Antiagregantes plaquetários na prevenção primária e secundária de eventos aterotrombóticos

A aterotrombose e suas complicações correspondem, hoje, à principal causa de mortalidade no mundo todo, e sua incidência encontra-se em franca expansão. As plaquetas desempenham um papel essencial na patogênese dos eventos aterotrombóticos, justificando a utilização dos antiagregantes plaquetários na prevenção dos mesmos. Desse modo, é essencial que se conheça o perfil de eficácia e segurança desses fármacos em prevenção primária e secundária de eventos aterotrombóticos. Dentro desse contexto, a presente revisão foi realizada com o objetivo de descrever e sintetizar os resultados dos principais ensaios, envolvendo a utilização de antiagregantes nos dois níveis de prevenção, e avaliando a eficácia e os principais eventos adversos relacionados à terapia.

Efecto del arsénico sobre la línea celular NB4 de leucemia promielocítica aguda (APL)

Proyecto de investigación de una estancia en la University of North Carolina, Estados Unidos, de septiembre a diciembre del 2007. Los compuestos de arsénico se han empleado como agentes terapéuticos durante muchos siglos. El trióxido se arsénico ha sido descrito que es capaz de inducir diferenciación y apoptosis en la línea celular NB4, línea derivada de un paciente con leucemia promielocítica aguda (APL). Actualmente, uno de los mayores problemas en los tratamientos contra el càncer són varios mecanismos de resistencia a los fármacos empleados. Los transportadores de membrana celulares ejercen un importante papel en la protección de los tejidos celulares contra compuestos xenobióticos y metabolitos endógenos. Diferencias en la expresión de algunos de estos transportadores conlleva a variaciones en la respuesta a los tratamientos por parte de los pacientes a los tratamientos quimioterápicos. En este trabajo se han estudiado la expresión en presencia y ausencia de arsénico de algunos de estos transportadores, con posible relación con la absorción y excreción del arsénico.

Avaluació del risc ambiental de productes farmacèutics en l'àmbit català

S’ha dut a terme una Avaluació del Risc Ambiental dels productes farmacèutics més consumits en l’àmbit català treballant sobre un model de planta de tractament d’aigües residuals determinat. La Concentració ambiental estimada (PEC) pel medi aquàtic s’ha calculat a partir de dades fisicoquímiques dels fàrmacs tenint en compte una sèrie d’hipòtesis i suposicions prèvies. La Concentració estimada de no-efecte (PNEC) s’ha estimat mitjançant dades d’ecotoxicitat extretes de l’ECOSAR. Es considera que hi ha afecció al medi quan la relació PEC/PNEC excedeix d’1; en aquest estudi s’ha obtingut que l’Ibuprofèn, el Diclofenac i l’Atorvastatina superen aquest valor suposant, per tant, un risc per al medi ambient. D’aquesta manera es mostra que l’eliminació dels fàrmacs durant el procés de la depuració de les aigües residuals no resulta totalment eficient.

Estudi de la degradació anaeròbia de tres contaminants emergents: àcid clofíbric, carbamazepina i ibuprofè

En el present estudi s’ha fet un seguiment baromètric de la producció de biogàs de tres compostos farmacèutics mitjançant tests de degradació anaeròbia. El llot del digestor anaerobi de l’estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) de Granollers s’ha emprat com a inòcul. En un primer experiment, s’ha fet l’estudi de l’etapa metanogènica, amb metanol com a substrat i les concentracions de 5, 10 i 20 mg·L-1 d’àcid clofíbric (CLOFI, regulador lípid), ibuprofè (IBU, anti-inflamatori) i carbamazepina (CARBA, antiepilèptic/analgèsic). En un segon experiment, s’ha estudiat l’etapa acetogènica, amb àcid propiònic com a substrat i amb concentracions de 20 i 100 mg·L-1 dels mateixos fàrmacs. Per una banda, en el primer experiment, no s’ha observat degradació dels fàrmacs i cap d’ells presenta toxicitat pel llot anaerobi. CARBA i IBU s’adsorbeixen majoritàriament a la fase sòlida. Per altra banda, en l’etapa acetogènica ni CARBA ni IBU s’han degradat i tampoc presenten toxicitat en cap de les concentracions provades. Com en el cas anterior, la majoria d’aquests fàrmacs queda adsorbit en el llot. En canvi, CLOFI es degrada en 100 mg·L-1 de concentració donant com a producte intermedi un metabòlit.

Estudio comparativo entre Ranibizumab y Bevacizumab en el tratamiento de degeneración macular asociada a la edad de tipo exudativo

Objectiu: comparar la eficàcia entre Ranibizumab y Bevacizumab en el tractament de la DMAE de tipus exudatiu. Material i mètode Es tracta d’un estudi retrospectiu en el que es comparen a curt termini dos fàrmacs antiangiogènics utilitzats en el tractament de DMAE exudativa per via intravitrea: el Ranibizumab iel Bevacizumab. Hem seleccionat pacients amb DMAE exudativa tractats amb teràpia antiangiogènica i s’han distribuït en dos grups segons el tractament realitzat. Els pacients van ser tractats en el període comprés entre Gener del 2007 i Novembre del 2007, deprés d’uns mesos de l’aprovació del Ranibizumab intravitri per tractament de DMAE per la FDA. Resultats: La diferència entre l’AV mitja abans i després del tractament no era estadísticament significativa en cap dels dos grups tractats, mentre que la diferència entre el gruix macular antes i després del tractament en ambdós grups ha millorat de manera estadísticament significativa. Comparem a continuació el grau de millora per OCT en ambdós grups. Procedim a l’aplicació del test de Mann-Whitney per comparar si existeix diferència en la disminució del gruix de la màcula entre els dos grups. Evidenciem que la diferència no era clínicament significativa (p = 0.705) Conclusió: Els resultats obtinguts en el nostre estudi no mostren diferència entre els dos fàrmacs en el tractament de la DMAE exudativa a curt termini però reforcen la necessitat de futurs estudis prospectius i randomitzats

Preeclampsia grave en una unidad de alto riesgo obstétrico: estudio retrospectivo en el área materno infantil del Hospital Vall de Hebron durante el año 2009

La preeclàmpsia greu és una malaltia multisistemàtica que es caracteritza per tenir presents alguns dels següents símptomes: PA ≥160 / 110, proteïnúria & 5 g/ 24 h, creatinina plasmàtica elevada, oligúria & 500 cc / 24 h, plaquetes & 100.000 /L, elevació de las transaminases, hemòlisis, dolor epigàstric o hipocondri dret, cefalea, alteracions visuals, mentals, edema agut de pulmó., Sd. Hellp, RCIU o oligoamnis; que apareixen durant l’embaràs. Els factors de risc més comuns entre les pacients estudiades a l’àrea matern infantil de l’ Hospital La Vall d´Hebron de Barcelona són la nuliparidat , l’obesitat i l’ edat &35 anys. Hi ha també uns altres factors menys freqüents com la HTA crònica i la gestació múltiple. En la majoria de les gestants es va seguir el protocol de l’ hipertensió arterial d’aquesta àrea. Totes van ser tractades amb sulfato de magnesi per a prevenir les convulsions i antihipertensiu. Sobre el 70% de les pacients va rebre també un tractament per a l’hipertensió amb labetalol e.v. i hidralacina e.v. Aquests fàrmacs són eficaços per al tractament de l’hipertensió en la preeclàmpsia severa. Es va comprovar que les pacients que van rebre el tractament amb hidralacina van presentar un major nombre de manifestacions clíniques i complicacions. L’anestèsia regional és el tipus d’anestèsia escollida. L’anestèsia intradural produeix el major descens de la TA en les pacients amb preeclàmpsia greu tractades amb anestèsia peridural Per altra banda, la cefalea és més freqüent desprès de l’anestèsia intradural que de l’epidural.

Características clínicas y evolución de los pacientes con hipertensión arterial refractaria

Un 5-10% de hipertensos no controlan las cifras de TA a pesar de tomar 3 o más fármacos (uno de ellos un diurético), definiendo la HTA refractaria. Estos pacientes presentan un riesgo cardiovascular más elevado. Se trata de un estudio descriptivo y observacional de 101 casos con TA sistólica por MAPA &140 mmHg. El 75% presenta patrón nictemeral alterado. El 54% presentó algún nuevo evento cardiovascular. La HVI es un factor predictor de mortalidad cardiovascular. La causa principal de HTA refractaria es la esencial, siendo la IRC la etiología más prevalente de HTA secundaria.

Análisis del manejo de la nasofaringitis aguda en Atención Primaria en zona de salud rural. Un estudio descriptivo.

INTRODUCCIÓ: nasofaringitis aguda (NFA) malaltia infecciosa amb elevada morbiditat-demanda en Atenció Primària. OBJECTIUS: adherència dels metges a la guia semfyc, conèixer patró epidemiològic i despesa en NFA. MATERIAL: Disseny descriptiu, anys 2009-2010. Càlcul mostral Epidat, 269 pacients. Mostreig aleatori simple. Tractament estadístic SPSS. RESULTATS: No prescripció d'antibiòtics 86,1% (p &0,05). Prevalença NFA 14%. 1 consulta mèdica (85,4%). Complicacions (2,2%). Paracetamol-AINEs (62,9%), genèrics (65%). Diferències entre prescripció antibiòtica i edat (p = 0,025) menor no prescripció a & 80años (p = 0,025). Cost mitjà total 69.6 euros (54,7-188,8; DT 22,8). CONCLUSIONS: bona adherència, alta prevalença, poques complicacions, elevada prescripció de fàrmacs simptomàtics. Cost considerable.

Evolución de la función renal en un grupo de pacientes con estenosis de la/s arterias renales sometidos a tratamiento medico.

: La elección del tratamiento adecuado para la estenosis aterosclerótica de arterias renales es controvertida. Los ensayos clínicos recientes demuestran que los resultados de la revascularización y el tratamiento farmacológico no son superiores a los del tratamiento con fármacos únicamente por lo que al final de un seguimiento promedio de 4 años, en 49 pacientes en el Servicio de Nefrología del Hospital Valle de Hebrón se consigue una estabilización de la función renal. A pesar de esta buena evolución la mortalidad global y las complicaciones CV siguen siendo muy elevadas.

Evaluación de la eficacia y seguridad del tratamiento con tetratiomolibdato de amonio en la enfermedad de Wilson con afectación neurológica

El tractament actual de la malaltia de Wilson amb afectació neurològica és controvertit. Els fàrmacs actuals s’associen a risc de deteriorament neurològic (50% amb penicilamina i 26% amb trientine). El nou medicament tetratiomolibdat s’està estudiant perquè sembla tenir menor freqüència d’empitjorament neurològic. S’associa a efectes secundaris lleus i generalment reversibles. A la nostra sèrie de cinc pacients vàrem observar una milloria significativa dels símptomes després del tractament amb tetratiomolibdat. No es va detectar cap empitjorament neurològic. En dos casos va haver també una millora radiològica. Un pacient va presentar lleu anèmia, leucopènia i elevació de les transaminases reversible.

Lung function in idiopathic pulmonary fibrosis--extended analyses of the IFIGENIA trial.

BACKGROUND The randomized placebo-controlled IFIGENIA-trial demonstrated that therapy with high-dose N-acetylcysteine (NAC) given for one year, added to prednisone and azathioprine, significantly ameliorates (i.e. slows down) disease progression in terms of vital capacity (VC) (+9%) and diffusing capacity (DLco) (+24%) in idiopathic pulmonary fibrosis (IPF). To better understand the clinical implications of these findings we performed additional, explorative analyses of the IFGENIA data set. METHODS We analysed effects of NAC on VC, DLco, a composite physiologic index (CPI), and mortality in the 155 study-patients. RESULTS In trial completers the functional indices did not change significantly with NAC, whereas most indices deteriorated with placebo; in non-completers the majority of indices worsened but decline was generally less pronounced in most indices with NAC than with placebo. Most categorical analyses of VC, DLco and CPI also showed favourable changes with NAC. The effects of NAC on VC, DLco and CPI were significantly better if the baseline CPI was 50 points or lower. CONCLUSION This descriptive analysis confirms and extends the favourable effects of NAC on lung function in IPF and emphasizes the usefulness of VC, DLco, and the CPI for the evaluation of a therapeutic effect. Most importantly, less progressed disease as indicated by a CPI of 50 points or lower at baseline was more responsive to therapy in this study.

Prevention of the renarrowing of coronary arteries using drug-eluting stents in the perioperative period: an update.

The management of patients scheduled for surgery with a coronary stent, and receiving 1 or more antiplatelet drugs, has many controversies. The premature discontinuation of antiplatelet drugs substantially increases the risk of stent thrombosis (ST), myocardial infarction, and cardiac death, and surgery under an altered platelet function could also lead to an increased risk of bleeding in the perioperative period. Because of the conflict in the recommendations, this article reviews the current antiplatelet protocols after positioning a coronary stent, the evidence of increased risk of ST associated with the withdrawal of antiplatelet drugs and increased bleeding risk associated with its maintenance, the different perioperative antiplatelet protocols when patients are scheduled for surgery or need an urgent operation, and the therapeutic options if excessive bleeding occurs.

Role of the paclitaxel-eluting stent and tirofiban in patients with ST-elevation myocardial infarction undergoing postfibrinolysis angioplasty: the GRACIA-3 randomized clinical trial.

BACKGROUND A catheter-based approach after fibrinolysis is recommended if fibrinolysis is likely to be successful in patients with acute ST-elevation myocardial infarction. We designed a 2x2 randomized, open-label, multicenter trial to evaluate the efficacy and safety of the paclitaxel-eluting stent and tirofiban administered after fibrinolysis but before catheterization to optimize the results of this reperfusion strategy. METHODS AND RESULTS We randomly assigned 436 patients with acute ST-elevation myocardial infarction to (1) bare-metal stent without tirofiban, (2) bare-metal stent with tirofiban, (3) paclitaxel-eluting stent without tirofiban, and (4) paclitaxel-eluting stent with tirofiban. All patients were initially treated with tenecteplase and enoxaparin. Tirofiban was started 120 minutes after tenecteplase in those patients randomly assigned to tirofiban. Cardiac catheterization was performed within the first 3 to 12 hours after inclusion, and stenting (randomized paclitaxel or bare stent) was applied to the culprit artery. The primary objectives were the rate of in-segment binary restenosis of paclitaxel-eluting stent compared with that of bare-metal stent and the effect of tirofiban on epicardial and myocardial flow before and after mechanical revascularization. At 12 months, in-segment binary restenosis was similar between paclitaxel-eluting stent and bare-metal stent (10.1% versus 11.3%; relative risk, 1.06; 95% confidence interval, 0.74 to 1.52; P=0.89). However, late lumen loss (0.04+/-0.055 mm versus 0.27+/-0.057 mm, P=0.003) was reduced in the paclitaxel-eluting stent group. No evidence was found of any association between the use of tirofiban and any improvement in the epicardial and myocardial perfusion. Major bleeding was observed in 6.1% of patients receiving tirofiban and in 2.7% of patients not receiving it (relative risk, 2.22; 95% confidence interval, 0.86 to 5.73; P=0.14). CONCLUSIONS This trial does not provide evidence to support the use of tirofiban after fibrinolysis to improve epicardial and myocardial perfusion. Compared with bare-metal stent, paclitaxel-eluting stent significantly reduced late loss but appeared not to reduce in-segment binary restenosis. CLINICAL TRIAL REGISTRATION URL: http://clinicaltrials.gov. Unique identifier: NCT00306228.

Long-term assessment of didanosine, lamivudine, and efavirenz in antiretroviral-naive patients: 3-year follow-up.

The aim of this study was to evaluate the long-term efficacy and safety of didadosine (ddI), lamivudine (3TC), and efavirenz (EFV). This was a follow-up to the VESD study, a 12-month open-label, observational, multicenter study of adult patients with HIV infection who started antiretroviral treatment with the ddI-3TC-EFV once-daily regimen. Of the 167 patients originally included, 106 patients remained on the same triple therapy at the end of the study (1 year), and they were offered an extra 24 months of follow-up; 96 were enrolled in this study (VESD-2). Seventy patients out of the initial cohort were still on the same regimen at month 36, with 97% of them with plasma viral load <50 copies /ml. An intention-to-treat analysis showed that the percentage of patients with plasma viral load <50 copies/ml was 73% at 36 months. CD4 cell counts increased 344 cells/microl over the 36 months. Safety and tolerance were good with no unexpected long-term toxicity. After 3 years of treatment with ddI-3TC-EFV, more than 40% of the patients were still receiving the initial antiretroviral therapy with sustained, durable immunovirological benefit and good acceptance. Long-term toxicity and virological failure were low.

In vitro methods for diagnosing nonimmediate hypersensitivity reactions to drugs.

Nonimmediate drug hypersensitivity reactions (DHRs) are difficult to manage in daily clinical practice, mainly owing to their heterogeneous clinical manifestations and the lack of selective biological markers. In vitro methods are necessaryto establish a diagnosis, especially given the low sensitivity of skin tests and the inherent risks of drug provocation testing. In vitro evaluation of nonimmediate DHRs must include approaches that can be applied during the different phases of the reaction. During the acute phase, monitoring markers in both skin and peripheral blood helps to discriminate between immediate and nonimmediate DHRs with cutaneous responses and to distinguish between reactions that, although they present similar clinical symptoms, are produced by different immunological mechanisms and therefore have a different treatment and prognosis. During the resolution phase, in vitro testing is used to detect the response of T cells to drug stimulation; however, this approach has certain limitations, such as the lack of validated studies assessing sensitivity. Moreover, in vitro tests indicate an immune response that is not always related to a DHR. In this review, members of the Immunology and Drug Allergy Committee of the Spanish Society of Allergy and Clinical Immunology (SEAIC) provide an overview of the most widely used in vitro tests for evaluating nonimmediate DHRs.