Alteraciones en el material genético de pintores de carros expuestos a solventes orgánicos en una localidad de Bogotá

Los solventes orgánicos son sustancias químicas que por sus propiedades físico-químicas son fácilmente inhalados o absorbidos por la piel, pueden causar daños de diversa índole en la salud. En Colombia existen normas que contemplan las medidas de protección, sin embargo persiste la informalidad en el sector de pintores de autos, por lo cual los trabajadores expuestos, a largo plazo pueden ver afectada su salud. En este estudio se analizó la relación entre individuos expuestos laboralmente a los solventes orgánicos versus no expuestos con respecto a la longitud de sus telómeros y formación de fragilidades. Se emplearon muestras de sangre extraídas por venopunción, recolectada en dos tubos: uno con Heparina, destinado al cultivo de linfocitos, para obtener cromosomas metafásicos y evaluar en ellos la presencia de fragilidades; el otro tubo con EDTA, fue empleado para la extracción de ADN y se utilizó para obtener los valores de longitud telomérica mediante la técnica de PCR cuantitativa. Los análisis estadísticos se realizaron aplicando la prueba de rangos de Wilcoxon, en el caso de la presencia de fragilidades se analizó la razón No.Fragilidades/No.Metafases, aplicando el método de Wilcoxon se encontró que existe diferencia estadísticamente significativa entre expuestos y no expuestos (p = 0,036), en donde los expuestos presentan mayor frecuencia de fragilidades. Por otra parte el valor relativo de longitud telomérica del grupo de expuestos fue mayor que el observado en el grupo de no expuestos, esta diferencia fue estadísticamente significativa (Wilcoxon, p = 0.002).

Osteomielitis esternal: utilidad de las pruebas de diagnóstico por imágenes con enfoque en medicina nuclear

Introducción: El diagnóstico de osteomielitis esternal post-esternotomía resulta difícil empleando síntomas clínicos o de laboratorio y las imágenes morfológicas orientan a sospecha más que al diagnóstico. Un diagnóstico precoz ofrece calidad de vida y el mejor tratamiento para reducir una mortalidad que oscila entre 14% y 47%. La gammagrafía con leucocitos marcados ofrece el mejor rendimiento diagnóstico para infecciones y se destaca como el patrón de oro diagnóstico. Objetivo: Identificar el desempeño y utilidad de la gammagrafía con leucocitos autólogos marcados con 99mTc-HMPAO en los estudios realizados para la evaluación de osteomielitis esternal. Materiales y métodos: Se realizó un estudio descriptivo, retrospectivo de prueba diagnóstica en la Fundación Cardioinfantil de Bogotá entre enero/2010 y mayo/2015 evaluando gammagrafías con leucocitos marcados ante la sospecha de osteomielitis posterior a esternotomía. Resultados: Se evaluaron 52 pacientes, en los que la gammagrafía con leucocitos mostró 23 pacientes (44,2%) con osteomielitis esternal, logrando una sensibilidad y especificidad del 88,46% y 100% respectivamente. El valor predictivo positivo fue de 100%, y el valor predictivo negativo fue de 89,66%. El impacto de una prueba negativa no modificó el manejo médico inicial en el 93% de los casos mientras que una prueba positiva lo modificó en el 83%. Conclusiones: La gammagrafía con leucocitos autólogos radiomarcados con 99mTc-HMPAO continúa siendo el patrón de oro de referencia no invasiva para el diagnóstico de osteomielitis, y en el caso de osteomielitis esternal se convierte en la prueba de elección pertinente en la selección de pacientes que ameritan una re-intervención quirúrgica.

Ley de "prevención de Infiltración" del estado de Israel ante las migraciones ilegales de eritreos provenientes de Egipto (2006 - 2014)

El interés de este estudio de caso es analizar la ley de “Prevención de Infiltración” y las consecuencias de ésta sobre la migraciones ilegales de eritreos provenientes de Egipto. Se profundiza sobre los orígenes de la ley con el fin de obtener una mayor claridad sobre el alcance de ésta. La ley es controversial no sólo a nivel internacional, sino también a nivel nacional. El resultado: divisiones políticas al interior del país, en tanto algunas políticas para lidiar con esta problemática surgen desde visiones políticas con tendencias patrióticas y ultranacionalistas. La investigación también expone los peligros a los cuales se enfrentan los migrantes al llegar a Estados receptores hostiles. El tema de las migraciones es uno de enorme complejidad, el cual entraña ciclos de conflicto y despojo dentro del escenario internacional.

Efectividad del tratamiento inmunomodulador con leucocitos alogénicos, en aborto involuntario recurrente. Revisión sistemática y metaanálisis

Dentro del marco del aborto involuntario recurrente (AIR), se han propuesto causas autoinmunes y alogénicas, e implementación de terapias como la inmunización activa con leucocitos alogénicos de la pareja o de donantes. La evidencia disponible en cuanto a la efectividad de estos tratamientos es contradictoria, por lo que se desea realizar una revisión sistemática para evaluar la efectividad de la inmunización activa con leucocitos alogénicos de la pareja o de donantes para esta condición. Se realizó un estudio tipo revisión sistemática de la literatura, usando las siguientes bases de datos: Medline, Embase, Cochrane Library y Scielo. Se realizó una búsqueda a través del registro de ensayos clínicos del Instituto Nacional de Salud de los Estados Unidos (www.clinicaltrials.gov) y, una búsqueda manual a través de las referencias de los estudios seleccionados siguiendo la estrategia de bola de nieve. Se seleccionaron ensayos clínicos y estudios de cohorte analítica, en idioma inglés y español. Se realizó un análisis cuantitativo de la información por medio de un metaanálisis. El tratamiento inmunomodulador con linfocitos puede considerarse como una terapia efectiva para mantener la gestación y lograr recién nacido vivo según resultados estadísticos; sin embargo la calidad de los estudios incluidos es baja, por lo que no se aconseja para la práctica rutinaria. Se sugiere la realización de estudios con metodologías robustas y que apoyen los resultados presentados en esta investigación.

Mecanismes cel·lulars en la curació de ferides a Hirudo medicinalis

S'estudia la histologia normal de la paret corporal d'Hirudo medicinalis i els canvis morfogenètics que es donen durant el procés de cicatrització de ferides per incisió, cauterització i nitrat de plata. El procés de curació de ferides a Hirudo medicinalis consta d'una fase de formació d'un tap cel·lular, el pseudoblastema, d'un procés de reepitelització i de la formació d'un teixit cicatricial, com en els altres hirudinis estudiats (Myers, 1935; LeGore i Sparks, 1971; Cornec, 1984). Hem observat també el fenomen de la contracció de la ferida que permet l'acostament dels marges de la ferida. Formació i evolució del pseudoblastema El pseudoblastema, a diferència d'altres espècies estudiades, està format per un sol tipus cel·lular: les cèl·lules vasocentrals, provinents del teixit vasofibrós, una especialització del teixit connectiu. Aquestes cèl·lules estan capacitades per realitzar les diferents funcions que en espècies rincobdèl·lides realitzen diferents tipus cel·lulars. En concret: taponament de la ferida a través de la formació del pseudoblastema, fagocitosi dels teixits necrosats i regeneració, almenys d'una part, de la matriu connectiva cicatricial. També són responsables de la contracció de la ferida. Les cèl·lules vasocentrals en el seu estadi de repòs es troben en el teixit vasofibrós formant agrupacions coherents, però sense mostrar unions intercel·lulars especialitzades visibles en ME. La coherència del grup queda assegurada per les interdigitacions entre les cèl·lules vasocentrals i probablement per unions tipus adherens o especialitzades. Les unions amb la matriu són de tipus adherens. Aquestes cèl·lules vasocentrals presenten feixos de filaments d'actina força conspicus. En produir-se una ferida les cèl·lules vasocentrals s'activen, desconnecten les unions intercel·lulars i amb la matriu i migren cap a la zona afectada, on s'acumulen. El pseudoblastema actua com un tap cel·lular que funciona de forma eficient per tancar la ferida en un plaç de temps relativament curt. El pseudoblastema forma un teixit coherent amb unions intercel·lulars tipus adherens, caracteritzades per material electrodens en la cara intracitoplasmàtica, feixos de filaments d'actina que hi convergeixen i espais intercel·lulars petits, de 17-20 mm, atravessats per petites fibril·les. Un cop finalitzat el procés de reepitelització, es produeix una contracció de la ferida. Es produeix per la retracció del pseudoblastema cap a l'interior de l'animal. El pseudoblastema disminueix la seva amplària i arrossega els teixits contigus provocant un tancament. La força motriu que provoca la retracció i l'arrossegament dels teixits vindria donada per la presència dels filaments d'actina a les cèl·lules del pseudoblastema, els quals durant aquesta fase es tornen mes conspicus. La presència d'unions intercel·lulars especialitzades característiques de la fase de contracció, està relacionada amb la transmissió de la força de tensió. Aquestes unions connecten els feixos de filaments d'actina de les cèl·lules amb la matriu o d'una cèl·lula a altre a través d'espais intercel·lulars força amples en els que s'observa material electrodens. Reepitelització L'epitelització s'inicia quan el pseudoblastema està consolidat i segueix el mateix patró que la reepitelització de ferides en epitelis monoestratificats de vertebrats (Stem i DePalma, 1983, és a dir, per migració de tota la capa per sobre del substrat, segons l'anomenat model de lliscament. Les glàndules unicel·lulars mucoses del tegument degeneren abans de produir-se la migració epitelial i posteriorment, un cop consolidat l'epiteli a sobre de la ferida, es diferencien a partir de les cèl·lules epitelials. Durant l'epitelització es produeixen canvis importants en el citosquelet i les unions basals de les cèl·lules epitelials. En canvi, el complex d'unió lateral es manté durant tot el procés. En iniciar-se la migració els tonofilaments es desconnecten dels hemidesmosomes cuticulars i dèrmics i es reagrupen al voltant del nucli, a la vegada que els hemidesmosomes dèrmics es desconnecten de la làmina basal. Un cop acabada la migració, les cèl·lules epitelials estableixen unions basals amb les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes unions no són hemidesmosomes sinó que presenten el mateix aspecte que les unions intercel·lulars del pseudoblastema. Els hemidesmosomes no es tornen a formar fins que les cèl·lules epitelials han restablert la membrana basal. La regeneració de la membrana basal no s'inicia fins que no s'ha començat a regenerar matriu connectiva a la zona cicatricial. Regeneració de la cicatriu Al mateix temps que es dona el fenomen de contracció, s'observa regeneració de la matriu connectiva entre les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes cèl·lules són responsables almenys del recobriment fibrós que presenten en aquest estadi, durant el qual mostren sàculs del reticle endoplasmàtic rugós molt dilatats, característics de cèl·lules que secreten constituents de la matriu. A més, s'observa infiltració de matriu connectiva i processos citoplasmàtics dels fibròcits en els marges del pseudoblastema. En la matriu del teixit connectiu normal s'observen fibres que estan constituïdes per un còrtex de fibril·les col·làgenes organitzades al voltant dels processos citoplasmàtics dels fibròcits. Les fibres del teixit connectiu peridigestiu, d'uns 1,2-1,9 mm de diàmetre, presenten el còrtex prim, amb les fibril·les organitzades paral·lelament a l'eix de la fibra. En canvi, les fibres de la dermis i teixit connectiu intramuscular, d'uns 2,5-7,1 mm de diàmetre, tenen el còrtex gruixut, amb fibril·les que s'organitzen paral·lelament en la zona proximal a la medul·la i de forma desorganitzada en la part més distal. Als 8 mesos la cicatriu encara és detectable. La matriu cicatricial presenta fibres connectives del tipus prim i força material fibril·lar desorganitzat disposat laxament. S'observa colonització per part de fibròcits, cromatòfors, petites fibres musculars i nervis.

Floodplain environmental change during the Younger Dryas and Holocene in Northwest Europe: Insights from the lower Kennet Valley, south central England

Many lowland rivers across northwest Europe exhibit broadly similar behavioural responses to glacial-interglacial transitions and landscape development. Difficulties exist in assessing these, largely because the evidence from many rivers remains limited and fragmentary. Here we address this issue in the context of the river Kennet, a tributary of the Thames, since c. 13,000 cal BP. Some similarities with other rivers are present, suggesting that regional climatic shifts are important controls. The Kennet differs from the regional pattern in a number of ways. The rate of response to sudden climatic change, particularly at the start of the Holocene and also mid-Holocene forest clearance, appears very high. This may reflect abrupt shifts between two catchment scale hydrological states arising from contemporary climates, land use change and geology. Stadial hydrology is dominated by nival regimes, with limited winter infiltration and high spring and summer runoff. Under an interglacial climate, infiltration is more significant. The probable absence of permafrost in the catchment means that a lag between the two states due to its gradual decay is unlikely. Palaeoecology, supported by radiocarbon dates, suggests that, at the very start of the Holocene, a dramatic episode of fine sediment deposition across most of the valley floor occurred, lasting 500-1000 years. A phase of peat accumulation followed as mineral sediment supply declined. A further shift led to tufa deposition, initially in small pools, then across the whole floodplain area, with the river flowing through channels cut in tufa and experiencing repeated avulsion. Major floods, leaving large gravel bars that still form positive relief features on the floodplain, followed mid-Holocene floodplain stability. Prehistoric deforestation is likely to be the cause of this flooding, inducing a major environmental shift with significantly increased surface runoff. Since the Bronze Age, predominantly fine sediments were deposited along the valley with apparently stable channels and vertical floodplain accretion associated with soil erosion and less catastrophic flooding. The Kennet demonstrates that, while a general pattern of river behaviour over time, within a region, may be identifiable, individual rivers are likely to diverge from this. Consequently, it is essential to understand catchment controls, particularly the relative significance of surface and subsurface hydrology. (c) 2005 Elsevier B.V. All rights reserved.

Estimating detailed soil water profile records from point measurements

Temporal and spatial patterns of soil water content affect many soil processes including evaporation, infiltration, ground water recharge, erosion and vegetation distribution. This paper describes the analysis of a soil moisture dataset comprising a combination of continuous time series of measurements at a few depths and locations, and occasional roving measurements at a large number of depths and locations. The objectives of the paper are: (i) to develop a technique for combining continuous measurements of soil water contents at a limited number of depths within a soil profile with occasional measurements at a large number of depths, to enable accurate estimation of the soil moisture vertical pattern and the integrated profile water content; and (ii) to estimate time series of soil moisture content at locations where there are just occasional soil water measurements available and some continuous records from nearby locations. The vertical interpolation technique presented here can strongly reduce errors in the estimation of profile soil water and its changes with time. On the other hand, the temporal interpolation technique is tested for different sampling strategies in space and time, and the errors generated in each case are compared.

Estimating soil water fluxes from soil water records obtained using dielectric sensors

Accurate estimation of the soil water balance (SWB) is important for a number of applications (e.g. environmental, meteorological, agronomical and hydrological). The objective of this study was to develop and test techniques for the estimation of soil water fluxes and SWB components (particularly infiltration, evaporation and drainage below the root zone) from soil water records. The work presented here is based on profile soil moisture data measured using dielectric methods, at 30-min resolution, at an experimental site with different vegetation covers (barley, sunflower and bare soil). Estimates of infiltration were derived by assuming that observed gains in the soil profile water content during rainfall were due to infiltration. Inaccuracies related to diurnal fluctuations present in the dielectric-based soil water records are resolved by filtering the data with adequate threshold values. Inconsistencies caused by the redistribution of water after rain events were corrected by allowing for a redistribution period before computing water gains. Estimates of evaporation and drainage were derived from water losses above and below the deepest zero flux plane (ZFP), respectively. The evaporation estimates for the sunflower field were compared to evaporation data obtained with an eddy covariance (EC) system located elsewhere in the field. The EC estimate of total evaporation for the growing season was about 25% larger than that derived from the soil water records. This was consistent with differences in crop growth (based on direct measurements of biomass, and field mapping of vegetation using laser altimetry) between the EC footprint and the area of the field used for soil moisture monitoring. Copyright (c) 2007 John Wiley & Sons, Ltd.

Effects of metal pollution on soil macroinvertebrate burrow systems

A reduction in the numbers of macroinvertebrates present in soil may have a negative effect on soil structure, infiltration rates, and gas exchanges. Soil pollution by metal is known to have a detrimental effect on soil macrofauna. The aim of the present study was to evaluate (1) direct and indirect effects of soil pollution on soil macroinvertebrate bioturbation and (2) effects of the two macroinvertebrate communities found in a polluted and a nonpolluted area (one supposed sensitive, the other tolerant to metals) on burrow systems parameters. Macroinvertebrate porosity was studied using X-ray tomography. Three-dimensional reconstructions and characterisation of the burrow system were obtained using image analysis. Results showed that metal pollution principally affected the spatial distribution of macropores (more macropores were found near the soil surface) and the shape of the burrow system (branching rate was higher in the polluted soil), whereas soil macroinvertebrate composition principally affects burrow density parameters (the number of burrows was higher for the sensitive macroinvertebrate community).

The impact of fallowing and green manuring on soil conditions and the growth of sugarcane

There are currently concerns within some sugar industries that long-term monoculture has led to soil degradation and consequent yield decline. An investigation was conducted in Swaziland to assess the effects of fallowing and green manuring practices, over a seven-month period, on sugarcane yields and the physical properties of a poorly draining clay soil. In the subsequent first sugarcane crop after planting, yields were improved from 129 t ha(-1) under continuous sugarcane to 141-144 t ha(-1) after fallowing and green manuring, but there were no significant responses in the first and second ratoon crops. Also, in the first crop after planting, root length index increased from 3.5 km m(-2) under continuous sugarcane to 5.2-6.8 km m(-2) after fallowing, and improved rooting was still evident in the first ratoon crop where there had been soil drying during the fallow period. Soil bulk density, total porosity and water-holding capacity were not affected by the fallowing practices. However, air-filled porosity increased from 11% under continuous sugarcane to 16% after fallowing, and steady state ponded infiltration rates were increased from 0.61 mm h(-1) to 1.34 mm h(-1), but these improvements were no longer evident after a year back under sugarcane. Levels of soil organic matter were reduced in all cases, probably as a result of the tillage operations involved. In the plant crop, root length was well correlated with air-filled porosity, indicating the importance of improving belowground air supply for crop production on poorly draining clay soils.

Optimisation of protoplast production in white lupin

The influence, was investigated, of abiotic parameters on the isolation of protoplasts from in vitro seedling cotyledons of white lupin. The protoplasts were found to be competent in withstanding a wide range of osmotic potentials of the enzyme medium, however, -2.25 MPa (0.5 M mannitol), resulted in the highest yield of protoplasts. The pH of the isolation medium also had a profound effect on protoplast production. Vacuum infiltration of the enzyme solution into the cotyledon tissue resulted in a progressive drop in the yield of protoplasts. The speed and duration of orbital agitation of the cotyledon tissue played a significant role in the release of protoplasts and a two step (stationary-gyratory) regime was found to be better than the gyratory-only system.

Immunogenetics of drug-induced skin blistering disorders. Part I: Perspective

The overall immunopathogenesis relevant to a large series of disorders caused by a drug or its associated hyperimmune condition is discussed based upon the examination of the genetics of severe drug-induced bullous skin problems (sporadic idiosyncratic adverse events, including Stevens-Johnson syndrome and toxic epidermal necrolysis). An overarching pharmacogenetic schema is proposed. Immune cognition and early-effector processes are focused upon and a challenging synthesis around systems evolution is explained by a variety of projective analogies. Etiology, human leukocyte antigen-B, immune stability, clysiregulation, pharmacomimicry, viruses and an aggressive ethnically differentiated 'karmic' response are discussed.

Optimization of protoplast production in white lupin

The influence, was investigated, of abiotic parameters on the isolation of protoplasts from in vitro seedling cotyledons of white lupin. The protoplasts were found to be competent in withstanding a wide range of osmotic potentials of the enzyme medium, however, −2.25 MPa (0.5 M mannitol), resulted in the highest yield of protoplasts. The pH of the isolation medium also had a profound effect on protoplast production. Vacuum infiltration of the enzyme solution into the cotyledon tissue resulted in a progressive drop in the yield of protoplasts. The speed and duration of orbital agitation of the cotyledon tissue played a significant role in the release of protoplasts and a two step (stationary-gyratory) regime was found to be better than the gyratory-only system.

Coxsackievirus B3-associated myocardial pathology and viral load reduced by recombinant soluble human decay-accelerating factor in mice

Coxsackievirus B3 (CVB3) infection can result in myocarditis, which in turn may lead to a protracted immune response and subsequent dilated cardiomyopathy. Human decay-accelerating factor (DAF), a binding receptor for CVB3, was synthesized as a soluble IgG1-Fc fusion protein (DAF-Fc). In vitro, DAF-Fc was able to inhibit complement activity and block infection by CVB3, although blockade of infection varied widely among strains of CVB3. To determine the effects of DAF-Fc in vivo, 40 adolescent A/J mice were infected with a myopathic strain of CVB3 and given DAF-Fc treatment 3 days before infection, during infection, or 3 days after infection; the mice were compared with virus alone and sham-infected animals. Sections of heart, spleen, kidney, pancreas, and liver were stained with hematoxylin and eosin and submitted to in situ hybridization for both positive-strand and negative-strand viral RNA to determine the extent of myocarditis and viral infection, respectively. Salient histopathologic features, including myocardial lesion area, cell death, calcification and inflammatory cell infiltration, pancreatitis, and hepatitis were scored without knowledge of the experimental groups. DAF-Fc treatment of mice either preceding or concurrent with CVB3 infection resulted in a significant decrease in myocardial lesion area and cell death and a reduction in the presence of viral RNA. All DAF-Fc treatment groups had reduced infectious CVB3 recoverable from the heart after infection. DAF-Fc may be a novel therapeutic agent for active myocarditis and acute dilated cardiomyopathy if given early in the infectious period, although more studies are needed to determine its mechanism and efficacy.