La institucionalització o l'educació de l'home com a problema

És molt estrany plantejar-se especular sobre la relació entre l'educació/ educador i el procés d'institucionalització, sobretot perquè es gairebé impossible que aquesta es pugui donar fora de la pròpia institució, o fora d'alguna institució, sigui quin sigui l'àmbit al qual es vulgui assignar. A més d'estrany és paradoxal, doncs és la pròpia institució la que disposa la producció de discursos que atenen a la seva definició, renovació, projecció i fins i tot deixa espai a la producció crítica. L'efecte d'aquestes capacitats ens assenyala una primera constatació: el procés d'institucionalització incrementa hist6ricament el seu desplegament sobre la superfície social i amb aix6 l'abast de les seves influencies.

Pedagogia líquida per a una educació sòlida: a propòsit de Bauman

Si un fenomen expressa rotundament la tensió mostrada per la citació de capçalera aquest és, sens dubte, el cas de l"educació. I segurament encara més la seva reflexió acadèmica: la pedagogia. La crisi de la pedagogia, si n"hi ha, és una crisi de creixement, d"expansió, com la del capitalisme. La dificultat per escatir, amb una certa fiabilitat, allò que és recomanable d"allò refusable, prové sens dubte del pecat original de la pedagogia: no és fàcil alhora dir missa i tocar la campana. La clara identificació, per confusió, entre l"objecte i el subjecte de la pedagogia fa complexa aquesta tasca. En altres paraules, ens intuïm capaços alhora d"explicar i de disposar, de descriure i de prescriure; creiem que podem combinar una funció explicativa, d"anàlisi de la realitat, amb una funció normativa, de caràcter ordenador. I no ens adonem que la descripció ja és valoració en si mateixa. Només descrivim allò a què donem un «cert» valor.

Educació moral: la via (no només) aristotèlica

Quin és el plantejament essencial que Aristòtil fa de l"educació moral? Podem dir que manté la seva eventual vigència històrica, si més no com a proposta? Es tracta d"un plantejament isolat, o podem trobar-ne epígons (més enllà de la inspiració més o menys aristotèlica que aquests tinguin)? El text que segueix pretén donar una resposta esquemàtica a les anteriors preguntes, i, de retruc, plantejar un repte conceptual (i, al capdavall, també pràctic) a tots aquells que puguin desqualificar la proposta aristotèlica per considerar-la corruptora dels principis liberals.

Educació intercultural i ciutadania. Presentació

El concepte de ciutadania constitueix un d"aquells exemples en els quals l"evolució del significat del terme es vincula a processos d"interacció que han modificat l"essència de les relacions socials, tot i que de vegades no se sap ben bé si són els discursos els que s"adapten a la realitat o si és la realitat la que està construïda a partir de canvis en el discurs. De fet, en el context de la Grècia clàssica o de la Roma imperial, el concepte de ciutadania, portava aparellat una situació de privilegi, ja fos per diferenciar-se d"altres grups amb menor quota de poder social -el cas dels esclaus- ja fos per establir diferències en funció del lloc de naixement -els nascuts a Roma- que descrivia situacions diferenciades a les d"altres períodes històrics

Les normals: paradigma de l'educació femenina

El nombre reduït d'estudis sobre el naixement i el desenvolupament del magisteri femení, i l'anàlisi habitual que aborda l'educació de les dones des d'una perspectiva metodològica centrada en l'enfocament de l'educació deis homes com a model i referent, han configurat unes representacions carregades de connotacions negatives que afecten la interpretació de la historia de l'accés a la instrucció formal deis dos sexes. Malgrat que queda un llarg camí d'investigacions per recórrer, avui es poden qüestionar algunes d'aquestes generalitzacions i, sobretot, situar la historia de l'educació femenina allà on va estar, i no on ens hauria agradat que estigués.

El mestre ignorant: la filosofia de l'educació de Joseph Jacotot

El mestre ignorant és, per definició, la condició d"impossibilitat de la pedagogia. Potser no de tota, però sí de la pedagogia, almenys tal com l"hem entès fins ara (suposant que es pugui entendre absolutament d"una altra manera sense estar parlant ja d"una altra cosa). És per això que, com a màxim, només en els seus marges hi podria tenir lloc una proposta com la que glossaré aquí. Una proposta que, bo i partint de les idees de Joseph Jacotot (1770-1840), planteja la contingència del mestre, és a dir, que a l"hora d"aprendre uns continguts fa prescindible la figura d"algú que els expliqui. En altres paraules, fa que aquells que volen aprendre alguna cosa no hagin de dependre d"un mestre que ho hagi après abans, ni del mestre que va ensenyar aquell mestre, i així successivament, trencant d"aquesta manera el cercle de la transmissió pedagògica - almenys pel que fa al procés instructiu. Tanmateix, això és només la punta de l"iceberg i més avall hi aprofundirem. Però fem ara una mirada enrere, tot just quan se li van presentar a Jacotot els seus primers deixebles belgues per estudiar francès.

Educació per al desenvolupament i la cooperació: criteris de valoració dels materials didàctics

Els mitjans de comunicació ens atansen periòdicament notícies commovedores i ens sotraguegen amb imatges de fams, sequeres o misèria, les víctimes de les quals acostumen a viure al sud. També ens fan arribar els èxits més notables de l'economia i la tècnica: més producció, més vendes, més autopistes, millors avions. Tot això passa, preferentment, al nord.

Informe i confidencialitat en Educació Social

L"article realitza un recorregut per algunes pràctiques (els informes) dels i les educadores socials, revisant la confidencialitat i el respecte a la informació sobre les persones a què accedeixen aquests professionals, analitzant el codi deontològic, etc. Es reflexiona sobre si no caldria crear un nou instrument propi: l"informe socioeducatiu. I es revisen algunes de les característiques que hauria de tenir. S"aporten algunes propostes d"autoregulació per una maneig"respectuós" de la informació i la confidencialitat i s"ofereixen exemples de bones pràctiques.

Cultivo protegido de videira: manejo fitossanitário, qualidade enológica e impacto ambiental

O cultivo protegido na cultura da videira apresenta-se como uma alternativa na diminuição da incidência de doenças fúngicas em regiões que apresentam excesso de chuvas. A utilização de cobertura plástica sobre as linhas de cultivo da videira ocasiona modificações no microclima ao redor da planta, principalmente pela ausência de água livre sobre folhas e frutos. Estas alterações propiciam condições desfavoráveis ao desenvolvimento de doenças fúngicas, com a menor necessidade do uso de fungicidas, como as podridões de cachos, que atualmente são um dos maiores problemas no controle fitossanitário, em regiões produtoras tradicionais, como a Serra Gaúcha. Todavia, o oídio da videira que outrora não apresentava incidência em condições de alta umidade relativa, em condições de cultivo protegido, deve ser monitorado. Outro aspecto que merece cautela é o uso de fungicidas, pois destaca-se que, pela redução de radiação ultravioleta e ausência de chuvas sobre os cachos, devido ao uso da cobertura plástica, o período residual dos fungicidas é prolongado. Este maior acúmulo é preocupante, tanto nas uvas destinadas ao consumo in natura, que afeta diretamente o consumidor, quanto às destinadas à vinificação, que prejudica a atuação das leveduras na fermentação dos vinhos. De forma geral, a tecnologia de cobrimento dos vinhedos é eficaz no controle de doenças fúngicas e na redução do uso de fungicidas, contudo deve ser considerada como um novo sistema de produção, principalmente por exigir um manejo fitossanitário distinto em relação ao cultivo convencional. Os plásticos de cobertura, usados, devem ser considerados resíduo agrícola, exigindo cuidados específicos para que seja evitada contaminação ambiental.

Les composantes du risque : une entrée par les acteurs et le conflit lors de la mise en place des solutions : le cas de Los Chorros, Guatemala

Ce travail présente une étude de cas post-catastrophe à San Cristobal, Guatemala, où un important glissement de terrain du nom «Los Chorros» (8-10 millions de m3 de roche) affecte depuis 2009 diverses communautés et une des routes principales du pays. Les gestionnaires des risques, sur la base de leur propre évaluation, ont décidé de répondre d'une manière qui ne correspond pas aux intérêts de la population affectée. Les communautés locales ont évalué le risque de catastrophe et ont établi une autre solution suivant une conception du risque différente. Les conflits sociaux et la concurrence entre les différents acteurs du territoire, pour la définition des priorités et des solutions, révèlent les aspects sous-jacents de la société, utiles pour identifier et comprendre ce qui constitue le risque de catastrophe dans un contexte donné. Ce conflit montre que le risque de catastrophe n'est pas univoque mais un concept complexe, constitué par un grand nombre de composants. En termes de gouvernance, il met également en évidence la confrontation des savoirs et la tension qui peut exister entre les différentes approches du risque. Depuis une approche où le risque de catastrophe est considéré comme une construction sociale (les vulnérabilités étant historiquement générées par des processus sociaux, politiques, économiques et culturels), ce travail évalue d'autres modes d'interprétation, de traitement et d'intervention qui peuvent aider à améliorer les méthodes d'évaluation et de gestion des risques. Enfin, la proposition de gestion qui découle de l'exemple guatémaltèque invite à une autre manière de concevoir la gestion des risques en intégrant les différentes conceptions du risque et en visant une coordination stratégique entre les acteurs des politiques publiques, les échelles d'intervention, les experts en charge des différents aléas et la société civile, afin d'obtenir une solution acceptable pour tous les acteurs impliqués dans un territoire. -- This work analyses a post-disaster case study from San Cristobal, Guatemala where a large landslide named "Los Chorros (8 millions cubic meters of rock) affects several communities and one of the country's main west-east access highways. Risk managers, starting from their own assessment, decided to respond in a way that does not correspond to the interests of the afected population. Local communities assessed the risk disaster situation and establised another solution from a different conception of risk. These social conflict and competition for priorities and solutions for risk management reveal that disaster risk is not unequivocal but a complex and holistic concept, constituted by a large set of components. From a social constructivism approach, where disaster risk is considered as the results of social, political, economic and historic process, this thesis evaluates other modes of interpreting, shaping and managing risk that can help improve methods of risk assessment and management. Studying the logic of action of actors, who mobilize to establish a solution, enables to identify as to what constitutes a disaster. For this reason, the study focus, in particular, on the analysis of practices (practical science) implemented by all actors in San Cristobal Altaverapaz. Finally, it puts into perspective the risk management in terms of an integrative approach for policy experts that find compromise between different conceptions of risk in order to obtain a solution acceptable to all those involved.