Narrative Diagrammatik. Mit einer Modellanalyse: Die Diagrammatik des "Decameron"

Taking as a starting point the seeming inconsistency of late-medieval romances notoriously 'run wild' (verwildert), this article is concerned with the description of an abstract form of narrative coherence that is based on the notion of the diagrammatic. In a first section, this concept is illustrated in a simplified manner by an analysis of Boccaccio's Decameron based on two levels of spatial structure: that of the autograph Berlin manuscript (Codex Hamilton 90) and that of the recipient's mental visualisation of the relations between the frame and the tales of the work. It is argued that the connectivity of the work as a whole depends on the perception of those two spatial representations of the plot. A second section develops this concept in a more theoretical fashion, drawing on Charles Sanders Peirce's notion of diagrammatic reasoning as a way of perceiving relations through mental and material topological representations. Correspondingly, a view of narrative is proposed that does not depend on the traditional perspective of temporal sequence but emphasizes the spatial structure of literary narrative. It is argued that these conditions form the primary ontological mode of narrative, whereas the temporal development of a story is an aesthetic illusion that has been specifically stimulated by the narrative conventions of approximately the past three centuries and must thus be considered a secondary effect. To conclude, an interpretation in miniature of an aspect of Heinrich von Neustadt's Apollonius von Tyrland that seems to have 'run wild' is undertaken from a diagrammatic perspective.

Ethiques de la description: naissance de l'imagination typologique en France, dans le roman et la sociologie (1820-1860)

Résumé: Ce travail d'histoire comparée de la littérature et de la sociologie s'interroge sur l'émergence de la notion de type dans les pratiques de description du monde social au cours des années 1820-1860. A partir de l'analyse des opérations de schématisation engagées par Honoré Balzac dans La Comédie humaine et par Frédéric Le Play dans Les Ouvriers européens, soit deux oeuvres que tout semble éloigner du point de vue de leurs ambitions, de leur forme, et de la trajectoire de leur auteur, mais qui toutes deux placent cependant la typification au centre de leur dispositif, il s'est agi de produire une histoire de l'imagination typologique, et des ontologies, sociales ou non, qui lui furent associées. Aussi le corpus intègre-t-il des textes d'histoire naturelle, de sciences médicales, d'histoire, de chimie, de géologie, de métallurgie, et, bien évidemment, les genres du roman sentimental, du roman historique et de la littérature panoramique, ainsi que les enquêtes ouvrières et la statistique. Abstract: This work offers a compared history of literature and sociology in France between 1820 and 1860. During that period, the notion of type appears in the literary and sociological descriptions of social reality, and becomes more and more central in the apprehension of the differenciations among classes, communities or groups. Based on the analysis of Honoré Balzac's La Comédie humaine and Frédéric Le Play's Les Ouvriers européens, this study shows that these two series of novels and of workers' monographies put typification at the center of their descriptive ambition. More broadly, it proposes a history of the uses of a typological imagination and of the ontologies, above all social, that were underlying them. That is why the texts also taken into account in this study ranges from natural history, medical sciences, history, chemistry geology and metallurgy, to the sentimental novel, the historical novel and the panoramic literature, as well as social inquiries and statistics.

Pràctiques i rituals funeraris a Tàrraco i el seu ager (segles II aC-III/IV dC)

L’objectiu d’aquest projecte ha estat identificar i analitzar els rituals funeraris a celebrats als suburbis de Tàrraco i el seu territorium. Per tal d’assolir-lo hem revisat col•leccions de museus, arxius i informes arqueològics arribant a documentar 721 enterraments. A través de la recerca, hem estudiat les peculiaritats i els elements d’aixovar que les tombes presenten amb el suport de les fonts escrites. Hem detectat pràctiques rituals com ara libacions, sacrificis i objectes relacionats amb ofrenes funeràries a l’exterior de les tombes. Hem documentat certa una uniformitat general i repetiva pel que fa a la selecció dels aixovars funerari. No obstant això, hi ha algunes diferències sobretot en aixovars que provenen de les tombes d’individus morts prematurament (individus no casats, infants). També s’ha constatat una diferència sexual entre dones i homes pel que fa als objectes d’aixovar. Hem utilitzat l’evidència arqueològica i literària per tal de trobar el significat d’aquests artefactes quotidians que canvien de significat quan entren en contacte amb els morts. En revisar la informació procedent d’excavacions hem identificat espais rituals específics dins de la necròpolis com jardins funeraris i ustrina. Aquest estudi ha explorat la manera com l’arqueologia ens permeten identificar les pràctiques rituals dins les àrees funeràries. L’estudi de materials arqueològics documentats als estrats de freqüentació de les necròpolis ens ha permès detectar l’evidència material de la ritualitat.

Josep Pla i Miquel Bauçà davant l'espill de Nietzsche

En aquesta recerca vam provar de comparar les filosofies vitals dels autors J. Pla i M. Bauçà mitjançant la comparació amb la filosofia nietzschiana per a veure com aquesta els va influir al llarg de la vida. El resultat és prou interessant a l'hora d'entendre l'actualitat de les idees d'un pensador tan singular com el filòsof alemany en uns autors literaris del nivell dels esmentats.

Mirada polièdrica a l' Epopeia de Gilgames

Aquest treball té com a objectiu fonamental reflectir el procés d'aproximació a l'estudi de la civilització mesopotàmica antiga per mitjà d'una de les seves obres literàries més significatives, l'Epopeia de Gilgameix.

Auschwitz : tres autors per a la memòria.

Introducció esquemàtica a la literatura de l'holocaust i comparació de l'obra de tres autors: Primo Levi, Imre Kertész i Maria Àngels Anglada. S'analitza una obra de cadascun d'ells. Les tres obres parlen de la vida quotidiana dels camps d'extermini nazis, es compara què tenen en comú i les diferències entre les tres, des del punt de vista humà i també dels recursos literaris; es fa referència al fet de crear i de conservar la humanitat en circumstàncies extremes.

9/11/01 : Cinema i literatura després dels atemptats

Els atemptats de l'11 de setembre a Nova York i les seves conseqüències han donat les bases d'una sèrie de propostes artístiques que, en el camp literari i cinematogràfic, han estat del tot colpidores. L'anàlisi del trauma o la por juntament amb una nova reflexió sobre la violència són claus per entendre els nous camins per on transita l'imaginari col.lectiu.

Review of Sharon Achinstein and Elizabeth Sauer, eds. Milton and Toleration.

"Review of Sharon Achinstein and Elizabeth Sauer, eds. Milton and Toleration."

L' univers femení del Jaufré : les dames, motor de l'acció cavalleresca

Els models literaris analitzats se centren quasi exclusivament en les obres de Chrétien de Troyes i en els lais de Maria de França. S'ha pretés en tot moment fer una lectura de la novel·la en clau femenina per tal de demostrar que la figura central de l'heroi actua i evoluciona generalment gràcies a o a causa de la voluntat, les decisions o les accions de les dones que troba en la seua aventura. No hi pot haver cavalleria sense amor; tot cavaller ha de lluitar per la seua dama tant al camp de batalla com a la cort.

El Jaufré i els seus patrons temàtics

El Jaufré és una obra que ens permet explicar, de manera molt il·lustrativa, la particular concepció medieval de la creació literària. L'autor del Jaufré, com els altres autors de ficció medievals, reescriuen les autoritats literàries i la tradició. No són ni creadors d'històries ni de referents nous. D'aquesta manera, per una banda, en comparar aquesta novel·la amb El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes tenim un clar exemple de la reescriptura d'un text d'una autoritat com era l'autor francès de les novel·les artúriques. Per altra banda, el Jaufré també reflecteix la tradició i el folklore que servien de base temàtica a la ficció medieval i això ho podem comprovar si fem una anàlisi paral·lela, al mateix temps, amb els Lais de Maria de França. Amb tot, en paral·lel, podrem assenyalar algunes particularitats del Jaufré, que les té, en part degudes a la data més tardana de la seva escriptura i a l'origen cultural del seu escriptor (no pas francès, ni bretó), com poden ser les pinzellades de paròdia amb les quals descriu alguns fets de la narració que serien del tot impensables en el tractament que n'hagués fet un autor com Chrétien de Troyes o com pot ser la intenció crítica de la seva realitat política concreta.

Joan Ramis i La nouvelle Héloïse de Rousseau : una lectura rousseauniana de l'obra dramàtica de Ramis

Aquest estudi es proposa estudiar els vincles que hi ha entre La nouvelle Héloïse (1761) de Jean-Jacques Rousseau i l'obra dramàtica de Joan Ramis i Ramis, especialment la seva Lucrècia (1769), tot i les dificultats que la recepció de Rousseau va tenir en la Menorca il·lustrada. En aquest sentit, el gruix del treball es dedica als elements que tenen en comú les obres de referència, pel que fa al tractament literari dels temes centrals, com ara el que vehicula la sensibilitat preromàntica que irromp en el panorama creatiu de l'Europa del moment, més enllà de les propostes estrictament formals i de contingut del neoclassicisme, i també quant als motius i la intencionalitat dels dos autors.

Els referents clàssics en l'obra de Maria Àngels Anglada : Una lectura de Sandàlies d'escuma

Maria Àngels Anglada s'inscriu en la tradició d'una mena d'escriptors que segueixen i forgen tradició literària. En aquest sentit, la seva obra és deutora de la cultura grega segons els paràmetres de la poètica de la mimesi. Aquest fet és prou evident en la novel·la

De la nostalgia a la reflexión : un recorrido por "La canción de la pena eterna", de Wang Anyi

La novela "La canción de la pena eterna" (1995), de la escritora Wang Anyi, es considerada actualmente un clásico moderno de las letras chinas. El objetivo de este trabajo se articula sobre la base de dos orientaciones. Por un lado, se realiza un extenso recorrido interpretativo por la novela, atendiendo a distintos criterios para extraer conclusiones sobre la motivación e intencionalidad de la escritora. Por otro lado, a partir de esas conclusiones, se sitúa la novela en el canon literario chino, en virtud de su propia caracterización, las influencias recibidas y su posible contribución.