Improved virological outcome in White patients infected with HIV-1 non-B subtypes compared to subtype B.

BACKGROUND: Antiretroviral compounds have been predominantly studied in human immunodeficiency virus type 1 (HIV-1) subtype B, but only ~10% of infections worldwide are caused by this subtype. The analysis of the impact of different HIV subtypes on treatment outcome is important. METHODS: The effect of HIV-1 subtype B and non-B on the time to virological failure while taking combination antiretroviral therapy (cART) was analyzed. Other studies that have addressed this question were limited by the strong correlation between subtype and ethnicity. Our analysis was restricted to white patients from the Swiss HIV Cohort Study who started cART between 1996 and 2009. Cox regression models were performed; adjusted for age, sex, transmission category, first cART, baseline CD4 cell counts, and HIV RNA levels; and stratified for previous mono/dual nucleoside reverse-transcriptase inhibitor treatment. RESULTS: Included in our study were 4729 patients infected with subtype B and 539 with non-B subtypes. The most prevalent non-B subtypes were CRF02_AG (23.8%), A (23.4%), C (12.8%), and CRF01_AE (12.6%). The incidence of virological failure was higher in patients with subtype B (4.3 failures/100 person-years; 95% confidence interval [CI], 4.0-4.5]) compared with non-B (1.8 failures/100 person-years; 95% CI, 1.4-2.4). Cox regression models confirmed that patients infected with non-B subtypes had a lower risk of virological failure than those infected with subtype B (univariable hazard ratio [HR], 0.39 [95% CI, .30-.52; P < .001]; multivariable HR, 0.68 [95% CI, .51-.91; P = .009]). In particular, subtypes A and CRF02_AG revealed improved outcomes (multivariable HR, 0.54 [95% CI, .29-.98] and 0.39 [95% CI, .19-.79], respectively). CONCLUSIONS: Improved virological outcomes among patients infected with non-B subtypes invalidate concerns that these individuals are at a disadvantage because drugs have been designed primarily for subtype B infections.

Controlled study of 50-Hz repetitive transcranial magnetic stimulation for the treatment of Parkinson disease.

OBJECTIVE: To investigate the safety and efficacy of 50-Hz repetitive transcranial magnetic stimulation (rTMS) in the treatment of motor symptoms in Parkinson disease (PD). BACKGROUND: Progression of PD is characterized by the emergence of motor deficits that gradually respond less to dopaminergic therapy. rTMS has shown promising results in improving gait, a major cause of disability, and may provide a therapeutic alternative. Prior controlled studies suggest that an increase in stimulation frequency might enhance therapeutic efficacy. METHODS: In this randomized, double blind, sham-controlled study, the authors investigated the safety and efficacy of 50-Hz rTMS of the motor cortices in 8 sessions over 2 weeks. Assessment of safety and clinical efficacy over a 1-month period included timed tests of gait and bradykinesia, Unified Parkinson's Disease Rating Scale (UPDRS), and additional clinical, neurophysiological, and neuropsychological parameters. In addition, the safety of 50-Hz rTMS was tested with electromyography-electroencephalogram (EMG-EEG) monitoring during and after stimulation. RESULTS: The authors investigated 26 patients with mild to moderate PD: 13 received 50-Hz rTMS and 13 sham stimulation. The 50-Hz rTMS did not improve gait, bradykinesia, and global and motor UPDRS, but there appeared a short-lived "on"-state improvement in activities of daily living (UPDRS II). The 50-Hz rTMS lengthened the cortical silent period, but other neurophysiological and neuropsychological measures remained unchanged. EMG/EEG recorded no pathological increase of cortical excitability or epileptic activity. There were no adverse effects. CONCLUSION: It appears that 50-Hz rTMS of the motor cortices is safe, but it fails to improve motor performance and functional status in PD. Prolonged stimulation or other techniques with rTMS might be more efficacious but need to be established in future research.

Síndrome d'alienació parental (SAP): aproximació al perfil de competències parentals del progenitor alienat: elaboració d'una guia d'exploració tècnica

De l’experiència professional de l’equip del SATAF al llarg dels anys, s’ha constatat que un dels conflictes més recurrents, existents en els procediments contenciosos, és el rebuig filial envers un dels progenitors, habitualment, el no-custodi. Un tipus de rebuig filial és la Síndrome d’Alienació Parental (SAP), descrita per Gardner, inicialment, l’any 1985. A partir dels estudis realitzats d’ençà l’any 2004, aquest grup d’investigació pretén centrar la present recerca en el perfil de competències parentals del progenitor alienat. Paral·lelament, s’ha elaborat una entrevista semiestructurada d’exploració de la SAP. Altrament, també s’ha creat una guia d’observadors per tal d’aconseguir certa operativitat diagnòstica. Els resultats obtinguts han partit d’una anàlisis estadística no-paramètrica, considerant el petit tamany de la mostra. Amb l’anàlisi, es constata que la gravetat de la SAP no manté relació quant a presència d’habilitats parentals en el progenitor alienat. D'altra banda, l’actitud d’aquests progenitors incideix en el manteniment de la Síndrome. Disposar d’eines específiques per a l’avaluació d’aquests casos optimitza i operatitvitza les intervencions amb aquestes famílies.

Estudi d'adipoquines com a marcadors plasmàtics de síndrome metabòlica

La síndrome metabòlica s’associa amb un risc elevat de desenvolupar diabetis tipus 2 i malaltia cardiovascular. La síndrome metabòlica es defineix com un clúster d’anormalitats metabòliques i, d’entre totes, l’obesitat abdominal constitueix el factor de risc més prevalent i crític en el desenvolupament de la síndrome metabòlica, el risc cardiovascular augmentat i la resistència a la insulina. La prevalença augmentada de l’obesitat en la població a nivell mundial ha portat el teixit adipós al primer pla dels estudis epidemiològics. Anteriorment es considerava el reservori energètic de l’organisme, actualment es parla del teixit adipós com un òrgan endocrí, metabòlicament molt actiu, implicat en diferents vies i processos metabòlics. L’etiologia de l’obesitat és complexa i multifactorial, però es fa evident en la disfuncionalitat del teixit adipós. Un teixit adipós disfuncional veu superada la seva capacitat d’emmagatzemar lípid i respon amb la hipersecreció de diferents molècules (adipoquines, citoquines i mediadors inflamatoris) a favor de la resistència a la insulina, proinflamatòries i proaterogèniques. La fatty acid-binding protein 4 (FABP4) i la retinol-binding protein 4 (RBP4) són dues adipoquines que en circulació, es desconeix la funció exacta que duen a terme. Estudis recents han suggerit la FABP4 com a marcador d’adipositat, síndrome metabòlica i diabetis tipus 2. I, RBP4, malgrat que les dades de diferents estudis en humans desperten certa controvèrsia, s’ha associat amb la resistència a la insulina i el desenvolupament de la diabetis tipus 2. En aquesta memòria es recullen els treballs en què es va estudiar el paper d’aquestes adipoquines en relació a malalties de base metabòlica amb afectació del teixit adipós com són la síndrome metabòlica, la diabetis tipus 2, la hiperlipèmia familiar combinada i la, lipodistrofia associada a tractament combinat antiretroviral de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH).

White matter maturation reshapes structural connectivity in the late developing human brain.

From toddler to late teenager, the macroscopic pattern of axonal projections in the human brain remains largely unchanged while undergoing dramatic functional modifications that lead to network refinement. These functional modifications are mediated by increasing myelination and changes in axonal diameter and synaptic density, as well as changes in neurochemical mediators. Here we explore the contribution of white matter maturation to the development of connectivity between ages 2 and 18 y using high b-value diffusion MRI tractography and connectivity analysis. We measured changes in connection efficacy as the inverse of the average diffusivity along a fiber tract. We observed significant refinement in specific metrics of network topology, including a significant increase in node strength and efficiency along with a decrease in clustering. Major structural modules and hubs were in place by 2 y of age, and they continued to strengthen their profile during subsequent development. Recording resting-state functional MRI from a subset of subjects, we confirmed a positive correlation between structural and functional connectivity, and in addition observed that this relationship strengthened with age. Continuously increasing integration and decreasing segregation of structural connectivity with age suggests that network refinement mediated by white matter maturation promotes increased global efficiency. In addition, the strengthening of the correlation between structural and functional connectivity with age suggests that white matter connectivity in combination with other factors, such as differential modulation of axonal diameter and myelin thickness, that are partially captured by inverse average diffusivity, play an increasingly important role in creating brain-wide coherence and synchrony.

¿Son el síndrome de Asperger y el autismo de alto funcionamiento, entidades clínicas distintas?

Aquest treball intenta diferenciar el síndrome d’Asperger i l’autisme d’alt funcionament, com entitats clíniques diferents, mitjançant l’anàlisi de les variables: etiologia, curs del desenvolupament, pronòstic i tractament, així com determinar quina és la ubicació del síndrome d’Asperger dins dels Trastorns Generalitzats del Desenvolupament.

Estudio descriptivo de los síntomas no motores de la enfermedad de Parkinson en una muestra del área 10 de salud de la Comunidad Valenciana.

Els símptomes no motors de la malaltia de Parkinson no són correctament identificats en el dia a dia a pesar de la seva gran importància. Hem realitzat un estudi descriptiu utilitzant el NMSQuest, trobant que en la nostra mostra la prevalencia dels símptomes no motors és major a la publicada per altres autors, i reproduïnt els resultats previs. També hem estudiat la seva relació amb la LEDD, el cost mensual del tractament farmacològic, i l’UPDRS. A més hem trobat una correlació linial forta estadísticament significativa entre la prevalencia dels símptomes no motors i les puntuacions en l’escala HADS.

Fenilefrina intracamerular en el síndrome del iris flácido intraoperatorio

La incidència d’hipertròfia benigna de pròstata és aproximadament d’un 50 % en pacients majors de 50 anys. La Tamsulosina és el medicament més prescrit per aquesta dolència i la principal causa del síndrome d’iris flàccid intraoperatori a la cirurgia de cataractes. Els nostres dos estudis han sigut; per una banda, avaluar la toxicitat corneal i afectació cardíaca de Fenilefrina intracamerular a una concentració de 2,5% respecte la pauta de dilatació tòpica estàndard al nostre centre, i per l’altra, comparar l’ efectivitat i diferència al recompte endotelial de Fenilefrina intracamerular a una concentració de 2,5% respecte a una altra concentració del 1,66 %, mesurant els seus efectes en diverses variables.

Magnetic resonance imaging determinants of intraindividual variability in the elderly: combined analysis of grey and white matter.

Elderly individuals display a rapid age-related increase in intraindividual variability (IIV) of their performances. This phenomenon could reflect subtle changes in frontal lobe integrity. However, structural studies in this field are still missing. To address this issue, we computed an IIV index for a simple reaction time (RT) task and performed magnetic resonance imaging (MRI) including voxel based morphometry (VBM) and the tract based spatial statistics (TBSS) analysis of diffusion tensor imaging (DTI) in 61 adults aged from 22 to 88 years. The age-related IIV increase was associated with decreased fractional anisotropy (FA) as well as increased radial (RD) and mean (MD) diffusion in the main white matter (WM) fiber tracts. In contrast, axial diffusion (AD) and grey matter (GM) densities did not show any significant correlation with IIV. In multivariate models, only FA has an age-independent effect on IIV. These results revealed that WM but not GM changes partly mediated the age-related increase of IIV. They also revealed that the association between WM and IIV could not be only attributed to the damage of frontal lobe circuits but concerned the majority of interhemispheric and intrahemispheric corticocortical connections.

Síndrome compartimental abdominal en el paciente crítico con patología médica

Estudi observacional de 60 pacients ingressats a la UCI per patologia extraabdominal, que demostra alta incidència de HIA (90%) i que el valor de PIA màxima és marcador pronòstic del SCA però no prediu mortalitat. Els graus més elevats d’HIA s’associen amb VMI, shock, SDRA, insuficiència renal e ili. La PIA màxima del pacient crític no neurològic (sèptic, traumatològic i respiratori) és més elevada que la del no neurològic, 20 i 16 mmHg respectivament. El valor de PIA màxima que millor prediu insuficiència renal al pacient no neurològic és 18,5mmHg. La PIA màxima es correlaciona amb l’estada a UCI i hospitalària.

Procés d'adaptació als canvis en els estils alimentaris en individus que han debutat de Síndrome Coronari Agut

La Malaltia Cardiovascular (MCV), representa la primera causa de mortalitat arreu del món i el principal problema de salut pública, que repercuteix a la situació econòmica del món, augmentant el cost dels sistemes sanitaris. Al llarg dels anys, s’han anat identificant diferents Factors de Risc Cardiovascular (FRCV), entre els quals podem trobar la Hipertensió Arterial (HTA), l’obesitat, el sedentarisme, els nivells elevats de colesterol i l’hàbit tabàquic, entre altres. Molts d’aquests poden ser controlats per mitjà d’una dieta adequada o bé, per mitjà d’un canvi conductual, entre d’altres estils de vida i hàbits alimentaris. La percepció que tenen els malalts amb MCV, en referència als estils de vida, depèn del propi individu, però sovint es veu influenciada per l’entorn i el nivell sociocultural de la persona. Per aquest motiu, resulta necessari conèixer els estils de vida dels malalts amb MCV i la seva adaptació al canvi si és que existeix. Objectiu: L’objectiu principal del present estudi és conèixer l’experiència viscuda en relació al procés de canvi i d’adaptació en relació als estils alimentaris, en els individus que han tingut un Síndrome Coronari Agut (SCA). Metodologia: Es realitzarà un estudi fenomenològic descriptiu, que ens permetrà conèixer l’experiència dels malalts en el procés d’adaptació al nou estil de vida. Els individus participants seran seleccionats mitjançant un mostreig de conveniència a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Resultats esperats: Es preveu que a partir de la realització del present estudi, podrem detectar les diferents dimensions que intervenen en la dieta dels malalts amb SCA, per tal de poder realitzar un intervenció educativa eficaç, que podria ajudar a millorar la qualitat de vida d’aquests individus

Estudi dels factors mol•leculars i cel•lulars implicats en les alteracions corticals de la Síndrome de down

Investigación producida a partir de una estancia en en el Instituto de Neurociencias de la Universidad Miguel Hernández entre enero y mayo del 2007. El SD o trisomía del cromosoma 21 es la aneuploidía cromosómica más frecuente y constituye la principal causa de retraso mental. Las cuestiones que aún son objeto de debate en el SD son: 1) si pueden existir, entre los genes triplicados, algunos que contribuyan de forma más importante a algunos de los fenotipos observables en SD y, 2) hasta qué punto los fenotipos observados derivan de alteraciones del neurodesarrollo o de alteraciones funcionales en el adulto. Con el fin de abordar esta cuestión nos hemos centrado en las alteraciones cognitivas del SD y hemos realizado la caracterización del papel de Dyrk1A en el desarrollo de una estructura clave para esta función: la corteza cerebral. Los resultados obtenidos muestran que la sobrexpresión de Dyrk1A produce un desajuste proliferativo dando lugar a un retraso en la formación de la subplaca, con consecuencias en la laminación de la placa cortical. Las alteraciones en la corticogénesis van a tener consecuencias en el establecimiento de la conectividad tálamo-cortical que se encuentra marcadamente retrasada. En el hipocampo, los ratones transgénicos mostraron una reducción del grosor de las capas. Estos resultados pueden ser relevantes para el SD, puesto que es similar a lo observado en fetos SD.

Prevenció de riscs cardiovasculars en l’esportista. La Síndrome de Sobreentrenament.

L’adaptació a l’entrenament aeròbic prolongat provoca a nivell cardíac modificacions estructurals i electrocardiogràfiques que es poden considerar parafisiològiques. Una planificació incorrecta de las càrregues de treball i factors externs estressants poden provocar una desadaptació a l’entrenament i de forma crònica en la Síndrome de Sobreentrenament. Aquesta síndrome es reflex d’un desequilibri del sistema autònom, podent presentar en les seves formes més desenvolupades manifestacions cardiovasculars greus. No es disposen actualment d’un marcador diagnòstic definitiu, sent la anamnesis dirigida el “gold standard”. El tractament consisteix en un descans actiu la durada del qual dependrà de la gravetat clínica.