Effects of geriatric clinical skills training on the attitudes of medical students.

BACKGROUND Physicians' attitudes, knowledge and skills are powerful determinants of quality of care for older patients. Previous studies found that using educational interventions to improve attitude is a difficult task. No previous study sought to determine if a skills-oriented educational intervention improved student attitudes towards elderly patients. METHODS This study evaluated the effect of a geriatric clinical skills training (CST) on attitudes of University of Bern medical students in their first year of clinical training. The geriatric CST consisted of four 2.5-hour teaching sessions that covered central domains of geriatric assessment (e.g., cognition, mobility), and a textbook used by students to self-prepare. Students' attitudes were the primary outcome, and were assessed with the 14-item University of California at Los Angeles Geriatrics Attitudes Scale (UCLA-GAS) in a quasi-randomized fashion, either before or after geriatric CST. RESULTS A total of 154 medical students participated. Students evaluated before the CST had a median UCLA-GAS overall scale of 49 (interquartile range 44-53). After the CST, the scores increased slightly, to 51 (interquartile range 47-54; median difference 2, 95% confidence interval 0-4, P = 0.062). Of the four validated UCLA-GAS subscales, only the resource distribution subscale was significantly higher in students evaluated after the geriatric CST (median difference 1, 95% confidence interval 0-2, P = 0.005). CONCLUSIONS Teaching that targets specific skills may improve the attitudes of medical students towards elderly patients, though the improvement was slight. The addition of attitude-building elements may improve the effectiveness of future skills-oriented educational interventions.

Australian Clinical Psychology Training Program Directors Survey

A survey of clinical psychology program directors was conducted to provide an illustrative snapshot of clinical training in Australia. Postgraduate clinical psychology program directors from 27 universities in all States in Australia and the Australian Capital Territory offering postgraduate clinical training programs were emailed the survey; 19 surveys were returned. The present paper reports on a range of issues of relevance to clinical training programs, including numbers of students, types and content of courses, staff workload, relationship with professional bodies, practical training and university-based clinics, and concerns raised by directors. The information is intended to assist those responsible for training in clinical psychology in Australia in their work of increasing the quality of postgraduate training by being informed of the practices of other programs.

Reliability and clinical utility of a Portuguese version of the Abnormal Involuntary Movements Scale (AIMS) for tardive dyskinesia in Brazilian patients

The objective of the present study was to evaluate the reliability and clinical utility of a Portuguese version of the Abnormal Involuntary Movements Scale (AIMS). Videotaped interviews with 16 psychiatric inpatients treated with antipsychotic drugs for at least 5 years were evaluated. Reliability was assessed by the intraclass correlation coefficient (ICC) between three raters, two with and one without clinical training in psychopathology. Clinical utility was assessed by the difference between the scores of patients with (N = 11) and without (N = 5) tardive dyskinesia (TD). Patients with TD exhibited a higher severity of global evaluation by the AIMS (sum of scores: 4.2 ± 0.9 vs 0.4 ± 0.2; score on item 8: 2.3 ± 0.3 vs 0.4 ± 0.2, TD vs controls). The ICC for the global evaluation was fair between the two skilled raters (0.58-0.62) and poor between these raters and the rater without clinical experience (0.05-0.29). Thus, we concluded that the Portuguese version of the AIMS shows an acceptable inter-rater reliability, but only between clinically skilled raters, and that it is clinically useful.

O erro na aprendizagem clínica dos estudantes de enfermagem : percepções de estudantes de enfermagem em aprendizagem clínica sobre os erros cometidos e o papel que desempenham na aprendizagem e o no desenvolvimento

Tese de Doutoramento, Educação (Psicologia Educacional), 9 de Dezembro de 2013, Universidade dos Açores.

Influence of counselor characteristics and behaviors on the efficacy of a brief motivational intervention for heavy drinking in young men-a randomized controlled trial.

BACKGROUND: Brief motivational intervention (BMI) has shown promising results to reduce alcohol use in young adults. Knowledge on mechanisms that predict BMI efficacy could potentially improve treatment effect sizes through data that optimize clinical training and implementation. Particularly, little attention has been given to counselor influence on treatment mechanisms. METHODS: We investigated the influence of counselors on BMI efficacy in reducing alcohol use among non-treatment-seeking young men (age 20) screened as hazardous drinkers. Participants were randomly allocated to (i) a group receiving a single BMI from 1 of 18 counselors selected to maximize differences in several of their characteristics (gender, professional status, clinical experience, and motivational interviewing [MI] experience) or (ii) a control group receiving assessment only. Drinking at 3-month follow-up was first compared between the BMI and control groups to assess efficacy. Then, the influence of counselors' characteristics (i.e., gender, professional status, clinical experience, MI experience, BMI attitudes, and expectancies) and within-session behaviors (i.e., measured by the Motivational Interviewing Skill Code) on outcome was tested in regression analyses. RESULTS: There was a significant (p = 0.02) decrease in alcohol use among the BMI group compared to the control group. Counselors that were male, more experienced, that had more favorable BMI attitudes and expectancies, higher MI skills, but surprisingly less MI-consistent behaviors, had significantly better outcomes than the control group while their counterparts did not. CONCLUSIONS: The current study demonstrated BMI efficacy on alcohol use reduction within a sample of non-treatment-seeking young adult males. Moreover, BMI effect was related to interindividual differences among counselors, and results therefore provide recommendations for BMI training and implementation with similar populations.

L' Impacte de la mort en estudiants d'infermeria durant el seu primer període de pràctiques

La mort i el procés de morir són fets quotidians en les persones grans i, conseqüentment, en els centres sociosanitaris, on bona part de les persones usuàries són d’edat avançada. Tot i que es tracta d’un fenomen natural que s’inclou dins del cicle vital de les persones, en la nostra societat la mort encara provoca rebuig, por, ansietat, tristesa i inquietud. En aquest marc, les estudiants1 d’infermeria són un col·lectiu que poden patir especialment l’impacte de la mort. Primer, perquè com a membres de la societat tenen interioritzat el codi social preestablert envers aquest tema i, segon, perquè durant la seva formació estan en contacte amb persones que estan al final de la vida i poden presenciar vivències de mort. En el primer període de pràctiques dels estudis d’infermeria, les estudiants han de fer front a diverses situacions del dia a dia fins aleshores desconegudes. Els conflictes interpersonals amb l'equip de treball i la inseguretat sobre les habilitats i les competències professionals són alguns dels aspectes que acostumen a viure amb més tensió. Tot i això, el que més impacte els provoca és la cura de les persones al final de la vida. Davant d'una situació de tensió, la persona viu un component estressor, que suposa el punt d’inflexió. A partir d’aquí s’activen els components adaptatius, que és el que emocionalment fa que la persona pugui fer front a aquesta situació estressant. A més, hi ha un component de suport, que són les ajudes que té. Segons com es treballi el component adaptatiu farà que la persona reaccioni en un futur de forma més automàtica i inconscient o, al contrari, que la persona respongui de forma més conscient i intencionada. El present treball està concebut per comprendre quins elements psicosocials – components estressors i components de suport– poden afectar a les estudiants que presencien la vivència de la mort de malalts geriàtrics terminals en el primer període de pràctiques en un centre sociosanitari. S’ha dissenyat un estudi descriptiu transversal quantitatiu, de caràcter exploratori, per tal de descriure la freqüència i algunes característiques psicosocials al voltant de la mort en estudiants d'infermeria en el seu primer període de pràctiques, tant a nivell personal com a nivell professional. La mostra de l'estudi són 65 estudiants, la majoria són dones d'entre els 18 i els 29 anys –més d’un 90%–. Els resultats indiquen que un 80% dels futurs professionals estudiats han patit la mort d’alguna persona significativa al llarg de la seva vida; d'aquests, gairebé un de cada quatre presenta dol complicat. Quant a la vivència de mort en les pràctiques, el 83% l'ha experimentat. Tot i aquest elevat percentatge, no totes les experiències tenen una connotació negativa. En prop de la meitat dels casos, les morts són percebudes com una experiència enriquidora i natural. Els components estressors més impactants que les estudiants han viscut durant les pràctiques per la mort d’alguna persona malalta són: la reacció de la família del finat, el patiment que es genera al seu voltant, algun signe o símptoma físic experimentat pel malalt al final del procés, i la pròpia reacció emocional. Els components de suport expressats són: saber gestionar les pròpies emocions, tenir més formació sobre relació d’ ajuda i empatia, tenir més formació en control de símptomes i comunicació, per atendre usuaris –tant malalts com familiars- i que algú els informés i orientés en el procés. Altres resultats a tenir en compte són que la població estudiada té més preocupació o inquietud per la mort i el procés de morir de la persona estimada i menys per la pròpia mort. A més, tot i que la meitat no hagués escollit geriatria com opció a les primeres pràctiques clíniques, gairebé tot el grup estudiat ho recomanaria després d'haver viscut l'experiència. Les implicacions pràctiques d'aquest estudi porten a pensar que es pot reorientar la informació i preparació que es dóna a les estudiants d’infermeria abans del primer contacte amb la realitat dels centres sociosanitaris, així com també el paper de formació i suport que pot fer tant la persona tutora de pràctiques com les infermeres de referència dels diferents centres. En conclusió, caldria dissenyar estratègies formatives i de suport entorn a la preparació psicològica personal de l’estudiant; entorn a l’acompanyament, les cures pal·liatives i el dol; i valorar la seva eficiència en el futur.

A randomized trial of spiritual assessment of outpatients with schizophrenia: Patients' and clinicians' experience

Objective: Recovery-oriented care for patients with schizophrenia involves consideration of cultural issues, such as religion and spirituality. However, there is evidence that psychiatrists rarely address such topics. This study examined acceptance of a spiritual assessment by patients and clinicians, suggestions for treatment that arose from the assessment, and patient outcomes-in terms of treatment compliance and satisfaction with care (as measured by treatment alliance). Methods: Outpatients with psychosis were randomly assigned to two groups: an intervention group that received traditional treatment and a religious and spiritual assessment (N=40) and a control group that received only traditional treatment (N=38). Eight psychiatrists were trained to administer the assessment to their established and stable patients. After each administration, the psychiatrist attended a supervision session with a psychiatrist and a psychologist of religion. Baseline and three-month data were collected. Results: The spiritual assessment was well accepted by patients. During supervision, psychiatrists reported potential clinical uses for the assessment information for 67% of patients. No between-group differences in medication adherence and satisfaction with care were found at three months, although patients in the in- tervention group had significantly better appointment attendance dur- ing the follow-up period. Their interest in discussing religion and spirituality with their psychiatrists remained high. The process was not as well accepted by psychiatrists. Conclusions: Spiritual assessment can raise important clinical issues in the treatment of patients with chronic schizophrenia. Cultural factors, such as religion and spirituality, should be considered early in clinical training, because many clinicians are not at ease addressing such topics with patients.

Kliinisestä harjoittelusta työssäoppimiseen ja yhteistyötiimeihin

Summary: From clinical training to learning in the workplace and co-operation teams

Sequential therapist interventions and the therapeutic alliance: a pilot study

(from the journal abstract) Scientific interest for the concept of alliance has been maintained and stimulated by repeated findings that a strong alliance is associated with facilitative treatment process and favourable treatment outcome. However, because the alliance is not in itself a therapeutic technique, these findings were unsuccessful in bringing about significant improvements in clinical practice. An essential issue in modern psychotherapeutic research concerns the relation between common factors which are known to explain great variance in empirical results and the specific therapeutic techniques which are the primary basis of clinical training and practice. This pilot study explored sequences in therapist interventions over four sessions of brief psychodynamic investigation. It aims at determining if patterns of interventions can be found during brief psychodynamic investigation and if these patterns can be associated with differences in the therapeutic alliance. Therapist interventions where coded using the Psychodynamic Intervention Rating Scale (PIRS) which enables the classification of each therapist utterance into one of 9 categories of interpretive interventions (defence interpretation, transference interpretation), supportive interventions (question, clarification, association, reflection, supportive strategy) or interventions about the therapeutic frame (work-enhancing statement, contractual arrangement). Data analysis was done using lag sequential analysis, a statistical procedure which identifies contingent relationships in time among a large number of behaviours. The sample includes N = 20 therapist-patient dyads assigned to three groups with: (1) a high and stable alliance profile, (2) a low and stable alliance profile and (3) an improving alliance profile. Results suggest that therapists most often have one single intention when interacting with patients. Large sequences of questions, associations and clarifications were found, which indicate that if a therapist asks a question, clarifies or associates, there is a significant probability that he will continue doing so. A single theme sequence involving frame interventions was also observed. These sequences were found in all three alliance groups. One exception was found for mixed sequences of interpretations and supportive interventions. The simultaneous use of these two interventions was associated with a high or an improving alliance over the course of treatment, but not with a low and stable alliance where only single theme sequences of interpretations were found. In other words, in this last group, therapists were either supportive or interpretative, whereas with high or improving alliance, interpretations were always given along with supportive interventions. This finding provides evidence that examining therapist interpretation individually can only yield incomplete findings. How interpretations were given is important for alliance building. It also suggests that therapists should carefully dose their interpretations and be supportive when necessary in order to build a strong therapeutic alliance. And from a research point of view, to study technical interventions, we must look into dynamic variables such as dosage, the supportive quality of an intervention, and timing. (PsycINFO Database Record (c) 2005 APA, all rights reserved)

Development and validation of a visual grading scale for assessing image quality of AP pelvis radiographic images.

OBJECTIVE: The aim of this article was to apply psychometric theory to develop and validate a visual grading scale for assessing the visual perception of digital image quality anteroposterior (AP) pelvis. METHODS: Psychometric theory was used to guide scale development. Seven phantom and seven cadaver images of visually and objectively predetermined quality were used to help assess scale reliability and validity. 151 volunteers scored phantom images, and 184 volunteers scored cadaver images. Factor analysis and Cronbach's alpha were used to assess scale validity and reliability. RESULTS: A 24-item scale was produced. Aggregated mean volunteer scores for each image correlated with the rank order of the visually and objectively predetermined image qualities. Scale items had good interitem correlation (≥0.2) and high factor loadings (≥0.3). Cronbach's alpha (reliability) revealed that the scale has acceptable levels of internal reliability for both phantom and cadaver images (α = 0.8 and 0.9, respectively). Factor analysis suggested that the scale is multidimensional (assessing multiple quality themes). CONCLUSION: This study represents the first full development and validation of a visual image quality scale using psychometric theory. It is likely that this scale will have clinical, training and research applications. ADVANCES IN KNOWLEDGE: This article presents data to create and validate visual grading scales for radiographic examinations. The visual grading scale, for AP pelvis examinations, can act as a validated tool for future research, teaching and clinical evaluations of image quality.

L' Impacte de la mort en estudiants d'infermeria durant el seu primer període de pràctiques

La mort i el procés de morir són fets quotidians en les persones grans i, conseqüentment, en els centres sociosanitaris, on bona part de les persones usuàries són d’edat avançada. Tot i que es tracta d’un fenomen natural que s’inclou dins del cicle vital de les persones, en la nostra societat la mort encara provoca rebuig, por, ansietat, tristesa i inquietud. En aquest marc, les estudiants1 d’infermeria són un col·lectiu que poden patir especialment l’impacte de la mort. Primer, perquè com a membres de la societat tenen interioritzat el codi social preestablert envers aquest tema i, segon, perquè durant la seva formació estan en contacte amb persones que estan al final de la vida i poden presenciar vivències de mort. En el primer període de pràctiques dels estudis d’infermeria, les estudiants han de fer front a diverses situacions del dia a dia fins aleshores desconegudes. Els conflictes interpersonals amb l'equip de treball i la inseguretat sobre les habilitats i les competències professionals són alguns dels aspectes que acostumen a viure amb més tensió. Tot i això, el que més impacte els provoca és la cura de les persones al final de la vida. Davant d'una situació de tensió, la persona viu un component estressor, que suposa el punt d’inflexió. A partir d’aquí s’activen els components adaptatius, que és el que emocionalment fa que la persona pugui fer front a aquesta situació estressant. A més, hi ha un component de suport, que són les ajudes que té. Segons com es treballi el component adaptatiu farà que la persona reaccioni en un futur de forma més automàtica i inconscient o, al contrari, que la persona respongui de forma més conscient i intencionada. El present treball està concebut per comprendre quins elements psicosocials – components estressors i components de suport– poden afectar a les estudiants que presencien la vivència de la mort de malalts geriàtrics terminals en el primer període de pràctiques en un centre sociosanitari. S’ha dissenyat un estudi descriptiu transversal quantitatiu, de caràcter exploratori, per tal de descriure la freqüència i algunes característiques psicosocials al voltant de la mort en estudiants d'infermeria en el seu primer període de pràctiques, tant a nivell personal com a nivell professional. La mostra de l'estudi són 65 estudiants, la majoria són dones d'entre els 18 i els 29 anys –més d’un 90%–. Els resultats indiquen que un 80% dels futurs professionals estudiats han patit la mort d’alguna persona significativa al llarg de la seva vida; d'aquests, gairebé un de cada quatre presenta dol complicat. Quant a la vivència de mort en les pràctiques, el 83% l'ha experimentat. Tot i aquest elevat percentatge, no totes les experiències tenen una connotació negativa. En prop de la meitat dels casos, les morts són percebudes com una experiència enriquidora i natural. Els components estressors més impactants que les estudiants han viscut durant les pràctiques per la mort d’alguna persona malalta són: la reacció de la família del finat, el patiment que es genera al seu voltant, algun signe o símptoma físic experimentat pel malalt al final del procés, i la pròpia reacció emocional. Els components de suport expressats són: saber gestionar les pròpies emocions, tenir més formació sobre relació d’ ajuda i empatia, tenir més formació en control de símptomes i comunicació, per atendre usuaris –tant malalts com familiars- i que algú els informés i orientés en el procés. Altres resultats a tenir en compte són que la població estudiada té més preocupació o inquietud per la mort i el procés de morir de la persona estimada i menys per la pròpia mort. A més, tot i que la meitat no hagués escollit geriatria com opció a les primeres pràctiques clíniques, gairebé tot el grup estudiat ho recomanaria després d'haver viscut l'experiència. Les implicacions pràctiques d'aquest estudi porten a pensar que es pot reorientar la informació i preparació que es dóna a les estudiants d’infermeria abans del primer contacte amb la realitat dels centres sociosanitaris, així com també el paper de formació i suport que pot fer tant la persona tutora de pràctiques com les infermeres de referència dels diferents centres. En conclusió, caldria dissenyar estratègies formatives i de suport entorn a la preparació psicològica personal de l’estudiant; entorn a l’acompanyament, les cures pal·liatives i el dol; i valorar la seva eficiència en el futur.