El Palau Episcopal de Girona al segle XV

Article que descriu com era el Palau Episcopal de Girona a mitjans del segle XV a través de dos documents antics sobre reparacions realitzades al palau, un del 1437 i un altre del 1460

La catedral i Girona: l' entrada del complex episcopal dins murs entre els segles X-XI

Fins a la darreria del segle VIII, el complex episcopal gironí se situava fora murs, al voltant de l'església martirial de Sant Feliu; a principis del segle IX, el complex es desdoblà amb la consagració d'una segona església episcopal, Santa Maria, dins murs, raó per la qual la seu fou coneguda, al llarg d'aquella centúria, amb la doble advocació de Santa Maria i Sant Feliu. Al llarg del segle X, s'afermà la preeminència de Santa Maria fins al punt que, en l'últim terç del segle. Sant Feliu ja no és esmentada com a seu episcopal, encara que hi continuà vinculada com a una església dependent, sense personalitat ni administració pròpia. Des de final del segle, el procés s'accelerà amb la construcció d'una nova església catedral a Santa Maria, que complementà l'aixecament d'un nou complex episcopal dins murs, en gran part culminat a mitjan segle XI i format per xenodoquium, catedral, palau episcopal i conjunt canonical, a banda de noves residències de canonges i altres clergues en el seu entorn. Aquests fets significaren la consolidació de Santa Maria com a seu única, però també la profunda remodelació urbanística d'un sector significatiu de la ciutat, prop d'un 20% del total, expressió del nou domini del bisbe i dels clergues sobre la 'seva ciutat'

La casa de los ni??os Montessori : Colegio Montessori-Palau de Girona

Resumen basado en el de la publicaci??n

La Reforma Catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800)

La present tesi vol explicar la implantació de la Reforma Catòlica en una sèrie de parròquies rurals dels bisbats de Girona (valls de Ridaura, Bas, Hostoles i Amer) i Vic (El Collsacabra i les valls de Susqueda i Sau), entre 1587 i 1800, des dels bisbes posttrentins Jaume Caçador i Pedro Jaime als il·lustrats Tomàs de Lorenzana i Francisco de Veyan. La documentació principal són les sèries de les visites pastorals conservades a l'Arxiu Diocesà de Girona i l'Arxiu Episcopal de Vic; paral·lelament, s'ha reforçat amb documentació parroquial (llibres sagramentals, consuetes, llibres d'obra i confraries), protocols notarials (notaries de Rupit, Sant Feliu de Pallerols, El Mallol i Amer) i impresos episcopals. Els manaments de les visites pastorals s'han contrastat, amb semblances i diferències, amb els decrets del concili de Trento, de les constitucions provincials tarraconenses i les sinodals gironines i vigatanes, i amb les evidències artístiques, arquitectòniques i arqueològiques. Tots ells han servit per demostrar la lentitud en la implantació del programa tridentí, que s'assoleix, de fet, amb força retard (ben entrat el segle XVIII).

Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII)

La present tesi pretèn ser,tal com el seu mateix nom indica, un estudi de totes aquelles informacions que ens proporcionen les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII)i que fan referència, directament o indirecta, a les terres del nord-est de Catalunya.Fou aquesta àrea geogràfica la que, d'ençà el segle IX, i un cop superada la invasió sarraïna que suposà, entre altres coses, la definitiva desaparició de la seu episcopal emporitana, acabà per convertir-se en el futur territori del bisbat de Girona, una demarcació que englovava els antics dominis eclesiàstics i territorials de les seus visigòtiques de Gerunda i Impurias. És una realitat que l'estudi de la tardoantiguitat al nord-est de Catalunya ha experimentat un important impuls en els darrers anys. Es en aquest marc, que la investigació que presentem, pretén ser una aportació a una millor comprensió d'aquest període, amb la sistematització i catalogació de tots aquells textos, la cronologia dels quals abraça el període comprés entre els segles IV-VII, on es fa menció expressa a l'àrea geogràfica que ens ocupa. Aquest estudi s'estructura en set parts clarament diferenciades encara que interdependents entre si, cadascuna de les quals amb una especificitat i una metodologia pròpia. A la primera d'elles (caps.2-3), i a mode d'introducció, es fixen els límits territorials (marc geogràfic) i cronològics (marc històric) de la investigació, elements del tot indispensables i necessaris per a comprendre millor l'escenari on tenen lloc els fets descrits. Un segon gran apartat està enterament dedicat a l'estudi i anàlisi de les principals aportacions realitzades per la historiografia del nostre país en els darrers segles, del XVII fins a l'actualitat, en l'estudi del tema que ens ocupa. En tercer lloc, es passa a analitzar individualment totes i cadascuna de les referències textuals recollides en aquest estudi. L'anàlisi l'hem divididida en cin grans apartats, atenent i respectant la diversa tipologia de les fonts consultades: 1) els itineraria romana; 2) els textos de la patrologia tardoantiga; 3) les actes conciliars; 4) els textos litúrgics; i 5) l'epigrafia. L'estudi de cada text es realitza d'una manera global i sitemàtica, analitzant l'autor, el text i l'època de composició, i tot això en el marc més ampli de la societat del seu temps. Un apartat certament important és enterament dedicat a l'estudi dels orígens i difusió del culte al màrtir Feliu de Girona durant l'antiguitat tardana, a partir sobretot de la informació proporcionada per les fonts escrites i epigràfiques de l'època. El culte al màrtir gironí del segle IV fou, sense cap mena de dubtes, un dels elements característics i definidors en la vida de la Gerunda tardoantiga i, al mateix temps, un signe del gran prestigi assolit per la seu episcopal gironina a la resta d'Hispània durant l'antiguitat tardana. Finalment, i després de presentar, a tall de síntesi, les principals conclusions d'aquesta investigació, un darrer gran apartat ve constituït per un apèndix documental, en el qual s'hi recullen, seguint un criteri cronològic, tots els textos estudiats, transcrits segons les principals edicions crítiques citades. Val a dir, que en aquesta investigació hem utilitzat en la majoria dels casos les millors edicions crítiques de cadascuna de les obres estudiades, un fet que ha permès, en ocasions, corregir antigues transcripcions molt menys acurades i crítiques que s'havien inclòs en moltes de les obres dels darrers dos-cents anys on s'estudiava el període històric que ens ocupa.

Studies directed toward the synthesis of palau'amine and axinellamines A-D

The use of spiro [2.4]hepta-4,6-diene-1-methanol 7 as a general precursor for the synthesis of highly functionalized cyclopentyl rings is described. Diene 7 was converted to its silyl protected 4-nitrile derivative 24 in 46% overall yield. The cyclopropyl ring of 24 reacted with soft carbanionic nucleophiles to give ring opened homo-conjugate addition products 25a-h in 76-97% yield without loss of optical purity. The addition products could be further manipulated by selective mono-hydrogenation to give 1,2 substituted cyclopentenes 26a-e in 85-96% yield.

Diene 7 was used as a starting material for studies directed toward the synthesis of the stereochemically dense chloro-cyclopentyl core of palau'amine 1. Two advanced intermediates 50 and 72 were synthesized. Attempts to effect intramolecular chlorine transfer with 50 were unsuccessful. Attempted intramolecular chlorine transfer with 72 led, instead, to an oxygenated species resulting from oxygen radical trapping.

The enantioselective synthesis of the stereochemically dense chloro-cyclopenty l core of axinellamines A-D 2-5 starting from 7 is also described. The core is synthesized in 4.6% yield over 24 steps. Nakamura's radical dehalogenative hydroxylation is applied for the first time to a cyclopropyl carbonyl iodide to give the ring-opened product in 86% yield. Bolm's meso-anhydride desymmetrization is used to introduce asymmetry in a norbornene intermediate. The final step is a diastereoselective intermolecular chlorination using Barton's methodology to achieve chlorine transfer in 76% yield.

Remote Camera and Trapping Survey of the Deep-water Shrimps Heterocarpus laevigatus and H. ensifer and the Geryonid Crab Chaceon granulatus in Palau

Time-lapse remote photo-sequences at 73-700 m depth off Palau, Western Caroline Islands, show that the caridean shrimp Heterocarpus laevigatus tends to be a solitary animal, occurring below ~350 m, that gradually accumulates around bait sites over a prolonged period. A smaller speies, H. ensifer, tends to move erratically in swarms, appearing in large numbers in the upper part of its range (<250 m) during the evening crepuscular period and disappearing at dawn. Trapping and photsequence data indicate the depth range of H. ensifer (during daylight) is ~250-550 M, while H. laevigatus ranges from 350 m to at least 800 m, along with the geryonid crab Chaceon granulatus. Combined trapping for Heterocarpus laevigatus and Chaceon granulatus, using a three-chamber box-trap and extended soak times (48-72 hr), may be an appropriate technique for small-scale deep-water fisheries along forereef slopes of Indo-Pacific archipelagoes.

Sergio Daris, Papiri documentari greci del fondo Palau-Ribes (P. Palau Rib.) Barcelone, 1995

info:eu-repo/semantics/published

Small-bodied humans from Palau, Micronesia.

UNLABELLED: Newly discovered fossil assemblages of small bodied Homo sapiens from Palau, Micronesia possess characters thought to be taxonomically primitive for the genus Homo. BACKGROUND: Recent surface collection and test excavation in limestone caves in the rock islands of Palau, Micronesia, has produced a sizeable sample of human skeletal remains dating roughly between 940-2890 cal ybp. PRINCIPLE FINDINGS: Preliminary analysis indicates that this material is important for two reasons. First, individuals from the older time horizons are small in body size even relative to "pygmoid" populations from Southeast Asia and Indonesia, and thus may represent a marked case of human insular dwarfism. Second, while possessing a number of derived features that align them with Homo sapiens, the human remains from Palau also exhibit several skeletal traits that are considered to be primitive for the genus Homo. SIGNIFICANCE: These features may be previously unrecognized developmental correlates of small body size and, if so, they may have important implications for interpreting the taxonomic affinities of fossil specimens of Homo.