Metabolic alterations and increased liver mTOR expression precede the development of autoimmune disease in a murine model of lupus erythematosus

Although metabolic syndrome (MS) and systemic lupus erythematosus (SLE) are often associated, a common link has not been identified. Using the BWF1 mouse, which develops MS and SLE, we sought a molecular connection to explain the prevalence of these two diseases in the same individuals. We determined SLE- markers (plasma anti-ds-DNA antibodies, splenic regulatory T cells (Tregs) and cytokines, proteinuria and renal histology) and MS-markers (plasma glucose, non-esterified fatty acids, triglycerides, insulin and leptin, liver triglycerides, visceral adipose tissue, liver and adipose tissue expression of 86 insulin signaling-related genes) in 8-, 16-, 24-, and 36-week old BWF1 and control New-Zealand-White female mice. Up to week 16, BWF1 mice showed MS-markers (hyperleptinemia, hyperinsulinemia, fatty liver and visceral adipose tissue) that disappeared at week 36, when plasma anti-dsDNA antibodies, lupus nephritis and a pro-autoimmune cytokine profile were detected. BWF1 mice had hyperleptinemia and high splenic Tregs till week 16, thereby pointing to leptin resistance, as confirmed by the lack of increased liver P-Tyr-STAT-3. Hyperinsulinemia was associated with a down-regulation of insulin related-genes only in adipose tissue, whereas expression of liver mammalian target of rapamicyn (mTOR) was increased. Although leptin resistance presented early in BWF1 mice can slow-down the progression of autoimmunity, our results suggest that sustained insulin stimulation of organs, such as liver and probably kidneys, facilitates the over-expression and activity of mTOR and the development of SLE.

Estudio de los mecanismos terapéuticos en la inducción de tolerancia immunológica en un modelo animal de esclerosis múltiple

En una serie de estudios previos demostramos que la infusión de células de médula ósea (MO) modificadas genéticamente para la expresión del autoantígeno MOG40-55 en ausencia de mieloablación inducía tolerancia antígenoespecífica en un modelo murino de esclerosis múltiple. También observamos que este efecto terapéutico no requería injerto hematopoyético. Nos propusimos estudiar si el efecto tolerogénico está inducido por una subpoblación de células generadas durante la transducción de la MO y el papel de las células T reguladoras en la inducción de la tolerancia. Las células de MO fueron cultivadas y transducidas usando medio complementado con 20% FCS y medios condicionados como fuente de stem cell factor (SCF) e IL-3 murinos. Las diferentes poblaciones celulares se separaron por citometría de flujo y se analizó la capacidad supresora de las poblaciones candidatas. Por otro lado se analizó la presencia de células T reguladoras en bazo y SNC de los ratones recuperados después de la infusión de células de MO transducidas. A los cinco días de cultivo, la mayoría de células presentaban fenotipo mieloide (Mac-1+Gr-1low/-:31,9+-10,2%; Mac-1+Gr-1high:26,0+-3,3%). Ambos fenotipos se corresponden con dos subpoblaciones de células mieloides supresoras (MDSC, tipo monocí¬tico y granulocítico respectivamente) descritas recientemente. Se estudió la capacidad de ambas poblaciones para suprimir la respuesta proliferativa específica de esplenocitos frente a MOG40-55 in vitro, observando una mayor capacidad de supresión de las MDSC monocíticas, que se correspondí¬a con niveles significativamente superiores de actividad de las enzimas arginasa-1 y sintasa de óxido nítrico (ambos mecanismos supresores característicos de las MDSC). A los 7 días del tratamiento no se observaron diferencias significativas en el porcentaje de células T reguladoras (Treg y Tr1) entre el grupo tratado (liM) y los grupos de control.

Desenvolupament d’un nou model murí humanitzat de pemfigoide ampul•lar obtingut a partir de cèl•lules mare humanes fol·liculars

Resum: El pemfigoid ampul•lar és una malaltia cutània autoimmune. La majoria dels pacients presenten autoanticossos contra proteïnes de la membrana basal de la pell, concretament en contra de la col·làgena XVII, específicament envers el epítop immunodominant, l’NC16A. La patogenicitat dels anticossos ha estat demostrada mitjançant experiments in vitro i in vivo. L’escassa homologia existent entre l’NC16A i el seu homòleg murí (NC14A), ha dificultat l’el·laboració de models animals d’aquesta malaltia. En aquest treball demostrem que el sèrum de pacients amb pemfigoid ampul•lar produeix separació dermo-epidèrmica en pell de ratolí humanitzada obtinguda a partir de cèl•lules mare humanes del provinents fol·licle pil·lós

Estudis estructurals dels canvis conformacionals de les E3 ubiquitin lligases per RMN

L'estudi a nivell molecular de la ruta de senyalització activada per TGF-B té un impacte notable en el panorama actual donada la seva implicació en processos autoimmunitaris i carcinogènics. D'altra banda, l'elucidació a nivell estructural dels mecanismes moleculars que permeten a les ubiquitin lligases de tipus E3 marcar específicament llurs dianes per a la degradació proteosòmica - entre d'altres - resulta fonamental donada la seva importància pel que fa al control sobre el turnover proteic a nivell intracel•lular. En aquest projecte es pretén elucidar els mecanismes d'activació i catlàlisi de les ubiquitin lligases E3 tipus HECT Smurf1 i Nedd4L al mateix temps que se n'estudia la implicació en la regulació dels agents missatgers de la ruta del TGF-B. Així, la tasca es divideix en tres sub-projectes els quals se centren en a) l'estudi de la interacció d'aquestes lligases amb llurs dianes; b) l'elucidació del mecanisme d'activació i c) del de catàlisi d'aquests enzims. Per tal d'assolir aquests objectius ens servim principalment dels avantatges que ens aporta la Ressonància Magnètica Nuclear i altres tècniques biofísiques, principalment la ITC. Durant el temps que he gaudit de la beca FI, m'he centrat principalment en la preparació de pèptids per SPPS, llur purificació per HPLC i caracterització per MS i RMN. Aquests pèptids representen diferents patrons de fosforilació de certes dianes de les lligases esmentades, de manera que han estat emprats per a l'estudi d'interaccions proteïna-proteïna per ITC i RMN. M'he iniciat doncs en l'ús d'aquestes tècniques. D'altra banda, també he preparat mostres protèiques mitjançant l'ús de sistemes d'expressió bacterians basats en E.coli, incloent l'amplificació i clonació del gen que codifica per la proteïna d'interés així com la seva expressió, purificació i caracterització per MS i RMN.

Hepatitis autoimnune. Diagnòstic, característiques clíniques i resposta al tractament

La hepatitis autoimmune (HAI) és una patologia inflamatòria crónica hepàtica, progressiva i d’origen desconegut d’àmplia variabilitat clínica. S’estudiaren 40 casos (edad mitjana 50.8 anys, 82,5% dones). Al nostre medi la majoria de casos d’HAI són de tipus 1, el 40% debuten en forma d’hepatitis aguda i tenen una malaltia autoimmune associada. El 60% van rebre incialment monoteràpia amb corticoides i el 32,5% associats a azatioprina. Al 94% s’aconsegueix la remissió independentment de la pauta terapèutica i és més freqüent si l’AST està augmentada.

Funcions de les molècules associades a la mielina i la proteïna priònica cel•lular (PrPc) en neurodegeneració (Malaltia d’Alzheimer) i neuroinflamació (Esclerosi Múltiple)

Les proteïnes associades a la mielina (MAIS), Nogo-A, MAG i OMgp, són molècules que presenten una capacitat inhibitòria molt important per el recreixement axonal i la neuroreparació després de lesió. No obstant des de fa anys les seves funcions han estat ampliades i s’han involucrat en diferents processos degeneratius del sistema nerviós o en processos neuroinflamatoris del sistema nerviós central i el perifèric com ara l'Escleresi Múltiple (MS). La base neurobiològica d’indicadors moleculars que són responsables del dany axonal en MS segueixen sense estar plenament descrits. Recentment s’ha publicat que el mecanisme de senyalització Nogo-A pot regir els primers canvis de la desmielinització immunomediada del sistema nerviós central en el model animal de MS, l’encefalomielitis autoimmune experimental (EAE). De la mateixa forma la proteïna priònica cel•lular és una proteïna que s’ha associat majoritàriament a malalties espongiformes, però que recentment s’ha vinculat (no sense controvèrsia) amb la seva possible relació amb la Malaltia d'Alzheimer (AD), ja que seria capaç de reclutar els oligòmers d’Aβ (ADDLs), els quals correlacionen millor amb el grau de demència, i amb els que interacciona directament, actuant així com un possible mediador de la fosforilació de tau en la malaltia. No obstant, les funcions de les MAIS i de la PrPc en aquests models de la malaltia no estan clarament definits i, per altra banda, es desconeixen els mecanismes de senyalització implicats, no descartant de forma clara el component neural i l’immune.

Enfermedad pulmonar intersticial en Esclerosis Sistémica: diferencia en la presentación clínica y evolución clínica y evolución entre pacientes con anticuerpos Scl-70 frente PM-Scl

La esclerosis sistémica (ES) es una enfermedad autoinmune multisistémica que afecta de forma variable a diferentes órganos. En el pulmón produce la enfermedad pulmonar intersticial difusa (EPID), cuyo pronóstico difiere según el autoanticuerpo asociado. Se estudiaron las características clínicas y espirométricas de 63 pacientes diagnosticados de ES y EPID, con positividad para anti-Scl-70 o anti-PM-Scl. En el grupo anti-Scl-70 se documentó mayor prevalencia de úlceras digitales y afección gastrointestinal, con mayor pérdida de capacidad vital forzada (CVF) al final del seguimiento y mayor proporción de patrón restrictivo grave. El grupo anti-PM-Scl presentó mayor miopatía inflamatoria y mejor evolución espirométrica.

Capilaroscopia en el Síndrome de Sjögren Primario

La Síndrome de Sjögren primària (SSp) és una malaltia inflamatòria crònica autoimmune que afecta a les glàndules exocrines. Cursa amb símptomes de sequedat generalitzada i un terç dels pacients presenten afecció extraglandular, incloent Fenomen de Raynaud. Per investigar l'existència d'un patró capilaroscòpic típic o suggestiu de SSp es va practicar videocapilaroscòpia a 107 pacients, analitzant posteriorment les possibles relacions entre les alteracions trobades i el perfil immunològic i /o l'afecció sistèmica. No es va trobar un patró capilaroscòpic característic del SSp, però vàrem trobar mes alteracions capilaroscòpicas en els pacients amb afecció extraglandular, suggerint una utilitat pronòstica de la capilaroscòpia

Oral administration of the KATP channel opener diazoxide ameliorates disease progression in a murine model of multiple sclerosis

Background Multiple Sclerosis (MS) is an acquired inflammatory demyelinating disorder of the central nervous system (CNS) and is the leading cause of nontraumatic disability among young adults. Activated microglial cells are important effectors of demyelination and neurodegeneration, by secreting cytokines and others neurotoxic agents. Previous studies have demonstrated that microglia expresses ATP-sensitive potassium (KATP) channels and its pharmacological activation can provide neuroprotective and anti-inflammatory effects. In this study, we have examined the effect of oral administration of KATP channel opener diazoxide on induced experimental autoimmune encephalomyelitis (EAE), a mouse model of MS. Methods Anti-inflammatory effects of diazoxide were studied on lipopolysaccharide (LPS) and interferon gamma (IFNy)-activated microglial cells. EAE was induced in C57BL/6J mice by immunization with myelin oligodendrocyte glycoprotein peptide (MOG35-55). Mice were orally treated daily with diazoxide or vehicle for 15 days from the day of EAE symptom onset. Treatment starting at the same time as immunization was also assayed. Clinical signs of EAE were monitored and histological studies were performed to analyze tissue damage, demyelination, glial reactivity, axonal loss, neuronal preservation and lymphocyte infiltration. Results Diazoxide inhibited in vitro nitric oxide (NO), tumor necrosis factor alpha (TNF-¿) and interleukin-6 (IL-6) production and inducible nitric oxide synthase (iNOS) expression by activated microglia without affecting cyclooxygenase-2 (COX-2) expression and phagocytosis. Oral treatment of mice with diazoxide ameliorated EAE clinical signs but did not prevent disease. Histological analysis demonstrated that diazoxide elicited a significant reduction in myelin and axonal loss accompanied by a decrease in glial activation and neuronal damage. Diazoxide did not affect the number of infiltrating lymphocytes positive for CD3 and CD20 in the spinal cord. Conclusion Taken together, these results demonstrate novel actions of diazoxide as an anti-inflammatory agent, which might contribute to its beneficial effects on EAE through neuroprotection. Treatment with this widely used and well-tolerated drug may be a useful therapeutic intervention in ameliorating MS disease.

Splenectomy for refractory Evan' syndrome associated with antiphospholipid antibodies: report of two cases.

The main haematological manifestations seen in patients with antiphospholipid antibodies (aPL) are thrombocytopenia, usually mild, and haemolytic anaemia with a positive Coombs test. Owing to the shared characteristics with idiopathic thrombocytopenic purpura, similar rules are followed in the treatment of these cytopenias. Two patients with severe aPL associated cytopenias, who required splenectomy after being refractory to steroids, immunosuppressive agents, and other treatments (intravenous gammaglobulin, danazol), are described, and previously reported cases are reviewed.

Estudi del procés de neurodegeneració

Les anomenades malalties neurodegeneratives tenen una simptomatologia i unes manifestacions clíniques molt diferents entre elles. No obstant, totes elles convergeixen en el mateix procés final, la neurodegeneració, que es manifestarà en diferents localitzacions o tipus cel·lulars del sistema nerviós. Nosaltres, plantegem la hipòtesi de que els processos moleculars i cel·lulars subjacents a la neurodegeneració són comuns per totes elles. Després de dur a terme un procés de selecció, es decideix treballar amb la malaltia de Parkinson, la d’Alzheimer, l’Esclerosi lateral amiotròfica i l’esclerosi múltiple. Hem pogut determinar que hi ha set processos moleculars o cel·lulars que estan associats al procés de neurodegeneració i que són comuns a totes elles. Havent-les estudiat per separat s’observa que el procés de neurodegeneració consisteix en una fallada en cadena de diferents sistemes moleculars i cel·lulars que tenen com a punt d’origen l’estrès oxidatiu. A aquest estrès s’hi pot arribar de diferents maneres. Una d’elles és l’exposició excessiva a certs metalls, que provoca la pèrdua dels sistemes antioxidants cel·lulars. Degut a això, els mitocondris reben un impacte oxidatiu massa gran i comencen a fallar. El fet que aquest orgànul actuï com a tampó del calci intracel·lular en provoca la seva desregulació, alterant d’aquesta manera el senyal nerviós. En resposta a l’estrès oxidatiu i tèrmic que genera la disfunció mitocondrial, s’activen les Proteïnes de Xoc Tèrmic (HSP) que actuant de citocines i presentadores d’antígens, inicien la resposta immunològica contra les cèl·lules danyades. Paral·lelament, s’observa un increment de la permeabilitat de la barrera hematoencefàlica degut a la pèrdua de les adhesions cel·lulars estretes per l’alta presència d’espècies reactives. Com a conseqüència de l’afebliment o el trencament de la barrera hematoencefàlica, es pot produir una entrada al SNC de diferents substàncies neurotòxiques i de cèl·lules del sistema immunitàri que, en condicions normals tenen l’accés restringit. Juntament amb aquestes cèl·lules immunològiques, també s’activen les cèl·lules del sistema immunitari innat residents al cervell, la micròglia, i totes elles secreten citocines proinflamatòries que contribueixen al procés de neurodegeneració. Nosaltres presentem els mecanismes pels quals aquesta inflamació, lluny d’atenuar-se, es cronifica per l’acció de certs bucles de retroalimentació positiva. Les diferents peculiaritats de cada malaltia contribueixen en aquest procés de diferents maneres, com és el cas dels pèptids β-amilides en la malaltia d’Alzheimer, l’α-sinucleina en el Parkinson, la superòxid dismutasa (SOD) en l’esclerosi lateral amiotròfica, o l’infiltració de leucòcits al cervell degut a la resposta autoimmune de l’esclerosi múltiple.Deixant de banda aquestes diferències, si el procés és comú entre totes elles, l’estudi a fons d’aquest procés hauria de poder permetre identificar dianes tarapèutiques que siguin comunes per les quatre malalties.

Primary Sjogren syndrome.

Sjögren syndrome is a systemic autoimmune disease causing secretory gland dysfunction. This leads to dryness of the main mucosal surfaces such as the mouth, eyes, nose, pharynx, larynx, and vagina. 1 Sjögren syndrome may be a serious disease, with excess mortality caused by haematological cancer. 2 The cause of Sjögren syndrome is unknown, but factors postulated to play a role are both genetic and environmental .....

Prevalence and clinical significance of isotype specific antinuclear antibodies in primary biliary cirrhosis.

with specific ANA, in particular of the IgG3 isotype, had significantly more severe biochemical and histological disease compared with those who were seronegative. None of the controls was positive.Conclusions: Disease specific ANA are present in the majority of patients with PBC when investigated at the level of immunoglobulin isotype. PBC specific ANA, in particular of the IgG3 isotype, are associated with a more severe disease course, possibly reflecting the peculiar ability of this isotype to engage mediators of damage.

Síndrome de Fisher. A propósito de un caso

Los autores exponen el caso de un paciente de dos años de edad afecto de un cuadro clínico que cumplia todos los criterios diagnósticos del sindrome de Fisher. En esta entidad poco frecuente y de etiopatogenia desconocida se discute si la lesion asienta a nivel periférico -como en la polirradiculoneuritis del síndrome de Guillain-Barré- o por el contrario tiene lugar en el Sistema Nervioso Central. Los hallazgos clínicos en este caso, así como el resultado de alguno ae los exámenes complementarios, apoyan la participación central. La evolución hacia la recuperación fue lenta, pero favorable, como está descrito.

Anàlisis dels immunofenotips dels NKR de les cèl·lules Natural Killer en pacients amb Esclerosi Múltiple (MS).

La MS és una malaltia autoimmunitària les causes de la qual són encara desconegudes. Entre altres efectes, els pacients d’aquesta malaltia veuen reduït el nombre de limfòcits, així com el percentatge d’aquests ocupats pel compartiment NK. Tot i que molts estudis es centren en investigar aquesta malaltia, el motiu d’aquesta reducció, continua essent un misteri. En el present estudi s’ha plantejat una hipòtesi, la qual apunta a què aquesta reducció, pugui venir causada pel fet que les cèl·lules NK s’hagin vist eliminades de la circulació; a la qual cosa s’esperaria trobar una població de NK més joves per aquells pacients que tinguessin en un percentatge menor de NK, ja que aquesta pèrdua s’hauria hagut de compensar amb cèl·lules NK de nova formació. Per tal de determinar l’antiguitat de les cèl·lules NK s’analitzen els receptors ILT2 (present en cèl·lules més antigues, ja que s’acumula amb el temps), NKG2A (molt present en cèl·lules NK joves), i en la subpoblació CD56bright, (estat de maduració precoç, ja que aquestes amb el temps esdevindran CD56dim). Després de molts anàlisis, s’ha pogut comprovar com la presència de CMV influeix en els receptors de les cèl·lules NK, igual que també influeix la presència de tractament amb immunomoduladors. Però a part d’aquestes influències les quals ja s’havien descrit en altres estudis previs, s’ha pogut trobar que aquells pacients CMV- sense tractament, presenten una correlació significativament negativa entre el percentatge de les cèl·lules CD56bright respecte al total del compartiment NK, la qual al no estar sota la influència de CMV ni de tractament, està causada per algun factor estrictament lligat a la malaltia, fet del qual no se’n havien presentat evidències significatives fins ara. Tot i que aquests resultats, a la vegada de ser molt interessants, recolzen la hipòtesi base, no s’han trobat resultats significatius per a NKG2A i els resultats per a ILT2 són significatius però no concloents. Igualment però, aquests resultats són molt prometedors, i pensem que seria interesant continuar treballant en aquestes troballes.