Mycophenolic acid formulations in adult renal transplantation - update on efficacy and tolerability.

The description more than 30 years ago of the role of de novo purine synthesis in T and B lymphocytes clonal proliferation opened the possibility for selective immunosuppression by targeting specific enzymatic pathways. Mycophenolic acid (MPA) blocks the key enzyme inosine monophosphate dehydrogenase and the production of guanosine nucleotides required for DNA synthesis. Two MPA formulations are currently used in clinical transplantation as part of the maintenance immunosuppressive regimen. Mycophenolate mofetil (MMF) was the first MPA agent to be approved for the prevention of acute rejection following renal transplantation, in combination with cyclosporine and steroids. Enteric-coated mycophenolate sodium (EC-MPS) is an alternative MPA formulation available in clinical transplantation. In this review, we will discuss the clinical trials that have evaluated the efficacy and safety of MPA in adult kidney transplantation for the prevention of acute rejection and their use in new combination regimens aiming at minimizing calcineurin inhibitor toxicity and chronic allograft nephropathy. We will also discuss MPA pharmacokinetics and the rationale for therapeutic drug monitoring in optimizing the balance between efficacy and safety in individual patients.

Análisis del comportamiento de la procalcitonina en el paciente con cirrosis hepática ingresado en una unidad de cuidados intensivos

La procalcitonina (PCT) és un dels biomarcadors d'inflamació aplicats al camp de la infecció més estudiats en els últims anys. Es forma en diversos parènquimes incloent el fetge. Alguns autors van postular que la disfunció hepàtica podria ocasionar falsos negatius en la determinació de la procalcitonina. Estudiem la resposta de la PCT en pacients amb insuficiència hepàtica, analitzem retrospectivament el seu comportament en els pacients amb cirrosis hepàtica ingressats en la nostra unitat de vigilància intensiva (UVI). Finalment observem que la disfunció hepàtica no impedeix l'augment de la PCT. Per tant, segueix sent útil per identificar infeccions bacterianes

Pacientes de edad avanzada con insuficiencia cardíaca ingresados en un servicio de medicina interna: valoración de la función renal.

Objectius: analitzar comorbiditats de pacients hospitalaris ≥65 anys amb Insuficiència Cardíaca (IC). Adequació tractament farmacològic. Impacte Insuficiència Renal (IR). Metodologia: estudi descriptiu transversal de 150 pacients ingressats en Medicina Interna Hospital Vall d'Hebron entre juny'2007-gener'2010. Resultats: hipertensió arterial: 84%; obesitat: 32,1%; cardiopatia isquèmica: 41,3%; fracció d'ejecció del ventricle esquerre (FEVI) conservada: 70%. 53 pacients sense antagonistes de l'enzim convertidor de l'angiotensina, 105 sense βBloquejants i 55 sense antialdosterònics. Prevalença IR: 70%. Factors de risc: HTA, sexe femení. IC+IR+anèmia: 66 pacients, 2 tractament amb eritropoetina. Conclusions: IC de causa hipertensiva, amb FEVI conservada. Mala adequació tractament. Elevada prevalença IR. Importància Síndrome cardiorenal.

Antibioticoterapia Intravenosa domiciliaria mediante bomba de perfusión continua de la sobreinfección respiratoria por Pseudomonas aeruginosa en el paciente con enfermedad pulmonar obstructiva crónica.

La malaltia pulmonar obstructiva crónica (MPOC) té una prevalença elevada al nostra medi i un gran impacte econòmic. La sobreinfecció respiratoria en els pacients MPOC avançats, es bàsicament, per Pseudomonas. L´antibioticoteràpia domiciliaria endovenosa en aquest tipus de sobreinfecció es de gran importància. La forma d´administració de l´antibiòtic es mitjançant bombes d´infusió continues i bombes d´infusió intermitents. Es tracta d´un estudi comparatiu dels dos tipus de bombes d´infusió per l´erradicació de Pseudomonas aeruginosa en el pacient MPOC.

Estudio descriptivo del Síndrome de Distrés Respiratorio del Adulto en el Paciente Politraumatizado.

La síndrome de distrés respiratori agut es caracteritza per hipoxemia, infiltrats bilaterals en la radiografia de tórax en absència de signes d'insuficiència cardíaca. Les teràpies destinades al tractament no han tingut resultats esperançadors per la impossibilitat de detectar precoçment la població en risc. El nostre objectiu és fer una anàlisi descriptiva i prospectiu dels pacients politraumatizats que van ingressar en la Fe de València durant 2009. Analitzant diverses variables: APACHE, pH, Làctic, etc; mesurant-les a l'ingrés, a les 12, 24 i 48h. Concloent que els únics factors amb significació estadística van ser l'A. Làctic i el pH a les 12h

Insuficiència renal i mortalitat dels pacients cirròtics amb peritonitis bacteriana espontània i baix risc de mortalitat no tractats amb albúmina

L’expansió amb albúmina disminueix la incidència d’insuficiència renal i la mortalitat dels pacients cirròtics amb peritonitis bacteriana espontània (PBE). Però no està ben establert si caldria administrar-la a tots aquests pacients. Aquest estudi determina la incidència i evolució de la insuficiència renal i mortalitat en una sèrie no seleccionada de pacients cirròtics amb PBE i baix risc de mortalitat (urea&11mmol/l i bilirrubina&68µmol/l) no tractats amb albúmina. La baixa mortalitat i la bona evolució de la funció renal observades en els pacients amb PBE i baix risc de mortalitat no tractats amb albúmina, suggereixen que en aquests pacients no caldria administrar albúmina.

Premiar y financiar proyectos de calidad revierte positivamente en el paciente y en el hospital: disminución de la infección causada por catéter venoso central en pacientes no críticos

Objectiu: Avaluar una intervenció dirigida a la reducció d‘infeccions relacionades amb els catèters venosos centrals (IRC). Mètodes: Estudi pre-postintervenció, 2004-2006. Població d'estudi: pacients portadors de catèter venós central (CVC). La intervenció va consistir en conèixer la situació bassal, identificar factors de risc, i en el segon període realitzar diverses intervencions. Resultats: Es van analitzar 175 i 200 CVC en el període pre i postintervenció, respectivament. Es va observar una incidència de IRC de 20% durant el període preintervenció i de 5,5% en el període post-intervenció (p&0,001). Conclusió: La aplicació de mesures de prevenció ha aconseguit una disminució d’aquestes del 72,5%.

Test de sobrecarga acuosa y manometría de alta resolución para valoración de la resistencia al flujo esófago-gástrico en paciente s con acalasia

La manometría convencional es el “gold standard” para diagnosticar trastornos motores del esófago, pero la información que da sobre la repercusión funcional de estas alteraciones es escasa. La manometría de alta resolución permite estudiar con detalle la motilidad esofagogástrica mediante la generación de mapas topográficos de presiones desde la orofaringe hasta el estómago. Hipótesis: Si la generación de mapas topográficos de presiones en el esófago mediante manometría de alta resolución demuestra la resistencia al flujo esofagogástrico. Objetivo: Comprobar si un test con sobrecarga de agua puede mostrar la presencia de resistencia al flujo esofagogástrico en pacientes con acalasia. Método: Estudiamos 2 grupos de pacientes con alteración de la motilidad esofágica. Un grupo de 8 pacientes que cumplen criterios manométricos de acalasia y, como grupo control, 8 pacientes con disfunción del peristaltismo esofágico ( DPE). A cada paciente se le realizó un test de sobrecarga que consistía en la ingesta rápida de 200 ml de agua mientras se registraban las presiones esofágicas. Resultados: Los pacientes con acalasia ingirieron el agua más lentamente que los pacientes con DPE (82± 14 seg vs 34± 6 seg, p&0,05). Mientras la unión gastroesofágica (UGE) permaneció contraída en el grupo de pacientes con acalasia (46,6± 6 mm Hg; p&0,05), permaneció relajada durante el tiempo del ingesta en pacientes con DPE ( 16,6 ± 4,7 mm Hg). La unión esófago-gástrica (UGE) experimentó una migración proximal en pacientes con acalasia de 1,3 ± 0 cm mientras que en el grupo control no migró (0 cm; p&0,05). La ingesta de agua se asoció a un incremento de la presión del esófago distal (2 cm por encima de la UGE) significativamente mayor en los pacientes con acalasia que en los pacientes con DPE (42,2 ± 20 vs 9,5± 7,9 mm Hg respectivamente, p&0,05) lo que produjo un incremento del gradiente de presión esófago-gástrico en pacientes con acalasia (16± 0,9 mmHg) que no se observó en los pacientes con DPE (0,1 ± 0,4 mmHg ; p&0,05). Conclusión: Un test con sobrecarga de agua durante la medición de la topografía y de las presiones esofágicas demuestra obstrucción al flujo esofagogástrico en los pacientes con acalasia. Este test podría contribuir a valorar la repercusión funcional en pacientes con acalasia y podría servir para el seguimiento de pacientes con acalasia tratados.

Chronic bradykinin receptor blockade modulates neonatal renal function.

Recent data indicate that bradykinin participates in the regulation of neonatal glomerular function and also acts as a growth regulator during renal development. The aim of the present study was to investigate the involvement of bradykinin in the maturation of renal function. Bradykinin beta2-receptors of newborn rabbits were inhibited for 4 days by Hoe 140. The animals were treated with 300 microg/kg s.c. Hoe 140 (group Hoe, n = 8) or 0.9% NaCl (group control, n = 8) twice daily. Clearance studies were performed in anesthetized rabbits at the age of 8-9 days. Bradykinin receptor blockade did not impair kidney growth, as demonstrated by similar kidney weights in the two groups, nor did it influence blood pressure. Renal blood flow was higher, while renal vascular resistance and filtration fraction were lower in Hoe 140-treated rabbits. No difference in glomerular filtration rate was observed. The unexpectedly higher renal perfusion observed in group Hoe cannot be explained by the blockade of the known vasodilator and trophic effect of bradykinin. Our results indicate that in intact kallikrein-kinin system is necessary for the normal functional development of the kidney.

Efecto del cambio de posición de decúbito supino a decúbito prono en la presión intraabdominal y su relación con la función renal

Es tracta d’un estudi observacional prospectiu en 18 pacients afectats de la síndrome de destret respiratori agut que van requerir un canvi de posició de decúbit supí a decúbit pron per tal de millorar l’oxigenació. La hipòtesi de treball era que aquest canvi de posició podia augmentar la pressió intraabdominal i, en conseqüència, alterar la funció renal per causa prerrenal. Foren registrades variables hemodinàmiques, respiratòries i pressions intrabdominals, i valorada la funció renal. La posició en decúbit pron va produir un augment significatiu de la pressió intraabdominal, però no varem objectivar un descens del filtrat glomerular ni un empitjorament de l’aclariment de creatinina

Renograma 99mTc Post-Captoprilen la valoración de la hipertensión vásculo-renal en pacientes portadores de injerto renal.

Objectiu: Descripció de la metodologia del renograma isotòpic basal/postcaptopril (RIB/P) en pacients portadors de empelt renal amb sospita de malaltia vasculo-renal (MVR). Material i mètodes: Es va realitzar en 44 pacients trasplantats renals un renograma basal i 48 hores després un renograma postcaptopril administrant 25 mg de captopril v.o i realitzant una adquisició 30 minuts després. Resultats: Dels 44 estudis 6 van ser positius, constatant-se MVR per angio-TC i 38 van ser negatius tractats posteriorment amb IECAs o ARAII i no van mostrar alteracions significatives del funcionalisme renal. Conclusions: El RIB/P es una eina útil para determinar MVR en pacients amb empelt renal i hipertensió arterial.

Associació entre la malaltia renal crònica i la malaltia cardiovascular a la població general mediterrània

La malaltia renal crònica (MRC) inicial s’ha definit com un marcador de risc cardiovascular susceptible d’intervenció terapèutica preventiva. Aquesta relació ha estat poc estudiada al nostre entorn. Objectius: Determinar si la MRC s’associa a un increment de risc de morbiditat i mortalitat al nostre entorn. Disseny: Estudi observacional prospectiu d’una cohort poblacional de Girona de 31.612 individus de 35-74 anys. Resultats: La MRC estadi 3 sense albuminúria no incrementa el risc de malaltia cardiovascular en població general de baix risc cardiovascular. L’albuminúria&20mg/L i els estadis 4-5 de MRC s’associen a un increment de risc de morbiditat cardiovascular i mortalitat global.

Eligibility for renal denervation: experience at 11 European expert centers.

Based on the SYMPLICITY studies and CE (Conformité Européenne) certification, renal denervation is currently applied as a novel treatment of resistant hypertension in Europe. However, information on the proportion of patients with resistant hypertension qualifying for renal denervation after a thorough work-up and treatment adjustment remains scarce. The aim of this study was to investigate the proportion of patients eligible for renal denervation and the reasons for noneligibility at 11 expert centers participating in the European Network COordinating Research on renal Denervation in treatment-resistant hypertension (ENCOReD). The analysis included 731 patients. Age averaged 61.6 years, office blood pressure at screening was 177/96 mm Hg, and the number of blood pressure-lowering drugs taken was 4.1. Specialists referred 75.6% of patients. The proportion of patients eligible for renal denervation according to the SYMPLICITY HTN-2 criteria and each center's criteria was 42.5% (95% confidence interval, 38.0%-47.0%) and 39.7% (36.2%-43.2%), respectively. The main reasons of noneligibility were normalization of blood pressure after treatment adjustment (46.9%), unsuitable renal arterial anatomy (17.0%), and previously undetected secondary causes of hypertension (11.1%). In conclusion, after careful screening and treatment adjustment at hypertension expert centers, only ≈40% of patients referred for renal denervation, mostly by specialists, were eligible for the procedure. The most frequent cause of ineligibility (approximately half of cases) was blood pressure normalization after treatment adjustment by a hypertension specialist. Our findings highlight that hypertension centers with a record in clinical experience and research should remain the gatekeepers before renal denervation is considered.

Effects of the peroxisome proliferator-activated receptor (PPAR)-gamma agonist pioglitazone on renal and hormonal responses to salt in diabetic and hypertensive individuals.

Aims/Hypothesis: Glitazones are powerful insulin sensitisers prescribed for the treatment of type 2 diabetes. Their use is, however, associated with fluid retention and an increased risk of congestive heart failure. We previously demonstrated that pioglitazone increases proximal sodium reabsorption in healthy volunteers. This study examines the effects of pioglitazone on renal sodium handling in individuals prone to insulin resistance, i.e. those with diabetes and/or hypertension. Methods: In this double-blind randomised placebo-controlled four-way crossover study, we examined the effects of pioglitazone (45 mg daily during 6 weeks) or placebo on renal, systemic and hormonal responses to changes in sodium intake in 16 individuals, eight with type 2 diabetes and eight with hypertension. Results: Pioglitazone was associated with a rapid increase in body weight and an increase in diurnal proximal sodium reabsorption, without any change in renal haemodynamics or in the modulation of the renin-angiotensin aldosterone system to changes in salt intake. A compensatory increase in brain natriuretic peptide levels was observed. In spite of sodium retention, pioglitazone dissociated the blood-pressure response to salt and abolished salt sensitivity in salt-sensitive individuals. Conclusions/Interpretation: Pioglitazone increases diurnal proximal sodium retention in diabetic and hypertensive individuals. These effects cause fluid retention and may contribute to the increased incidence of congestive heart failure with glitazones.