La recerca d'una regulació del comerç internacional de diamants

Els esforços de les campanyes fetes per les ONG van portar a un primer plànol internacional els diamants de guerra - els conflictes lligats als conflictes armats -a finals dels anys noranta. Com a resposta, es va formar el Procés de Kimberley (PK), un fòrum negociador entre estats, ONG i indústria, per debatre possibles solucions que posessin fre al comerç de diamants de guerra. Menys de tres anys després es va adoptar un sistema voluntari de certificació internacional anomenat Sistema de Certificació del Procés de Kimberley (SCPK). El SCPK regula el comerç de diamants en brut certificant tots els diamants legals. Aquest article repassa el problema dels diamants de guerra, explica com una campanya internacional va despertar la consciència sobre el problema, i com el procés de recerca de solucions va culminar en el PK. L’ anàlisi es centra en els diferents actors implicats (ONG, estats i indústria) i les seves interaccions canviants al llarg de la campanya i dels esforços realitzats per crear una regulació internacional. Com a conclusió, es destaquen algunes lliçons fonamentals, en termes analítics i d’acció, derivats d’aquest estudi de cas.

Peroxisome proliferator-activated receptors: insight into multiple cellular functions.

Peroxisome proliferator-activated receptors, PPARs, (NR1C) are nuclear hormone receptors implicated in energy homeostasis. Upon activation, these ligand-inducible transcription factors stimulate gene expression by binding to the promoter of target genes. The different structural domains of PPARs are presented in terms of activation mechanisms, namely ligand binding, phosphorylation, and cofactor interaction. The specificity of ligands, such as fatty acids, eicosanoids, fibrates and thiazolidinediones (TZD), is described for each of the three PPAR isotypes, alpha (NR1C1), beta (NR1C2) and gamma (NR1C3), so as the differential tissue distribution of these isotypes. Finally, general and specific functions of the PPAR isotypes are discussed, namely their implication in the control of inflammatory responses, cell proliferation and differentiation, the roles of PPARalpha in fatty acid catabolism and of PPARgamma in adipogenesis.

L'aprenentatge basat en problemes (PBL) en la regulació del metabolisme. Desenvolupament del portal per a l'intercanvi d'experiències en PBL en ciències biomèdiques

L’aprenentatge basat en problemes està en fase experimental en tot el món i és objecte d’anàlisi i reflexió en moltes reunions internacionals. Tanmateix, no hi ha massa feina feta en aquesta direcció en el nostre camp més proper. Hem elaborat problemes per l’aprenentatge de la Regulació del Metabolisme i els hem incorporat a un porta virtual (http://www.ub.edu/GID-BBM). La finalitat d’aquesta estratègia és que mitjançant l’aprenentatge basat en problemes reals o simulacions de problemes reals s’aconsegueixi motivar l’alumnat a treballar de forma continuada durant tot el curs. La millora dels resultats acadèmics haurà de ser la conseqüència lògica d’aquest treball. La finalitat última del projecte que hem desenvolupat és preparar l’alumnat per la seva futura activitat professional a on serà molt important i valorat la seva capacitat de resposta davant de diferents problemes

Projectes d’autoaprenentatge de Biologia Cel·lular a la Llicenciatura de Medicina

Aquest projecte de MQD ha permès realitzar una sèrie d’experiències diverses i valuoses que han apuntat formes alternatives en la docència de la Biologia Cel·lular i l’aprenentatge de l'estudiant de la llicenciatura o del grau de medicina. En base a la valoració qualitativa del grau de satisfacció dels usuaris i en un estudi antitatiu de la seva opinió, considerem que ha estat experiències molt vàlides que afavoreixen que l’alumne participi de forma més activa en la seva formació. La principal dificultat observada ha estat o millor dit serà, l’aplicació de les experiències desenvolupades, de forma obligatòria i generalitzada, a tots els alumnes, sobretot als de 1er curs, donat que es tracta d’un grup molt nombrós (més de 300 alumnes). De totes maneres l’experiència adquirida ha estat molt favorable. Les activitats desenvolupades es continuen aplicant i es continuaran aplicant en el nou pla de medicina. Una aplicació perllongada en cursos successius afavorirà poder extreure’n conclusions de tipus més quantitatiu a més de les apreciacions qualitatives.

Evolució històrica de la regulació de l'IBI

Des dels inicis de la civilització, tots els estats polítics han sentit la necessitat d’ubicar la propietat immobiliària d’alguna manera o altra, amb el que coneixem avui dia com a Cadastre. D’aquesta necessitat n’ha derivat una segona, no per això menys important: gravar la propietat, per tal que els poders públics fossin capaços de fer front a les seves despeses bàsiques, des de finançar una guerra, fins a la prestació de qualsevol servei social. Aquesta segona funció ha esdevingut l’actual Impost sobre Béns Immobles (IBI). L’IBI no depèn directament del Cadastre, sinó del valor que se li adjudica a la propietat immobiliària, és a dir, el seu valor cadastral, que des del 1988 esdevé la seva base imposable. Amb anterioritat, l’IBI, (antigament anomenat Contribució Territorial Rústica i Urbana), no depenia del valor de l’immoble, sinó de les rendes potencials de la propietat immobiliària. Per tant, la seva pròpia evolució històrica reflecteix les dues diferents concepcions per les quals ha estat un gravamen sobre rendes i un gravamen sobre el valor. En aquest sentit, traçarem un esbós sobre l’evolució històrica i jurídica de l’IBI, remuntant-nos als seus inicis, i la seva relació amb el valor cadastral, per tal d’arribar al moment actual. Incidirem en els moments clau i ens fixarem especialment en un, que representa l’inici del canvi conceptual abans esmentat, i que el situem en el any 1.966 quan va entrar en vigor el Text Refós de la Contribució Territorial Urbana, i l’impost es va començar a entendre sobre el valor dels bens immobles i no sobre la seva renda. Amb una altra òptica, més tècnica, ens aproparem al present, tot i analitzant uns altres moments claus que ens permetran entendre l’evolució del valor cadastral pel que fa a la seva quantificació. Avançant cap el present poc a poc el valor cadastral s’ha anat impregnant de la metodologia del valor de mercat i de les Ponències de Valors al tractar-se de valoracions massives tal i com mana el Cadastre.

Cellular immune responses to HCV core increase and HCV RNA levels decrease during successful antiretroviral therapy.

BACKGROUND: Hepatitis C virus (HCV) infection is a major cause of morbidity in HIV infected individuals. Coinfection with HIV is associated with diminished HCV-specific immune responses and higher HCV RNA levels. AIMS: To investigate whether long-term combination antiretroviral therapy (cART) restores HCV-specific T cell responses and improves the control of HCV replication. METHODS: T cell responses were evaluated longitudinally in 80 HIV/HCV coinfected individuals by ex vivo interferon-gamma-ELISpot responses to HCV core peptides, that predominantly stimulate CD4(+) T cells. HCV RNA levels were assessed by real-time PCR in 114 individuals. RESULTS: The proportion of individuals with detectable T cell responses to HCV core peptides was 19% before starting cART, 24% in the first year on cART and increased significantly to 45% and 49% after 33 and 70 months on cART (p=0.001). HCV-specific immune responses increased in individuals with chronic (+31%) and spontaneously cleared HCV infection (+30%). Median HCV RNA levels before starting cART were 6.5 log(10) IU/ml. During long-term cART, median HCV-RNA levels slightly decreased compared to pre-cART levels (-0.3 log10 IU/ml, p=0.02). CONCLUSIONS: Successful cART is associated with increasing cellular immune responses to HCV core peptides and with a slight long-term decrease in HCV RNA levels. These findings are in line with the favourable clinical effects of cART on the natural history of hepatitis C and with the current recommendation to start cART earlier in HCV/HIV coinfected individuals.

Cellular pathology of hilar neurons in Ammon's horn sclerosis.

In addition to functionally affected neuronal signaling pathways, altered axonal, dendritic, and synaptic morphology may contribute to hippocampal hyperexcitability in chronic mesial temporal lobe epilepsies (MTLE). The sclerotic hippocampus in Ammon's horn sclerosis (AHS)-associated MTLE, which shows segmental neuronal cell loss, axonal reorganization, and astrogliosis, would appear particularly susceptible to such changes. To characterize the cellular hippocampal pathology in MTLE, we have analyzed hilar neurons in surgical hippocampus specimens from patients with MTLE. Anatomically well-preserved hippocampal specimens from patients with AHS (n = 44) and from patients with focal temporal lesions (non-AHS; n = 20) were studied using confocal laser scanning microscopy (CFLSM) and electron microscopy (EM). Hippocampal samples from three tumor patients without chronic epilepsies and autopsy samples were used as controls. Using intracellular Lucifer Yellow injection and CFLSM, spiny pyramidal, multipolar, and mossy cells as well as non-spiny multipolar neurons have been identified as major hilar cell types in controls and lesion-associated MTLE specimens. In contrast, none of the hilar neurons from AHS specimens displayed a morphology reminiscent of mossy cells. In AHS, a major portion of the pyramidal and multipolar neurons showed extensive dendritic ramification and periodic nodular swellings of dendritic shafts. EM analysis confirmed the altered cellular morphology, with an accumulation of cytoskeletal filaments and increased numbers of mitochondria as the most prominent findings. To characterize cytoskeletal alterations in hilar neurons further, immunohistochemical reactions for neurofilament proteins (NFP), microtubule-associated proteins, and tau were performed. This analysis specifically identified large and atypical hilar neurons with an accumulation of low weight NFP. Our data demonstrate striking structural alterations in hilar neurons of patients with AHS compared with controls and non-sclerotic MTLE specimens. Such changes may develop during cellular reorganization in the epileptogenic hippocampus and are likely to contribute to the pathogenesis or maintenance of temporal lobe epilepsy.

Extracellular serine-proteinases isolated from Streptomyces alboniger: Partial characterization and effect of aprotinin on cellular structure

Streptomyces alboniger ATCC 12461 grown in brain heart infusion (BHI) medium produced two extracellular serine-proteinases, denoted SP I and SP II, which were purified by ammonium sulfate precipitation and aprotinin-agarose affinity chromatography. SP I was purified 88,9-fold and SP II 66,7- fold, with 33.4% and 10.4% yield, respectively. The optimum pH for the proteinases activity, using a-N-p-tosyl-L-arginine-methyl ester (TAME) as substrate, was 9-10 and the optimum temperature was 37ºC. The proteolytic activity of SP I and SP II was inhibited by aprotinin and SP I was partially inhibited by leupeptin, both serine-proteinase inhibitors. S. alboniger growth in BHI-liquid medium decreased when 5 mg/ml, 10 mg/ml of aprotinin was used, being completely inhibited with 20 mg/ml and 40 mg/ml. At the ultrastructural level, aprotinin-treated S. alboniger cells showed swelling of the bacterial body and condensation of the genetic material, probably related to the inhibition of its growth.

Cellular variability of RpoS expression underlies subpopulation activation of an integrative and conjugative element.

Conjugative transfer of the integrative and conjugative element ICEclc in the bacterium Pseudomonas knackmussii is the consequence of a bistable decision taken in some 3% of cells in a population during stationary phase. Here we study the possible control exerted by the stationary phase sigma factor RpoS on the bistability decision. The gene for RpoS in P. knackmussii B13 was characterized, and a loss-of-function mutant was produced and complemented. We found that, in absence of RpoS, ICEclc transfer rates and activation of two key ICEclc promoters (P(int) and P(inR)) decrease significantly in cells during stationary phase. Microarray and gene reporter analysis indicated that the most direct effect of RpoS is on P(inR), whereas one of the gene products from the P(inR)-controlled operon (InrR) transmits activation to P(int) and other ICEclc core genes. Addition of a second rpoS copy under control of its native promoter resulted in an increase of the proportion of cells expressing the P(int) and P(inR) promoters to 18%. Strains in which rpoS was replaced by an rpoS-mcherry fusion showed high mCherry fluorescence of individual cells that had activated P(int) and P(inR), whereas a double-copy rpoS-mcherry-containing strain displayed twice as much mCherry fluorescence. This suggested that high RpoS levels are a prerequisite for an individual cell to activate P(inR) and thus ICEclc transfer. Double promoter-reporter fusions confirmed that expression of P(inR) is dominated by extrinsic noise, such as being the result of cellular variability in RpoS. In contrast, expression from P(int) is dominated by intrinsic noise, indicating it is specific to the ICEclc transmission cascade. Our results demonstrate how stochastic noise levels of global transcription factors can be transduced to a precise signaling cascade in a subpopulation of cells leading to ICE activation.

PGC-1α regula la respuesta celular frente a estrés oxidativo en el miocardio tras síndrome coronario agudo

PGC-1α es un factor de transcripción maestro en la regulación mitocondrial de genes de protección frente a estrés oxidativo. Decidimos analizar el papel de la molécula en la regulación celular miocárdica tras infarto agudo. Evaluamos 38 pacientes con diagnóstico de SCACEST sometidos a estrategia de reperfusión. Encontramos que los pacientes con nivel basal de expresión reducido y mayor inducción de PGC-1α tras el evento presentaban infartos más extensos estimados por resonancia cardiaca. Concluimos que PGC-1α participa en la regulación de la respuesta celular frente a isquemia, en base a la activación de enzimas de protección mitocondrial.

Role of glutathione in macrophage activation: effect of cellular glutathione depletion on nitrite production and leishmanicidal activity.

We have examined the effects of two agents depleting the intracellular pool of glutathione (GSH) on macrophage activation induced by IFN-gamma + LPS, as measured by nitrite production and leishmanicidal activity. Diethylmaleate (DEM), which depletes intracellular GSH by conjugation via a reaction catalyzed by the GSH-S-transferase, strongly inhibited nitrite secretion and leishmanicidal activity when added before or at the time of addition of IFN-gamma + LPS; this inhibition was progressively lost when addition of DEM was delayed up to 10 hr. A close correlation was observed between levels of intracellular soluble GSH during activation and nitrite secretion. Inhibition was partially reversed by the addition of glutathione ethyl ester (GSH-Et). Buthionine sulfoximine (BSO), a specific inhibitor of gamma-glutamylcysteine synthetase, also inhibited macrophage activation, although to a lesser extent than DEM despite a more pronounced soluble GSH depletion. This inhibition was completely reversed by the addition of GSH-Et. DEM and BSO did not alter cell viability or PMA-triggered O2- production by activated macrophages, suggesting that the inhibitory effects observed on nitrite secretion and leishmanicidal activity were not related to a general impairment of macrophage function. DEM and BSO treatment reduced iNOS specific activity and iNOS protein in cytosolic extracts. DEM also decreased iNOS mRNA expression while BSO had no effect. Although commonly used as a GSH-depleting agent, DEM may have additional effects because it can also act as a sulhydryl reagent; BSO, on the other hand, which depletes GSH by enzymatic inhibition, has no effect on protein-bound GSH. Our results suggest that both soluble and protein-bound GSH may be important for the induction of NO synthase in IFN-gamma + LPS-activated macrophages.

La millor comprensió del desenvolupament cardíac i el dany cel•lular en els miòcits ajudarà a definir dianes terapèutiques

En el cor embrional, la senyalització de mort cel•lular apoptòtica iniciada per receptors de mort i les caspases executores 3 i 7 exerceixen un paper important durant el desenvolupament cardíac no relacionat amb la mort cel•lular, i posteriorment són silenciats en l’adult, on les vies independents de caspases estan implicades en la mort cel•lular patològica. Resultats previs del nostre grup han contribuït a entendre com es regula i silencia en el cor l’expressió dels gens de la via apoptòtica depenent de caspases durant el desenvolupament; a més, resultats no publicats demostren que les caspases regulen el procés d’expressió de gens en el cor i, contràriament a la maquinària depenent de caspases, TatD, una nucleasa, ’expressa abundantment al cor postnatal. Es desconeixen les funcions de la senyalització apoptòtica durant el desenvolupament cardíac, tot i que són essencials per al desenvolupament, a més, la senyalització independent de caspases implicada al dany cel•lular en els miòcits només es coneix parcialment, el nostre objectiu és contribuir al coneixement d’ambdós fenòmens. Creiem que les caspases podrien processar proteïnes reguladores de l’expressió de gens musculars alterant la seva activitat, mentre que TatD té un paper rellevant en el dany cel•lular però també en la funció cardíaca normal. Volem caracteritzar la contribució de les caspases 3 i 7 en el desenvolupament cardíac, utilitzant models in vivo (estem finalitzant els creuaments necessaris per a disposar dels animals amb el genotip desitjat) i in vitro (pràcticament hem preparat tot el material i hem optimitzat els protocols per a tirar-ho endavant). També volem caracteritzar la funció de TatD durant el desenvolupament i fisiologia del cor i conèixer-ne la seva funció utilitzant models in vitro i in vivo.

Large agminated cellular 'plaque-type' blue nevus surrounding the ear: a case and review.

Large or giant cellular blue nevi are usually congenital and represent a challenge for the physician. Close anatomic structures may be altered by the size of the moles. In this article, we report the case of an uncommon large, agminated, cellular blue nevus of the 'plaque type' in a 42-year-old female. Due to the risks of malignant melanoma development on a large or giant blue nevus, we highlight the importance of proper histopathological diagnosis. Furthermore, because of the possibility that the nevus may invade the bone and cerebral tissues, we discuss the indication of a radiological diagnosis. The accurate correlation to clinical and histopathological findings and appropriate multidisciplinary management can save the lives of patients. © 2013 S. Karger AG, Basel.

Funcions de les molècules associades a la mielina i la proteïna priònica cel•lular (PrPc) en neurodegeneració (Malaltia d’Alzheimer) i neuroinflamació (Esclerosi Múltiple)

Les proteïnes associades a la mielina (MAIS), Nogo-A, MAG i OMgp, són molècules que presenten una capacitat inhibitòria molt important per el recreixement axonal i la neuroreparació després de lesió. No obstant des de fa anys les seves funcions han estat ampliades i s’han involucrat en diferents processos degeneratius del sistema nerviós o en processos neuroinflamatoris del sistema nerviós central i el perifèric com ara l'Escleresi Múltiple (MS). La base neurobiològica d’indicadors moleculars que són responsables del dany axonal en MS segueixen sense estar plenament descrits. Recentment s’ha publicat que el mecanisme de senyalització Nogo-A pot regir els primers canvis de la desmielinització immunomediada del sistema nerviós central en el model animal de MS, l’encefalomielitis autoimmune experimental (EAE). De la mateixa forma la proteïna priònica cel•lular és una proteïna que s’ha associat majoritàriament a malalties espongiformes, però que recentment s’ha vinculat (no sense controvèrsia) amb la seva possible relació amb la Malaltia d'Alzheimer (AD), ja que seria capaç de reclutar els oligòmers d’Aβ (ADDLs), els quals correlacionen millor amb el grau de demència, i amb els que interacciona directament, actuant així com un possible mediador de la fosforilació de tau en la malaltia. No obstant, les funcions de les MAIS i de la PrPc en aquests models de la malaltia no estan clarament definits i, per altra banda, es desconeixen els mecanismes de senyalització implicats, no descartant de forma clara el component neural i l’immune.