L’harmonisation du droit d’asile dans l’Union Européenne : de Tampere à Stockholm

Ce mémoire concerne le droit d’asile dans l’Union Européenne. Il s’agit non seulement d’une analyse législative de la mise en œuvre d’une politique européenne commune d’asile issue de la création de l’espace de liberté, sécurité et justice établi par le Traité d’Amsterdam, mais aussi de l’évaluation du niveau d’harmonisation atteint par cette politique au sein de l’Union, et enfin d’une réflexion sur la relation entre le processus de mise en œuvre de la politique commune d’asile d’une part, et le respect des droits fondamentaux des chercheurs et des demandeurs de la protection internationale par les États Membres et la Communauté d’autre part.

El estatuto jurídico de los trabajadores nacionales de terceros Estados: especial referencia al Acuerdo de Asociación con Turquía

L'objectiu de la tesi es centra en la definició, en l'àmbit de l'ordenament comunitari, de l'actual estatut jurídic dels treballadors extracomunitaris assalariats que formen part del mercat de treball regular d'un Estat membre. Els treballadors nacionals de tercers països que formen part del mercat de treball regular d'un Estat comunitari, així com els membres de les seves famílies, gaudeixen d'un estatut jurídic fragmentat: els seus drets són variables, depenen de la norma que els regula. En aquest sentit, la situació varia en funció de la llei interna de l'Estat d'acollida, l'existència o no d'acords bilaterals entre l'Estat d'acollida i l'Estat d'origen, i les normes de dret comunitari. Aquesta situació també és diferent atenent a l'existència i el contingut d'un acord extern celebrat per la Comunitat i els seus Estats membres i el país de la nacionalitat de l'immigrant, aquest aspecte centra el present estudi. Els acords que s'analitzen són aquells que juntament amb aspectes econòmics, contenen disposicions relatives als treballadors, i que s'han celebrat, prenent com a base jurídica l'actual article 310 TCE, amb països geogràficament fronterers amb la Unió Europea. D'entre ells, el model a seguir és l'Acord d'Associació amb Turquia, que preveu uns objectius més amplis, com ara la creació d'una unió duanera enfront a la zona de lliure comerç prevista en els altres acords i que s'ha desenvolupat mitjançant les decisions adoptades pel seu Consell d'Associació. Aquest acord ha estat objecte d'una àmplia jurisprudència per part del Tribunal europeu, relativa a l'aplicació i la interpretació de les seves disposicions. A fi de delimitar l'abast de les disposicions de l'Acord, i valorar si es tracta d'un estatut privilegiat respecte del dels altres treballadors extracomunitaris, es comparen les seves disposicions amb les corresponents a les dels acords celebrats amb els països del Magreb, entenent per aquests el Marroc, Tunísia i Algèria i amb els 10 països d' Europa Central i Oriental (els anomenats PECO's). A fi de clarificar l'estatut jurídic dels treballadors extracomunitaris, és necessari entrar a considerar altres aspectes directament relacionats amb aquest estatut, com són les condicions d'accés i de permanència en un Estat, matèries, que, fins a l'entrada en vigor del Tractat d'Amsterdam, eren competència exclusiva de cadascun dels Estats membres. De totes maneres, no es fa un estudi comparatiu de les diferents legislacions internes en matèria d'immigració, donat que l'àmbit d'anàlisi es limita a l'ordenament comunitari, i no a l'ordenament intern. La tesi s'estructura en dues parts diferenciades, correspon la primera als 2 Capítols inicials i la segona als altres 3. En els dos primers Capítols se segueix un criteri cronològic, començant amb el Tractat de Roma i culminant amb el Tractat de Niça. En aquests Capítols s'analitzen les possibles bases jurídiques del dret originari que podien haver-se utilitzat, així com la cooperació que varen fer els Estats membres, tant a dins com a fora, de la Unió Europea, en relació a les mesures adoptades destinades a la regulació de l'accés i de l'estatut jurídic dels treballadors immigrants. L'entrada en vigor, l'1 de maig de 1999 del Tractat d'Amsterdam ha suposat un important avenç per a l'atribució de competències a la Comunitat en matèria d'immigració, que queda vinculada al nou objectiu de la creació de l'espai de llibertat, seguretat i justícia. A partir d'aquest moment, s'assumeix la lliure circulació de persones com objectiu propi, que requereix la regulació del control a les fronteres externes, d'asil, de la immigració i de la cooperació dels Estats membres en la prevenció i la lluita contra la delinqüència. Això es concreta en la comunitarització d'una part del Tercer Pilar destinada a visats, asil i immigració, amb l'exclusió del Regne Unit, Irlanda i Dinamarca, i en la integració del cabal Schengen a l'estructura de la Unió Europea, tot i que permetent una exclusió per al Regne Unit i Irlanda. Es crea, doncs, una cooperació sui generis plena de solucions d'enginyeria jurídica, que si bé suposa un avenç, trenca la unitat i l'homogeneïtat del dret comunitari. Tot i aquestes complexitats tècniques que deriven de la reforma del Tractat d'Amsterdam, el nou article 63 en els seus apartats 3 i 4 permet abordar, a través de la coordinació o de l'harmonització, els temes d'interès comú vinculats al fenomen de la immigració. Entre ells, hi ha la possibilitat d'elaborar un estatut comú per als treballadors no comunitaris. Les iniciatives legislatives presentades des de l'entrada en vigor del Tractat d'Amsterdam demostren l'acceleració en l'elaboració i el desenvolupament d'una política comunitària d'immigració, integrada en uns objectius comuns, per primera vegada sembla realista pensar en l'adopció d'un estatut jurídic únic per l'extracomunitari que sigui resident de llarga durada. Tot i que aquest estatut pot quedar configurat com un estàndard mínim de protecció, considero que la seva adopció constituiria un pas de gran rellevància en la clarificació dels drets d'aquest col·lectiu de treballadors. Els altres tres Capítols conformen la segona part de la tesi, dedicada a analitzar l'actual estatut dels treballadors nacionals de tercers Estats. Aquest estatut es caracteritza pel seu caràcter fragmentat, que deriva de la diversitat de les disposicions contingudes en els acords externs. Mitjançant un estudi comparatiu, s'analitzen els objectius, l'estructura, els antecedents i el desenvolupament dels acords celebrats amb Turquia, amb els països del Magreb i amb els PECO's. El contingut dels objectius d'aquests acords constata que ens trobem davant 3 models diferents que reflecteixen una disminució del compromís comunitari. El Tribunal de Justícia, en la seva jurisprudència, ha manifestat que tant els acords externs celebrats per la Comunitat, com les decisions adoptades pels òrgans que els desenvolupen, formen part de l'ordenament jurídic comunitari. El Tribunal de Justícia és l'òrgan competent per interpretar-los, contribuint a clarificar el contingut d'aquests instruments jurídics. Aquesta perspectiva es completa amb l'anàlisi de les nocions que recullen els acords externs, a fi de dilucidar si un mateix terme té idèntic contingut, i si, tot i la diversitat dels instruments jurídics utilitzats, tenen una mateixa interpretació jurisprudencial. Per aquest motiu ha estat necessari, que el Tribunal de Justícia determinés l'abast dels diferents conceptes emprats, i clarifiqués si és el mateix que el relatiu als treballadors comunitaris o és diferent. La redacció dels acords estudiats reflecteix un estatut jurídic privilegiat per als treballadors turcs en relació als altres treballadors immigrants. Els treballadors originaris dels països d'Europa Central i Oriental o del Magreb, podran millorar la seva situació actual en la mesura en què les disposicions dels seus respectius acords siguin, en el futur, desenvolupades. De totes maneres, aquesta situació de privilegi que ha estat un fet fins el moment actual, ha canviat amb l'entrada en vigor de diferents lleis d'estrangeria estatals, i pot modificar-se, també, amb el desenvolupament del Tractat d'Amsterdam. Actualment, a un treballador turc li perjudica, més que no beneficia el sistema de terminis que per accedir a un lloc de treball preveu la Decisió 1/80. Els treballadors turcs que formen part del mercat regular de treball d'un Estat membre haurien de quedar protegits pel règim jurídic que els sigui més beneficiós, amb independència de que aquest sigui l'intern de l'Estat d'acollida, el comunitari previst a l'Acord d'Associació i el seu posterior desenvolupament, o el que derivi de les futures directives quan entrin en vigor. Si bé aquestes disposicions dels Acords d'Associació varen ser positives, actualment hauran de ser objecte de modificació, la qual cosa no implica la seva desaparició. El seu contingut haurà de tendir a ressaltar l'especificitat de les relacions que es volen establir amb un tercer Estat concret, establint en aquest sentit un tractament preferent als seus nacionals enfront als altres immigrants, i reconeixent el seu dret de residència com derivat del permís de treball. De tota manera, amb l'entrada en vigor de la directiva relativa a l'estatut dels residents de llarga durada, aquest règim privilegiat només afectarà als immigrants residents legals a l'Estat d'acollida durant els primers 5 anys, és a dir, abans de que se'ls concedeixi el citat estatut.

EU immigration trends and policies: Spain and France as case studies. Jean Monnet/Robert Schuman Paper Series Vol. 13 No. 10, August 2013

From the Introduction. The Treaty on European Union, also known as the Treaty of Maastricht or the Maastricht Treaty, created the European Union (EU) from the existing European Economic Community (EEC.) It was signed by the member states on February 7, 1992, and entered into force on November 1, 1993.1 Among its many innovations was the creation of European citizenship, which would be granted to any person who was a citizen of an EU member state. Citizenship, however, is intertwined with immigration, which the Treaty also attempted to address. Policy on visas, immigration and asylum was originally placed under Pillar 3 of the EU, which dealt with Justice and Home Affairs. In 1997, however, the Amsterdam Treaty moved these policies from Pillar 3 to Pillar 1, signaling “a shift toward more supranational decision-making in this area,” as opposed to the intergovernmental method of Pillars 2 and 3.2

The EU’s Decision-Making Process Changes in the Constitutive Treaties

Since the beginning of its existence in the form of communities, the European Union’s decision-making process underwent constant evolution. There were continuous adjustments that transformed a pure intergovernmental process into one having rather federal features. Based on the hypothesis that changes have occurred at the decision level in regards to the actors, procedures, influence and ways of taking decisions in order for the new realities, needs and will at the European level to be properly addressed, this paper aims to present the reforms performed through the adoption of new treaties and the modification of the existing ones. The reality is that in order for the European dream and integration to go on and also for further development of the European Union, finally becoming an entity far beyond the founders expectations, decision makers had to constantly and carefully adapt the decision-making process. The purpose of this paper will be achieved by conducting a research based on the qualitative method, analyzing the related researches on this topic and the consolidated versions of the treaties. Thus, we will finally validate our research hypothesis that there was an evolution in what the EU’s decision-making process and decision procedures are concerned.

Casual but Smart: The Court’s new clothes in the Area of Freedom Security and Justice (AFSJ) after the Lisbon Treaty. Research Papers in Law, 2/2008

Introduction. Unintended as it was, the European Court of Justice (ECJ, the Court, the Court of the EU) has played an extremely important role in the construction of the Area of Freedom Security and Justice (AFSJ). The AFSJ was set up by the Treaty of Amsterdam in 1997 and only entered into force in May 1999. The fact that this is a new field of EU competence, poses afresh all the fundamental questions – both political and legal – triggered by European integration, namely in terms of: a) distribution of powers between the Union and its Member States, b) attribution of competences between the various EU Institutions, c) direct effect and supremacy of EU rules, d) scope of competence of the ECJ, and e) extent of the protection given to fundamental rights. The above questions have prompted judicial solutions which take into account both the extremely sensible fields of law upon which the AFSJ is anchored, and the EU’s highly inconvenient three-pillar institutional framework.1 The ECJ is the body whose institutional role is to benefit most from this upcoming ‘depilarisation’, possibly more than that of the European Parliament. This structure is on the verge of being abandoned, provided the Treaty of Lisbon enters into force.2 However spectacular this formal boost of the Court’s competence, the changes in real terms are not going to be that dramatic. This apparent contradiction is explained, to a large extent, by the fact that the Court has in many ways ‘provoked’, or even ‘anticipated’, the depilarisation of its own jurisdictional role, already under the existing three-pillar structure. Simply put, under the new – post Treaty of Lisbon – regime, the Court will have full jurisdiction over all AFSJ matters, as those are going to be fully integrated in what is now the first pillar. Some limitations will continue to apply, however, while a special AFSJ procedure will be institutionalised. Indeed, if we look into the new Treaty we may identify general modifications to the Court’s structure and jurisdiction affecting the AFSJ (section 2), modifications in the field of the AFSJ stemming from the abolition of the pillar structure (section 3) and, finally, some rules specifically applicable to the AFSJ (section 4).

Treaty talk : past, present and future -- [Edited version of the inaugural Ngunnawal Lecture at the University of Canberra]

WELL I HEARD it on the radio and I saw it on the television. John Howard said there would be no talk of a treaty between his government and Indigenous people. He is not the first government leader to hold such views. Let me consider some of the public and official conversations that the concept of a treaty has invoked and what they reveal about white sovereignty. My interest in such dialogues stems from the fact that the idea of a treaty between white Australia and Indigenous people is not new and in the year of the centenary of Federation the Australian nation is still having trouble discussing it. Australian culture is less white than it used to be, but Anglicised whiteness forms the centre where white men established and defend institutions encouraging a possessive investment in white sovereignty. My intention is to invoke critical thought about these conversations. White sovereignty is a subject that asserts its dominance on social, political...

The Marrakesh Treaty could bring the world’s books to the blind

An estimated 285 million people worldwide are visually impaired. Some 90% of those live in developing nations, where less than 1% of the world’s books are available in a form they can read. In developed countries, the situation is only marginally better: only around 7% of the world’s books are accessible to print-disabled people. The right to read is part of our basic human rights. Access to the written word is crucial to allow people to fully participate in society. It’s important for education, political involvement, success in the workplace, scientific progress and, not least, creative play and leisure. Equal access to books and other cultural goods is also required by international law. The technology now exists to deliver books in accessible electronic forms to people much more cheaply than printing and shipping bulky braille copies or books on tape. Electronic books can be read with screen readers and refreshable braille devices, or printed into large print or braille if needed. Now that we have this technology, what’s been referred to as the global “book famine” is a preventable tragedy.

Submission to the Attorney-General's Department consultation on "Marrakesh Treaty options for implementation" discussion paper

It is extremely important to ensure that people with disabilities can access information and cultural works on an equal basis with others. Access is fundamentally important to enable people with disabilities to fully participate in economic, social, and political life. This is both a pressing moral imperative and a legal requirement in international law. Australia should take clear steps to affirmatively redress the fundamental inequalities of access that people with disabilities face. This requires a fundamental shift in the way that we think about copyright and disability rights: the mechanisms for enabling access should not be a limited exception to normal distribution, but should instead be strong positive rights that are able to be routinely and practically exercised.

Pacific Rim treaty threatens public health: Patent law and medical procedures

Doctors, surgeons, and physicians around the Pacific Rim should be concerned by the proposals revealed by WikiLeaks in the Trans-Pacific Partnership (TPP). One of the most controversial features of the TPP is the proposal to provide for patent protection in respect of medical procedures. As Public Citizen observed, ‘Health providers, including surgeons, could be liable for the methods they use to treat patients.’ The civil society group noted: ‘Essentially, except for when a surgeon uses her bare hands, surgical methods would be patentable under the U.S. proposal.’ The TPP takes a broad approach to patents and medicine; lacks appropriate safeguards; and fails to address larger questions about equity, development, and human rights. Such a measure could result in greater litigation against medical professionals; barriers to access to medical procedures for patients; and skyrocketing health costs.

Trick or treaty?: The Australian debate over the Anti-Counterfeiting Trade Agreement

The secretive 2011 Anti-Counterfeiting Trade Agreement – known in short by the catchy acronym ACTA – is a controversial trade pact designed to provide for stronger enforcement of intellectual property rights. The preamble to the treaty reads like pulp fiction – it raises moral panics about piracy, counterfeiting, organised crime, and border security. The agreement contains provisions on civil remedies and criminal offences; copyright law and trademark law; the regulation of the digital environment; and border measures. Memorably, Susan Sell called the international treaty a TRIPS Double-Plus Agreement, because its obligations far exceed those of the World Trade Organization's TRIPS Agreement 1994, and TRIPS-Plus Agreements, such as the Australia-United States Free Trade Agreement 2004. ACTA lacks the language of other international intellectual property agreements, which emphasise the need to balance the protection of intellectual property owners with the wider public interest in access to medicines, human development, and transfer of knowledge and technology. In Australia, there was much controversy both about the form and the substance of ACTA. While the Department of Foreign Affairs and Trade was a partisan supporter of the agreement, a wide range of stakeholders were openly critical. After holding hearings and taking note of the position of the European Parliament and the controversy in the United States, the Joint Standing Committee on Treaties in the Australian Parliament recommended the deferral of ratification of ACTA. This was striking as representatives of all the main parties agreed on the recommendation. The committee was concerned about the lack of transparency, due process, public participation, and substantive analysis of the treaty. There were also reservations about the ambiguity of the treaty text, and its potential implications for the digital economy, innovation and competition, plain packaging of tobacco products, and access to essential medicines. The treaty has provoked much soul-searching as to whether the Trick or Treaty reforms on the international treaty-making process in Australia have been compromised or undermined. Although ACTA stalled in the Australian Parliament, the debate over it is yet to conclude. There have been concerns in Australia and elsewhere that ACTA will be revived as a ‘zombie agreement’. Indeed, in March 2013, the Canadian government introduced a bill to ensure compliance with ACTA. Will it be also resurrected in Australia? Has it already been revived? There are three possibilities. First, the Australian government passed enhanced remedies with respect to piracy, counterfeiting and border measures in a separate piece of legislation – the Intellectual Property Laws Amendment (Raising the Bar) Act 2012 (Cth). Second, the Department of Foreign Affairs and Trade remains supportive of ACTA. It is possible, after further analysis, that the next Australian Parliament – to be elected in September 2013 – will ratify the treaty. Third, Australia is involved in the Trans-Pacific Partnership negotiations. The government has argued that ACTA should be a template for the Intellectual Property Chapter in the Trans-Pacific Partnership. The United States Trade Representative would prefer a regime even stronger than ACTA. This chapter provides a portrait of the Australian debate over ACTA. It is the account of an interested participant in the policy proceedings. This chapter will first consider the deliberations and recommendations of the Joint Standing Committee on Treaties on ACTA. Second, there was a concern that ACTA had failed to provide appropriate safeguards with respect to civil liberties, human rights, consumer protection and privacy laws. Third, there was a concern about the lack of balance in the treaty’s copyright measures; the definition of piracy is overbroad; the suite of civil remedies, criminal offences and border measures is excessive; and there is a lack of suitable protection for copyright exceptions, limitations and remedies. Fourth, there was a worry that the provisions on trademark law, intermediary liability and counterfeiting could have an adverse impact upon consumer interests, competition policy and innovation in the digital economy. Fifth, there was significant debate about the impact of ACTA on pharmaceutical drugs, access to essential medicines and health-care. Sixth, there was concern over the lobbying by tobacco industries for ACTA – particularly given Australia’s leadership on tobacco control and the plain packaging of tobacco products. Seventh, there were concerns about the operation of border measures in ACTA. Eighth, the Joint Standing Committee on Treaties was concerned about the jurisdiction of the ACTA Committee, and the treaty’s protean nature. Finally, the chapter raises fundamental issues about the relationship between the executive and the Australian Parliament with respect to treaty-making. There is a need to reconsider the efficacy of the Trick or Treaty reforms passed by the Australian Parliament in the 1990s.