Aproximación a la reforma constitucional de Nicaragua

El artículo analiza la reforma de la Constitución nicaragüense de 1987 aprobada en 1995. En la parte dogmática se sitúa plenamente el texto dentro de la tradición liberal-democritica y se constitucionaliza un marco de relaciones económicas de economia social de mercado. En la parte orgánica se atenúa el presidencialisme, se refuerza el papel del Parlamento y se atribuye una relevante función de contrapeso al poder judicial.

La concepció política de la mediació cultural

La mediació cultural és una figura institucionalitzada a Quebec, però força desconeguda a Catalunya. A través de les pràctiques culturals busca fomentar una participació civíca ciutadana, millorar la cohesió social i el risc d'exclusió. Aquest treball investiga la mediació cultural des d'una perspectiva política, defensant que hi ha tres formes de percebre un acte de mediació. Metodològicament, s'analitzen pràctiques de mediació cultural a Montreal utilitzant com a marc interpretatiu tres models de ciutadania: liberal, comunitarista i republicà.

Proceedings of the fiftieth anniversary of the constitution of Iowa : held under the auspices of the State Historical Society of Iowa, 1907

The commemoration of the Fiftieth Anniversary of the Constitution which was adopted by the people of Iowa in 1857 was in itself a notable event. It has become a part of the history of our Commonwealth. The program, which was presented under the auspices of The State Historical Society of Iowa on the nineteenth, twentieth, twenty-first, and twenty-second of March, 1907, at Iowa City, Iowa, in the Hall of Liberal Arts, was carried out fully in every detail.

Corporate responsibility in the postnational constellation : a multiple-case study

In my thesis I present the findings of a multiple-case study on the CSR approach of three multinational companies, applying Basu and Palazzo's (2008) CSR-character as a process model of sensemaking, Suchman's (1995) framework on legitimation strategies, and Habermas (1996) concept of deliberative democracy. The theoretical framework is based on the assumption of a postnational constellation (Habermas, 2001) which sends multinational companies onto a process of sensemaking (Weick, 1995) with regards to their responsibilities in a globalizing world. The major reason is that mainstream CSR-concepts are based on the assumption of a liberal market economy embedded in a nation state that do not fit the changing conditions for legitimation of corporate behavior in a globalizing world. For the purpose of this study, I primarily looked at two research questions: (i) How can the CSR approach of a multinational corporation be systematized empirically? (ii) What is the impact of the changing conditions in the postnational constellation on the CSR approach of the studied multinational corporations? For the analysis, I adopted a holistic approach (Patton, 1980), combining elements of a deductive and inductive theory building methodology (Eisenhardt, 1989b; Eisenhardt & Graebner, 2007; Glaser & Strauss, 1967; Van de Ven, 1992) and rigorous qualitative data analysis. Primary data was collected through 90 semi-structured interviews in two rounds with executives and managers in three multinational companies and their respective stakeholders. Raw data originating from interview tapes, field notes, and contact sheets was processed, stored, and managed using the software program QSR NVIVO 7. In the analysis, I applied qualitative methods to strengthen the interpretative part as well as quantitative methods to identify dominating dimensions and patterns. I found three different coping behaviors that provide insights into the corporate mindset. The results suggest that multinational corporations increasingly turn towards relational approaches of CSR to achieve moral legitimacy in formalized dialogical exchanges with their stakeholders since legitimacy can no longer be derived only from a national framework. I also looked at the degree to which they have reacted to the postnational constellation by the assumption of former state duties and the underlying reasoning. The findings indicate that CSR approaches become increasingly comprehensive through integrating political strategies that reflect the growing (self-) perception of multinational companies as political actors. Based on the results, I developed a model which relates the different dimensions of corporate responsibility to the discussion on deliberative democracy, global governance and social innovation to provide guidance for multinational companies in a postnational world. With my thesis, I contribute to management research by (i) delivering a comprehensive critique of the mainstream CSR-literature and (ii) filling the gap of thorough qualitative research on CSR in a globalizing world using the CSR-character as an empirical device, and (iii) to organizational studies by further advancing a deliberative view of the firm proposed by Scherer and Palazzo (2008).

El Sufragi femení a la premsa d' Osona (1931-1936)

La proclamació de la Segona República va obrir un ampli ventall de possibilitats a les dones catalanes i els va crear noves expectatives. D’entrada, la Constitució de 1931 els va atorgar el dret al vot en les mateixes condicions que als homes. Aquest article analitza el tractament del sufragi femení a tres periòdics d’Osona: el liberal Diari de Vic, el conservador la Gazeta de Vich i el setmanari obrerista Sembrar, tant des de la perspectiva dels periodistes homes, com de les dones que hi col·laboraven.

La trampa de Rousseau. O com es pot saltar del convencionalisme al civisme

En aquest text es presenta una lectura de Rousseau des de la seva dimensió política i sota una perspectiva d’actualitat. Amb una aproximació a la concepció i l’argumentació dels elements que conformen el projecte polític en l’obra El contracte social —això és, justícia, moral i raó— les autores pensen a fons la modernitat des de l’assumpció del convencionalisme cívic liberal. L’espai públic és, doncs, l’eix que permet desgranar els arguments que condicionen un ésser humà que es desplega molt més enllà de la naturalesa i que donen sentit a una educació conscient d’una de les seves finalitats intrínseques més rellevants.

El valor de l'educació en societats de canvi

Pensar l'educació del futur, l'educació de la condició humana de què parla Edgar Morin, porta a pensar que la pedagogia ha d'estar vinculada a la vida a fi de reflexionar sobre l'educació com a fet humà i alhora mostrar l'humanisme de l'educació. La realitat com a referent de la pedagogia, perquè és a través de l'anàlisi d'aquesta realitat que es troben les raons del pensar una educació humanament contextualitzada, projecció d'utopies pedagògiques, o d'una pedagogia que projecta l'educació en valors humans com a utopia possible en el món. També, educació de la utopia perquè és ideació ètica que neix de la responsabilitat del jo i el nosaltres amb la vida humana, amb el benestar, amb la justícia i la felicitat per a tothom. És el desig d'una pedagogia política, en el sentit d'un fer no reduït al discurs sinó que és acció. Pedagogia que en el seu pensar l'educació s'allunya dels conformismes paralitzadors, no desvia la mirada, ni es subjecta a silencis. És aquest pensar pedagògic, que obre al sentir d'una educació que sap del valor del món i té present la dignitat humana. En aquesta orientació és una educació compromesa amb la formació de ciutadanes i ciutadans que contribuiran a la transformació de les societats polaritzades, desiguals, injustes. Educació, per tant, que promou la reflexió ètica per desvelar el món i comprendre el com i el perquè de les experiències d'opressió, de violència, d'insostenibilitat, etc. Al mateix temps educació per aprendre a aprendre a traçar els camins dels valors humans conformadors d'altres realitats que siguin justes.

Les elits polítiques del Parlament de Catalunya. Un estudi sociològic i polític dels diputats de la cinquena legislatura

L'estudi que presentem forma part d'un treball de recerca sobre les elits polítiques parlamentàries de Catalunya, desenvolupat per estudiants de tercer cicle de la Universitat de Barcelona sota la direcció del doctor Jordi Matas. Per ser més exactes, s'ha centrat en els diputats de la cinquena legislatura del Parlament de Catalunya: totes les persones que van sortir elegides en les eleccions autonòmiques del dinou de novembre de 1995 i que actualment exerceixen el càrrec de diputat. La intenció és conèixer qui són aquestes persones, com les podem caracteritzar i definir des del punt de vista sociològic i polític. Totes ocupen per definició unes posicions de poder en la institució més característica de la democràcia liberal: el Parlament. Però a banda d'aquesta obvietat, la intenció de la recerca és conèixer quins altres fets els relacionen.

Le ballon ne tourne pas rond en Afrique: les effets pervers d'une "extraversion dépendante"

Les dirigeants du football africain ont abandonné les politiques protectionnistes pour bâtir des sélections nationales performantes. Ils s'orientent vers des stratégies libérales qui favorisent le départ de joueurs à l'étranger et leur rapatriement pour les matches de l'équipe nationale. De plus en plus systématiquement, les footballeurs d'origine africaine ayant grandi en Europe sont « récupérés ». Si le recours à la « diaspora » permet de compenser le gâchis de talents résultant de la faiblesse de la formation locale de footballeurs, cette pratique empêche le football national de se structurer. The managers of African football have abandoned their protectionist policies in order to build up high-performing national teames. They are adopting liberal strategies fostering the departure of players abroad and their repatriation for national team matches. Footballers of African origin who have grown up in Europe are increasingly often being "retrieved". Although this recourse to the "diaspora" offsets the waste of talent brought about by the shortcomings of local training for footballers, this practice puts a brake on the structuring of national football.

Guidelines for Removal of Traffic Control Devices in Rural Areas, TR-527, 2005

It is commonly regarded that the overuse of traffic control devices desensitizes drivers and leads to disrespect, especially for low-volume secondary roads with limited enforcement. The maintenance of traffic signs is also a tort liability concern, exacerbated by unnecessary signs. The Federal Highway Administration’s (FHWA) Manual on Uniform Traffic Control Devices (MUTCD) and the Institute of Transportation Engineer’s (ITE) Traffic Control Devices Handbook provide guidance for the implementation of STOP signs based on expected compliance with right-of-way rules, provision of through traffic flow, context (proximity to other controlled intersections), speed, sight distance, and crash history. The approach(es) to stop is left to engineering judgment and is usually dependent on traffic volume or functional class/continuity of system. Although presently being considered by the National Committee on Traffic Control Devices, traffic volume itself is not given as a criterion for implementation in the MUTCD. STOP signs have been installed at many locations for various reasons which no longer (or perhaps never) met engineering needs. If in fact the presence of STOP signs does not increase safety, removal should be considered. To date, however, no guidance exists for the removal of STOP signs at two-way stop-controlled intersections. The scope of this research is ultra-low-volume (< 150 daily entering vehicles) unpaved intersections in rural agricultural areas of Iowa, where each of the 99 counties may have as many as 300 or more STOP sign pairs. Overall safety performance is examined as a function of a county excessive use factor, developed specifically for this study and based on various volume ranges and terrain as a proxy for sight distance. Four conclusions are supported: (1) there is no statistical difference in the safety performance of ultra-low-volume stop-controlled and uncontrolled intersections for all drivers or for younger and older drivers (although interestingly, older drivers are underrepresented at both types of intersections); (2) compliance with stop control (as indicated by crash performance) does not appear to be affected by the use or excessive use of STOP signs, even when adjusted for volume and a sight distance proxy; (3) crash performance does not appear to be improved by the liberal use of stop control; (4) safety performance of uncontrolled intersections appears to decline relative to stop-controlled intersections above about 150 daily entering vehicles. Subject to adequate sight distance, traffic professionals may wish to consider removal of control below this threshold. The report concludes with a section on methods and legal considerations for safe removal of stop control.

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

Human disease and drug pharmacology, complex as real life

In the past decades drug discovery practice has escaped from the complexity of the formerly used phenotypic screening in animals to focus on assessing drug effects on isolated protein targets in the search for drugs that exclusively and potently hit one selected target, thought to be critical for a given disease, while not affecting at all any other target to avoid the occurrence of side-effects. However, reality does not conform to these expectations, and, conversely, this approach has been concurrent with increased attrition figures in late-stage clinical trials, precisely due to lack of efficacy and safety. In this context, a network biology perspective of human disease and treatment has burst into the drug discovery scenario to bring it back to the consideration of the complexity of living organisms and particularly of the (patho)physiological environment where protein targets are (mal)functioning and where drugs have to exert their restoring action. Under this perspective, it has been found that usually there is not one but several disease-causing genes and, therefore, not one but several relevant protein targets to be hit, which do not work on isolation but in a highly interconnected manner, and that most known drugs are inherently promiscuous. In this light, the rationale behind the currently prevailing single-target-based drug discovery approach might even seem a Utopia, while, conversely, the notion that the complexity of human disease must be tackled with complex polypharmacological therapeutic interventions constitutes a difficult-torefuse argument that is spurring the development of multitarget therapies.

Vapaus ennen totuutta : Richard Rortyn liberaalien ihmisoikeuksien pragmatistinen puolustuspuhe

Abstract: "Freedom before the thruth - Richard Rorty's pargamtist apology for liberal human rights"