La representación del barrio del Raval de Barcelona en la prensa escrita catalana: análisis del discurso periodístico durante la crisis económica del 2010

En el contexto de la Sociedad red (Castells: 2007) los medios constituyen referentesfacultados para reproducir discursos socialmente legitimados. La inseguridad ciudadana y el temor hacia el otro son algunos de los tópicos recurrentes de estos discursos. Esto puede contribuir con laestigmatización de ciertos grupos y los barrios urbanos en los que habitan.Este trabajo analiza el discurso periodístico sobre el Raval de Barcelona con el fin de determinar cuáles son las estrategias que emplean los diarios de referencia para describir al barriodurante un periodo específico de crisis económica (2010).La investigación se fundamenta en la premisa teórica de que los discursos mediáticosinfluyen en las percepciones que tienen los receptores acerca de los otros y de su entorno. La investigación se articula a partir de tres ejes de análisis: el estudio de la relación entre el contexto yel medio de comunicación, el análisis crítico del discurso periodístico y la recepción de este discurso.

Anàlisi de la traducció de l'enuig i la ironia a les versions catalana i castellana de l'obra Unkenrufe de Gúnter Grass: una aproximació a les divergències d'intensitat

La novel·la de Günter Grass Unkenrufe, que presenta una visió negativa de la reunificació alemanya en el marc dels conflictes ancestrals entre polonesos i alemanys, ofereix una gran quantitat de dades per a l’estudi del tractament traductor de la dimensió emocional d’un text. Partint d’una anàlisi exhaustiva de tota l’obra, el treball se centra en vint microsegments representatius d’un sentiment i una actitud que guarden correlació: l’enuig i la ironia del narrador envers la història fictícia de la novel·la i la real de l’Alemanya de finals dels vuitanta. L’objectiu és estudiar aquests dos aspectes centrals de l’obra a les versions catalana i castellana d’Unkenrufe i determinar, per mitjà de la detecció i anàlisi de les divergències d’intensitat, si les traduccions reforcen, atenuen o mantenen l’enuig i la ironia del narrador. Els resultats de l’anàlisi, que aplica eines lexicogràfiques i corpus d’ús de la llengua, apunten cap a una tendència del narrador de la traducció castellana a mostrar-se menys irònic.

La Cohesió discursiva i l'espai en la llengua de signes catalana

Winston (1995) i Morgan (1999) són els dos estudis pioners que descriuen els mecanismes per a l’establiment de la referència espacial, en l’ASL i la BSL, respectivament. Prenent com a punt de partida els fenòmens descrits per a aquestes llengües, en aquest treball proposem una anàlisi descriptiva dels mecanismes de cohesió en llengua de signes catalana que deriven de la seva modalitat gestovisual. Els elements que aquí descrivim permeten l’enllaç entre les oracions a partir de les característiques articulatòries i perceptuals de la llengua, així com de l’ús de l’espai que envolta i conforma la llengua. Veurem com la realització espacial i la simultaneïtat és una part fonamental de l’estructura de les llengües de signes i una peça fonamental per a la creació de la textura discursiva.

Humanisme i traducció catalana durant la segona meitat del segle XV: Ferran Valentí, Arnau d'Alfarràs, Francesc Alegre i Aleix de Barcelona

Les traduccions al català de la segona meitat del segle XV se situen en un punt en què conflueixen les influències de traducció medievals, ad verbum o ad sensum, amb les noves influències humanístiques que, inspirant-se en els clàssics romans, postulen ja la traducció no només de les paraules i del sentit del text original sinó també la del seu estil. Les quatre traduccions d’aquest estudi mostren les influències modernes o humanístiques que poc a poc s’introdueixen des d’Itàlia en les traduccions catalanes del quatrecents, i els contactes d’aquests traductors amb els nous corrents de pensament.

Actituds lingüístiques i identitats en construcció de joves immigrants xinesos i llatinoamericans a l’escola catalana

Aquest projecte ha investigat el procés de construcció de la identitat lingüística i cultural dels joves llatinoamericans i xinesos a partir de l’anàlisi de les seves actituds lingüístiques i percepcions respecte a la identitat cultural i els usos lingüístics propis. Hem escollit joves d’ensenyament secundari procedents de dos contextos diferenciats: (a) llatinoamericans que entren en el sistema educatiu amb ple domini d’una de les llengües oficials, el castellà, i (b) xinesos que inicien estudis als centres sense dominar cap llengua romànica. La recerca s’ha dut a terme amb una perspectiva etnogràfica en dos centres escolars on conviuen joves d’orígens lingüístics i culturals diferents. Gràcies als vincles creats amb docents dels centres, hem pogut posar en pràctica una metodologia d’observació participant en diversos espais escolars. També hem realitzat entrevistes a joves llatinoamericans i xinesos durant les quals hem investigat pràctiques lingüístiques i experiències quotidianes al centre relacionades amb l’aprenentatge de llengües, així com actituds vers les llengües oficials i les llengües de l’entorn familiar i vers la pluralitat d’identitats a Catalunya. Tot i que en un inici teníem la intenció d’entrevistar joves autòctons, finalment ens hem concentrat només en joves immigrants amb l’objectiu de maximitzar els recursos humans i pressupostaris. Mitjançant observacions i entrevistes amb docents, hem esbrinat com interpreten i aborden els reptes de la diversitat. En el cas d’un centre, també hem entrevistat la mediadora social que facilita les relacions entre els progenitors i el centre. Mitjançant entrevistes amb progenitors dels joves, hem investigat usos i actituds lingüístiques d’ells i dels seus fills, així com actituds al nucli familiar vers la pluralitat cultural i identitària a Catalunya. Les entrevistes han estat transcrites, traduïdes i analitzades en relació a les observacions de camp, tot tenint en compte estudis i marcs teòrics previs.

La masia catalana Can Rigalt

Treball de recerca realitzat per un alumne d’ensenyament secundari i guardonat amb un Premi CIRIT per fomentar l'esperit científic del Jovent l’any 2010. Es presenta un estudi sobre la Masia catalana i quina ha estat la seva evolució arquitectònica en concepte i forma, tenint en compte l' ubicació tan física com temporal. S’ha escollit per exemplificar l'estudi la Masia de Can Rigalt ubicada en mig de la gran urbs. El fet de la tria ha estat la proximitat de l'autora amb la família dels masovers i el poder d'aquesta manera tenir informació directa sobre la vida quotidiana, els espais emprats i la distribució arquitectònica que el temps ha anat modificant.

L'aventura difícil d'ésser humans: l'exili en la lírica de Mercè Rodoreda

Treball de recerca realitzat per alumnes d’ensenyament secundari i guardonat amb un Premi CIRIT per fomentar l'esperit científic del Jovent l’any 2010. L’objectiu principal de la recerca és determinar si l'exili franquista afectà l'obra poètica de Mercè Rodoreda i, conseqüentment, en quin grau està present en les seves composicions. Així, doncs, es pretén analitzar la influència del transterrament a partir dels temes, paisatges, metàfores, imatges i símbols existents en els seus sonets. La metodologia emprada per elaborar la recerca es basa, inicialment, en un buidatge bibliogràfic d'articles i d'altres documents que tracten el tema de l'exili en la lírica catalana. Seguidament, es confecciona una llista amb possibles poetes a tractar i s'escull Mercè Rodoreda, amb la consegüent lectura i elecció d'obres poètiques a analitzar. Paral•lelament, s'elaboren fitxes on es fa constar la temàtica i els símbols recurrents de les composicions. Finalment, es posa en comú la informació extreta, tot elaborant una anàlisi simbolicoliterària i mitocrítica per extreure’n conclusions. Es pot afirmar que la lírica de Mercè Rodoreda està completament supeditada a les seves vivències d'exili. Tot i que la poeta no explicita el dolor provocat per la diàspora en cap composició, la seva antologia és plena de vocables amb connotació fosca i imatges ombrívoles. La poesia rodorediana es basa en l'evocació de sentiments tristos, melangiosos, dolorosos, d'angoixa vital i de mort, es basa en la lírica de l'eterno dolore, on hi impera una profunda imprecació elegíaca.