Antihel·lenisme i anticlassicisme en l'obra d'Oscar Wilde. L'altre pol d'una ment paradoxal.

Gràcies a una poderosa arma intel·lectual, la paradoxa, Oscar Wilde descobreix tambè els dèficits del Classicisme i l'Hel·lenisme. Una anàlisi acurada del conjunt de les seves obres des de la perspectiva de la Tradició Clàssica, ens revela també un Oscar Wilde diferent de l'usual Wilde filohel·lènic i, sobretot, platònic. L'objectiu d'aquest article és abordar un tema molt poc estudiat pels filòlegs clàssics, l'anticlassicisme i l'antihel·lenisme com a necessitats intel·lectuals

Anti-Hellenism and Anti-Classicism in Oscar Wilde's Works. The Second Pole of a Paradoxical Mind.

Thanks to a powerful intellectual weapon, paradox, Oscar Wilde also discovers the dark side of both Classicism and Hellenism. An accurate analysis of his works from the point of view of the Classical Tradition shows an Oscar Wilde who is quite different from the usual Philhellenic one and, above all, from the Platonic one. The aim of this article is to approach a theme which has been hardly studied by classical philologists, that is, anti-classicism and anti-hellenism as an intellectual urge.

Abandonando la caverna en busca de la vida (Lectura platónica de La caverna de Rodolf Sirera)

El objetivo de este artículo es mostrar cómo un dramaturgo contemporáneo piensa de nuevo en la imagen platónica de la caverna para hablar del necesario viaje existencial y de la formación del hombre, lejos de la protección que las cavernas de cualquier tipo, como el hogar, el jardín familiar o la misma familia, pueden representar. Aunque desde una perspectiva en absoluto idealista o metafísica, Platón se convierte una vez más gracias a R. Sirera y a la aplicabilidad de las mismas imágenes platónicas en una referencia clásica tan útil como ineludible, si se tiene en cuenta el origen platónico de todas las cavernas literarias.

Filó d'Alexandria i el seu De opificio mundi (LIII-LXI): tot copsant les claus de la misogínia grega i occidental en un text jueu platonitzant.

L'objectiu d'aquest article és mostrar la secular tradició misògina occidental des dels seus orígens a Grècia tot analitzant un text de l'intèrpret al·legoric de la Bíblia Filó d'Alexandria, el De opificio mundi, al qual aplica una lectura fortament platonitzant. L'anàlisi acurada dels capítols dedicats a la creació divina de la dona i les seves conseqüències mostra fins a quin punt no és possible entendre aquest text sense tenir en compte una tradició filosòfica grega ja aleshores secular.

Rutas cinematográficas hacia la imagen platónica de la caverna

El objetivo de este artículo es demostrar la posibilidad de llegar también a la imagen platónica de l caverna desde el cine. En este sentido se puede hablar de referencias explícitas como en el caso de El conformista de B. Bertolucci o Shadowlands de R. Attenborough, si se tienen presentes las Crónicas de Narnia de C. S. Lewis- o The Picture of Dorian Gray -si se tiene presenta la novela de Oscar Wilde-, pero, en otras ocasiones, pese a que la influencia platónica no pueda ser demostrada, por ejemplo en The Truman Show, A Room with a View o Brideshead Revisited, podemos servirnos perfectamente de estas películas para guiar al público contemporáneo hacia aquella imagen platónica, ya que el mismo platón demuestra que se trata de una imagen aplicable y, en primer lugar, a su filosofía idealista.

Cinema Roads to the Platonic Image of the Cave

The aim of this article is to prove the real possibility of travelling intellectually to the Platonic image of the cave from different films. In this sense, one can speak of explicit references as in The Conformist by B. Bertolucci or in Shadowlands by R. Attenborough -if one bears in mind the Chronicles of Narnia by C. S. Lewis- or The Picture of Dorian Gray ¿if one bears in mind the well-known O. Wilde¿s novel-, but, on other occasions, although the Platonic influence cannot be proved, for instance in The Truman Show, A Room with a View or Brideshead Revisited, one can perfectly think of these films in order to guide the contemporary audiences to that Platonic image, since Plato himself affirms that it deals with an image which can be easily applied and, in first place, to his idealistic philosophy.

Rutes cinematogràfiques vers la imatge platònica de la caverna

L'objectiu d'aquest article és demostrar la possibilitat d'arribar també a la imatge platònica de la caverna des del cinema. En aquest sentit es pot parlar de referències explícites, com en el cas de El conformista de B. Bertolucci, o Shadowlands -si es tenen presents les Cròniques de Nàrnia de C. S. Lewis- o The Picture of Dorian Gray -si es té present la novel·la d'Oscar Wilde-, però, en d'altres ocasions, tot i que la influència platònica no pugui ser demostrada, per exemple a The Truman Show, A Room with a View o Brideshead Revisited, podem emprar perfectament aquestes pel·lícules per menar el públic contemporani vers aquella imatge platònica, ja que el mateix Plató demostra que es tracta d¿una imatge aplicable i, en primer lloc, a la seva filosofia idealista.

Filón de Alejandría y su De opificio mundi (LIII-LXI): descubriendo las claves de la misoginia griega y occidental platónica en un texto judío platonizante

El objetivo de este artículo es mostrar la secular tradición misógina occidental desde sus orígenes en Grecia, analizando un texto del intérprete alegórico de la Biblia Filón de Alejandría, el De opifico mundi, al cual aplica una lectura claramente platonizante. El análisis minucioso de los capítulos dedicados a la creación divina de la mujer muestra hasta qué punto no es posible entender este texto sin tener en cuenta una tradición filosófica griega ya entonces secular.

La caverna de José Saramago: imatge platònica versus metafísica

La caverna de José Saramago té com a referència indubtable la imatge de la caverna del llibre VII de la República de Plató, i, tanmateix, Saramago no és un escriptor idealista o metafísic. Aquest article mostra com, tot aprofitant l¿aplicabilitat amb què Plató dota la seva imatge, Saramago defensa la necessitat de saber rebre els missatges de la terra, de la matèria, de no esdevenir presoners en las cavernes daurades de la societat occidental, i d¿esdevenir lliures en la natura, phýsis, i no pas lluny o més enllà, metá, d¿ella.

La caverna de José Saramago: imagen platónica versus metafísica

La caverna de José Saramago tiene como referencia indudable la imagen de la caverna del libro VII de la República de Platón, y, sin embargo, Saramago no és un escritor idealista o metafísico. Este artículo muestra cómo, aprovechando la aplicabilidad con que Platón dotó a su imagen, Saramago defiende la necesidad de saber recibir los mensajes de la tierra, de la materia, de no convertirnos en prisioneros en las cavernas doradas de la sociedad occidental, y de ser libres en la naturaleza, phýsis, y no lejos o más allá, metá, de ella.

The Cave by José Saramago: Platonic image versus metaphysics

The cave by José Saramago has as a certain reference the image of the cave of book VII of Plato's Republic and, however, Saramago is not an idealistic or metaphysical writer. This article, taking advantage of the applicability with which Plato endowed his image, defends the urge to be open to the messages sent by the earth, by matter, the urge not to become prisoners in the golden caves of the Western society and, finally, the urge to find our freedom in Nature, phýsis, and not far or beyond, metá, it.

The "image" of the cave and the constant temptation to correct Plato: Benjamin Jowettt as an example

Translations of the first chapters of Book VII of Plato's Republic, in which he introduces the well-known image of the cave, eikón, reveals an astonishing and intriguing variety of interpretations of this image: "allegory", "myth", "fable", "parable", "simile" and "comparison", to cite but a few. Taking as an example the work by Benjamin Jowett, the Victorian translator of Plato, remarkable for its textual accuracy and by means of a close analysis of the terms related to the image, this paper insists on the need to neither interpret nor correct the great ideal philosopher, in this case revealing some evident contradictions that arise when this advice is not followed and pointing out the occasional use of terms extraneous to the Platonic lexicon such as "allegory".

Mourning becomes Electra d'Eugene O'Neill: Èsquil i Plató per a crear un drama fosc?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Mourning becomes Electra de Eugene O'Neill: ¿Esquilo y la caverna de Platón para crear un drama oscuro?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

La caverna de Josep Palau i Fabre (1952-1969): teatre versus al·legoria filosòfica per a representar i impedir el final tràgic i fosc del lluminós art de pensar.

What is the use of performing the myth of the cave from book VII of the Republic by Plato? Josep Palau i Fabre, considers that, in Plato's dialogues, the speakers are mere instruments at the service of his dialectical goal. The aim of this article is to show how, by turning the myth into a tragedy and also by relying on Heraclitus's conflict or war of opposites, the playwright succeeds in favoring a sort of thought which is not one-sided or univocal. On the contrary, in Palau i Fabre's La Caverna, the tragic hero, that is, the released prisoner transformed by the light of Reality and finally killed by his "cavemates" -after having been imprisoned again and having tried to rescue them from their ignorance or shadows-, still leaves to them his powerful experience of the agonistikos thought, which might bear fruit in their life to come.