Mourning becomes Electra d'Eugene O'Neill: Èsquil i Plató per a crear un drama fosc?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Mourning becomes Electra de Eugene O'Neill: ¿Esquilo y la caverna de Platón para crear un drama oscuro?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

La caverna de Josep Palau i Fabre (1952-1969): teatre versus al·legoria filosòfica per a representar i impedir el final tràgic i fosc del lluminós art de pensar.

What is the use of performing the myth of the cave from book VII of the Republic by Plato? Josep Palau i Fabre, considers that, in Plato's dialogues, the speakers are mere instruments at the service of his dialectical goal. The aim of this article is to show how, by turning the myth into a tragedy and also by relying on Heraclitus's conflict or war of opposites, the playwright succeeds in favoring a sort of thought which is not one-sided or univocal. On the contrary, in Palau i Fabre's La Caverna, the tragic hero, that is, the released prisoner transformed by the light of Reality and finally killed by his "cavemates" -after having been imprisoned again and having tried to rescue them from their ignorance or shadows-, still leaves to them his powerful experience of the agonistikos thought, which might bear fruit in their life to come.

La caverna de Josep Palau i Fabre (1952-1969): teatro versus alegoría filosófica para representar e impedir el final trágico y sombrío del luminoso arte de pensar.

What is the use of performing the myth of the cave from book VII of the Republic by Plato? Josep Palau i Fabre, considers that, in Plato's dialogues, the speakers are mere instruments at the service of his dialectical goal. The aim of this article is to show how, by turning the myth into a tragedy and also by relying on Heraclitus's conflict or war of opposites, the playwright succeeds in favoring a sort of thought which is not one-sided or univocal. On the contrary, in Palau i Fabre's La Caverna, the tragic hero, that is, the released prisoner transformed by the light of Reality and finally killed by his "cavemates" -after having been imprisoned again and having tried to rescue them from their ignorance or shadows-, still leaves to them his powerful experience of the agonistikos thought, which might bear fruit in their life to come.

La "imagen" de la caverna y la tentación constante de corregir a Platón: Benjamin Jowett como ejemplo

Las traducciones de los primeros capítulos del libro VII de la República de Platón en los que aparece su famosa imagen de la caverna, eikón, presentan una sorprendente e intrigante variedad interpretativa: "alegoría", "mito", "fábula", "parábola", "símil", "comparación"... Este artículo, tomando como ejemplo la notable fidelidad al texto del traductor victoriano de Platón, B. Jowett, y mediante un análisis riguroso de los términos que acompañan la imagen, mantiene la necesidad de no interpretar ni corregir en este caso al gran filósofo idealista o "ideocéntrico", señalando al mismo tiempo, si es otro el proceder, las contradicciones resultantes y el uso de algún término ajeno al léxico platónico como "alegoría".

Tot sortint de la caverna per cercar la vida (Lectura classicitzant de La caverna de Rodolf Sirera)

L'objectiu d'aquest article és mostrar com un dramaturg contemporani pensa de bell nou en la imatge platònica de la caverna per parlar del necessari viatge existencial i de formació de l'home, lluny de la protecció que les cavernes de qualsevol tipus, com ara la llar, el jardí­ familiar o la mateixa famí­lia, poden representar. Tot i que des d'una perspectiva en absolut idealista o metafí­sica, Plató esdevé una vegada més gràcies a R. Sirera i a l'aplicabilitat de les mateixes imatges platòniques una referència clàssica tan útil com ineludible, si es té en compte l'origen platònic de totes les cavernes literàries.

Leaving the cave in search of life (A Platonic reading of R. Sirera's La caverna (The Cave)

The aim of this article is to show how a contemporary playwright thinks once more of the Platonic image of the cave in order to reflect on the necessary existential journey of men and women as in the case of a Bildungsroman. Sooner or later men and women must abandon the protection that any sort of cavern such as home, the family garden or family itself can offer. In spite of writing from a by no means idealistic or metaphysical point of view, thanks to R. Sirera and to the very applicability of Platonic images, Plato becomes once again a classical reference which is both useful and even unavoidable if one bears in mind the Platonic origin of all the literary caverns.

Hedwig and The Angry Inch: el Plató més alternatiu

L'objectiu d'aquest article és mostrar com un mite antic, el mite dels tres gèneres, també anomenat de l'androgin de l'Aristòfanes del Simposi de Plató, esdevé per a John Cameron Mitchell la imatge adient per a explicar l'especial personalitat d'un home, Hedwig, que esdevé mitjançant una operació un androgin imperfecte, però que simbolitza la possibilitat d'una humanitat unida o l'acostament de móns diferents, de la mateixa manera que ell va pertànyer a les dues Berlín dividides per un mur que ara ja ha caigut, quedant restablerta així la unitat perduda.

La caverna de José Saramago: imagen platónica versus metafísica

La caverna de José Saramago tiene como referencia indudable la imagen de la caverna del libro VII de la República de Platón, y, sin embargo, Saramago no és un escritor idealista o metafísico. Este artículo muestra cómo, aprovechando la aplicabilidad con que Platón dotó a su imagen, Saramago defiende la necesidad de saber recibir los mensajes de la tierra, de la materia, de no convertirnos en prisioneros en las cavernas doradas de la sociedad occidental, y de ser libres en la naturaleza, phýsis, y no lejos o más allá, metá, de ella.

Hedwig and The Angry Inch: el Platón más alternativo

El objetivo de este artículo es mostrar cómo un mito antiguo, el mito de los tres géneros, también llamado del andrógino del Aristófanes del Simposio de Platón, deviene para John Cameron Mitchell la imagen idónea para explicar la personalidad especial de un hombre, Hedwig, que se convierte mediante una operación en un andrógino imperfecto, pero que simboliza la posibilidad de una humanidad unida o el acercamiento de mundos diferentes, al igual que él perteneció a las dos Berlín divididas por un muro que ahora ya ha caído, restableciéndose así la unidad perdida.

Hedwig and The Angry Inch: Plato at the Sundance Film Festival

The aim of this article is to show how an ancient myth, that of the three genres, also known as the myth of the androgynous by Aristophanes in Plato¿s Symposium, becomes for John Cameron Mitchell the suitable image in order to explain the peculiar personality of a man, Hedwig, who by means of a surgical operation becomes in his turn an imperfect androgynous but symbolises the need of a sole mankind or the unity of different worlds, just as he belonged to both Berlins divided by an already fallen wall, which permitted their inhabitants to recover their lost unity and identity.

Mito versus retórica sofística. La dimensión mágica de la palabra en Platón

Como la música, la palabra posee -según Platón- una dimensión mágica que la hace capaz de fascinar (kelein) y encantar(epaidein) al alma que la escucha. La eficacia de la retórica sofística reside ahí, pero dicha retórica vincula al alma con el nivel deser inferior de las sombras y de las imágenes. Existe, sin embargo, otro uso mágico de la palabra y otro empleo -positivo- dela retórica: en los diálogos de transición y madurez Platón presenta en los mitos escatológicos un uso de la palabra en el queésta actúa como imagen (eikon) de un nivel superior del ser, imagen que con su belleza seduce al alma, obtiene su asentimiento(pistis) y la moviliza en la dirección de lo ontológicamente superior, supliendo así la falta de una "razón demostrativa" y colmandocon la belleza de sus imágenes el "peligro" que la adhesión comporta.

Potential hosts number in cuckoo bees (Psithyrus subgen.) increases toward higher elevations

In severe and variable conditions, specialized resource selection strategies should be less fre‐ quent because extinction risks increase for species that depend on a single and unstable resource. Psithyrus (Bombus subgenus Psithyrus) are bumblebee parasites that usurp Bombus nests and display inter‐specific variation in the number of hosts they parasitize. Using a phylogenetic comparative frame‐ work, we show that Psithyrus species at higher elevations display a higher number of hosts species com‐ pared with species restricted to lower elevations. Species inhabiting high elevations also cover a larger temperature range, suggesting that species able to occur in colder conditions may benefit from recruit‐ ment from populations occurring in warmer conditions. Our results provide evidence for an 'altitudinal niche breadth hypothesis' in parasitic species, showing a decrease in the parasites' specialization along the elevational gradient, and also suggesting that Rapoport's rule might apply to Psithyrus.

Interior sense mobles. A l'entorn d'una possible hermenèutica en Adorno

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment de màxima ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica.

Estudi palinologic dels sediments de les mels de Xixona (Alacant)

Anàlisi pol.línica dels sediments de dotze mostres de mei recollides al terme municipal de Xixona (Alacant). Utilitzant els resultats fern una classificació qualitativa de les mels segons el seu origen floral i una de quantitativa aplicant els críteris de MAURIZIO, 1939.