"Maurice" de James Ivory . ¿Traïció a la Tradició Clàssica en adaptar la novel·la d'E. M. Forster?

D'acord amb els estudis sobre literatura i cinema i des del punt de vista de la influència de la Tradició Clàssica -Tradició Grega Clàssica, en aquest cas-, aquest article és una anàlisi acurada de les traïcions inevitables -fins a un cert punt- dels guionistes respecte dels textos literaris que adapten. Tanmateix, malgrat ser pràcticament inevitable, el Dr. Pau Gilabert Barberà indica quins són en opinió seva els límits que Ivory/Hesketh-Harvey no haurien d'haver ultrapassat a fir de no diluir el temperament hel·lènic de "Maurice" d'E. M. Forster.

Aspectes sanitaris dels arxius parroquials de Sant Feliu de Cabrera, Sant Genís de Vilassar, Sant Joan de Vilassar i de la Creu de Cabrils en els segles XVI, XVII i XVIII

L'autor exposa aquí el seu treball fruit de l'estudi dels arxius parroquials de dites localitats del Maresme. En concret, el seu estudi està fet sobre els llibres de Naixements, Òbits i Matrimonis. D'aquí n'extreu la informació de caràcter sanitari però també informació sobre la societat de l'època, la demografia i dades estadístiques.

Una visió de la Guerra de Successió des de l'exili: el 'Teatro de desdichas' (Milà, 1716)

El 1716 es publicà a Milà un text que fa una àmplia justificació històrica i política de la causa de Carles III d'Àustria a la Guerra de Successió d'Espanya (1702-1715). L'obra, de dimensions considerables (72 pàgines), va ser redactada per un eclesiàstic castellà que participà a la defensa de Barcelona durant el darrer setge i que va ser desterrat a Itàlia per les noves autoritats borbòniques. L'article analitza algunes de les idees centrals del text, com ara: l'oposició a la tirania borbònica i la defensa d'una monarquia moderada; la identificació de l'entronització de Felip V com el trencament de l'equilibri europeu i el punt culminant de la decadència d'Espanya; la denúncia de la traïció dels aliats; la vindicació de l'austriacisme castellà i la crítica al borbonisme d'alguns sectors catalans; i la descripció de la repressió i de l'exili.

Per un patrimoni conceptual de J.-J. Rousseau

Més enllà de les controvèrsies sobre l’obra de Jean-Jacques Rousseau, el cert és que la seva obra i la mitologia que al seu entorn s’ha construït formen part del que podríem anomenar el patrimoni conceptual de la pedagogia.1 Escrits i idees, matèria i pensament, però també proposta i resposta, formarien, per tant, l’elenc dels elements a l’entorn de la seva figura als quals s’ha atorgat valor. Tres elements que, en si mateixos, representen una aportació a la pedagogia, tant per allò que s’esdevingué com per les reaccions que provocà. De tal manera que bé podem afirmar que aquest autor esdevé com un dels fonaments de la memòria pedagògica. En aquest sentit, no és estrany que, en ocasió del tricentenari del seu naixement, hagin estat diverses les iniciatives per a la difusió de la seva biografia, del seu pensament i, també, del deixant que les seves propostes han tingut.

Presència de Rousseau a Catalunya: entre el mite i la realitat

En aquest article s’ofereix un perfil del pensament de Rousseau a partir de la seva relació amb la filosofia estoica i la seva dependència respecte de les idees de Montaigne, alhora que es remarca —atenint-se a la Professió de fe del vicari savoià— la dimensió religiosa i espiritual de la seva cosmovisió. Sobre la base d’aquests supòsits es revisa l’impacte de les idees de Rousseau en el Romanticisme del segle xix, sense perdre de vista les crítiques que la seva pedagogia va merèixer dels ideòlegs del Noucentisme (Eugeni d’Ors, Joaquim Xirau). Finalment, es conclou que la presència de la pedagogia de Rousseau en el Moviment de Renovació Pedagògica, viscut durant les primeres dècades del segle xx a Catalunya, constitueix més un horitzó que no pas una realitat bastida sistemàticament i sòlidament.

Joc, humanisme i pedagogia : la virtut de l'eutrapèlia

Aquest treball té per objectiu mostrar que el joc constitueix un dels trets inherents de la cultura universal i, per extensió, de la tradició occidental. Naturalment, el joc ha estat objecte de diverses consideracions morals, lligades en més d’una ocasió a la religió. En alguns moments –i també des del cristianisme– s’han condemnat amb rigor i severitat les pràctiques lúdiques i, molt especialment, els jocs d’atzar i el món dels espectacles. De fet, la realitat històrica aquí analitzada –a través del cas concret del jeu de paume– confirma l’existència d’una activitat lúdica ben significativa que, malgrat totes les prevencions, va ser tolerada –i fins i tot aprovada– pels humanistes del Renaixement en acceptar la seva vàlua educativa. Sortosament, aquells savis humanistes comptaven amb l’eutrapèlia, una virtut d’arrel aristotèlica que va ser cristianitzada per sant Tomàs d’Aquino i que, com es veurà a continuació, també va arribar a casa nostra a la Baixa Edat Mitjana a través de Francesc Eiximenis. Si algú pensa que la gent d’abans no es divertia, comet un gran error, perquè el nostre passat històric és curull de jocs i activitats lúdiques. Nogensmenys, l’eutrapèlia també es perfila com una virtut social, tal com apareix en diferents autors de l’Edat Moderna, com ara Cervantes, Gracián i Feijoo.

Educar contra Auschwitz

No descobrirem res si afirmem que el tema de la Shoah no constitueix cap novetat pedagògica: els darrers anys s"ha generat una important literatura que ha considerat Auschwitz un referent ineludible per a l"educació contemporània1. De fet, aquesta producció pedagògica ha abordat d"una o altra manera la tragèdia de la Segona Guerra Mundial i, molt especialment, el martiri o holocaust del poble jueu amb la mort en els camps d"extermini i en les marxes de la mort de milers i milers de víctimes innocents, en especial, ancians, dones i infants. Altrament, aquest fet no ens ha de fer perdre tampoc la memòria d"aquells altres col·lectius que com ara els gitanos, els homosexuals, els testimonis de Jehovà, els opositors al nazisme, els malalts mentals, i d"altres, també van ser perseguits i conduïts fins als forns crematoris. I això més encara quan l"any 2005 es van complir seixanta anys del fi d"aquell malson amb el descobriment dels camps d"extermini (Lagers) per les tropes aliades -sobretot les soviètiques en el front de l"Est, quan el 27 de gener de 1945 van arribar a Auschwitz-, que van treure a la llum un món d"horror i barbàrie sense precedents en la història de la humanitat.

El retorn de la biografia: una relectura de Kant

No hi ha dubte que les biografies-i des d"una perspectiva historiogràfica el gènere biogràfic- estan d"actualitat. Des que Dilthey va escriure la seva biografia sobre Schleiermacher, aquest estudi va passar a ser durant molts anys el model sobre com s"havia d"escriure una biografia.1 De fet, ha transcorregut més d"un segle des de llavors, i amb independència de l"actualitat d"aquell estudi, és cert que avui assistim a un retorn de la biografia-i nogensmenys de les autobiografies i de les memòries- que eren historiogràficament menyspreades només fa unes dècades, quan dominaven arreu les grans construccions ideològiques com ara el marxisme i l"estructuralisme.

Sobre la saviesa nascuda en el temple de Delfos

Sembla evident que la qüestió socràtica -que en gran mesura depèn de la qüestió platònica des del moment que es fa difícil distingir entre el Sòcrates històric i el Sòcrates platònic- no està tancada del tot. De fet, sempre sorgiran hermenèutiques que reobriran el debat a l"entorn d"una figura com la de Sòcrates, mestre de la paraula que no va deixar res escrit, per la qual cosa només tenim fonts indirectes sobre la seva vida, pensament i acció pedagògica. Sobre Sòcrates no hi ha, doncs, documents sinó interpretacions de manera que la seva figura -certament simbòlica- romandrà oberta per sempre més. Al marge de disputes i controvèrsies, Sòcrates ha estat considerat un dels homes més savis d"Occident, per bé que del seu magisteri sempre oral només ens hagi quedat els records d"alguns dels seus deixebles -Plató, principalment- i les referències dels seus enemics -Aristòfanes, en primer terme- que inaugurava la línia antisocràtica.

Lyotard y La condició postmoderna, Vint-i-cinc anys després

L"any 1979 Jean-François Lyotard (1924-1998) publicava a París La condition postmoderne. Rapport sur le savoir, editat per Les Éditions de Minuit, obra en què es retratava l"home postmodern i que amb el pas dels anys s"ha convertit en una mena de clàssic del pensament contemporani. La tesi de fons del llibre -una obra encarregada per les autoritats del Quebec- és ben coneguda: el saber canvia d"estatut al mateix temps que les societats entren en l"era anomenada postindustrial, segons havien anunciat Daniel Bell i Alain Touraine. Per tant, la qüestió del saber en aquesta època postindustrial -que a grans trets coincideix amb un esperit d"època (Zeitgeist) que es pot identifi car amb la postmodernitat- cal situar-la en la perspectiva de les societats industrials avançades.

La maçoneria, escola de formació. La seva presència a la Catalunya del dinou.

És comunament acceptada l'opinió que la maçoneria va contribuir, durant els segles XVIII i XIX, al triomf i a la consolidació deis valors que hom ha convingut a anomenar moderns. La raó, la dignitat humana, la justícia i la llibertat van ser, entre d'altres, principis assumits pels maçons com a propis, i damunt els quals s'havia d'edificar el nou temple de la modernitat. Tampoc els projectes de filantropia, interpretada com un amor envers la humanitat i millora del gènere humà, no quedaven al marge de l'ideari maçònic. És lògic, doncs, que aquesta filosofia fos assumida per bona part d'una burgesia progressista desitjosa d'anorrear qualsevol vestigi possible d'obscurantisme, i donant suport, naturalment, a aquells moviments revolucionaris d'ascendència liberal que pul·lulaven tant arreu d'Europa com d'Amèrica. De fet, tot i el risc de caure en un cert reduccionisme, podem vincular l'acció de la maçoneria amb el triomf deis ideal s burgesos.

M.A.T.

La memòria del projecte que us presentem, tracta el procés de realització del Treball Final de Grau, M.A.T.. Aquest és un projecte audiovisual i multimèdia creat per set alumnes de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Vic. El grup encarregat de la part audiovisual, format per la Dámaris Alonso, en Guillem Bover, en Raúl Caso i la Irina Mora, ha creat un curtmetratge lineal. M.A.T. és un projecte que sorgeix per impulsar el gènere del thriller dins de les produccions catalanes. A més a més, la nostra idea ha consistit en generar un producte que es pogués distribuir a través de plataformes interactives. Per aquest motiu, el projecte es divideix en un curtmetratge audiovisual i un joc interactiu inclòs a la pàgina oficial. Els integrants del grup ens vam encarregar de desenvolupar la peça audiovisual, la qual narra una història de venjança i traïció en un entorn de la màfia actual del nostre país. Una de les principals característiques d’aquest projecte és el tractament del temps i del ritme de la narració. És a dir, hem creat una trama audiovisual que s’estén durant quinze anys i hem generat el suspens que s’escau segons els paràmetres del gènere cinematogràfic de la peça. Un factor clau d’aquest projecte és una partida d’escacs, la qual juga un paper molt important, no tan sols en la història del curtmetratge, sinó perquè és la forma d’interacció que fa servir l’usuari a la pàgina web.

La Pedagogia al deixant del segle XX

No hi ha dubte que la pedagogia, com a filia directa de la 1I·lustració, ha estat un gran projecte modern De fet, foren els somnis deis il·lustrats -amb Kant al capdavant- els que precipitaren l'aparició d'una disciplina que busca la regeneració de la societat a través de l'educació, tal com van plantejar els reformadors neohumanistes de la segona meitat del segle XVIII en desenvolupar la idea de la Bildung (entesa com a teoria de la formació humana).1 El cas és que filantropia, reformisme i pedagogia constitueixen els tres pilars d'una gran il·lusió: irradiar una nova consciencia moral i social per tal d'aconseguir individus amb més autonomia i, al hora, una societat més lliure i emancipada.

Debilitat de la teoria de l'educació: sobre la narrativitat científica de l'educació

En aquest assaig es revisen les aportacions que el professor Antoni J. Colom ha fet a la teoria de l'educació en els últims anys. Es dibuixa, per tant, un itinerari que es troba representat per diferents moments: debilitat constitutiva de la teoria de l'educació; crisi del model de la física newtoniana; construcció científica de l'educació a partir e la biologia i del mètode experimental, fins arribar a la teoria del caos que així constitueix una nova narrativa científica per a la pedagogia. Es tracta, en definitiva, d'una proposta alternativa que a la dècada dels anys noranta va sorgir amb força als Estats Units i que vol superar la visió lineal i simple del fenòmen educatiu com una mera relació de causa-efecte. En el seu lloc, es proposa una nova narrativa basada en la complexitat de la teoria que així pot servir per explicar la teoria i la pràctica educatives, bo i establint alts nivells de coherència entre ambdós estadis -el teòric i el pràctic- perquè, en darrer terme, la narrativa educativa ha de ser sempre coherent amb l'educació narrada.