A Typology of agents and subjects of regional cooperation: the experience of the Mediterranean Arch

El document és el resultat d'una investigació més àmplia sobre la construcció de l'Arc Mediterrani. El seu objectiu és posar en relleu el notable grau de desenvolupament de la cooperació regional en la matèria, a través d'una anàlisi detallada de les diferents figures institucionalitzades de cooperació territorial existents (o haver existit) a la zona. L'anàlisi s'ha dut a terme des d'un punt de vista temàtic, basat en els objectius prioritaris d'aquestes institucions. En concret, les xifres estudiades es limiten a les institucions formals o les associacions de col · laboració de caràcter específic, com ara euroregions o les agrupacions europees d'interès econòmic, entès com les figures de major institucionalització dels espais transnacionals a nivell europeu. En canvi, hem deixat de banda altres figures, com Interreg (finançat pel FEDER), ja que no són entitats correctament. Encara que de vegades els acords de cooperació establerts per als projectes d'Interreg han donat lloc a algunes de les entitats estudiades aquí.

La Cooperació territorial de les regions. L’experiència de Catalunya

L’EPM s’inscriu en el context de les estratègies de la cooperació interterritorial impulsades a Catalunya des de l’adhesió d’Espanya a la UE. L’activisme europeu de les institucions catalanes va començar a manifestar-se cap a finals dels anys vuitanta, arran de la posada en marxa del Mercat Únic de 1993, amb un conjunt d’iniciatives tendents a fomentar fórmules innovadores de cooperació transregional - és a dir, desproveïdes de continuïtat territorial – i transfronterera amb altres comunitats regionals i locals. Els Quatre Motors per a Europa i Eurociutats corresponen al primer model, mentre que l’antiga Euroregió Mediterrània formada per Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, i la Comunitat de Treball dels Pirineus encarnen el segon. La xarxa C-6 i les dues experiències més actuals, l’Arc Llatí i l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, combinen elements d’ambdós models.

La Comunidade de Traballo Galicia-Norte de Portugal. Elementos para la comparación

Les institucions polítiques gallegues han establert relacions de divers tipus amb altres entitats regionals radicades fora de les fronteres estatals originant així una activitat paradiplomàtica. Al marge de les accions dirigides cap a la UE, Portugal, i en concret amb la seva Regió Nord, ha acaparat una part considerable dels esforços i recursos de la Generalitat de Catalunya en aquest àmbit. Les iniciatives concertades per les autoritats d'ambdues ribes de Miño han donat peu a l'anomenada cooperació transfronterera. Aquestes pàgines es centren en la cooperació desenvolupada entre el Govern gallec i les autoritats de la Regió Nord de Portugal. En la selecció del tema, pesen tant les raons d'ordre quantitatiu (la densitat de les interrelacions econòmiques, culturals, universitàries, etc.) Com institucional (la Comunidade de Traballo Galícia-Nord de Portugal). Des de fa gairebé tres lustres, aquesta entitat és l'instrument institucional que canalitza la cooperació transfronterera. Malgrat la seva relativa joventut, i més enllà de les realitzacions concretes, és destacable el patrimoni intangible: la creació del context (principalment polític i institucional) propici per a la cooperació entre els diversos actors polític-administratius i socioeconòmics per tal d'aprofitar les oportunitats i d'afrontar els desafiaments derivats de processos com la integració europea i la globalització econòmica.

State Failure – A Rationale for EU Foreign Policy?

'Estats fallits' ha arribat a ser un lema popular per als acadèmics i els polítics per igual. En opinió dels governs occidentals i les institucions internacionals, els estats fallits no compleixen amb les condicions necessàries per assolir el desenvolupament econòmic i social i alhora proporcionar un terreny fèrtil per als actors violents conflictes i no estatals que participen en la delinqüència internacional. La Unió Europea té una relació de llarga data amb els països de l'Àfrica subsahariana, molts dels quals es caracteritzen per ser fallat. En aquest treball es pretén analitzar si el compromís retòric de la UE per fer front a la insuficiència de l'Estat es tradueix en un enfocament coherent davant les causes profundes de la fragilitat de l'Estat i pregunta pels factors que expliquen el compromís de la UE amb els problemes que enfronten aquests estats. Mitjançant la comparació de les polítiques europees cap a la República Democràtica del Congo, Sierra Leone i la República Centreafricana, s'argumenta que la resposta de la UE als Estats fallits es desenvolupa d'una manera incoherent esbiaixada cap a les situacions de conflicte en lloc de ser guiat per una preocupació més general per fragilitat . L'anàlisi suggereix que la participació de la UE es deu principalment a interessos coincidents en els Estats membres i de la UE.

Is ENP good news for the transfer of environmental norms? Incentives and socialization for Eastern neighbours

The launching of the European Neighbourhood Policy has created some expectations. Cooperation between the EU and its partners is expected to get deeper, to the point that neighbouring countries have been promised to share “everything but institutions” with the EU. Moreover, cooperation is also expected to be broader, as it has been presented as including more and more issue areas. In other words, the ENP has the vocation of being a universal instrument to promote the transfer of EU norms. This paper focuses on one single issue area, the environment, and one group of ENP partners, the Western Newly Independent States and the South Caucasus, to revise to what extent neighbourhood policy can provide the mechanisms to encourage rule transfer. Are incentives and disincentives powerful enough? Can the ENP promote the socialization of neighbours into EU environmental norms?

Understanding the development of the ESDP: Perspectives and insights from historical institutionalism and theories of learning

How can we best understand the emergence of the European Security and Defence Policy (ESDP)? This paper applies the theories of historical institutionalism and experiential learning to offer a dynamic conceptualisation of moves towards an ESDP which highlights some of the causal factors that a more temporally-restricted analysis would miss. It firstly shows how the institutional and functional expansion of European Political Cooperation (EPC) over the course of the 1970s and 80s gave rise to a context in which the development of a security and defence dimension came to be viewed as more logical and even necessary. It then goes on to analyse some of the external factors (in the form of actors, events and institutions) that further pushed in this direction and proved to influence the policy’s subsequent evolution. The paper is therefore intended to act as a first-step to understanding the ESDP’s development from this perspective.

Mixed Blessing? EP Oversight of the ESDP and the Constitutional Treaty

As commonly held, the European Security and Defence Policy (ESDP) suffers from a “double democratic deficit”: the EP has a marginal role in the ESDP-making process and the national parliaments remain unable to account for their own government. Therefore pressure coming from these two institutions had been exercised during the Convention on the Future of Europe to improve the democratic oversight on this rapidly evolving policy. This paper investigates the innovations included in the Constitutional Treaty, focusing specifically on the new role granted to the EP. It shows that even though this text does not substantially modify the inter-institutional balance of powers in the ESDP area, the EP may take advantage of some of its articles to become an actor in the ESDP-control process in the ‘living constitution.

Pour une nouvelle gouvernance de l’aide européenne

Les pays de l’Union européenne (UE) devraient-ils ‘re-nationaliser’ l’aide communautaire ? Alors que l’Europe s’apprête à ouvrir un nouveau chapitre dans son développement institutionnel, la gouvernance de l’aide communautaire ne fait l’objet que d’une modeste attention. Elle souffre cependant de nombreux dysfonctionnements et incertitudes institutionnelles. Malgré de bonnes intentions et une générosité indéniable, de nombreuses occasions ont été manquées pour donner un nouveau souffle au dispositif communautaire d’aide au développement. Cet article analyse la gouvernance de l’aide européenne dans le cadre des débats sur la refonte des institutions européennes et l’efficacité de l’aide au développement. Il soutient que les réformes du dispositif communautaire d’aide au développement adoptées depuis 1998 n’adressent que partiellement les questions de fond quant aux relations ambiguës entre politique étrangère et coopération au développement et les conséquences de celles-ci sur son architecture institutionnelle. Le dispositif communautaire oscille entre deux modèles, celui de l’autonomie de la politique de coopération et celui de l’intégration de celle-ci à la politique étrangère. Le deuxième modèle semble cependant prendre le dessus, plus par défaut que para dessein. L’élaboration d’une Constitution pour l’Europe élargie requiert que s’ouvre le débat sur l’impérieuse nécessité de repenser la gouvernance de l’aide européenne et les réformes institutionnelles et administratives que celle-ci exige

El Futuro de la PESC en el debate actual de la UE

La principal obligación de la Unión debe ser la de extender más allá de sus fronteras la estabilidad política y la prosperidad económica de la que han disfrutado los ciudadanos comunitarios en los últimos cincuenta años. Empezando lógicamente por nuestros vecinos más inmediatos. Consiguiendo el viejo sueño de la reunificación de Europa. Logrando conciliar las Instituciones con la historia y la geografía de nuestro continente.

Política Exterior y Parlamento Europeo

Desde el Acta Única Europea de 1987, las sucesivas reformas de la Unión Europea se han realizado con el doble lema de mejorar tanto la eficacia de las políticas de la Unión como la transparencia y posibilidades de control democrático en el proceso decisorio europeo. La consolidación del doble lema eficacia-democracia ha evidenciado la necesidad de la UE de satisfacer las dos vertientes de la legitimidad clásicas de las democracias liberales: por un lado, la legitimidad asentada en los resultados (output legitimacy), es decir, que las instituciones funcionen eficientemente y sean capaces de llevar a cabo políticas eficaces y conformes a los valores que imperan en una sociedad; y por el otro, la legitimidad del proceso (input legitimacy) o, lo que es lo mismo, que las políticas se desarrollen siguiendo los procesos institucionales establecidos y que permitan el grado de participación y control público considerado adecuado en una comunidad política. El ámbito de la política exterior no ha estado exento de este debate sobre la necesidad de combinar eficacia y democracia, sobre todo a medida que dicho ámbito se ha ido ampliando funcionalmente con el desarrollo la Política Exterior y de Seguridad Común (PESC), su dimensión de defensa (PESD), los aspectos exteriores de las políticas de Justicia y Asuntos de Interior (JAI), o la Política Europea de Vecindad, que pasa transversalmente por todos los "pilares" de la UE. Los capítulos del presente libro pretenden examinar cómo ha progresado en los años recientes la política exterior europea en las dos dimensiones de la legitimidad señaladas (eficacia y control democrático), en cuatro áreas temáticas de la política exterior europea: promoción de la democracia y los derechos humanos, dimensión exterior de las políticas de Justicia y Asuntos de Interior, Política Europea de Vecindad y, por último, el papel de la UE en la gobernanza global.

The Role of Parliaments in European foreign policy

This book addresses the debate on the democratic deficit of European foreign and defence policies. This debate revolves around two dimensions. The first one has to do with the accountability of CFSP institutions. Is the current degree of parliamentary oversight of these policies the most appropriate? Has the disengagement of national parliaments regarding European foreign policy been counterbalanced by giving sufficient powers to the European Parliament? And, regarding the European Security and Defence Policy (ESDP), are national parliaments effectively controlling it? The second dimension of the debate is related to the wider question of whether the European Parliament is capable of legitimising EU policy outcomes. In the absence of a Europe-wide demos and of a true party system, what interests do Members of the European Parliament (MEPs) represent when dealing with foreign policy issues? Are there transnational cleavages in foreign policy or are they mainly national? Furthermore, is the European Parliament developing a transnational, autonomous stance on foreign policy issues, different from that of the Council or the Commission? The present volume is the result of the 2nd Meeting of the FORNET Working Group on “Evolution and Accountability of CFSP Institutions” organised by the Observatory of European Foreign Policy (Research line of the Institut Universitari d’Estudis Europeus), which took place in Barcelona, the 4 and 5 March 2005.

Spain in Europe 2004-2008

In March of 2004, the Observatory of European Foreign Policy published a special monograph about Spain in Europe (1996-2004) in digital format. The objective of the monograph was to analyse Spain’s foreign policy agenda and strategy during the period of José María Aznar’s presidency. As the title suggests, one of the initial suppositions of the analysis is the Europeanization of Spanish foreign activities. Is that how it was? Did Aznar’s Spain see the world and relate to it through Brussels? The publication was well received, considering the number of visits received and above all the institutions which asked to link the publication to their web pages. Among these, the EUobserver published the introduction to the piece in English titled Aznar: thinking locally, acting in Europe (described by the EUobserver as a paper of utmost importance). The fact that the elections were held three days after the tragic events of the 11th of March dramatically increased interest in Spain and the implications for Europe. This publication is the second of its type, in this case analysing the period of the Zapatero government (2004-2008). Once again the starting premise (the Europeanization of the agenda and the methods employed) has been considered by the analysts. And once again the articles collected in this publication serve to “triangulate” the analysis. Spain and Europe are two vertices (more or less distant, in essence and in form) which the authors handle in their analysis of the case (third vertex).

España en Europa 2004-2008

En marzo de 2004 el Observatorio de Política Exterior Europea publicó, en versión digital, un monográfico especial sobre España en Europa (1996-2004). Su objetivo era analizar la agenda y la estrategia de España durante el período de José María Aznar en materia de relaciones internacionales. Como bien indicaba el título de aquella publicación, uno de los supuestos de partida del análisis era la europeización de la actividad internacional de España. ¿Era así?, ¿la España de Aznar veía el mundo y se aproximaba a él a través de Bruselas? Aquella publicación tuvo una buena acogida, a la vista de las visitas recibidas y sobre todo de las instituciones que nos pidieron vincular dicha publicación a sus páginas web y, entre ellas, hay que destacar que EUObserver publicó como comentario su artículo introductorio, en versión inglesa, Aznar: thinking locally, acting in Europe (calificado por EUObserver como lectura de máxima relevancia). El hecho de que las elecciones de 2004 se celebraran tres días después de los trágicos acontecimientos del 11-M hizo que el interés por España y por su proyección europea e internacional aumentara de manera destacada. La presente publicación constituye un segundo ejercicio de dicho tipo, en este caso para analizar el período del gobierno Zapatero (2004-2008). Una vez más, el supuesto de partida (la europeización de la agenda y del método) está en la mente de los analistas. Y una vez más los artículos recogidos en esta publicación hacen el ejercicio de “triangular” el análisis. España y Europa son dos vértices (más o menos alejados, en el fondo y en la forma) que los autores manejan en sus análisis de caso (tercer vértice)

El Instrumento Europeo de Vecindad y Asociación: Conteniendo expectativas en tiempos de escasez

El Instrumento Europeo de Vecindad y Asociación (IEVA), en vigor desde el 1 de enero de 2007, forma parte del conjunto de nuevos instrumentos financieros de la acción exterior de la UE previstos para el periodo 2007-2013. El IEVA debería constituir, en principio, un incentivo substancial para los estados vecinos de la UE para reforzar sus procesos de adaptación en la dirección de los objetivos planteados en el marco de la Política Europea de Vecindad (PEV). No obstante, coincidiendo con la fecha de puesta en marcha del IEVA, la Comisión Europea ya indicó, con cierto encogimiento, que “pese a los ambiciosos objetivos de la PEV en el ámbito de las reformas, la financiación destinada a éstas seguirá siendo relativamente modesta”. Estas consideraciones reflejan la tendencia que ya se había ido apuntando de que la Comisión Europea y otros representantes de las instituciones europeas han intentado mantener el IEVA en un segundo plano en la estructura de incentivos previstos en el marco de la PEV.

La mediació penal en l’àmbit del menor i la seva incidència a Catalunya

La mediació en l‘àmbit penal del menor és un mitjà innovador de resolució de conflictes, que s’ha de promoure per les seves innegables avantatges envers el model de punició tradicional. Permet que tots el agents afectats puguin intervenir i apropa la justícia a la societat, tot donant un paper fonamental a la víctima i afavorint-hi les possibilitats resocialitzadores i educatives del menor infractor. L’objectiu principal ha de ser facilitar al menor, que tot just comença la seva carrera criminal, les eines necessàries per evitar-ne l’evolució com a adult delinqüent, amb el consegüent benefici per a tota la societat. Igualment, la víctima, gran oblidada del procés penal, adquireix un nou protagonisme per decidir l‘abast de la seva reparació i, alhora, la societat reforça els mecanismes per obtenir la pau social. Aquestes finalitats tan loables mereixen l’esforç de les institucions per invertir en mitjans personals i materials que garanteixin l’eficàcia i la viabilitat dels programes de mediació i reparació. L’experiència a Catalunya, comunitat pionera en aquest àmbit, ve avalada per uns resultats excel·lents en el camp de la jurisdicció dels menors, segons reconeixen els mateixos protagonistes. Els resultats favorables de la mediació en l’àmbit del menor han permès, fins i tot, iniciar la primera experiència a l’Estat pel que fa a la mediació en la justícia penal d’adults. S’obren, doncs, noves possibilitats dins la filosofia del dret penal que ens permetran assolir en el futur solucions innovadores, proposades per les persones directament afectades. Aquest ha estat l’objectiu del nostre estudi, tot mirant d’aprofundir els avantatges de la mediació envers al sistema punitiu tradicional i els resultats de la seva implantació a Catalunya, així com cercar solucions que alleugeressin la sempre sobrecarregada Administració de justícia.