De la cuina a l'escenari : el teatre gastronòmic en la postmodernitat

S'ha evidenciat l'existència d'una nova tendència artística batejada com a gastrodramatúrgia, en la que s'hi insereixen dos tipus de teatre: el teatre culinari, que incorpora en els seus espectacles les tres instàncies del menjar: preparar, servir i consumir un menjar real que serà mastegat, empassat i/o digerit, i el teatre gastronòmic, que podríem definir-lo com aquell teatre que es pot classificar "selon la franchise de leur allusion alimentaire" i, per extensió, "de ce que mangent les personnages" (Barthes 1971: 128). La seva aparició ha coincidit amb el fenomen gastronòmic de l'actualitat i n'ha permès la qualificació d'epifenomen de la postmodernitat

La pedagogia al segle XX : entre la Modernitat i la Postmodernitat. 'La pedagogía en el siglo XX : entre la Modernidad y la Postmodernidad'.

Resumen del autor en catalán

La pedagogia al deixant del S.XX : entre la Modernitat i la Postmodernitat. 'La pedagogía al final del S.XX : entre la Modernidad y la Postmodernidad'.

Resumen de la revista

Els paisatges de la postmodernitat

Crònica del 'II Seminari Internacional sobre Paisatge', celebrat a Olot, els dies 21,22 i 23 d'octubre de 2004, dedicat al tema 'Els Paisatges de la postmodernitat' i dirigit pel catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona Joan Nogué. L'objectiu ha estat posar en comú des d'una òptica interdisciplinària, no només académica sino també oberta a d'altres esferes del coneixement com la literatura, la pintura o el cinema, la diversitat de perspectives per interpretar els paisatges contemporanis, que hom aglutina sota el concepte de postmodernitat

La teoria de la recepció i de l’experiència estètica en Hans-Robert Jauss

Es presenta críticament l’obra de Hans-Robert Jauss, fent incís en la seva teoria de l’experiència estètica. El capítol 1 descriu el context de l’obra d’aquest esteta i hermeneuta alemany en tres àmbits: a) l’ històricointel•lectual, que s’emmarca dintre la teoria literària de la recepció o Escola de Constança; b) l’evolució en el temps teòrica de l’obra, i c) la seva pretesa relació amb la postmodernitat. El capítol 2 relaciona les aportacions teòriques de Jauss amb el seu antecedent filosòfic més important: l’hermenèutica de Gadamer. El tercer capítol presenta la teoria de l’experiència estètica de Jauss, deixada al marge pel nostre àmbit acadèmic, malgrat el seu interès, i en fa una valoració crítica. Finalment, un Annex sobre la teoria estètica kantiana i una conclusió indiquen la continuació d’aquesta investigació.

El desastre quotidià i la disciplina repressora, respostes a la geometria minimal

La proposta de tesi pren com a punt de partida les respostes artístiques i teòriques dutes a terme a partir dels anys seixanta contra un context de coneixement tradicional fonamentalment racionalista, que segueix la tradició lògica de la modernitat i que troba el seu reflex i aplicació social en l’ordre espaial i per extensió, en la geometria. Un cop descrites les nocions que d’aquesta modernitat han estat aplicades a l’art dels anys 50 i 60, es mostra com les crítiques de determinats filòsofs i artistes han anat conformant un corpus teòric i artístic que ha implicat un intent d’enderrocament d’aquest sistema tradicional de coneixement, interpretació, lectura i atorgament de sentit a les obres artístiques. Aquests són: M.Foucault, J.Derrida, R. Smithson, R. Serra, R. Morris, Mona Hatoum, Imi Knoebel o Tacita Dean, entre d’altres. Seguidament es presenta un anàlisi més profund i detallat d’aquelles respostes artístiques més paradigmàtiques, tant al sistema de pensament tradicional com a l’ordre espaial que aquest conseqüentment implica. Aquestes crítiques s’organitzen en dues parts antagòniques: l’una és “L’adveniment del caos”, i l’altra és la “Crítica de l’ordre”. Els artistes són: L. Bourgeois, E.Hesse, A.Mendieta i P.Halley. En una tercera part, es descriu com aquest inici deconstructor del paradigma de coneixement tradicional iniciat als anys seixanta es desenvolupa durant els següents vint anys tenint en aquest cas com a fonament teòric les crítiques de R.Krauss, J. Baudrillard, P.Virilio, i com artistes els arquitectes P. Eienmann i F. Gehri, entre d’altres. La conclusió fonamental d’aquests apartats intenta posar de manifest la subversió o infracció de la geometria com a contenidora dels conceptes de la modernitat: raó i ordre moral. Finalment, en una quarta part s’inclou el propi projecte artístic que representa l’experimentació i praxi de les conclusions teòriques d’aquesta tesi.

Gilles Lipovetsky: límites y paradojas del estudio sociológico del individualismo

El present treball vol ser un anàlisi del pensament de Lipovetsky, no només des d’un punt de vista cronològic sinó més aviat global, tot analitzant els principals camps d’estudi de l’autor i veient com aquests interaccionen o evolucionen al llarg del temps. El narcisisme, l’hiperconsum i el nou paradigma antropològic de l’individu es perfilen com els grans temes d’anàlisi del sociòleg francès. A més a més, veurem alguns dels punts dèbils de l’enfocament de l’autor així com les paradoxes i les contradiccions dels seus estudis.

Jürgen Habermas i Michel Foucault : dues concepcions de racionalitat

Aquest treball vol mostrar que el debat de la raó il·lustrada, ja sigui des d'una posició de relativa defensa (com la que pren l'alemany Jürgen Habermas) o des d'una posició més crítica (personalitzada en aquest cas pel filòsof francès Michel Foucault), encara avui, al començament del segle XXI, determina plenament el debat sobre la racionalitat humana en general. El treball s'emmarca dins l'àmbit de la filosofia contemporània, més concretament dins la problemàtica filosòfica entorn de la raó que es va plantejar amb l'adveniment de la Modernitat, després amb l'anomenada Postmodernitat i actualment amb el corrent del Pensament Únic.

El arte postmoderno: un análisis del arte como imagen social

Les propietats inherents al art eren la bellesa, la immortalitat i la creativitat humana. Aquestes característiques del art han estat abandonades en la postmodernidad, per exposar-ne un art sense valor estètic, objecte de consum prefabricat i comercial o bé un art conceptual i abstracte; que dista força de la obra humana pensada per perdurar a través del temps. Havent rebutjat el que era tradicionalment essencial al art, podem seguint parlant d’art, doncs? De què es tracta llavors?

Greenberg i Danto : De l'últim gran relat a la fi de l'art

A partir de l'anàlisi comparatiu de l'obra de dos grans teòrics de la modernitat i la postmodernitat com són Clement Greenberg i Arthur C. Danto es fa un estudi de com aquests dos autors han arribat a construir els seus discursos i, en relació a això, com ha anat evolucionant el concepte d'art de la modernitat a la postmodernitat. La qüestió central que se'ns planteja és: què ha canviat en la idea d'art de la postmodernitat respecte a la idea o a la concepció d'art anterior, per arribar-nos a qüestionar si realment hi ha art i, si n'hi ha, què és art i que no ho és? Existeix una idea universal de què ha de ser art? O aquesta és una qüestió intrínsicament relacionada amb la societat en què es produeix; en aquest cas, la societat occidental?

Sobre la cuestión del método en el debate Modernidad-Postmodernidad

Se trata de indicar el distinto papel atribuido al método en la filosofía moderna y en la filosofía postmoderna. De cuestión nuclear pasa a ser «cuestión superada». En este escrito se argumenta la optimalidad de un pluralismo metodológico y, por lo tanto, de la conveniencia de revisar, por una parte, la tendencia moderna a la absolutización de un método y, por otra parte, el rechazo postmoderno de método y de fundamentación.

Psicologización, poder constituyente y autonomía: repensando la construcción de la subjetividad en la postmodernidad

Las más influyentes teorías sobre los efectos de la transición a la postmodernidad en la identidad suelen hablar de una mayor autonomía individual en la construcción de la identidad, asociada al declive de los vínculos comunitarios. En este trabajo proponemos una lectura del proceso de modernización como un proceso de progresiva psicologización de la subjetividad. Esto nos permite desvelar los mecanismos de una forma de poder que necesita de la consolidación histórica de un sujeto psicológico que a lo largo de la modernidad tiende a interiorizar en el espacio de lo subjetivo los conflictos que antes tenía con su mundo de relaciones objetivas, un conflicto interno que suele estar relacionado con la preocupación por la identidad. Es una forma de poder que, siguiendo a Foucault, podríamos llamar poder constituyente. Proponemos que la noción de poder constituyente es un instrumento válido para superar las limitaciones de la oposición conceptual entre deseo y poder que subyace inadvertida en los estudios que vinculan modernidad y autonomía individual en la construcción de la identidad. Aunque estos estudios se presentan como estudios culturales o históricos, contienen contradictoriamente la asunción de que hay una parte del sujeto, lo pulsional, que preexiste a lo social. Con la noción de poder constituyente pretendemos mostrar qué tipo de conflictividad interna genera el proceso histórico de psicologización en el sujeto premoderno, el moderno y el postmoderno, enfatizando la importancia de analizar la constitución histórica de las dinámicas del deseo para entender el funcionamiento de las formas de subjetivación/sujeción que despliega el poder constituyente al generar esa conflictividad interna. Todo ello nos permite problematizar la supuesta autonomía del sujeto posmoderno en la construcción de la identidad.

Pedagogías de la modernidad y discursos postmodernos sobre la educación.

Este trabajo trata, en su primera parte, sobre la identificación y ordenación de paradigmas, teorías, corrientes o tendencias educativas de la modernidad (y más concretamente, del siglo XX). En relación con ello se propone y ejemplifica un sistema taxonómico que combina criterios teleológicos y epistemológicos. A partir de la constatación de la ausencia de pedagogías relevantes genuinamente postmodernas, en la segunda parte del artículo se indaga sobre el tipo de discurso pedagógico que hasta ahora ha sido capaz de generar el pensamiento postmoderno. Una de las conclusiones que se razonan es la de que este pensamiento ha producido un discurso crítico sobre la educación de cierto interés, pero que ha sido notoriamente estéril en cuanto a la dimensión normativa de la pedagogía. Y ello debido a los propios presupuestos postmodernos.

Post coitum, animal triste : Animals tristos, de Jordi Puntí: una lectura

Aquest treball proposa un estudi del recull de contes de Jordi Puntí, Animals tristos, des d'una directriu bàsica: el plantejament teòric sobre la fragilitat dels vincles humans de la postmodernitat postulat pel sociòleg Zygmunt Bauman en la seva obra Amor líquido. Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos. Així, l'objectiu de l'estudi és demostrar que els personatges d'Animals tristos són un reflex de la societat urbana actual i de la naturalesa canviant en les relacions de parella de principis del s. XXI que descriu Bauman. D'aquesta forma, l'anàlisi de l'obra de Puntí, especialment dels seus personatges, és realitzada a través d'un marc teòric de naturalesa sociològica.

Lyotard y La condició postmoderna, Vint-i-cinc anys després

L"any 1979 Jean-François Lyotard (1924-1998) publicava a París La condition postmoderne. Rapport sur le savoir, editat per Les Éditions de Minuit, obra en què es retratava l"home postmodern i que amb el pas dels anys s"ha convertit en una mena de clàssic del pensament contemporani. La tesi de fons del llibre -una obra encarregada per les autoritats del Quebec- és ben coneguda: el saber canvia d"estatut al mateix temps que les societats entren en l"era anomenada postindustrial, segons havien anunciat Daniel Bell i Alain Touraine. Per tant, la qüestió del saber en aquesta època postindustrial -que a grans trets coincideix amb un esperit d"època (Zeitgeist) que es pot identifi car amb la postmodernitat- cal situar-la en la perspectiva de les societats industrials avançades.