Intraobserver and interobserver variability of ascending aorta diameter as assessed with ECG-gated MDCT: automatic versus manual measurements

Purpose: Recently morphometric measurements of the ascending aorta have been done with ECG-gated MDCT to help the development of future endovascular therapies (TCT) [1]. However, the variability of these measurements remains unknown. It will be interesting to know the impact of CAD (computer aided diagnosis) with automated segmentation of the vessel and automatic measurements of diameter on the management of ascending aorta aneurysms. Methods and Materials: Thirty patients referred for ECG-gated CT thoracic angiography (64-row CT scanner) were evaluated. Measurements of the maximum and minimum ascending aorta diameters were obtained automatically with a commercially available CAD and semi-manually by two observers separately. The CAD algorithms segment the iv-enhanced lumen of the ascending aorta into perpendicular planes along the centreline. The CAD then determines the largest and the smallest diameters. Both observers repeated the automatic measurements and the semimanual measurements during a different session at least one month after the first measurements. The Bland and Altman method was used to study the inter/intraobserver variability. A Wilcoxon signed-rank test was also used to analyse differences between observers. Results: Interobserver variability for semi-manual measurements between the first and second observers was between 1.2 to 1.0 mm for maximal and minimal diameter, respectively. Intraobserver variability of each observer ranged from 0.8 to 1.2 mm, the lowest variability being produced by the more experienced observer. CAD variability could be as low as 0.3 mm, showing that it can perform better than human observers. However, when used in nonoptimal conditions (streak artefacts from contrast in the superior vena cava or weak lumen enhancement), CAD has a variability that can be as high as 0.9 mm, reaching variability of semi-manual measurements. Furthermore, there were significant differences between both observers for maximal and minimal diameter measurements (p<0.001). There was also a significant difference between the first observer and CAD for maximal diameter measurements with the former underestimating the diameter compared to the latter (p<0.001). As for minimal diameters, they were higher when measured by the second observer than when measured by CAD (p<0.001). Neither the difference of mean minimal diameter between the first observer and CAD nor the difference of mean maximal diameter between the second observer and CAD was significant (p=0.20 and 0.06, respectively). Conclusion: CAD algorithms can lessen the variability of diameter measurements in the follow-up of ascending aorta aneurysms. Nevertheless, in non-optimal conditions, it may be necessary to correct manually the measurements. Improvements of the algorithms will help to avoid such a situation.

Valoración del estudio vesical y del tracto urinario superior en pacientes con citología urinaria positiva y pruebas de imagen negativas

Introducció: La citologia urinària positiva en context de cistoscopia sense evidència de tumor macroscòpic obliga a continuar el seu estudi. En el nostre centre es realitzen biòpsies vesicals múltiples normatitzades (BMN) i citologia ureteral selectiva en aquest casos. Material i mètodes: Estudi retrospectiu de 70 pacients amb citologia urinària positiva en absència de tumor macroscòpic. Es van avaluar els resultats de totes les biòpsies vesicals múltiples i les citologies ureterals selectives realitzades. Resultats: Es va diagnosticar CIS vesical em 45 (64,3%) pacients. Es va detectar citologia ureteral positiva em 12: cinc (7,2%) en el costat esquerre i set (10%) en el dret. Es va observar CIS vesical concomitant em 2 de 5 pacients amb PAP ureteral positiu esquerra i em 5 de 7 amb PAP ureteral positiu dret. Conclusions: La biòpsia múltiple normatitzada (BMN) és útil per a aquest casos. Els pobres resultats obtinguts en citologia ureteral selectiva posen en dubte la rendibilitat de la seva utilització sistemàtica.

Inferior vena cava syndrome due to Echinococcus multilocularis.

Alveolar echinococcosis is an invasive, tumor-like zoonosis, accidentally transmitted to humans. We present a case of recurrent inferior vena cava (IVC) syndrome due to alveolar echinococcosis and strongly suspected on transthoracic echocardiographic examination.

Factores de riesgo cardiovascular en una población de trasplantados hepáticos con supervivencia superior a diez años. Estudio específico de la hipertensión arterial.

Introducció: Els factors de risc cardiovascular originen un problema de salut pública important. El transplant hepàtic pot ocasionar una modificació del seu desenvolupament degut a la immunosupressió, però hi ha pocs estudis que evaluen estos aspectes en pacients amb una supervivència llarga. El nostre objectiu es analitzar l'efecte de la hipertensió arterial (HTA) posttrasplantament sobre la supervivència a llarg termini d'una cohort de pacients trasplantats amb més de deu anys de seguiment. Metodologia: S'estudiaren restrospectivament els pacients trasplantats al nostre centre per totes les causes, des de 2001 fins 2007, amb una supervivència mínima de deu anys. S'analitzaren dades demogràfiques, clíniques, analítiques e histològiques del pre i/o postrasplant. Resultats: La prevalència dels factors de risc cardiovascular va ser molt freqüent durant el primer any: obesitat 24.5%, HTA 67%, diabetes 22.5%, dislipèmia46.5% i insuficiència renal crónica 28%. La HTA es el factor de risc més prevalent i la seua incidència augmenta amb el temps de 67% al 72,5% entre el primer i desè any. La HTA pareix asociar-se a una major mortalitat posttrasplantament i a una major incidència d'enfermetat cardiovascular (p&0.005). Els factors de risc asociats amb el desenvolupament de HTA en la nostra població son l'edat, l'obesitat i la dislipèmia. Conclusió: Es important disenyar estratègies per al millor control de la HTA des del posttrasplantament inicial, degut a la seua repercusió negativa sobre les enfermetats cardiovasculars i la supervivència, així com per a l'obesitat i la dislipèmia, ja que son co-factors de desenvolupament de l'HTA.

Placement of hemodialysis catheters through stenotic or occluded central thoracic veins.

A method for hemodialysis catheter placement in patients with central thoracic venous stenosis or occlusion is described and initial results are analyzed. Twelve patients, with a mean age of 63.2 years (42-80 years), with central venous stenosis or occlusion, and who required a hemodialysis catheter were reviewed. All lesions were confirmed by helical CT or phlebography. Five patients had stenosis while seven patients were diagnosed with an occlusion of thoracic central veins. All patients were asymptomatic, without sign of superior vena cava syndrome. After percutaneous transstenotic catheterization or guidewire-based recannalization in occlusions, a balloon dilatation was performed and a stent was placed, when necessary, prior to catheter placement. Technical success was 92%. Three patients had angioplasty alone and nine patients had angioplasty with stent placement. Dialysis catheters were successfully inserted through all recannalized accesses. No immediate complication occurred, nor did any patient develop superior vena cava syndrome after the procedure. The mean follow-up was 21.8 months (range, 8-48 months). Three patients developed a catheter dysfunction with fibrin sheath formation (at 7, 11, and 12 months after catheter placement, respectively). Two were successfully managed by percutaneous endovascular approach and one catheter was removed. In conclusion, for patients with central venous stenosis or occlusion and those who need a hemodialysis catheter, catheter insertion can be reliably achieved immediately after endovascular recannalization with acceptable technical and long-term success rates. This technique should be considered as an alternative procedure for placing a new hemodialysis catheter through a patent vein.

Combined cetuximab and trastuzumab are superior to gemcitabine in the treatment of human pancreatic carcinoma xenografts.

BACKGROUND: Pancreatic carcinoma remains a treatment-refractory cancer with a poor prognosis. Here, we compared anti-epidermal growth factor receptor (EGFR) and anti-HER2 monoclonal antibodies (2mAbs) injections with standard gemcitabine treatment on human pancreatic carcinoma xenografts. MATERIALS AND METHODS: Nude mice, bearing human pancreatic carcinoma xenografts, were treated with either combined anti-EGFR (cetuximab) and anti-HER2 (trastuzumab) or gemcitabine, and tumor growth was observed. RESULTS AND CONCLUSION: In first-line therapy, mice survival was significantly longer in the 2mAbs group compared with gemcitabine (P < 0.0001 for BxPC-3, P = 0.0679 for MiaPaCa-2 and P = 0.0019 for Capan-1) and with controls (P < 0.0001). In second-line therapy, tumor regressions were observed after replacing gemcitabine by 2mAbs treatment, resulting in significantly longer animal survival compared with mice receiving continuous gemcitabine injections (P = 0.008 for BxPC-3, P = 0.05 for MiaPaCa-2 and P < 0.001 for Capan-1). Therapeutic benefit of 2mAbs was observed despite K-Ras mutation. Interestingly, concerning the mechanism of action, coinjection of F(ab')(2) fragments from 2mAbs induced significant tumor growth inhibition, compared with controls (P = 0.001), indicating that the 2mAbs had an Fc fragment-independent direct action on tumor cells. This preclinical study demonstrated a significant improvement of survival and tumor regression in mice treated with anti-EGFR/anti-HER2 2mAbs in first- and second-line treatments, compared with gemcitabine, independently of the K-Ras status.

El Open Social Learning y su potencial de transformación de los contextos de educación superior en España

Documento de reflexión basado en el Panel de Expertos sobre Open Social Learning en España: diagnóstico yperspectivas, de la Cátedra UNESCO de e-learning, 30 de junio 2009.

MR-based follow-up of the superior cerebellar artery after radiosurgery for trigeminal neuralgia.

Purpose: To study with a non invasive method any potential radiological change on the superior cerebellar artery (SCA) in patients treated radiosurgically for classic trigeminal neuralgia (CTN).Materials and methods: A retrospective measure of maximal dose received by SCA was performed analyzing the treatment planning in 55 consecutive patients treated by Gamma Knife radiosurgery for an CTN, then, a prospective study was designed using high resolution MR, with T2 SPIR, T1 without and with gadolinium enhancement, Proton density, 3D TONE and MIP reconstructions. Inclusion criteria were: patients followed at our institution, follow-up of one year or more, dose received by the SCA of 15 Gy or more and voluntary patient participation in the study. Patients with repeated Gamma Knife radiosurgery for failure or recurrence were excluded. The end points were: SCA occlusion, stenosis or infarction in the territory supplied by SCA.Results: Sixteen patients were studied, with a mean follow-up of 25.2 months (12-42 months). The mean maximal dose received by the SCA was 57.5 Gy. (15-87 Gy). Among these 16 patients studied, neither obstruction of the SCA nor infarction was demonstrated. In one patient a suspicion of asymptomatic SCA stenosis was visualized distant to the irradiation field.Conclusions: SCA can receive a high dose of irradiation during radiosurgical treatment for CTN. This study does not confirm any vascular damage to the SCA after radiosurgery for CTN. (C) 2011 Elsevier B.V. All rights reserved.

Projecte per la realització d’ una intal·lació solar fotovoltaica en règim especial als edificis de l’ Escola Politècnica Superior de la UdG

El present projecte té per principal odjectiu dur a terme el disseny d’ una instal·lació solar fotovoltaica de producció d’ energia elèctrica en règim especial sobre teulada instal·lada en un edifici de caràcter oficial de l’ Escola Politècnica Superior de la UdG amb l’ objectiu de generar energia elèctrica

Interaccions arbre-arbust al límit superior del bosc i efectes de gradients bioclimàtics en la vegetació

Durant el periode d’elaboració d’aquesta tesi hem aprofundit en el coneixement dels factors que controlen les dinàmiques espacio-temporals del límit superior del bosc. Aquest ecotò se situa entre el límit superior del bosc i els prats alpins i és susceptible a canvis ambientals, fet que provoca que fluctuï altitudinalment i latitudinalment en funció d’aquests canvis. Els motius d’aquesta dinàmica s’ha estudiat sovint des d’un punt de vista climàtic, però mai fins ara s’havia estudiat des d’un punt de vista de les interaccions entre organismes. Per aquest fet hem estat evaluant l’efecte de les interaccions planta-planta en la regulació de la dinàmica supraforestal. L’estudi l’hem emmarcat en un context alpí (als Pirineus Catalans) i en un context subàrtic (Lapònia, Suècia), fet que ens ha permès fer un estudi comparatiu en dos ecotons contrastats però homòlegs ecològicament. Hem desenvolupat una sèrie d’experiments considerant diversos factors (augment de temperatura, quantitat de nutrients, presència d’arbust, posició en l’ecotò); en les dues zones d’estudi hem fet una plantació de plançons dels arbres formadors del límit del bosc en les diverses situacions derivades de la combinació d’aquests factors, i hem fet el seguiment fenològic dels plançons durant tres periodes de creixement. Els resultats dels experiments ens han permès veure que les interaccions entre organismes tenen una gran importància en la regulació de la dinàmica supraforestal, tant als Pirineus com a Lapònia. Les interaccions planta-planta i planta-herbívors determinen el reclutament de plançons i per tant l’estructuració de les comunitats supraforestals. Per altra banda, la posició en l’ecotò evidencia la presència d’un gradient bioclimàtic; les manipulacions ambientals de temperatura i nutrients originen una resposta generalment positiva en el desenvolupament dels plançons, indicant que canvis en aquestes variables pot suposar alteracions notables de l’estructura forestal del límit del bosc. Per altra banda en aquest projecte també hem aprofundit en temes relacionats amb l'efecte dels gradients altitudinals en la distribució de plantes vasculars als Pirineus Catalans.

Interaccions arbre-arbust al límit superior del bosc i efectes de gradients bioclimàtics en la vegetació

Durant el periode d’elaboració d’aquesta tesi hem aprofundit en el coneixement dels factors que controlen les dinàmiques espacio-temporals del límit superior del bosc. Aquest ecotò se situa entre el límit superior del bosc i els prats alpins i és susceptible a canvis ambientals, fet que provoca que fluctuï altitudinalment i latitudinalment en funció d’aquests canvis. Els motius d’aquesta dinàmica s’ha estudiat sovint des d’un punt de vista climàtic, però mai fins ara s’havia estudiat des d’un punt de vista de les interaccions entre organismes. Per aquest fet hem estat evaluant l’efecte de les interaccions planta-planta en la regulació de la dinàmica supraforestal. L’estudi l’hem emmarcat en un context alpí (als Pirineus Catalans) i en un context subàrtic (Lapònia, Suècia), fet que ens ha permès fer un estudi comparatiu en dos ecotons contrastats però homòlegs ecològicament. Hem desenvolupat una sèrie d’experiments considerant diversos factors (augment de temperatura, quantitat de nutrients, presència d’arbust, posició en l’ecotò); en les dues zones d’estudi hem fet una plantació de plançons dels arbres formadors del límit del bosc en les diverses situacions derivades de la combinació d’aquests factors, i hem fet el seguiment fenològic dels plançons durant tres periodes de creixement. Els resultats dels experiments ens han permès veure que les interaccions entre organismes tenen una gran importància en la regulació de la dinàmica supraforestal, tant als Pirineus com a Lapònia. Les interaccions planta-planta i planta-herbívors determinen el reclutament de plançons i per tant l’estructuració de les comunitats supraforestals. Per altra banda, la posició en l’ecotò evidencia la presència d’un gradient bioclimàtic; les manipulacions ambientals de temperatura i nutrients originen una resposta generalment positiva en el desenvolupament dels plançons, indicant que canvis en aquestes variables pot suposar alteracions notables de l’estructura forestal del límit del bosc. Per altra banda en aquest projecte també hem aprofundit en temes relacionats amb l'efecte dels gradients altitudinals en la distribució de plantes vasculars als Pirineus Catalans.

Polymeric IgA is superior to monomeric IgA and IgG carrying the same variable domain in preventing Clostridium difficile toxin A damaging of T84 monolayers.

The two exotoxins A and B produced by Clostridium difficile are responsible for antibiotic-associated enterocolitis in human and animals. When added apically to human colonic carcinoma-derived T84 cell monolayers, toxin A, but not toxin B, abolished the transepithelial electrical resistance and altered the morphological integrity. Apical addition of suboptimal concentration of toxin A made the cell monolayer sensitive to toxin B. Both toxins induced drastic and rapid epithelial alterations when applied basolaterally with a complete disorganization of tight junctions and vacuolization of the cells. Toxin A-specific IgG2a from hybridoma PCG-4 added apically with toxin A alone or in combination with toxin B abolished the toxin-induced epithelial alterations for up to 8 h. The Ab neutralized basolateral toxin A for 4 h, but not the mixture of the two toxins. Using an identical Ab:Ag ratio, we found that recombinant polymeric IgA (IgAd/p) with the same Fv fragments extended protection against toxin A for at least 24 h in both compartments. In contrast, the recombinant monomeric IgA counterpart behaved as the PCG-4 IgG2a Ab. The direct comparison between different Ig isotype and molecular forms, but of unique specificity, demonstrates that IgAd/p Ab is more efficient in neutralizing toxin A than monomeric IgG and IgA. We conclude that immune protection against C. difficile toxins requires toxin A-specific secretory Abs in the intestinal lumen and IgAd/p specific for both toxins in the lamina propria.

Universitat i societat xarxa : Usos d'Internet en el sistema educatiu superior de Catalunya. Informe final de recerca (annexos web)

Annexos web de l'estudi que analitza -seguint una metodologia quantitativa basada en una mostra representativa de 2.093 professors i 23.864 estudiants i reforçada amb elements qualitatius- la transició que es produeix en el sistema universitari públic català cap a un model més adaptat a les noves necessitats de la societat xarxa. Per a això, es posa especial èmfasi en l'anàlisi dels usos que es fa d'Internet (l'eina clau de la societat xarxa) en el món universitari i en les transformacions que es donen o es donaran com a conseqüència d'aquests usos.

Universitat i societat xarxa : Usos d'Internet en el sistema educatiu superior de Catalunya. Informe final de recerca (volum I)

Aquest estudi analitza -seguint una metodologia quantitativa basada en una mostra representativa de 2.093 professors i 23.864 estudiants i reforçada amb elements qualitatius- la transició que es produeix en el sistema universitari públic català cap a un model més adaptat a les noves necessitats de la societat xarxa. Per a això, es posa especial èmfasi en l'anàlisi dels usos que es fa d'Internet (l'eina clau de la societat xarxa) en el món universitari i en les transformacions que es donen o es donaran com a conseqüència d'aquests usos.