Max Reger (1873-1916) i Karl Straube (1873-1950) : tradició i evolució històrica de l'orgue a Alemanya

El present treball es centra en la relaci ó entre Max Reger i Karl Straube i les seves conseqüències interpretatives, tot vinculant-la amb els corrents socials, est ètics i musicals de tot el segle XIX i principis del segle XX. S'avalua el rellevament de la col ·laboració entre compositor i organista, recorrent a expressions i reflexions dels propis protagonistes i de persones properes a ambd ós. La metodologia es basa en l'an àlisi i la comparaci ó de materials editats i aut ògrafs, manuscrits, cartes, i enregistraments amb la finalitat d'aclarir una relaci ó humana, professional i musical de gran envergadura per la hist òria de l'orgue a Alemanya.

Drama i espectacle operístic : la dialèctica entre espai i temps en el Parsifal de Herheim i el ritus com a obra d’art del futur

Parsifal és, segons la manera en què es mire, l’excepció dins el llistat de drames musicals wagnerians pel tractament sense precedents que fa de motius catòlics en un lloc i un moment com la recentment unificada Alemanya, on la construcció de la identitat nacional passava per un model social i cultural concret i, per tant, també religiós. Però una òptica diferent ens pot apropar a una ingent quantitat de paral·lelismes entre el model artístic expressat per Wagner en els seus escrits teòrics de joventut i alguns dels elements estètics i ideològics de la seua darrera obra. L’espectacle operístic en l’actualitat continua sent fruit de la societat en què es gesta i per això Stefan Herheim utilitza una visió diacrònica de la recepció d’aquesta obra wagneriana com a un dels motius principals sobre els quals construirà una dramatúrgia densa i meditada en què es durà a terme fins a les seues últimes conseqüències una revisió en clau contemporània del concepte d’obra d’art del futur.

Ricercando tra i Registri

My final project is to show the development of the language and the style of the double bass and its change of role through different influences. To accomplish this I decided to make an analytic overview of those double bass players that started to use a different and not traditional approach on the instrument. Later, I focused on the bassists and composers who influenced me the most in the latest period of my study career by partly analysing their playing and their composition. Another part of my work was concerned with creating a personal connection with those musicians, who I consider idols of mine. I did this through interviews, to try to understand their creative process on the instrument and in the composition and to deeply comprehend their personal point of view about the evolution of the double bass. At the same time my interest for the compositional aspect was growing together with the necessity to discover my own voice as a musician. Subsequently I made an analysis of my compositions to underline and to get conscious about my personal influences and evolution. Concluding from this, I have created a complete overview and deepened my understanding for the modern approach in Jazz double bass.

Bartók i els seus dos últims concerts

La idea inicial d’aquest projecte rau en el meu interès per aprofundir en dues obres: una, escrita per a viola, i l’altra, per a piano. La controvèrsia musicològica sobre l’autenticitat del Concert per a viola de Bartók, una obra cabdal dins del repertori d’aquest instrument, i la coincidència cronològica que aquest concert manté amb el Concert per a piano núm. 3 d’aquest mateix compositor han estat, finalment, el focus central de Bartók i els seus dos últims concerts. Mitjançant la informació extreta de llibres sobre el compositor, articles, tesis i partitures, les pàgines següents són el reflex del meu apropament als últims anys de la vida de Bartók, a la història que s’amaga darrere d’ambdues obres i als paral·lelismes que conté aquesta música.

Schubert i les seves composicions per a violí

Amb aquest projecte he volgut aproximar-me al repertori de cambra per violí i piano del compositor vienès Franz Schubert. Les tres obres escollides són poc habituals a les sales de concert, en part per la seva complexitat tècnica i interpretativa, i representen tres propostes ben contrastants en la seva trajectòria compositiva. Es tracte de la introspectiva Sonatina en La menor D. 385, l’eloqüent Rondó Brillant en Si menor D. 895 i la seva obra de maduresa, la gran Fantasia en Do Major D. 934. Gràcies a l’anàlisi musical i la recerca del seu context cultural i artístic, juntament amb la meva experiència en l’instrument, he guanyat una percepció i comprensió molt més profunda de les seves obres, creixent com a persona i intèrpret amb el procés.

Devienne i el fagot : una visió de les obres de fagot i el seu moment

L’objectiu del treball és conèixer millor la figura de François Devienne i la seva obra per a fagot. Per això es fa un recorregut per la seva biografia, context històric i musical, el fagot de l’època, amb el qual tocava i per al qual composava, el seu catàleg de l’obra musical per fagot i una anàlisi de dues de les seves obres, una sonata i un quartet. Aquesta darrera part no es tracta només d’una anàlisi formal, sinó que recull també la vessant interpretativa.

Txaikovski : els concerts per a piano i orquestra : arrels, inspiracions i influències

La intenció d’aquest projecte final és donar més informació sobre els concerts de Txaikovski per a Piano i Orquestra a través d’ una contextualització socio-cultural, una recerca entorn a les inspiracions estètiques del compositor i en els concerts en particular, així com les influències que aquests van tenir per als seus contemporanis. El treball es divideix en quatre grans capítols d’ estudi i recerca històrica, així com breus anàlisis per a situar en concret les inspiracions estètiques de les que es parla. Com a repertori de concert s’ interpreta, doncs, un dels concerts en la seva totalitat: el Concert per a Piano i Orquestra No.1, Op.23 en Si bemoll menor.

Encantades, goges i fades en l'obra de Verdaguer

Treball de fi de Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament. Curs 2012-2013

Anna Senyé : Notes biogràfiques i recorregut poètic

Anna Senyé Ramisa (Manlleu, 1881-Barcelona, 1956) fou una dona de caràcter aventurer que va tenir una vida poc convencional. Va escriure en diferents revistes i diaris catalans des de 1914 i durant la primera meitat del segle xx, com a poeta, periodista i activista social, amb la publicació d’articles i manifestos en defensa dels drets dels animals. Senyé també participà en els Jocs Florals i va guanyar-hi premis en els celebrats a l’Escala i a Molins de Rei. L’any 1922 va publicar el seu treball poètic en un volum, Remolinada.

L'Experiència autobiogràfica, l'art i el compromís ètic de l'escriptor: tres eixos de la narrativa de Maria Àngels Anglada

L’obra de M. Àngels Anglada constitueix un tramat complex de lectures i influències que s’interpreta a través de nivells de significació i d’interessos que s’entrecreuen. Com a pilar que sosté tot aquest corpus hi ha un gran bagatge clàssic i una vasta formació literària que, juntament amb l’experiència vital i el posicionament ètic de l’autora, proporcionen les claus de lectura dels seus llibres. Partint d’aquesta idea, l’article aprofundeix en els tres aspectes que considerem eixos fonamentals de l’obra de l’escriptora: els elements autobiogràfics, l’art i el compromís social.

Miquela Valls : dona, docent, traductora de Verdaguer i defensora del català

La recepció de l’obra de Jacint Verdaguer (1845-1902) a França ha estat estudiada de forma fragmentària; tampoc no han estat estudiats en profunditat els seus traductors al francès, que han patit la mateixa sort i que, ara per ara, no han merescut prou atenció. Aquest és el cas de la professora i traductora nord-catalana Miquela Valls (Perpinyà, 1945). Amb aquest estudi s’intenta aportar una mica més de llum a la seva figura. Sobretot, es para una atenció especial a la seva faceta de traductora i, en aquest sentit, a més d’un esbós biobibliogràfic de Valls, es presenta una ressenya sobre la seva versió de Canigó, que és la més destacada de les que s’han fet.

La Crítica literària feminista

Conferència emmarcada dins la tercera edició del 'Cicle de conferències en perspectiva de gènere' en la qual la Dra. Francesca Bartina proposa un viatge per les diferents possibilitats hermenèutiques (d'interpretació, d'anàlisi i de crítica) que ofereix la crítica literària feminista actualment, aturant-se en diferents illes interpretatives i visitant-ne les eines que es ofereixen. Bartrina abarca el marc teòric internacional facilitant en tot moment exemples concrets en la literatura catalana i universal

Una Nova identificació del poeta Lluís Icard, en l’entorn de Margarida de Prades i de Maria de Castella

L’obra del poeta Lluís Icard és prou coneguda. La va estudiar i editar Joaquim Molas (1962, 1984), Giuseppe Tavani (1988) n’analitzà la versificació, i la seva lírica ha tingut un cert relleu perquè fou un dels poetes que adreçaren versos a la reina viuda Margarida de Prades. En la seva producció també destaca una llarga Consolació amorosa, el primer text literari català que es fa ressò de la teoria mèdica de l’amor hereos tal com es va aplicar a la poesia cortesana (Cabré 2002). En aquest article voldríem proposar en primer lloc una nova identificació del poeta, fins ara incerta: es tractaria de Lluís Icard, donzell, documentat com a batxiller en dret des de 1423 i mort a començament de novembre de 1429. També voldríem resituar les seves cobles (i les d’altres poetes coetanis) per a la reina Margarida, i provar que la 'reina regnant' esmentada a la Consolació és Maria de Castella. Finalment, apuntem altres indicis per a la valoració històrica de la poesia d’Icard

Bach després de Bach : ressonàncies bachianes en obres posteriors de Mozart, Schumann, Brahms, Britten i Villa-Lobos

L’objectiu d’aquest projecte és estudiar la recepció de l’obra de Bach des de la seva vida fins l’actualitat. Es pretén, d’una banda, esbrinar quins són els motius que van produir que cada època històrica jutjés l’obra de Bach de diferent manera, quins van ser els mitjans de conservació de la seva obra així com quins canvis va patir la seva obra per tal d’encaixar amb cada època. D’altra banda pretén exemplificar aquesta diferència en la posició que cada època va atorgar a l’obra de Bach mitjançant obres de compositors posteriors (Mozart, Schumann, Brahms, Britten i Villa-Lobos) que, cadascuna de manera diferent, contenen alguna reminiscència de Bach. La metodologia utilitzada ha consistit en la seva major part en la recerca bibliogràfica però també en la comparació de versions d’obres musicals en partitures i gravacions. La conclusió principal que es pot extreure d’aquest treball és que cadascú és producte de la seva època amb el seu context particular i per tant, qualsevol interpretació que pugui fer d’una obra musical amb el seu estil compositiu ve fortament determinat per la ideologia del context que l’envolta. És normal, doncs, que el segle XVIII la decadència del pensament religiós comportés un rebuig per l’obra de Bach la qual és majoritàriament de caràcter religiós, mentre que el segle XIX amb l’emergència de la burgesia i els seus valors romàntics s’elevés la figura de Bach com l’heroi del poble alemany.

Pasolini i Haneke contra una estètica de l’Horror

Dir que la violència és el problema fonamental d’Europa i del món és només constatar un fet. El cinema contemporani europeu reflecteix aquesta preocupació en cada fotograma de metratge que surt del continent i que, com la pell del nostre poble, ens recorda el nostre passat, ens presenta la conjuntura actual, i ens descriu un futur inquietant. Però l’essencial, avui en dia, no és comprovar l’indiscutible pes de la temàtica violenta en la nostra realitat factual i cinematogràfica –fet que deixaria relegada qualsevol presumpció d’originalitat en un segon pla- sinó desenredar les formes específiques, múltiples, contradictòries i profundament humanes que aquesta temàtica ens presenta actualment. Només d’aquesta forma podrem veure en quin sentit ens serveixen per explicar el nostre món.