítiques, solucions administrades, osmolaritat i ultrafiltració de cada recanvi. Concloem que els pacients amb ultrafiltració insuficient tenen menor diüresi, menor funció renal residual i pitjor estat nutricional. No hem trobat diferències en els índex que relacionen ultrafiltració amb càrrega osmolar en aquest pacients.

Alteraciones en la glucemia después del parto en mujeres controladas por Diabetes Gestacional en la consulta de Endocrinología del Hospital Arnau de Vilanova de Valencia

El present estudi és de tipus observacional, descriptiu i analític, retrospectiu i longitudinal. Pretén analitzar-ne en dones del departament de Salut 6 de la Comunitat Valenciana diagnosticades de diabetis gestacional, la alteració en la tolerancia a la glucosa en una mitjana d'1,5 anys després del part. La mostra presa va ser de 128 pacients. El 22, 66% va mostrar alteració glucèmica postpart; les dones amb antecedents familiars de diabetis eren més jóvens (32,06 front a 34,93, amb p=0,04).Ninguna dona tractada amb dieta va desenvolupar diabetis; de les tractades amb insulina ho va fer el 8,16% (p=0,02) i tenien major glucèmia basal (p=0,048).

Use of Sensors in the Treatment and Follow-up of Patients with Diabetes Mellitus

Glucose control is the cornerstone of Diabetes Mellitus (DM) treatment. Although self-regulation using capillary glycemia (SRCG) still remains the best procedure in clinical practice, continuous glucose monitoring systems (CGM) offer the possibility of continuous and dynamic assessment of interstitial glucose concentration. CGM systems have the potential to improve glycemic control while decreasing the incidence of hypoglycemia but the efficiency, compared with SRCG, is still debated. CGM systems have the greatest potential value in patients with hypoglycemic unawareness and in controlling daily fluctuations in blood glucose. The implementation of continuous monitoring in the standard clinical setting has not yet been established but a new generation of open and close loop subcutaneous insulin infusion devices are emerging making insulin treatment and glycemic control more reliable.

Decrease in beta-Cell Proliferation Precedes Apoptosis during Diabetes Development in Bio-Breeding/Worcester Rat: Beneficial Role of Exendin-4

In autoimmune type 1 diabetes mellitus, proinflammatory cytokine-mediated apoptosis of beta-cells has been considered to be the first event directly responsible for beta-cell mass reduction. In the Bio-Breeding (BB) rat, an in vivo model used in the study of autoimmune diabetes, beta-cell apoptosis is observed from 9 wk of age and takes place after an insulitis period that begins at an earlier age. Previous studies by our group have shown an antiproliferative effect of proinflammatory cytokines on cultured beta-cells in Wistar rats, an effect that was partially reversed by Exendin-4, an analogue of glucagon-like peptide-1. In the current study, the changes in beta-cell apoptosis and proliferation during insulitis stage were also determined in pancreatic tissue sections in normal and thymectomized BB rats, as well as in Wistar rats of 5, 7, 9, and 11 wk of age. Although stable beta-cell proliferation in Wistar and thymectomized BB rats was observed along the course of the study, a decrease in beta-cell proliferation and beta-cell mass from the age of 5 wk, and prior to the commencement of apoptosis, was noted in BB rats. Exendin-4, in combination with anti-interferon-gamma antibody, induced a near-total recovery of beta-cell proliferation during the initial stages of insulitis. This highlights the importance of early intervention and, as well, the possibilities of new therapeutic approaches in preventing autoimmune diabetes by acting, initially, in the insulitis stage and, subsequently, on beta-cell regeneration and on beta-cell apoptosis.

Decreased levels of uric acid after oral glucose challenge is associated with triacylglycerol levels and degree of insulin resistance

Hyperuricaemia is one of the components of metabolic syndrome. Both oxidative stress and hyperinsulinism are important variables in the genesis of this syndrome and have a close association with uric acid (UA). We evaluated the effect of an oral glucose challenge on UA concentrations. The study included 656 persons aged 18 to 65 years. Glycaemia, insulin, UA and plasma proteins were measured at baseline and 120 min after an oral glucose tolerance test (OGTT). The baseline sample also included measurements of total cholesterol, triacylglycerol (TAG) and HDL-cholesterol. Insulin resistance was calculated with the homeostasis model assessment. UA levels were significantly lower after the OGTT (281.93 (sd 92.19) v. 267.48 (sd 90.40) micromol/l; P < 0.0001). Subjects with a drop in UA concentrations >40.86 micromol/l (>75th percentile) had higher plasma TAG levels (P = 0.0001), baseline insulin (P = 0.02) and greater insulin resistance (P = 0.034). Women with a difference in plasma concentrations of UA above the 75th percentile had higher baseline insulin levels (P = 0.019), concentration of plasma TAG (P = 0.0001) and a greater insulin resistance index (P = 0.029), whereas the only significant difference in men was the level of TAG. Multiple regression analysis showed that the basal TAG levels, insulin at 120 min, glycaemia at 120 min and waist:hip ratio significantly predicted the variance in the UA difference (r2 0.077). Levels of UA were significantly lower after the OGTT and the individuals with the greatest decrease in UA levels are those who have greater insulin resistance and higher TAG levels.

Efficiency diagnostic and advantages of procalcitonin and C-reactive protein in the early diagnosis of sepsis.

The goal of our study is to assess the diagnostic profi tability of procalcitonin (PCT) in septic shock and another biomarker as C-reactive protein (CRP). Results: Fifty-four septic patients were assessed, 66% were males; mean age, 63 years. Eighty-eight percent was diagnosed as septic shock and 11% severe sepsis. Seventy-six percent were medical patients. Positive blood cultures in 42.5%. Sepsis origin: respiratory 46%, neurological 5%, digestive 37% and urinary 3%. Average SOFA score was 10.4. Conclusions: PCT and CRP have the same efficiency in early sepsis diagnosis. The PCT and CRP effi ciency diagnostic together is signifi cant but small. We suggest using both with the doubt of sepsis.

Evaluation of Health-Related Quality of Life according to Carbohydrate Metabolism Status: A Spanish Population-Based Study (Di@bet.es Study)

Objective. To evaluate the association between diabetes mellitus and health-related quality of life (HRQOL) controlled for several sociodemographic and anthropometric variables, in a representative sample of the Spanish population. Methods. A population-based, cross-sectional, and cluster sampling study, with the entire Spanish population as the target population. Five thousand and forty-seven participants (2162/2885 men/women) answered the HRQOL short form 12 questionnaire (SF-12). The physical (PCS-12) and the mental component summary (MCS-12) scores were assessed. Subjects were divided into four groups according to carbohydrate metabolism status: normal, prediabetes, unknown diabetes (UNKDM), and known diabetes (KDM). Logistic regression analyses were conducted. Results. Mean PCS-12/MCS-12 values were 50.9 ± 8.5/47.6 ± 10.2, respectively. Men had higher scores than women in both PCS-12 (51.8 ± 7.2 versus 50.3 ± 9.2; P < 0.001) and MCS-12 (50.2 ± 8.5 versus 45.5 ± 10.8; P < 0.001). Increasing age and obesity were associated with a poorer PCS-12 score. In women lower PCS-12 and MCS-12 scores were associated with a higher level of glucose metabolism abnormality (prediabetes and diabetes), (P < 0.0001 for trend), but only the PCS-12 score was associated with altered glucose levels in men (P < 0.001 for trend). The Odds Ratio adjusted for age, body mass index (BMI) and educational level, for a PCS-12 score below the median was 1.62 (CI 95%: 1.2–2.19; P < 0.002) for men with KDM and 1.75 for women with KDM (CI 95%: 1.26–2.43; P < 0.001), respectively. Conclusion. Current study indicates that increasing levels of altered carbohydrate metabolism are accompanied by a trend towards decreasing quality of life, mainly in women, in a representative sample of Spanish population.

Munc18c in adipose tissue is downregulated in obesity and is associated with insulin.

OBJECTIVE Munc18c is associated with glucose metabolism and could play a relevant role in obesity. However, little is known about the regulation of Munc18c expression. We analyzed Munc18c gene expression in human visceral (VAT) and subcutaneous (SAT) adipose tissue and its relationship with obesity and insulin. MATERIALS AND METHODS We evaluated 70 subjects distributed in 12 non-obese lean subjects, 23 overweight subjects, 12 obese subjects and 23 nondiabetic morbidly obese patients (11 with low insulin resistance and 12 with high insulin resistance). RESULTS The lean, overweight and obese persons had a greater Munc18c gene expression in adipose tissue than the morbidly obese patients (p<0.001). VAT Munc18c gene expression was predicted by the body mass index (B = -0.001, p = 0.009). In SAT, no associations were found by different multiple regression analysis models. SAT Munc18c gene expression was the main determinant of the improvement in the HOMA-IR index 15 days after bariatric surgery (B = -2148.4, p = 0.038). SAT explant cultures showed that insulin produced a significant down-regulation of Munc18c gene expression (p = 0.048). This decrease was also obtained when explants were incubated with liver X receptor alpha (LXRα) agonist, either without (p = 0.038) or with insulin (p = 0.050). However, Munc18c gene expression was not affected when explants were incubated with insulin plus a sterol regulatory element-binding protein-1c (SREBP-1c) inhibitor (p = 0.504). CONCLUSIONS Munc18c gene expression in human adipose tissue is down-regulated in morbid obesity. Insulin may have an effect on the Munc18c expression, probably through LXRα and SREBP-1c.

Structural and functional brain changes in middle-aged type 2 diabetic patients: a cross-sectional study.

BACKGROUND Type 2 diabetes mellitus (T2DM) is an emerging risk factor for cognitive impairment. Whether this impairment is a direct effect of this metabolic disorder on brain function, a consequence of vascular disease, or both, remains unknown. Structural and functional neuroimaging studies in patients with T2DM could help to elucidate this question. OBJECTIVE We designed a cross-sectional study comparing 25 T2DM patients with 25 age- and gender-matched healthy control participants. Clinical information, APOE genotype, lipid and glucose analysis, structural cerebral magnetic resonance imaging including voxel-based morphometry, and F-18 fluorodeoxyglucose positron emission tomography were obtained in all subjects. METHODS Gray matter densities and metabolic differences between groups were analyzed using statistical parametric mapping. In addition to comparing the neuroimaging profiles of both groups, we correlated neuroimaging findings with HbA1c levels, duration of T2DM, and insulin resistance measurement (HOMA-IR) in the diabetic patients group. Results: Patients with T2DM presented reduced gray matter densities and reduced cerebral glucose metabolism in several fronto-temporal brain regions after controlling for various vascular risk factors. Furthermore, within the T2DM group, longer disease duration, and higher HbA1c levels and HOMA-IR were associated with lower gray matter density and reduced cerebral glucose metabolism in fronto-temporal regions. CONCLUSION In agreement with previous reports, our findings indicate that T2DM leads to structural and metabolic abnormalities in fronto-temporal areas. Furthermore, they suggest that these abnormalities are not entirely explained by the role of T2DM as a cardiovascular risk factor.