16 resultados para Citoquines


Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

S’investiga la resposta immune que té lloc en la infecció experimental de les vedelles gestants amb Neospora caninum a les 3, 6 i 9 setmanes postinfecció, amb especial interès en els teixits placentaris. Donada la importancia que tenen les citoquines en la resposta immune a la infecció, s’ha posat a punt les tècniques de RT-PCR a temps real per a l’estudi de l’expressió génica de citoquines del boví. En una fase posterior s’ha estudiat la dinàmica dels anticossos durant l’experiment, la transmissió transplacentària mitjançant l’anàlisi de la presència de DNA parasitari en teixits, la relació entre la producció de IFN-gamma en fluids fetals i, els avortaments i la trasmissió transplacentària i, finalment, el patró de citoquines, amb èmfasi en la interfase materno-fetal.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Estudi elaborat a partir d’una estada al Institut national de la santé et de la recherche médicale, França, entre setembre i octubre del 2006. La PAP va ser identificada inicialment com una proteïna de secreció, que apareixia al suc pancreàtic després de la inducció d’una pancreatitis aguda experimental. Per la PAP s’ha suggerit diferents funcions, algunes no relacionades en aparença, però les més interessants en el camp de la pancreatitis són les activitats antiapoptótiques, mitogéniques i, especialment, antiinflamatóries. Per aprofundir en aquests aspectes de la PAP, s’ha emprat un model de ratolí PAP-/- per observar els efectes de la deleció del gen de la PAP durant la pancreatitis aguda.Per induir la pancreatitis es va fer servir el model de administració de ceruleina a dosi supra-màximes. En aquestes condicions es va observar que en els animals PAP-/-, la severitat del procés era menor. Els marcadors de necrosi pancreàtica, lipasa i amilasa, van presentar nivells menors en els animals PAP-/- que en els corresponents wild type. Per contra, el nombre de PMN infiltrats i la producció de citoquines pro-inflamatories va ser major en el pàncreas dels animals PAP-/-. La intensitat de la resposta inflamatòria observada suggereix que en condicions fisiològiques, el paper anti-inflamatori de la PAP es prou rellevant. Això ja s’havia suggerit en estudis in vitro, en els que es va demostrar que l’activitat antiinflamatòria de la PAP depenia de la via de transducció de senyal Jak/STAT/SOCS3. Aquesta hipòtesi s’ha comprovat in vivo, monitoritzant el nivell d’activació de STAT3 en els pàncreas dels animals després de la inducció de la pancreatitis.Tot plegat confirma que les funcions antiinflamatòries descrites in vitro per la PAP també es poden observar in vivo, de manera que la PAP sembla ser un agent important en la resposta de les cèl•lules pancreàtiques durant la pancreatitis aguda.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Els tractaments actuals per a la Malaltia de Crohn es basen en l’administració de proteïnes recombinants amb capacitat immunosupressora. Aquests tractaments són sistèmics, crònics i causen el desenvolupament d’efectes secundaris severs com infeccions amb patògens oportunistes i una major incidència de tumors. Passar d’una administració sistèmica dels immunosupressors a una administració local sembla clau per evitar la severitat i el nombre de complicacions secundàries. Ha sigut descrit recentment que el subconjunt cel•lular Th-17 juga un paper central en moltes malalties autoimmunes en humans, com ara la Malaltia de Crohn, Escleroderma, Artritis reumatoide o Psoriasis. Per determinar com la via del Th-17 es veu afectada durant el desenvolupament i els estadis aguts de la malaltia, analitzarem una gran bateria de interleuquines/citoquines i els mecanismes intracel•lulars d’activació/inhibició de l’activitat de les cèl•lules del Sistema Immune. En un segon pas, clonarem els gens seleccionats relacionats amb la immunomodulació de la via del Th-17 en vectors recentment desenvolupats (adenovirus quimera 5/40 o diferents pseudotips d’AAVs ), ja que hipotitzem que una producció local d’immunomoduladors s’assolirà amb una eficiència major fent servir aquests vectors, evitant així els efectes secundaris. A aquests efectes, hem començat el projecte clonant els gens de la IL10 i del receptor transmembrenal de la IL23 en adenovirus i en genomes d’AAV.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

La síndrome metabòlica s’associa amb un risc elevat de desenvolupar diabetis tipus 2 i malaltia cardiovascular. La síndrome metabòlica es defineix com un clúster d’anormalitats metabòliques i, d’entre totes, l’obesitat abdominal constitueix el factor de risc més prevalent i crític en el desenvolupament de la síndrome metabòlica, el risc cardiovascular augmentat i la resistència a la insulina. La prevalença augmentada de l’obesitat en la població a nivell mundial ha portat el teixit adipós al primer pla dels estudis epidemiològics. Anteriorment es considerava el reservori energètic de l’organisme, actualment es parla del teixit adipós com un òrgan endocrí, metabòlicament molt actiu, implicat en diferents vies i processos metabòlics. L’etiologia de l’obesitat és complexa i multifactorial, però es fa evident en la disfuncionalitat del teixit adipós. Un teixit adipós disfuncional veu superada la seva capacitat d’emmagatzemar lípid i respon amb la hipersecreció de diferents molècules (adipoquines, citoquines i mediadors inflamatoris) a favor de la resistència a la insulina, proinflamatòries i proaterogèniques. La fatty acid-binding protein 4 (FABP4) i la retinol-binding protein 4 (RBP4) són dues adipoquines que en circulació, es desconeix la funció exacta que duen a terme. Estudis recents han suggerit la FABP4 com a marcador d’adipositat, síndrome metabòlica i diabetis tipus 2. I, RBP4, malgrat que les dades de diferents estudis en humans desperten certa controvèrsia, s’ha associat amb la resistència a la insulina i el desenvolupament de la diabetis tipus 2. En aquesta memòria es recullen els treballs en què es va estudiar el paper d’aquestes adipoquines en relació a malalties de base metabòlica amb afectació del teixit adipós com són la síndrome metabòlica, la diabetis tipus 2, la hiperlipèmia familiar combinada i la, lipodistrofia associada a tractament combinat antiretroviral de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH).

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

La tècnica de la microdiàlisis cerebral (MDC) és un instrument que proporciona informació rellevant en la monitorització del metabolisme cerebral en els pacients neurocrítics. El lactat i l’índex lactat-piruvat (ILP) són dos marcadors utilitzats per a la detecció de la hipòxia cerebral en pacients que han patit un traumatisme cranioencefàlic (TCE). Aquests dos marcadors poden estar anormalment elevats en circumstàncies que no cursen amb hipòxia tissular. Per una altra banda la recent aparició dels catèters de MDC amb porus de major mida denominats d’”alta resolució”, permet ampliar el rang de molècules que es poden detectar en el dialitzat. Objectius: 1) descriure les característiques del metabolisme energètic cerebral que s’observa en la fase aguda dels pacients que han patit un TCE en base als dos indicadors del metabolisme anaeròbic: lactat i ILP, i 2) determinar la recuperació relativa (RR) de les molècules implicades en la resposta neuroinflamatòria: de IL-1β, IL- 6, IL-8 i IL-10. Material i mètodes: Es van seleccionar 46 pacients d’una cohort de pacients amb TCE moderat o greu ingressats a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron i monitoritzats amb MDC. Es van analitzar els nivells de lactat i ILP i es va correlacionar amb els nivells de PtiO2. Es van realitzar experiments in vitro per estudiar la recuperació de les membranes de 100 KDa per tal de poder interpretar posteriorment els nivells reals de les molècules estudiades en l’espai extracel•lular del teixit cerebral. Resultats: La concordança entre el lactat i l’índex LP per a determinar episodis de disfunció metabòlica va ser dèbil (índex de kappa = 0,36, IC 95%: 0,34-0,39). Més del 80% dels casos en què el lactat i l’índex LP es trobaven incrementats, els valors de la PtiO2 es van trobar dins els rangs de normalitat (PtiO2&15mmHg). La recuperació de les citoquines a través de la membrana de microdiàlisis va ser menor de l’esperat tenint en compte la mida dels porus de la membrana. Conclusions: el lactat i l’índex LP elevats va ser una troballa freqüent després d’un TCE i no es va relacionar, en la majoria de casos, amb episodis d’hipòxia tissular. Per un altra part la mida del porus de la membrana no és l’únic paràmetre indicador de la RR de macromolècules.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

At present, there are no in vivo or in vitro methods developed which has been adopted by regulatory authorities to assess photosensitization induced by chemicals. Recently, we have proposed the use of THP-1 cells and IL-8 release to identify the potential of chemicals to induce skin sensitization. Based on the assumption that sensitization and photosensitization share common mechanisms, the aim of this work was to explore the THP-1 model as an in vitro model to identify photoallergenic chemicals. THP-1 cells were exposed to 7 photoallergens and 3 photoirritants and irradiated with UVA light or kept in dark. Non phototoxic allergens or irritants were also included as negative compounds. Following 24 h of incubation, cytotoxicity and IL-8 release were measured. At subtoxic concentrations, photoallergens produced a dose-related increase in IL-8 release after irradiation. Some photoirritants also produced a slight increase in IL-8 release. However, when the overall stimulation indexes of IL-8 were calculated for each chemical, 6 out of 7 photoallergens tested reached a stimulation index above 2, while the entire set of negative compounds had stimulation indexes below 2. Our data suggest that this assay may become a useful cell-based in vitro test for evaluating the photosensitizing potential of chemicals.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Immunological pressure encountered by protozoan parasites drives the selection of strategies to modulate or avoid the immune responses of their hosts. Here we show that the parasite Entamoeba histolytica has evolved a chemokine that mimics the sequence, structure, and function of the human cytokine HsEMAPII (Homo sapiens endothelial monocyte activating polypeptide II). This Entamoeba EMAPII-like polypeptide (EELP) is translated as a domain attached to two different aminoacyl-tRNA synthetases (aaRS) that are overexpressed when parasites are exposed to inflammatory signals. EELP is dispensable for the tRNA aminoacylation activity of the enzymes that harbor it, and it is cleaved from them by Entamoeba proteases to generate a standalone cytokine. Isolated EELP acts as a chemoattractant for human cells, but its cell specificity is different from that of HsEMAPII. We show that cell specificity differences between HsEMAPII and EELP can be swapped by site directed mutagenesis of only two residues in the cytokines' signal sequence. Thus, Entamoeba has evolved a functional mimic of an aaRS-associated human cytokine with modified cell specificity.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Bipolar disorder (BD) is associated with substantial morbidity, as well as premature mortality. Available evidence indicates that 'stress-sensitive' chronic medical disorders, such as cardiovascular disease, obesity and Type 2 diabetes mellitus, are critical mediators and/or moderators of BD. Changes in physiologic systems implicated in allostasis have been proposed to impact brain structures and neurocognition, as well as medical comorbidity in this population. For example, abnormalities in insulin physiology, for example, insulin resistance, hyperinsulinemia and central insulinopenia, are implicated as effectors of allostatic load in BD. Insulin's critical role in CNS physiological (e.g., neurotrophism and synaptic plasticity) and pathophysiological (e.g., neurocognitive deficits, pro-apoptosis and amyloid deposition) processes is amply documented. This article introduces the concept that insulin is a mediator of allostatic load in the BD and possibly a therapeutic target.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Although metabolic syndrome (MS) and systemic lupus erythematosus (SLE) are often associated, a common link has not been identified. Using the BWF1 mouse, which develops MS and SLE, we sought a molecular connection to explain the prevalence of these two diseases in the same individuals. We determined SLE- markers (plasma anti-ds-DNA antibodies, splenic regulatory T cells (Tregs) and cytokines, proteinuria and renal histology) and MS-markers (plasma glucose, non-esterified fatty acids, triglycerides, insulin and leptin, liver triglycerides, visceral adipose tissue, liver and adipose tissue expression of 86 insulin signaling-related genes) in 8-, 16-, 24-, and 36-week old BWF1 and control New-Zealand-White female mice. Up to week 16, BWF1 mice showed MS-markers (hyperleptinemia, hyperinsulinemia, fatty liver and visceral adipose tissue) that disappeared at week 36, when plasma anti-dsDNA antibodies, lupus nephritis and a pro-autoimmune cytokine profile were detected. BWF1 mice had hyperleptinemia and high splenic Tregs till week 16, thereby pointing to leptin resistance, as confirmed by the lack of increased liver P-Tyr-STAT-3. Hyperinsulinemia was associated with a down-regulation of insulin related-genes only in adipose tissue, whereas expression of liver mammalian target of rapamicyn (mTOR) was increased. Although leptin resistance presented early in BWF1 mice can slow-down the progression of autoimmunity, our results suggest that sustained insulin stimulation of organs, such as liver and probably kidneys, facilitates the over-expression and activity of mTOR and the development of SLE.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Cocoa is a food relatively rich in polyphenols, which makes it a potent antioxidant. Due to its activity as an antioxidant, as well as through other mechanisms, cocoa consumption has been reported to be beneficial for cardiovascular health, brain functions, and cancer prevention. Furthermore, cocoa influences the immune system, in particular the inflammatory innate response and the systemic and intestinal adaptive immune response. Preclinical studies have demonstrated that a cocoa-enriched diet modifies T-cell functions that conduce to a modulation of the synthesis of systemic and gut antibodies. In this regard, it seems that a cocoa diet in rats produces changes in the lymphocyte composition of secondary lymphoid tissues and the cytokines secreted by T cells. These results suggest that it is possible that cocoa could inhibit the function of Th2 cells, and in line with this, the preventive effect of cocoa on IgE synthesis in a rat allergy model has been reported, which opens up new perspectives when considering the beneficial effects of cocoa compounds. On the other hand, cocoa intake modifies the functionality of gut-associated lymphoid tissue by means of modulating IgA secretion and intestinal microbiota. The mechanisms involved in these influences are discussed here. Further research may elucidate the cocoa compounds involved in such an effect and also the possible medical approaches to these repercussions

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

At present, there are no in vivo or in vitro methods developed which has been adopted by regulatory authorities to assess photosensitization induced by chemicals. Recently, we have proposed the use of THP-1 cells and IL-8 release to identify the potential of chemicals to induce skin sensitization. Based on the assumption that sensitization and photosensitization share common mechanisms, the aim of this work was to explore the THP-1 model as an in vitro model to identify photoallergenic chemicals. THP-1 cells were exposed to 7 photoallergens and 3 photoirritants and irradiated with UVA light or kept in dark. Non phototoxic allergens or irritants were also included as negative compounds. Following 24 h of incubation, cytotoxicity and IL-8 release were measured. At subtoxic concentrations, photoallergens produced a dose-related increase in IL-8 release after irradiation. Some photoirritants also produced a slight increase in IL-8 release. However, when the overall stimulation indexes of IL-8 were calculated for each chemical, 6 out of 7 photoallergens tested reached a stimulation index above 2, while the entire set of negative compounds had stimulation indexes below 2. Our data suggest that this assay may become a useful cell-based in vitro test for evaluating the photosensitizing potential of chemicals.

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Background: Few clinical studies have focused on the alcoholindependent cardiovascular effects of the phenolic compounds of red wine (RW). Objective: We aimed to evaluate the effects of ethanol and phenolic compounds of RW on the expression of inflammatory biomarkers related to atherosclerosis in subjects at high risk of cardiovascular disease. Design: Sixty-seven high-risk, male volunteers were included in a randomized, crossover consumption trial. After a washout period, all subjects received RW (30 g alcohol/d), the equivalent amount of dealcoholized red wine (DRW), or gin (30 g alcohol/d) for 4 wk. Before and after each intervention period, 7 cellular and 18 serum inflammatory biomarkers were evaluated. Results: Alcohol increased IL-10 and decreased macrophage-derived chemokine concentrations, whereas the phenolic compounds of RW decreased serum concentrations of intercellular adhesion molecule- 1, E-selectin, and IL-6 and inhibited the expression of lymphocyte function-associated antigen 1 in T lymphocytes and macrophage-1 receptor, Sialil-Lewis X, and C-C chemokine receptor type 2 expression in monocytes. Both ethanol and phenolic compounds of RW downregulated serum concentrations of CD40 antigen, CD40 ligand, IL-16, monocyte chemotactic protein-1, and vascular cell adhesion molecule-1. Conclusion: The results suggest that the phenolic content of RW may modulate leukocyte adhesion molecules, whereas both ethanol and polyphenols of RW may modulate soluble inflammatory mediators in high-risk patients. The trial was registered in the International Standard Randomized Controlled Trial Number Register at http://www. isrctn.org/ as ISRCTN88720134

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Background: Few clinical studies have focused on the alcoholindependent cardiovascular effects of the phenolic compounds of red wine (RW). Objective: We aimed to evaluate the effects of ethanol and phenolic compounds of RW on the expression of inflammatory biomarkers related to atherosclerosis in subjects at high risk of cardiovascular disease. Design: Sixty-seven high-risk, male volunteers were included in a randomized, crossover consumption trial. After a washout period, all subjects received RW (30 g alcohol/d), the equivalent amount of dealcoholized red wine (DRW), or gin (30 g alcohol/d) for 4 wk. Before and after each intervention period, 7 cellular and 18 serum inflammatory biomarkers were evaluated. Results: Alcohol increased IL-10 and decreased macrophage-derived chemokine concentrations, whereas the phenolic compounds of RW decreased serum concentrations of intercellular adhesion molecule- 1, E-selectin, and IL-6 and inhibited the expression of lymphocyte function-associated antigen 1 in T lymphocytes and macrophage-1 receptor, Sialil-Lewis X, and C-C chemokine receptor type 2 expression in monocytes. Both ethanol and phenolic compounds of RW downregulated serum concentrations of CD40 antigen, CD40 ligand, IL-16, monocyte chemotactic protein-1, and vascular cell adhesion molecule-1. Conclusion: The results suggest that the phenolic content of RW may modulate leukocyte adhesion molecules, whereas both ethanol and polyphenols of RW may modulate soluble inflammatory mediators in high-risk patients. The trial was registered in the International Standard Randomized Controlled Trial Number Register at http://www. isrctn.org/ as ISRCTN88720134

Relevância:

10.00% 10.00%

Publicador:

Resumo:

Pleiotrophin (PTN) is a secreted growth factor, and also a cytokine, associated with the extracellular matrix, which has recently starting to attract attention as a significant neuromodulator with multiple neuronal functions during development. PTN is expressed in several tissues, where its signals are generally related with cell proliferation, growth, and differentiation by acting through different receptors. In Central Nervous System (CNS), PTN exerts post-developmental neurotrophic and -protective effects, and additionally has been involved in neurodegenerative diseases and neural disorders. Studies in Drosophila shed light on some aspects of the different levels of regulatory control of PTN invertebrate homologs. Specifically in hippocampus, recent evidence from PTN Knock-out (KO) mice involves PTN functioning in learning and memory. In this paper, we summarize, discuss, and contrast the most recent advances and results that lead to proposing a PTN as a neuromodulatory molecule in the CNS, particularly in hippocampus.