La Unión Europea frente a Darfur una vez más: EUFOR Chad/RCA

Los estados europeos se han mostrado impotentes ante el conflicto que asola Sudán, ejemplificado por la catástrofe humanitaria de Darfur. La creciente presión para “hacer algo” llegó a los despachos de los ministros de exteriores europeos hace cuatro años y desde entonces, tanto a nivel unilateral como europeo se han desarrollado diferentes (y fracasadas) iniciativas. A nivel de la PESD, por ejemplo, la Unión puso en marcha en coordinación con la OTAN, la operación de apoyo a la misión de la Unión Africana en Darfur, la operación AMIS II, pero pronto se vio desbordada por las dimensiones del conflicto. Este fracaso ha obligado a la Unión a ocupar un lugar protagonista en este conflicto imposible de desligar del enfrentamiento de Sudán con Chad, a través de la operación EUFOR Chad/RCA. Sin embargo, esta nueva operación se está convirtiendo en la última pesadilla europea en el terreno de la PESD. El complejo contexto bélico a escala regional así como las dificultades para construir una operación europea a gran escala han puesto en evidencia las diferencias entre socios europeos sobre el deber de intervenir en el conflicto de Darfur, así como las lagunas en la estrategia europea hacia un conflicto tan grave como el que asola el triángulo formado por Sudán, Chad y la República Centroafricana (RCA).

Franklin D. Roosevelt i Frank Capra: missatges per a un país en crisi

En el context de la crisi econòmica i social que vivien els Estats Units a començament dels anys trenta, diversos actors polítics i socials van elaborar missatges que provaven d’acarar els ciutadans amb la realitat, però sobretot de restituir-los la confiança en ells mateixos i en el país. Aquest article analitza els discursos i les aportacions ideològiques de dues de les personalitats més destacades que participaren en aquest procés de reconstrucció emocional: el president Franklin D. Roosevelt i el cineasta Frank Capra. El text cerca d’establir les connexions entre aquests dos discursos, descobrir-ne les coincidències i, també, les diferències, i plantejar una aproximació al cinema com un mitjà de comunicació que va més enllà del simple entreteniment, per a convertir-se, en diverses ocasions, en un eficaç document amb el qual apropar-se a una època, desxifrar-ne els aspectes més significatius

Liberalismo, libertarismo y anarquismo: análisis comparado

Un dels corrents polítics que ha estat sotmès a un contrast més polèmic i aspre amb l'esdevenir dels fets, ha estat el liberalisme. A diferència d'altres tendències polítiques encara contemporànies, el liberalisme gaudeix d'una esplèndida salut 300 anys després, encara que els seus inicis puguin rastrejar-se en ple Segle d'Or espanyol. Són poques les filosofies polítiques que han superat amb alts i baixos, amb canvis, amb avanços i retrocessos gairebé tres segles d'existència. Pot avui detectar-se en el liberalisme polític el pensament de filòsofs espanyols, anglesos i escocesos que van conformar amb la seva reflexió i els seus escrits un cos doctrinal que conforma i enriqueix, encara avui, la vida política de les societats plurals modernes i més avançades del planeta. Quan algunes filosofies i/o religions polítiques han pràcticament desaparegut de l'horitzó en progrés dels homes del segle XXI, el liberalisme de Locke, Juan de Mariana, Tomás de Mercado, Hume, Ferguson, Hutcheson, Smith i tants altres, mostra inequívocs signes de vitalitat. La preocupació per l'individu lliure, responsable i ètic i el seu esforç titànic per desprendre's de l'opressió i l'asfíxia governativa i burocràtica, encoratgen la resposta de major abast que ens és possible encara contemplar en les dues primeres dècades del segle XXI. Homes i dones lliures, autònoms, independents, amb capacitat creativa, amb voluntat i disposats a enfrontar problemes, dificultats i traves per defensar la seva llibertat. Aquesta és avui una herència de primer ordre del pensament humanista que arrenca al món hel•lènic i dura fins als nostres dies. La concepció de la funció de l'Estat i la seva extensió, l’acceptació major o menor de la seva grandària, el paper de la burocràcia, els mecanismes de submissió, control i opressió, són avui una assignatura encara pendent per a milions de ciutadans a tot el món que intueixen encara, a palpentes, que la llibertat és el valor més preuat de la humanitat, la seva pedra angular. Liberals, anarquistes i llibertaris discrepen en moltes qüestions i en el treball present, donem complerta compte d'algunes de les diferències més significatives, però coincideixen en l'anhel infrangible de l'home lliure. No tots els camins condueixen a la llibertat, no totes les solucions garanteixen la llibertat, però l'esperit que anima a aquests tres corrents polítics nascuts del pensament dels filòsofs, historiadors i polítics més lliures i compromesos, justifica que abordem les seves dimensions –acords i diferències- amb la seguretat que hi ha moltes coses que aprendre de la seva història i tantes altres que preservar de la seva memòria.

El temps en la justícia de menors

La recerca es proposa conèixer el temps objectiu que triga el sistema penal juvenil a donar resposta a les conductes presumptament delictives dels joves que hi arriben. L’interès per comptabilitzar i analitzar aquest temps de resposta del sistema penal juvenil es basa en dos motius: el primer és conèixer la incidència que té el temps en l’eficiència del sistema, eficiència que se sol associar al fet que es resolguin els assumptes amb agilitat. El segon motiu té a veure amb l’eficàcia de la pena o de la resposta que l’infractor pugui rebre. Des de l’àmbit penal i criminològic diversos autors, citats en la recerca, assenyalen que una resposta més ràpida fa la pena més eficaç. La recerca ha estudiat 8.059 procediments oberts a Catalunya l’any 2008 a joves infractors i en dona dades de la durada segons algunes variables (referides a les característiques dels joves, als fets delictius, al tipus de resolució, al territori que l’ha gestionat, als casos en els que s’ha fet mediació i reparació de menors, etc.). En els casos que ha estat possible, també s’ha fet una comparació entre l’any d’estudi (2008) i un any de control (2005) per saber quines han estat les diferències. Aquesta és la primera recerca que es publica a Catalunya sobre el total de temps que triga la justícia penal a donar resposta a una infracció presumptament comesa per un menor.

Els esperantistes catalans: un col·lectiu pacifista en un món global

El treball en primer lloc presenta una breu introducció del moviment esperantista, explicitant els vincles entre pacifisme i esperantisme, particularment en el cas català. En segon lloc, i a partir d’una enquesta a aquest subconjunt del moviment per la pau, l’estudi, d’una banda, compara les característiques d’aquest col·lectiu amb les de la societat catalana i amb la d’esperantistes d’altres països. D’altra banda, analitza el grup mateix i l’eventual evolució personal dels seus membres. L’estudi no sobreentén, com en enquestes anteriors en altres països, el concepte d’«esperantista» com el fet de ser membre d’una associació esperantista, sinó que estudia quina concepció en tenen els mateixos membres del col·lectiu i persones pròximes. Els resultats mostren algunes diferències notables entre els esperantistes catalans i la resta de la població catalana, particularment en relació amb el nivell d’estudis, les opinions polítiques i el lleure. Per altra banda, confirma els resultats obtinguts amb esperantistes d’altres països, malgrat algunes diferències sensibles, que potser podrien explicar-se per la minorització nacional i lingüística dels catalans.

Parámetros metabólicos y capacidad de respuesta al ejercicio en una población con síndrome de apnea-hipopnea del sueño (SAHS)

Se analiza el comportamiento metabólico y la capacidad de respuesta al esfuerzo de pacientes con SAHS según el grado de severidad. Para ello se introdujeron de forma consecutiva 32 pacientes con diagnóstico de SAHS. La población fue dividida según el IAH. Se estudiaron variables antropométricas, bioquímicas. La capacidad de respuesta al esfuerzo se realizó mediante ergoespirometría. Concluyendo que los pacientes con SAHS presentan alteraciones en la prueba de esfuerzo cardiopulmonar, reflejado en un menor consumo de oxígeno que se asocia de forma independiente con la edad, el tabaquismo y el IMC. No se han encontrado diferencias en variables metabólicas.

Estudio caso-control de las cefalosporinas como tratamiento empírico de la peritonitis bacteriana espontánea en los receptores de trasplante hepático ortotópico. Epidemiología e impacto en la mortalidad

La peritonitis bacteriana espontánea consiste en la infección del líquido ascítico en ausencia de un foco evidente intraabdominal. Los microorganismos causales más frecuentes son bacilos Gram negativos y cocos Gram positivos. Son escasos los datos en los pacientes trasplantados hepáticos que evolucionan a cirrosis. Se diseñó un estudio caso-control con el objetivo de determinar la idoneidad del tratamiento empírico con ceftriaxona en dicha población. No se observaron diferencias etiológicas entre ambos grupos y la sensibilidad a cefalosporinas de tercera generación fue similar. Los trasplantados presentaron mayor incidencia de insuficiencia renal, y mayor mortalidad durante el episodio y a 6 meses.

Utilitat del holter de 72 hores a la pràctica clínica habitual

Objectiu: Estudiar les diferències d’augmentar el temps de registre de 24 a 72 hores en holters Material i mètodes: Estudi de cohorts retrospectiu. S’analitzen les dades de 56 pacients consecutius de març del 2009 fins al desembre del 2011. Resultats i Conclusions: Allargar el temps de registre fins les 72 hores augmenta el nombre de diagnòstics en un 17,8%. En la sospita de fibril•lació auricular allargar el temps de registre resulta útil en un 42,9% dels estudis; en el mareig en un 20% i en la síncope en un 14,3%. Els nous diagnòstics detectats són potencialment greus

Utilidad de la densitometría de doble energía (DEXA) en la valoración de las alteraciones morfológicas y estructurales en el paciente VIH en relación con distintos regímenes de tratamiento antiretroviral (TAR)

Objetivo: Comparar la distribución de la grasa corporal mediante DEXA, en pacientes VIH+ monoinfectados y coinfectados VHC, que reciben tratamiento antirretroviral basado en inhibidores de proteasa o no nucléosidos. Materiales y Métodos: Estudio retrospectivo, observacional, unicéntrico. Resultados: 80 pacientes, 60 hombres, 20 mujeres. 41 monoinfectados, 39 coinfectados. Edad 48 años, peso 71 kg, IMC 24, 39 IP, 41 NN. Los coinfectados tenían triglicéridos, colesterol y LDL-c inferiores a los monoinfectados (p <0.05). La DEXA no mostró diferencias en la comparación de mono/coinfectados y grupos de tratamiento. Conclusiones: No se encontraron diferencias entre grupos. Los coinfectados muestran lípidos plasmáticos inferiores.

Análisis empírico de la discriminación salarial por género y etnia en el Ecuador en el año 2008

La población femenina y la indígena del Ecuador han presentado continuamente desigualdades de ingresos respecto a la población masculina y a la no indígena, respectivamente. El presente trabajo reporta que una parte de las diferencias salariales a favor de los hombres y de la población no indígena es resultado de la discriminación salarial por razones de género y etnia. Este resultado se ha obtenido estimando ecuaciones mincerianas de ingresos corrigiendo el problema de se sgo de selección muestral y utilizando la metodología de descomposición de las brechas salariales de Oaxaca (1973) y Newmak (1988) también corregidas por el problema de sesgo de selección muestral.

Dèficit de vitamina D i malaltia cardiovascular asimptomàtica en el pacient amb Diabetis Mellitus tipus 1.

La coronariopatia diabètica podria relacionar-se amb el dèficit de vitamina D. El nostre estudi compara les concentracions sanguínies de la vitamina i dues proves de detecció d’isquèmia silent en pacients diabètics tipus1 asimptomàtics respecte un grup control. Els diabètics i els fumadors actius presentaren un major dèficit de vitamina respecte els controls i els no fumadors. No es detectaren diferències entre casos i controls ni entre deficitaris i no deficitaris en els resultats de les proves cardiovasculars. Concloem que els diabètics tipus1 presenten major dèficit de vitamina D sense associar-se a una major proporció de coronariopatia silent.

Mecanismos fisiopatológicos en la rumiación

La fisiopatología del síndrome de rumiación es mal conocida. Por ello, el objetivo del estudio es determinar las características clínicas, fisiológicas y psicopatológicas de los pacientes con rumiación respecto a un grupo de dispepsia funcional. Se estudiaron ambos grupos de forma prospectiva durante dos años, realizándose manometría gastrointestinal y esofágica, vaciamiento gástrico, barostato gástrico y valoración psipatológica. Concluimos que el síndrome de rumiación se presenta en pacientes con características funcionales de dispepsia funcional, sin evidenciarse diferencias en la patología psiquiátrica pero con una mejor percepción de la enfermedad respecto al grupo de dispépticos.

Influència dels serotips dels Streptococcus pneumoniae en l’evolució clínica de les pneumònies.

Estudi retrospectiu en el que es descriuen les característiques clíniques de pacients adults amb pneumònia causada per Streptococcus pneumoniae aïllats en mostres invasives i la influència dels serotips amb elevada capacitat de causar malaltia invasiva en l'evolució clínica d’aquestes. Es divideixen en 2 grups: en el grup E s’inclouen pacients infectats amb serotips amb elevada capacitat invasiva i en el grup X s’engloba a la resta. Els pacients del grup E són més joves i la mortalitat d’aquest grup és significativament més baixa (p = 0,022). No es troben diferències entre els grups en relació a comorbiditats i evolució clínica.

Unitat funcional d’atenció oncològica: anàlisi d’un recurs per a la presa de decisió multidisciplinària en càncer.

Es tracta d’un treball que vol contribuir a l’actualització i difusió d’un recurs assistencial denominat Unitat Funcional d’Atenció Oncològica (UFAO) creat entre l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i l’Hospital de Bellvitge (HUB). L’objectiu d’una UFAO, és aconseguir la màxima supervivència amb la menor morbiditat possible en pacients diagnosticats de càncer. El model d’atenció d’una UFAO s’inicia davant de la sospita d’un càncer, passant per la confirmació diagnòstica del mateix i incidint en la presa de decisions més adequada de cara al tractament a seguir. Per aquest motiu, es realitza un estudi del recurs des d’un punt de vista de l’eficiència, des d’un análisi de cost, des de la defincició d’un mapa de procés i des de la identificació de propostes d’evolució de futur. Les conclusions serien: - Està científicament demostrat que el treball multidisciplinari en càncer millora els resultats. - La UFAO seria un recurs eficient des de la sospita fins al diagnòstic compert de la malaltia. - L’adherencia a les guies de pràctica clínica demostren també l’eficiència d’una UFAO. - Més del 80% del cost d’una UFAO són la suma de despeses de personal i proves complementàries. - La definició del primer mapa de procés básic d’una UFAO ha de permetre disminuir les diferències entre UFAO. - Segons un grup focal de pacients, consideren que la UFAO els hauria de realitzar seguiment després d’haver realitzat tots els tractaments. - Es considera que la UFAO és un recurs per la presa de decisions en càncer.

Unitat de Cures Intermitges per a Malats Crítics de Llarga Estada: Anàlisi de Minimització de Costos

Els primers indicis d’intentar crear àrees hospitalàries especialitzades a on agrupar malalts greus o postoperats per tenir una cura més estreta de la seva evolució, ja es troben a alguns hospitals, al segle XIX. Tanmateix, no és fins l’any 1952 arran de l’epidèmia de poliomielitis quan, aquesta idea d’aglutinar malalts que comparteixen una mateixa necessitat de cures, en aquest cas, la ventilació mecànica (VM), rep l’impuls definitiu i dóna lloc al naixement de les unitats actuals, conegudes com a unitats de cures intensives (UCIs). Durant la dècada dels seixanta, progressivament, comencen a agrupar-se als hospitals els recursos per a l’atenció dels malalts greus, particularment els que precisaven VM i malalts coronaris aguts creant-se, dins els diferents hospitals, les UCIs i les unitats coronàries. Des del seu inici, l’organització d’aquestes àrees i unitats ha estat diferent en els hospitals, i supeditada a la recerca permanent de criteris d’efectivitat i eficiència a causa del seu elevat cost respecte al total del pressupost hospitalari. Així, per una banda, el disseny s’ha centrat en concentrar els recursos disponibles buscant una millor capacitació i entrenament del personal per tal d’optimitzar la utilització dels recursos tecnològics però, d’altra banda, a causa de les diferències entre els diversos tipus de malalts crítics (mix de malalts), quan a les seves necessitats diagnostiques i terapèutiques, s’ha buscat també la seva concentració per patologies, creant unitats diferents en quant a organització, recursos tecnològics i personal (2). D’aquesta manera i depenent de les necessitats i recursos de cada hospital s’han creat unitats amb diferents objectius d’atenció i organització, en quant a recursos, formació i personal. Però aquestes unitats sempre han centrat la seva atenció en el pacient crític agut i no en les conseqüències de la seva assistència.