Les traduccions al català de Marguerite Yourcenar: edicions i recepció crítica

Dins el marc d’un projecte més ampli que vol abastar l’anàlisi de les traduccions d’obres literàries escrites per dones, l'objectiu d’aquest article és establir l’estat de la qüestió de les traduccions al català de l’obra de Marguerite Yourcenar i oferir una primera aproximació a la recepció crítica que aquestes traduccions han tingut a la premsa catalana. Per això hem ordenat l’estudi en tres apartats: a) cronologia de les traduccions de Yourcenar al català; b) referències bibliogràfiques de les obres de Marguerite Yourcenar traduïdes al català i/o al castellà; c) recepció de les traduccions catalanes de Yourcenar a la premsa de Catalunya.

L' "Aire de Família" de la pedagogia social

Aquest article fa un lleuger exercici de reflexió al voltant del concepte de 'pedagogia social» 1. Un exercici que neix d'una metàfora ("aire de família") que utilitza Wittgenstein en les seves Investigacions filosòfiques: 'Considera ara, per exemple, els processos que anomenem 'jocs'. Vull dir jocs en què s'usen escaquers, jocs de cartes, jocs de pilota, jocs de competició esportiva, etc. Què hi ha de comú en tots ells? No diguis: 'Ha d'haver-hi quelcom que els sigui comú, sinó no s'anomenarien 'jocs'; sinó mira si hi ha quelcom comú a tots ells. Perquè, si te'ls mires, tot i que no veuràs res que els sigui comú a tots, veuràs, en canvi, semblances, parentius, i en veuràs una bona colla. Com ja ha quedat dit: no pensis, sinó mira!- ( ... ) I el resultat d'aquesta consideració fa així: veiem una xarxa complicada de semblances, que se superposen i s'encreuen mútuament. Semblances a gran i a petita escala.

Filosofia i pedagogia: notes sobre una posició limítrofa

Parlar d'alguna cosa implica distanciar-se'n. El títol mateix d'un text ja fa un efecte de distanciament perquè, en assenyalar el 'tema' del discurs, marca una posició d'exterioritat respecte a allò de què hom vol tractar. Per aixo, titulant aquest treball 'Filosofia i Pedagogia' indiquem que, respecte a aquestes 'coses', no donarem res per suposat. 0, almenys, que els supòsits hauran d'ésser explicitats. Que són justament aquestes coses que es plantegen com un problema. El nostre punt de partença és, dones, una pregunta: Quan parlem de 'Pedagogia' o de 'Filosofia', de què parlem?

La Pedagogia al deixant del segle XX

No hi ha dubte que la pedagogia, com a filia directa de la 1I·lustració, ha estat un gran projecte modern De fet, foren els somnis deis il·lustrats -amb Kant al capdavant- els que precipitaren l'aparició d'una disciplina que busca la regeneració de la societat a través de l'educació, tal com van plantejar els reformadors neohumanistes de la segona meitat del segle XVIII en desenvolupar la idea de la Bildung (entesa com a teoria de la formació humana).1 El cas és que filantropia, reformisme i pedagogia constitueixen els tres pilars d'una gran il·lusió: irradiar una nova consciencia moral i social per tal d'aconseguir individus amb més autonomia i, al hora, una societat més lliure i emancipada.

Las claves de la financiación autonómica: José V. Sevilla Segura, Crítica, Barcelona 2001

Reseña del libro 'Las claves de la financiación autonómica', de José V. Sevilla Segura (Barcelona: Crítica, 2001).

Para comprender la Educación Artística en el marco de una fundamentación crítica de la educación y el currículum

En la formación inicial, la fundamentación de la educación artística crítica puede entenderse como el intento de organizar un marco interpretativo-comprensivo de las concepciones de educación artística. Como primer paso en esta dirección se ha elaborado un hipotético mapa de tendencias de educación artística que pueden entenderse como distintas formas de contestar a una serie de cuestiones educativas problemáticas. Estas tendencias se derivan de tradiciones disciplinares y pedagógicas generadas en diferentes contextos históricos. Una perspectiva de estudio complementaria sería realizar investigaciones en las que se intente relacionar estas orientaciones explicitas de educación artística con las preconcepciones (no explícitas) de grupos de profesores de educación artística y/o de estudiantes en formación inicial con un fin deliberativo.

Mirar els veïns: actualitat (i necessitat) de la pedagogia comparada

Mai com ara els informes internacionals sobre els sistemes educatius havien tingut tanta repercussió mediàtica i havien estat tant de moda. Diversos són els factors que explicarien aquest fenomen, com ara l"exigència de la societat de passar comptes amb el sistema escolar o la gens menyspreable tendència a la uniformització dels sistemes nacionals, tot arraconant el"desinteressat interès" aventurer per conèixer altres mons, que caracteritzava els primers estudis internacionals en pedagogia. Les anàlisis i valoracions que se"ns mostren en el llibre que recomanem i que suscita aquestes reflexions, coordinat pels professors Joaquim Prats i Francesc Raventós1, de la Universitat de Barcelona, entronquen amb una tradició que ens ve de lluny per conèixer què s"hi fa en altres llocs: la pedagogia comparada té llarga prèdica entre nosaltres.

Pedagogies de la liquiditat

«Escriu més ràpid del que jo puc llegir», va dir Nikolas Rose el Convenor del departament de sociologia de la London School of Economics and Political Science referint-se a Zygmunt Bauman. Ho va dir en el brindis de la recepció que aquest departament va oferir després de la darrera de les tres lliçons que Bauman va explicar durant el mes de novembre de 2005 a l"Old Theather de la LSE, i l"anècdota no és debades. La crítica recurrent en àmbits acadèmics com ara l"espanyol, segons la qual els darrers llibres de Bauman no fan altra cosa que parafrasejar la idea afortunada de la modernitat líquida, també és compartida a l"acadèmica britànica. I a més, com és habitual en aquelles contrades, es comenta sense embuts en presència de la persona implicada. Que quedi palès, doncs, que aquest text no serà pas un pretext per fer-li un panegíric. Ara bé, les coses com són, malgrat que s"hagi acusat Bauman d"engiponador i a banda de l"abundància de llibres publicats, i la reiteració constant d"algunes idees cal dir que els seus continguts no deixen de ser reveladors, alhora que reclamen l"atenció, per a totes les ciències socials.

Arte y educación: diálogos y antagonismos

El artículo plantea las relaciones entre arte y educación como un territorio complejo y difícil de transitar debido a la naturaleza dispar de ambos campos como esferas de producción cultural. A partir del reconocimiento de esta diferencia fundamental, las reclamaciones mutuas entre el arte y la educación devienen problemáticas y, a menudo, adquieren un carácter crítico. Se propone, pues, realizar un trayecto excéntrico hacia la educación artística que no parta de los referentes ya conocidos en esos ámbitos, sino que recorra los acercamientos hacia lo educativo provenientes del mundo del arte. Estos acercamientos han tenido un carácter paradójico, a la vez de reclamación y de descalificación de la pedagogía, a la que se considera un espacio de posibilidad transformadora, pero se intenta desvincular de las instituciones educativas por considerarlas reproductivas y autoritarias. Al provenir de un discurso ajeno a la educación artística, estas críticas devienen un marco de exterioridad que cuestiona aspectos que una comunidad de significado y práctica suele dar por supuestos en su interior, poniendo así de relieve contradicciones y posibilidades imprevistas. Pero a su vez, los argumentos de dicha crítica deben ser cuestionados por su aversión a lo educativo que niega la complejidad y diversidad de la escuela. Finalmente, a partir de esta discusión, e inspirándose en ejemplos de proyectos que se mueven entre el contexto educativo y artístico, el artículo explora las posibilidades pedagógicas que se abren cuando estos contextos son considerados en su diferencialidad productiva y no reduccionista.

L'empremta d'Antoni de Bastero entre els seus contemporanis i la pervivència del seu record. Revisió crítica dels estudis basterians

Sobre els treballs filològics de l'acadèmic Antoni de Bastero i Lledó

Urban Gardening: espacio de creación, crítica social y activismo ecológico

El artículo hace una revisión de aquellas intervenciones artísticas que abordan determinados usos del territorio urbano y formas de cultivo. Actuaciones que mediante la acción de plantar y cultivar generan espacios para la expresión de identidades artísticas, políticas y sociales. Estos lugares encuentran asentamiento en los intersticios de nuestras ciudades, en espacios vacíos como solares abandonados, en zonas no urbanizables o semi urbanizadas, en riberas de ríos, arcenes de autopistas, márgenes de vías de tren, etc. The paper reviews those specific artistic interventions that address urban land uses and farming methods. Actions that through the act of planting and cultivating generate spaces for the expression of artistic, political and social identities. These places are settling in the interstices of our cities, in empty spaces such as brownfield sites, in non-urbanized or semi urbanized areas, on riverbanks, highways verges, railways edges, etc.

El patrimoni educatiu, un element d'una pedagogia cultural i ciutadana

El present article desenvolupa els eixos de pensament que s’estan elaborant des de diferents angles sobre el patrimoni educatiu. Una revisió sobre la importància de les aportacions de les investigacions a l’entorn del patrimoni educatiu permet assenyalar els punts d’inflexió dels museus pedagògics en l’actualitat. Entre aquests destaca la influència que els museus pedagògics, a través de les seves activitats de recerca, difusió i formació, exerceixen en la conformació d’una pedagogia cultural i ciutadana. Amb la irrupció d’una pedagogia d’encuny culturalista, els museus pedagògics recuperen els fonaments i formes de creació de discurs de la pedagogia cultural sorgida a l’inici del segle XX, tot introduint les aproximacions etnogràfiques en les arrels dels estudis i investigacions. D’altra banda, també ressalta el fet que els museus pedagògics resignifiquen la seva acció a partir de les pedagogies ètiques que atorguen un paper principal als projectes de ciutadania. Així, doncs, ambdós aspectes, cultura i ciutadania, es perfilen com els trets diferencials dels museus pedagògics actuals. A més, aquesta caracterització requereix encara d’una reflexió sobre el sentit i amplitud dels canvis introduïts en els projectes museístics.