Paper de la PAP en la resposta inflamatoria durant la pancreatitis aguda

Estudi elaborat a partir d’una estada al Institut national de la santé et de la recherche médicale, França, entre setembre i octubre del 2006. La PAP va ser identificada inicialment com una proteïna de secreció, que apareixia al suc pancreàtic després de la inducció d’una pancreatitis aguda experimental. Per la PAP s’ha suggerit diferents funcions, algunes no relacionades en aparença, però les més interessants en el camp de la pancreatitis són les activitats antiapoptótiques, mitogéniques i, especialment, antiinflamatóries. Per aprofundir en aquests aspectes de la PAP, s’ha emprat un model de ratolí PAP-/- per observar els efectes de la deleció del gen de la PAP durant la pancreatitis aguda.Per induir la pancreatitis es va fer servir el model de administració de ceruleina a dosi supra-màximes. En aquestes condicions es va observar que en els animals PAP-/-, la severitat del procés era menor. Els marcadors de necrosi pancreàtica, lipasa i amilasa, van presentar nivells menors en els animals PAP-/- que en els corresponents wild type. Per contra, el nombre de PMN infiltrats i la producció de citoquines pro-inflamatories va ser major en el pàncreas dels animals PAP-/-. La intensitat de la resposta inflamatòria observada suggereix que en condicions fisiològiques, el paper anti-inflamatori de la PAP es prou rellevant. Això ja s’havia suggerit en estudis in vitro, en els que es va demostrar que l’activitat antiinflamatòria de la PAP depenia de la via de transducció de senyal Jak/STAT/SOCS3. Aquesta hipòtesi s’ha comprovat in vivo, monitoritzant el nivell d’activació de STAT3 en els pàncreas dels animals després de la inducció de la pancreatitis.Tot plegat confirma que les funcions antiinflamatòries descrites in vitro per la PAP també es poden observar in vivo, de manera que la PAP sembla ser un agent important en la resposta de les cèl•lules pancreàtiques durant la pancreatitis aguda.

Angiotensin II receptor blockade: is there truly a benefit of adding an ACE inhibitor?

We assessed the blockade of the renin-angiotensin system (RAS) achieved with 2 angiotensin (Ang) antagonists given either alone at different doses or with an ACE inhibitor. First, 20 normotensive subjects were randomly assigned to 100 mg OD losartan (LOS) or 80 mg OD telmisartan (TEL) for 1 week; during another week, the same doses of LOS and TEL were combined with 20 mg OD lisinopril. Then, 10 subjects were randomly assigned to 200 mg OD LOS and 160 mg OD TEL for 1 week and 100 mg BID LOS and 80 mg BID TEL during the second week. Blockade of the RAS was evaluated with the inhibition of the pressor effect of exogenous Ang I, an ex vivo receptor assay, and the changes in plasma Ang II. Trough blood pressure response to Ang I was blocked by 35+/-16% (mean+/-SD) with 100 mg OD LOS and by 36+/-13% with 80 mg OD TEL. When combined with lisinopril, blockade was 76+/-7% with LOS and 79+/-9% with TEL. With 200 mg OD LOS, trough blockade was 54+/-14%, but with 100 mg BID it increased to 77+/-8% (P<0.01). Telmisartan (160 mg OD and 80 mg BID) produced a comparable effect. Thus, at their maximal recommended doses, neither LOS nor TEL blocks the RAS for 24 hours; hence, the addition of an ACE inhibitor provides an additional blockade. A 24-hour blockade can be achieved with an angiotensin antagonist alone, provided higher doses or a BID regimen is used.

Dictyostelium discoideum as an expression host for the circumsporozoite protein of Plasmodium falciparum.

We have used the cellular slime mold, Dictyostelium discoideum (Dd), to express the Plasmodium falciparum circumsporozoite protein (CS), a potential component of a subunit vaccine against malaria. This was accomplished via an expression vector based on the discoidin I-encoding gene promoter, in which we linked a sequence coding for a Dd leader peptide to the almost complete CS coding region (pEDII-CS). CS production at both the mRNA and protein levels is induced by starving cells in a simple phosphate buffer. Variation in pH or cell density does not seem to influence CS synthesis. CS-producing cells can be grown either on their normal substrate, bacteria, or on a semi-synthetic media, without affecting CS accumulation level. The CS produced in Dd seems similar to the natural parasite protein as judged by its size and epitope recognition by a panel of monoclonal antibodies. We constructed a second expression vector in which the CS is under the control of a Dd ras promoter. CS accumulation can then be induced by external addition of cAMP. Such a tightly regulated promoter may allow expression of proteins potentially toxic to the cell. Thus, Dd could be a useful eukaryotic system to produce recombinant proteins, in particular from human or animal parasites like P. falciparum.

Determinació dels receptors de dopamina en mostres de cervell

Treball de recerca realitzat per alumnes d’ensenyament secundari i guardonat amb un Premi CIRIT per fomentar l'esperit científic del Jovent l’any 2008. Les alteracions del receptor de dopamina D2 són responsables de molts desordres neuronals que condueixen a malalties com el Parkinson, l’esquizofrènia i l’addicció a drogues. L’objectiu ha estat determinar quina espècie animal és més adient per substituir el teixit humà en l’estudi d’aquest receptor. Per dur a terme aquest estudi s’ha treballat amb nou espècies animals diferents en les quals s’ha relacionat, en funció de l’espècie, la concentració de receptor, la seva afinitat pels lligands agonistes i antagonistes, la seva relació evolutiva... El mètode més utilitzat per a la determinació i la quantificació de receptors hormonals als laboratoris d’investigació de les indústries farmacèutiques és la unió de radiolligands a membranes. Entre aquests experiments, els més emprats són els de desplaçament, en els quals el fàrmac no marcat competeix i desplaça el radiolligand dels centres d’unió del receptor i, tot seguit, es mesura la radioactivitat de la mostra amb un comptador de radioactivitat. Per fer aquest treball també ha calgut calcular la concentració de proteïnes per espectrofotometria i emprar tècniques d’homogeneïtzació i centrifugació. Després d’haver analitzat la concentració, l’afinitat i la relació filogenètica del receptor D2 de cada una de les espècies analitzades, es pot concloure que l’espècie ideal per estudiar aquest receptor, quan no es disposa de mostra humana, és un altre mamífer, i entre els estudiats es consideraria millor la vaca, ja que permet obtenir una gran quantitat de teixit, presenta un contingut apreciable de receptor i la seva afinitat per la dopamina és molt elevada.

Neoadjuvant chemoradiotherapy with or without panitumumab in patients with wild-type KRAS, locally advanced rectal cancer (LARC): a randomized, multicenter, phase II trial SAKK 41/07.

BACKGROUND: We conducted a randomized, phase II, multicenter study to evaluate the anti-epidermal growth factor receptor (EGFR) mAb panitumumab (P) in combination with chemoradiotherapy (CRT) with standard-dose capecitabine as neoadjuvant treatment for wild-type KRAS locally advanced rectal cancer (LARC). PATIENTS AND METHODS: Patients with wild-type KRAS, T3-4 and/or N+ LARC were randomly assigned to receive CRT with or without P (6 mg/kg). The primary end-point was pathological near-complete or complete tumor response (pNC/CR), defined as grade 3 (pNCR) or 4 (pCR) histological regression by Dworak classification (DC). RESULTS: Forty of 68 patients were randomly assigned to P + CRT and 28 to CRT. pNC/CR was achieved in 21 patients (53%) treated with P + CRT [95% confidence interval (CI) 36%-69%] versus 9 patients (32%) treated with CRT alone (95% CI: 16%-52%). pCR was achieved in 4 (10%) and 5 (18%) patients, and pNCR in 17 (43%) and 4 (14%) patients. In immunohistochemical analysis, most DC 3 cells were not apoptotic. The most common grade ≥3 toxic effects in the P + CRT/CRT arm were diarrhea (10%/6%) and anastomotic leakage (15%/4%). CONCLUSIONS: The addition of panitumumab to neoadjuvant CRT in patients with KRAS wild-type LARC resulted in a high pNC/CR rate, mostly grade 3 DC. The results of both treatment arms exceeded prespecified thresholds. The addition of panitumumab increased toxicity.

Paper de l’agmatina i les poliamines en el fracàs renal d’animals diabètics

Projecte de recerca elaborat a partir d’una estada a la University of California, Estats Units entre febrer i maig de 2007. L’arginina és un component de les proteïnes i juga un paper important en respostes inflamatòries. S’ha demostrat que l’agmatina pot inhibir el creixement mitjançant la supressió de la biosíntesi i el transport de poliamines. Actualment s’està avaluant el mecanisme de l’aturada d’aquest creixement. S’està estudiant també l’impacte en l’apoptosi i la senescència, ja que els models apoptòtics impliquen un descens de poliamines com a factor comú i causal d’apoptosi. En la diabetis el ronyó creix i l’índex de filtració glomerular esdevé supranormal. Aquest creixement renal precoç és considerat una resposta compensatòria a l’increment de la càrrega hiperfiltrada. Nosaltres considerem que aquesta hiperfiltració glomerular diabètica es deguda a esdeveniments que ocorren en el creixement del túbul proximal, i en aquest creixement hi poden estar involucrades les poliamines.

Estudi de la reactivitat respecte l'oxigen molecular d'una nova família de complexos dinuclears de coure(I) amb lligands hexaazamacrocíclics. Estudis preliminars d'oxidacions de fenols i sulfurs

Projecte de recerca elaborat a partir d’una estada a la Università degli Studi di Pavia entre setembre i desembre del 2007. Els lligands macrocíclics són sistemes que han estat àmpliament utilitzats per mimetitzar els centres actius de proteïnes dinuclears de coure com ara oxigenases (per exemple la tirosinasa). S’ha observat que la reactivitat del complex model depèn de les característiques del lligand com ara la geometria, la cavitat o la distància intermetàl•lica. En aquest sentit, es van sintetitzar dues noves famílies de lligands hexaazamacrocíclics ditòpics, una amb braços laterals tipus piridil i l’altra amb braços laterals tipus fenol. Dintre de cada família, els lligands es diferencien en la cavitat macrocíclica. En aquest treball s’han realitzat estudis de ractivitat respecte de l’oxigen molecular dels complexos dinuclears de coure(I) amb els lligands sintetitzats. Quan es deixen reaccionar els complexos amb oxigen molecular a baixa temperatura, no s’ha observat l’acumulació de cap espècie intermèdia, però si una diferència de reactivitat entre les dues famílies, essent els complexos amb els lligands fenolics molt més reactius que els complexos amb els lligands piridina. També s’han realitzat estudis per comprovar l’activitat oxigenasa dels complexos amb substrats externs. S’han assajat el para-clorofenol i la tioanisole. En el cas del p-clorofenol no s’ha observat en cap cas el producte d’oxigenació corresponent (p-clorocatecol). Quan s’han realitzat els experiments amb la tioanisole, en tots tres casos s’ha observat l’aparició del producte d’oxigenació corresponent (metilfenilsulfòxid), però amb una marcada diferència en el rendiment, mostrant-se molt més actius de nou els complexos amb el lligand fenòlic que el complex amb el lligand piridina.

Comparació dels sistemes "ribosome skipping" i "splicing acceptor" per a l'expressió de transgenes en adenovirus oncolítics

Report for the scientific sojourn carried out at the University of St. Andrews, United Kingdom, from November 2007 until January 2008. Therapeutic transgene expression is a valuable strategy to counteract the limitations associated with oncolytic adenoviruses. Late phase expression is desirable to avoid early cell death for proper virus production. In this 3 months-collaboration, we have constructed a late expression system based on ribosome skipping downstream fiber protein and compared it with a splicing-based method of late gene expression. Despite expressing high amounts of the transgene when utilizing the ribosome skipping-system, flow cytomety assays indicate a delayed transgene-expression kinetics compared with the splicing-based one. Furthermore, when using the ribosome skipping system not only fiber protein expression is more altered but also viral production. These results suggest splicing-based expression strategy as a more suitable system for expression of transgenes late in the viral life cycle of an oncolytic adenovirus.

Hàbits alimentaris en nens de 8 a 12 anys de la comarca d'Osona

Introducció: La dieta mediterrània és considerada un dels patrons alimentaris més saludables ja que diversos estudis epidemiològics mostren que protegeix front diverses malalties cròniques com ara les malalties cardiovasculars, la diabetis i alguns càncers. Malauradament al nostre país els patrons alimentaris estan canviant a conseqüència de la modernització de la societat i estan portant a l’allunyament del patró de dieta mediterrània. Això és especialment crític entre la població infantil i juvenil, fet que predisposa a que en un futur augmenti la prevalença de malalties cròniques entre la població adulta. Objectiu: avaluar els hàbits alimentaris i l’estat nutricional d’escolars de 8 a 12 anys de la comarca d’Osona. Mètodes: estudi de disseny observacional i transversal. La mostra estava constituïda per 191 escolars de 4rt i 5è d’ensenyança primària d’escoles de la comarca d’Osona. La informació sobre la dieta es va recollir a través d’una enquesta alimentària, un recordatori de 24 hores, un qüestionari de freqüència de consum alimentari i el test KIDMED. Les determinacions antropomètriques que es van realitzar van ser talla, pes, IMC (Índex de Massa Corporal), plec tricipital, perímetre braquial i perímetre abdominal. L’anàlisi estadística de totes les dades es va portar a terme mitjançant el programa estadístic SPSS per Windows versió 12.0. Resultats: quan es valora la qualitat de l’esmorzar, s’observa que només en el 16.8% dels casos la qualitat era bona, en el 68.6% dels casos la qualitat havia de millorar i en el 12.6% era de qualitat insuficient i en el 2.1% era de mala qualitat. També s’observa que la dieta que segueixen és desequilibrada quantitativament, concretament és baixa en hidrats de carboni, rica en greixos i lleugerament elevada en proteïnes. L’anàlisi qualitativa mostra que hi ha un molt baix consum de verdures i hortalisses i de fruita, mentre que s’arriba a les racions recomanades de carnis i d’olis i greixos. El test KIDMED mostra una puntuació mitjana de 7.21±1.96 punts, el que indica que la dieta de la població és de qualitat millorable. Pel que fa a l’estat nutricional s’observa que un 24,6% presenta valors de baix pes i un 17,8% sobrepès o obesitat, el que indica que un 42,4% de la població estudiada presenta un estat nutricional incorrecte. Conclusions: La dieta del col·lectiu estudiat s’allunya de les recomanacions de la SENC (Sociedad Española de Nutrición Comunitaria). Els resultats del test KIDMED indiquen que només un 44% de la població segueix un patró òptim de Dieta mediterrània i l’anàlisi de l’estat nutricional mostra que un 42,4% presenta un estat nutricional incorrecte, sigui per excés o per defecte de pes. Per tant, es fa necessari dissenyar estratègies d’educació alimentària adequades per millorar els hàbits alimentaris dels escolars i aconseguir en un futur un estat òptim de salut.

Manipulació genètica de vectors virals per a estratègies de teràpia gènica en malalties autoimmunes

Els tractaments actuals per a la Malaltia de Crohn es basen en l’administració de proteïnes recombinants amb capacitat immunosupressora. Aquests tractaments són sistèmics, crònics i causen el desenvolupament d’efectes secundaris severs com infeccions amb patògens oportunistes i una major incidència de tumors. Passar d’una administració sistèmica dels immunosupressors a una administració local sembla clau per evitar la severitat i el nombre de complicacions secundàries. Ha sigut descrit recentment que el subconjunt cel•lular Th-17 juga un paper central en moltes malalties autoimmunes en humans, com ara la Malaltia de Crohn, Escleroderma, Artritis reumatoide o Psoriasis. Per determinar com la via del Th-17 es veu afectada durant el desenvolupament i els estadis aguts de la malaltia, analitzarem una gran bateria de interleuquines/citoquines i els mecanismes intracel•lulars d’activació/inhibició de l’activitat de les cèl•lules del Sistema Immune. En un segon pas, clonarem els gens seleccionats relacionats amb la immunomodulació de la via del Th-17 en vectors recentment desenvolupats (adenovirus quimera 5/40 o diferents pseudotips d’AAVs ), ja que hipotitzem que una producció local d’immunomoduladors s’assolirà amb una eficiència major fent servir aquests vectors, evitant així els efectes secundaris. A aquests efectes, hem començat el projecte clonant els gens de la IL10 i del receptor transmembrenal de la IL23 en adenovirus i en genomes d’AAV.

El desastre quotidià i la disciplina repressora, respostes a la geometria minimal

La proposta de tesi pren com a punt de partida les respostes artístiques i teòriques dutes a terme a partir dels anys seixanta contra un context de coneixement tradicional fonamentalment racionalista, que segueix la tradició lògica de la modernitat i que troba el seu reflex i aplicació social en l’ordre espaial i per extensió, en la geometria. Un cop descrites les nocions que d’aquesta modernitat han estat aplicades a l’art dels anys 50 i 60, es mostra com les crítiques de determinats filòsofs i artistes han anat conformant un corpus teòric i artístic que ha implicat un intent d’enderrocament d’aquest sistema tradicional de coneixement, interpretació, lectura i atorgament de sentit a les obres artístiques. Aquests són: M.Foucault, J.Derrida, R. Smithson, R. Serra, R. Morris, Mona Hatoum, Imi Knoebel o Tacita Dean, entre d’altres. Seguidament es presenta un anàlisi més profund i detallat d’aquelles respostes artístiques més paradigmàtiques, tant al sistema de pensament tradicional com a l’ordre espaial que aquest conseqüentment implica. Aquestes crítiques s’organitzen en dues parts antagòniques: l’una és “L’adveniment del caos”, i l’altra és la “Crítica de l’ordre”. Els artistes són: L. Bourgeois, E.Hesse, A.Mendieta i P.Halley. En una tercera part, es descriu com aquest inici deconstructor del paradigma de coneixement tradicional iniciat als anys seixanta es desenvolupa durant els següents vint anys tenint en aquest cas com a fonament teòric les crítiques de R.Krauss, J. Baudrillard, P.Virilio, i com artistes els arquitectes P. Eienmann i F. Gehri, entre d’altres. La conclusió fonamental d’aquests apartats intenta posar de manifest la subversió o infracció de la geometria com a contenidora dels conceptes de la modernitat: raó i ordre moral. Finalment, en una quarta part s’inclou el propi projecte artístic que representa l’experimentació i praxi de les conclusions teòriques d’aquesta tesi.

Induction in transgenic mice of HLA-A2.1-restricted cytotoxic T cells specific for a peptide sequence from a mutated p21ras protein.

Cytotoxic T cells (CTL) recognize short peptides that are derived from the proteolysis of endogenous cellular proteins and presented on the cell surface as a complex with MHC class I molecules. CTL can recognize single amino acid substitutions in proteins, including those involved in malignant transformation. The mutated sequence of an oncogene may be presented on the cell surface as a peptide, and thus represents a potential target antigen for tumour therapy. The p21ras gene is mutated in a wide variety of tumours and since the transforming mutations result in amino acid substitutions at positions 12, 13 and 61 of the protein, a limited number of ras peptides could potentially be used in the treatment of a wide variety of malignancies. A common substitution is Val for Gly at position 12 of p21ras. In this study, we show that the peptide sequence from position 5 to position 14 with Val at position 12-ras p5-14 (Val-12)-has a motif which allows it to bind to HLA-A2.1. HLA-A2.1-restricted ras p5-14 (Val-12)-specific CTL were induced in mice transgenic for both HLA-A2.1 and human beta2-microglobulin after in vivo priming with the peptide. The murine CTL could recognize the ras p5-14 (Val-12) peptide when they were presented on both murine and human target cells bearing HLA-A2.1. No cross-reactivity was observed with the native peptide ras p5-14 (Gly-12), and this peptide was not immunogenic in HLA-A2.1 transgenic mice. This represents an interesting model for the study of an HLA-restricted CD8 cytotoxic T cell response to a defined tumour antigen in vivo.

Dukes B colorectal cancer: distinct genetic categories and clinical outcome based on proximal or distal tumor location.

PURPOSE: The aim of this study was to determine whether tumor location proximal or distal to the splenic flexure is associated with distinct molecular patterns and can predict clinical outcome in a homogeneous group of patients with Dukes B (T3-T4, N0, M0) colorectal cancer. It has been hypothesized that proximal and distal colorectal cancer may arise through different pathogenetic mechanisms. Although p53 and Ki-ras gene mutations occur frequently in distal tumors, another form of genomic instability associated with defective DNA mismatch repair has been predominantly identified in the proximal colon. To date, however, the clinical usefulness of these molecular characteristics remains unproven. METHODS: A total of 126 patients with a lymph node-negative sporadic colon or rectum adenocarcinoma were prospectively assessed with the endpoint of death by cancer. No patient received either radiotherapy or chemotherapy. p53 protein was studied by immunohistochemistry using DO-7 monoclonal antibody, and p53 and Ki-ras gene mutations were detected by single strand conformation polymorphism assay. RESULTS: During a mean follow-up of 67 months, the overall five-year survival was 70 percent. Nuclear p53 staining was found in 57 tumors (47 percent), and was more frequent in distal than in proximal tumors (55 vs. 21 percent; chi-squared test, P < 0.001). For the whole group, p53 protein expression correlated with poor survival in univariate and multivariate analysis (log-rank test, P = 0.01; hazard ratio = 2.16; 95 percent confidence interval = 1.12-4.11, P = 0.02). Distal colon tumors and rectal tumors exhibited similar molecular patterns and showed no difference in clinical outcome. In comparison with distal colorectal cancer, proximal tumors were found to be statistically significantly different on the following factors: mucinous content (P = 0.008), degree of histologic differentiation (P = 0.012), p53 protein expression, and gene mutation (P = 0.001 and 0.01 respectively). Finally, patients with proximal tumors had a marginally better survival than those with distal colon or rectal cancers (log-rank test, P = 0.045). CONCLUSION: In this series of Dukes B colorectal cancers, p53 protein expression was an independent factor for survival, which also correlated with tumor location. Eighty-six percent of p53-positive tumors were located in the distal colon and rectum. Distal colon and rectum tumors had similar molecular and clinical characteristics. In contrast, proximal neoplasms seem to represent a distinct entity, with specific histopathologic characteristics, molecular patterns, and clinical outcome. Location of the neoplasm in reference to the splenic flexure should be considered before group stratification in future trials of adjuvant chemotherapy in patients with Dukes B tumors.

Utilització de plantes d'Arabidopsis thaliana mutants de CK2 per a l'establiment de línies cel·lulars i per a l'estudi de la implicació de la CK2 en l'estructuració de la cromatina

La proteïna CK2 és una Ser/Thr fosfotransferasa evolutivament conservada. Està formada per dues subunitats diferents, α (catalítica) i β (reguladora), que s’associen en un complex heterotetramèric (α2β2). L’activitat d’aquest enzim està regulada per varis mecanismes que la modulen diferencialment en funció del substrat, entre ells, la localització subcel·lular de les diferents subunitats. A partir de plantes transgèniques que contenen les subunitats de CK2 fusionades a una proteïna fluorescent (GFP o YFP) hem establert línies cel·lulars que permetran analitzar, en treballs futurs, els canvis de localització subcel·lular de les subunitats de CK2 provocats per diferents estímuls. La CK2 intervé en un gran nombre de processos cel·lulars, entre d’altres, metabolisme, transport a nucli, control del cicle cel·lular i reparació del DNA. Amb la finalitat d’estudiar el paper de la CK2 en el desenvolupament de les plantes, membres del grup van generar un mutant dominant negatiu per transformació estable de plantes d’Arabidopsis thaliana. Estudis previs mostraven que la pèrdua d’activitat CK2 en aquestes plantes provocava una alteració de l’activitat mitòtica i un bloqueig del cicle cel·lular. Els resultats obtinguts en aquest treball indiquen que aquests fenotips podrien ser conseqüència de la implicació de la CK2 en processos d’estructuració de la cromatina.