"Hem guanyat l"escola però hem perdut el pati?" Els usos lingüístics a les escoles catalanes

En aquest article es pretén donar resposta a una pregunta relacionada amb els usos lingüístics dels escolars: es pot afirmar, com han fet força comentaristes, que a Catalunya el català "ha guanyat l'escola però ha perdut el pati?". Per fer-ho, es parteix de la distinció entre dos tipus d'usos lingüístics: els institucionals (l'anàlisi dels quals permetrà determinar fins a quin punt el català "ha guanyat l'escola") i els interpersonals (mitjançant els quals es podrà conèixer si el català "ha perdut el pati"). A partir de dades procedents d'estudis macrosociolingüístics i de recerques etnogràfiques, l'autor arriba a la conclusió que, si per "guanyar l'escola" s'entén convertir el català en la llengua vehicular predominant (però no única) de la majoria d'escoles de Catalunya, l'afirmació és bàsicament adequada en relació amb l'educació primària, i força menys correcta per a la secundària. En canvi, la segona part de l'enunciat no és encertada i indueix a error de diagnòstic: ni el català ha desaparegut dels patis, ni se'n pot atribuir la reculada a un canvi sobtat i recent, ni es pot restringir aquesta reculada a l'escola. En resum, "s'ha avançat molt a l'escola, però no gaire al pati".

De l'escriptura a l'oralitat, de la recepció a l'expressió, de la competència a l'ús

Com sabem, hi ha suficients símptomes per afirmar que el sistema escolar català no acaba d"aconseguir un desenvolupament òptim de la fluïdesa oral en català que pogués permetre als alumnes que no tenen aquesta llengua com a inicial un grau de col·loquialització suficient per poder-la usar sense sentir incomoditat o inseguretat. Certament, això no és la sola responsabi litat del sistema en si sinó també del context demosociolingüístic en què les institucions escolars es troben inserides. Aquest context és caracteritzat, per a molta de la població escolar, per una altíssima concentració residencial d"individus de llengua inicial castellana amb poques oportunitats de relació habitual amb altres persones de llengua inicial catalana. Aquest estat de coses fa que el procés de bilingüització en català hagi de dependre fonamentalment del sistema escolar, ja que no pot obtenir els efectes contextuals d"un contacte sovintejat i habitual entre les poblacions, com el que es produïa encara a Catalunya abans, diguem, del 1960.

La llengua catalana a l'escola després de la Llei de qualitat de l'educació

A partir d'una minuciosa comparació entre la LOGSE i la LOCE i els decrets que les complementen, en aquest article s'analitzen l'abast dels canvis normatius introduïts per la LOCE en els nivells d'educació primària, secundària obligatòria i batxillerat, i la seva incidència sobre el model lingüístic escolar vigent a Catalunya. Al llarg de l'article es mostra com aquests canvis situen la llengua catalana en una situació de desigualtat i de discriminació respecte de la castellana, fet contrari als principis que deriven del reconeixement del català i del castellà com a llengües oficials a Catalunya. A més, el canvi de marc legal obliga la Generalitat a modificar la normativa vigent sobre el currículum dels ensenyaments no universitaris, ja que la Llei i els reials decrets aprovats recentment no permeten mantenir l'organització curricular actual d'aquests ensenyaments.

El títol de Mestre: una ocasió perduda

Qualsevol analisi que es vulgui fer sobre les directrius generals própies del títol de Mestre i sobre els plans d'estudis resultants ha de tenir en compte, en primer lloc, uns condicionaments previs que han determinat de forma absoluta l'orientació i les característiques d'aquest títol.

150 anys formant mestres a Barcelona

Amb motiu de celebrar-se durant el present curs académic 1996-97 el 150é aniversari de la creació de l'Escola Normal de Barcelona -de la qual és hereva i continuadora historica l'actual Escola Universitaria de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona-, Temps d'Educació ha volgut afegir- se a l'efeméride amb la publicació d'un conjunt d'articles que s'ocupen d'aspectes diversos relacionats amb la historia d'aquest centre.

Les creences populars entorn a l'aprenentatge d'una llengua estrangera (Anglès) abans dels vuit anys

L'avançament de l'edat d'aprenentatge obligatori d'una llengua estrangera deis 11 als 8 anys en el context educatiu espanyol, així com la demanda creixent per part deis pares d'introduir-ne l'ensenyament al més aviat possible, ja sigui al Primer Cicle de Primaria (6-7 anys) o encara més aviat, en l'Educació Infantil (3-5 anys), no solament indica un alt nivell de conscienciació de la necessitat de coneixement d'idiomes que el món actual exigeix, sinó que també evidencia la creença que existeix una edat privilegiada per aprendre llengües, que se situa en els primers anys de l'escolaritat.

Les observacions de classes al servei de la didàctica de la llengua estrangera

La autora revisa diferentes usos de las observaciones de clases, en particular en lo que se refiere a las clases de lengua extrangera, tanto en investigación como en formación. A partir de algunos ejemplos, identifica, entre la diversidad de formas de aplicación, objetivos diferentes y modelos de formación diversos, considerando que éstos no se excluyen sino que se complementan, según su adecuación a cada situación de formación. Se comentan algunos problemas con el fin de iniciar una reflexión sobre la aplicación de las observaciones de clase a la formación, que debería proseguir con trabajos de investigación y encuentros de formadores.

Un cànon per a dues veus

Pius Alibek, amb El dol del Quetzal, ens regala la seva primera novel·la. En realitat Alibek ja havia fet una incursió a la literatura en català, Arrels nòmades, on relatava de manera autobiogràfica la seva infantesa a l'Iraq.

La exposición de los menores españoles a la violencia familiar

La preocupación social por la violencia de género es una realidad, tanto en el ámbito nacional como internacional, incluyendo en la actualidad no sólo a la víctima directa sino también a los menores expuestos. La victimología del desarrollo ha contribuido a hacer visibles a estos menores y mostrarlos no como meros espectadores sino también como víctimas que se ven privadas de derechos y libertades básicos para su correcto desarrollo. Desde una perspectiva amplia es más adecua­ do hablar de exposición de los menores a la violencia familiar, incluyéndose así no sólo la dirigida hacia la mujer sino también aquélla que afecta al hombre o la que se produce de manera bidireccional entre los padres o entre uno de los padres y su pareja (Wolak y Finkelhor, 1998). A su vez, aunque menos estudiada, también de­ be considerarse dentro de esta categoría la exposición a la violencia que los padres dirigen a los hermanos del menor.Los estudios demuestran que el maltrato no siempre se extiende a toda la fratría: incluso en los casos más graves de maltrato fisico, el 18% de los hermanos estaría a salvo del trato violento dirigido a uno de ellos (Pereda y Almirall, 2004).

A measure of group dissimilarity for psychological attributes

El funcionamiento y el rendimiento de los grupos en contextos diferentes están relacionados con el grado en que las características de los miembros son complementarias o suplementarias. El presente artículo describe un procedimiento para cuantificar el grado de disimilitud a nivel de grupo. A diferencia de la mayoría de técnicas existentes, el procedimiento que aquí se describe está normalizado y es invariante a los cambios de localización y escala. Por lo tanto, es posible comparar la disimilitud en escalas con diferente métrica y en grupos de distinto tamaño. La disimilitud está medida en términos relativos, independientemente de la posición que ocupan los individuos en la dimensión que mide la escala. Cuando no existe una justificación teórica para combinar las diversas propiedades medidas, se puede cuantificar la disimilitud para cada escala por separado. También es posible obtener las contribuciones diádicas e individuales respecto a la diversidad global y la asignada a cada escala. Las medidas descriptivas pueden ser complementadas con la significación estadística para, así, comparar los resultados obtenidos con distribuciones discretas de referencia, ya sean simétricas o asimétricas. Se ha elaborado un paquete en R que permite obtener los índices descriptivos y los valores p, además de contener las expresiones desarrolladas para simular una amplia variedad de distribuciones discretas de probabilidad.