White under Black. Works from the imperceptible / 5. Isabel Banal: Via Lactea [Milky Way]

The exhibition "Isabel Banal. Via Lactea" is part of the exhibition cycle "Blanc sota negre. Treballs des de l'imperceptible / 5" curated by Joana Masó (Centre Dona i Literatura) and Assumpta Bassas (Universitat de Barcelona). In this exhibition, the artist shows long-term and open projects exhibited on five tables. The table is one of the central elements from the beginning of her career, in relation to the creative and domestic space, but also as a double metaphor for the ground and for soil.

Blanco bajo negro. Trabajos desde lo imperceptible / 5. Isabel Banal: Via Lactea

La exposición "Isabel Banal. Via Lactea" forma parte del ciclo de exposiciones "Blanc sota negre. Treballs des de l'imperceptible / 5" comisariado por Joana Masó (Centre Dona i Literatura) y Assumpta Bassas (Universitat de Barcelona). En esta exposición, la artista muestra proyectos abiertos y de largo recorrido dispuestos sobre cinco mesas. La mesa ha sido uno de los elementos centrales desde los inicios de su trayectoria, en referencia al espacio creativo y doméstico, pero también como una metáfora de la tierra y el suelo.

Blanc sota negre. Treballs des de l'imperceptible / 6. Mireia Sallarès: Joan, Jill Godmilow (What Godmilow taught)

L'exposició "Mireia Sallarès: Joan, Jill Godmilow (What Godmilow taught)" forma part del cicle d'exposicions "Blanc sota negre. Treballs des de l'imperceptible / 6" comissariat per Joana Masó (Centre Dona i Literatura) i Assumpta Bassas (Universitat de Barcelona). Com en molts dels seus projectes anteriors, aquesta exposició de Mireia Sallarès és un statement polític contra l’autosufiència creativa. El títol és una cita amb variació de la pel·lícula What Farocki Taught [El que Farocki va ensenyar] que la cineasta independent Jill Godmilow va realitzar el 1998 i que consistia en una rèplica exacta, però en color i en anglès, del film de denúncia Nicht löschbares Feuer [Foc inextingible] rodat el 1969 per un director alemany aleshores gairebé desconegut als Estats Units: Harun Farocki. En aquesta exposició, Mireia Sallarès enllaça el seu treball amb aquesta cadena de productors-transmissors d’imatges a través del reconeixement i la propagació de la trama com una forma de fer política.

La conservació-restauració en el préstec de Béns Culturals per a exposicions temporals. Recursos per sistematitzar la documentació i garantir les millors condicions per als Béns Culturals en trànsit

Com a resultat de les práctiques realitzades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), entrenovembre de 2010 i febrer de 2011, emmarcades dins del Practicum del Màster de Direcció de Projectes de Conservació Restauració (Facultat de Belles Arts, Universitat Barcelona) vaig entraren contacte amb l'activitat del préstec d'obres d'art per a exposicions temporals. L'interès que em va suscitar, juntament amb el desconeixement que tenia en la matèria, em van portar a dedicarel Treball Final de Master a la recerca deis diferents aspectes que envolten el préstec de Béns Culturals en exposicions temporals, començant per una visió més global i acabant de centrar laproposta en l'àmbit de la conservació-restauració (i especialment en l'activitat documental que requereix).El treball pretén demostrar que la sistematització d'aquesta documentació és una eina bàsica per a un bon desenvolupament del procés de préstec, i ho fa fixant-se especialment en la documentació que depen de l'Àrea de Conservació-Restauració que, al cap i a la fi, és la documentació que hade permetre neutralitzar els riscos que pot comportar el préstec per a la integritat de les obres en trànsit...

La conservació-restauració en el préstec de Béns Culturals per a exposicions temporals. Recursos per sistematitzar la documentació i garantir les millors condicions per als Béns Culturals en trànsit

Com a resultat de les práctiques realitzades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), entrenovembre de 2010 i febrer de 2011, emmarcades dins del Practicum del Màster de Direcció de Projectes de Conservació Restauració (Facultat de Belles Arts, Universitat Barcelona) vaig entraren contacte amb l'activitat del préstec d'obres d'art per a exposicions temporals. L'interès que em va suscitar, juntament amb el desconeixement que tenia en la matèria, em van portar a dedicarel Treball Final de Master a la recerca deis diferents aspectes que envolten el préstec de Béns Culturals en exposicions temporals, començant per una visió més global i acabant de centrar laproposta en l'àmbit de la conservació-restauració (i especialment en l'activitat documental que requereix).El treball pretén demostrar que la sistematització d'aquesta documentació és una eina bàsica per a un bon desenvolupament del procés de préstec, i ho fa fixant-se especialment en la documentació que depen de l'Àrea de Conservació-Restauració que, al cap i a la fi, és la documentació que hade permetre neutralitzar els riscos que pot comportar el préstec per a la integritat de les obres en trànsit...

Les expositions universelles comme communautés émotionnelles imaginées: du bon usage des émotions dans l'art d'instruire et de divertir

Cette contribution commence par établir que les expositions universelles sont traversées par un ensemble de dynamiques contradictoires qui reflètent celles intervenant dans le processus de la mondialisation qu'elles ont précisément pour vocation de mettre en scène. Parmi ces différents dynamiques, il en est une qui mérite que l'on s'y arrête de nouveau : celle ayant d'abord opposé sciences et loisirs avant de les associer comme organisateurs de la vie sociale. Comment les expositions universelles ont-elles représenté ces deux types d'activités qui leur ont été centrales ? L'article avance que l'évolution de la fonction de normalisation sociale attachée aux sciences et aux divertissements peut être éclairée par une analyse de l'usage qui a été fait des émotions par les organisateurs et commentateurs de ces manifestations. Le phénomène est examiné à la lumière des concepts d'émotionologie, d'émotif et de communauté émotionnelle développés par les historiens des émotions. This article starts from the premise that international exhibitions are driven by the same contradictory dynamics underlying the process of globalization which they seek to stage. Among these various dynamics, there is need to further study the one that has involved science and leisure as organizers of social life in a dyadic relationship evolving historically from opposition to accommodation. Drawing on the concepts of «emotionolgy », « emotives » and « emotional communities », the study attempts to show how changes in the normalizing functions of science and leisure can be highlighted through the shifting use of emotions by the organizers and commentators of world's fairs.

Guercino (1591-1666). Capolavori da Cento e da Roma

Un dels molts actes amb què la ciutat de Roma ha celebrat els 150 anys de la unificació d"Itàlia (1861˗2011) ha estat la presentació oficial del complex i acurat procés de restauració del Palazzo Barberini (1625˗1633). Restauració de l"edifici i, alhora, reestructuració de l"espai expositiu i del discurs museogràfic de la Galleria Nazionale di Arte Antica, dirigit tot per Rossella Vodret, reconeguda historiadora de l"art i Soprintendente per il Patrimonio Storico Artistico e del Polo Museale di Roma.

Roma al tempo di Caravaggio.1600-1630

Quan l’any 1602 el pintor i tractadista Federico Zuccari publicà L’Ideade’pittori, scultori et architetti, Caravaggio ja havia radicalitzat el seu llenguatge versun fort naturalisme, al qual afegia un tractament de forts contrastos lumínics patent enl’obra, dos anys més tardana, que inaugura la mostra: La verge de Loreto, tambéconeguda com la Verge del peregrins. Davant el procés creatiu de Zuccari basat en laIdea, es a dir el disegno interno de bellesa, Caravaggio pren la realitat com a modeltrencant així amb el manierisme reformat que, a la Roma papal, te la seva plasmació al’Oratori dels Gonfalone on el citat tractadista hi va participar. D’altra banda la novamanera caravaggesca es contraria a la proposada per Annibale Carracci al programa dela Galeria Farnese i, alhora, per la defensada per tota la tractadística italiana del segleXVII, des de Giovanni Battista Agucchi, en el seu Tractat de la pintura(1607-1615),fins a Giovan Pietro Bellori en el seu discurs L’Idea del pittore, dello scultore edell’architetto, scelta dalle bellezze naturali superiore alla natura que seguint els vellsprincipis de la Poètica defensen que l’obra d’art ha de tenir versemblança, ha d’imitar els millors i pot corregir la realitat. No es estrany, doncs, que Agucchi posi comexemple a seguir l’art d’Annibale Carracci i que compari a Caravaggio amb l’escultorgrec Demetri, que va seguir tant al peu de la lletra la semblança que no va tenirconsideració per la bellesa.

Arquitecturas pintadas. Del Renacimiento al siglo XVIII

Los transfondos arquitectónicos fueron utilizados a lo largo de los siglos XIV y XV como recursos de creación ilusionista de espacio, de la cual los pintores hacían alarde con la inclusión de pavimentos, techumbres o, en general, de ambientes interiores. Comenzaron también a aparecer en la pintura del quattrocento como complemento indispensable del paisaje, como excusa para una captación detallista de los interiores y de la vida cotidiana, y se elevaron a la condición alegórica cuando se constituyeron, por ejemplo, en la imagen del paganismo vencido por la religión cristiana. Desde el siglo XVI, asimismo, las representaciones pictóricas de edificios singulares y de conjuntos monumentales urbanos adquirieron una función documental, y se consolidaron como un objeto narrativo de carácter topográfico. Se convirtieron en un recurso poético cuando, especialmente a lo largo del siglo XVIII, se utilizaron para crear ambientes bucólicos y misteriosos. Fueron, por último, aplicadas muy a menudo con una voluntad escenográfica y teatral, un recurso visual que entronca directamente con el que, probablemente, haya sido el papel más importante de los desarrollados a lo largo de la época moderna por las arquitecturas incluidas en la pintura: el compositivo, la arquitectura utilizada como ordenadora del espacio y como distribuidora de acciones, escenas y personajes; la arquitectura entendida, pues, como vehículo narrativo.

Como si fuera posible recoger sentimientos = As if it were possible to collect suffering

Se trata de una propuesta como resultado del trabajo conjunto entre la escuela de Arte Pigment y el ESPAI ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa, destinado exclusivamente a exposiciones temporales de creación contemporánea y como continuidad de propuestas anteriores de colaboración: REPLICA23 y SONESNAT JUNIOR. Com si fos possible recollir el sofriment es un proyecto de la artista Anna Manel.la, y se consideró una propuesta interesante y un reto para conversar, intercambiar y crear con los alumnos sobre el tema de la exposición: la muerte y el sufrimiento. Asimismo porque es una artista conocida por los alumnos de la escuela Pigment, ya que anteriormente habían realizado un proyecto de apadrinamiento de esculturas y habitualmente ella participa en programas divulgativos en la escuela. El trabajo desarrollado centra el aprendizaje en la creación y en la investigación artística como ejes de los procesos de conceptualización con el objetivo de atender las dinámicas y los estímulos característicos de los niños. Facilitando procesos de búsqueda, exploración y manipulación sin condicionantes y promoviendo procesos autónomos en los que los mismos niños se planteen dudas e interrogantes y se enfrenten a situaciones cada vez mas complejas

Perheyhtiö ja paikallisuus. A. Ahlström Osakeyhtiön historian perintö Noormarkussa

Tutkimus tarkastelee kulttuuriperinnön asemaa perheyrityksen yrityskulttuurin,identiteetin ja yrityskuvan osatekijänä ja sitä, miten historiatietoisuus ohjaa yrityksen toimintaa paikallisen vaikuttavuuden näkökulmasta. Samalla tutkimus selvittää, miten liiketoiminnan laajeneminen ja globalisoituminen vaikuttavat paikallistason toimintaan ja miten yritys käyttää kulttuuriperintöään muutosten hallinnassa. Tutkimus on historiallinen tapaustutkimus. Esimerkkitapauksena on A. Ahlström Osakeyhtiö ja Länsi-Suomessa sijaitseva Noormarkun ruukki, joka on ollut yrityksen omistuksessa 1870-luvulta lähtien. 1800-luvun lopusta 2000-luvulle ulottuva tutkimus perustuu pääasiassa arkistolähteisiin. Tutkimuksessa yhdistyvät kulttuuriperinnön ja liiketaloustieteen tutkimuksen sekä historiantutkimuksen lähestymistavat. Paikallistason toiminnan tarkastelussa tutkimus saa piirteitä myös tehdasyhdyskuntatutkimuksesta. Tutkimuksessa perheyrityksen kulttuuriperintöön sisällytetään aineellisen kulttuuriperinnön ja menneisyyden kuvausten lisäksi yrityksen jatkuvuuteen, omistajuuteen, kotipaikkaan ja yhteiskuntavastuuseen liittyvät perinteet. Tutkimus osoittaa, että historia ja perinteet voivat olla yritykselle voimavara mutta myös hidaste. Perheyhtiön traditio on kestänyt liiketoiminnallisista ja organisatorisista muutoksista huolimatta. Suvun rooli yhtiön sisällä on kuitenkin muuttunut. Perhejohtajuudesta on siirrytty sukuomistukseen. Ahlström on tyyppiesimerkki siitä, miten yritykset korostavat historian avulla toimintansa jatkuvuutta, luotettavuutta, uskottavuutta ja innovatiivisuutta. Yritys on rakentanut historiallista yrityskuvaansa muun muassa museoiden, näyttelyiden ja julkaisujen avulla. Yrityksen suhde historialliseen kotipaikkaansa, Noormarkkuun, on ollut poikkeuksellisen kiinteä. Noormarkun ruukki on esimerkki siitä, miten yrityksen menneisyyteen liittyvistä paikoista voi muodostua symbolisia muistin paikkoja. Historiatietoisuus synnyttää ja ylläpitää paikallisvastuuta, joka on ilmennyt eri aikakausina eri tavoin. Ruukin toimintoja on kehitetty, kun vanhat toiminnot ovat päättyneet. 2000-luvulla yritys hyödyntää kulttuuriperintöään liiketoiminnan resurssina, paikallisen liiketoiminnan ja matkailun kehittämisen lähtökohdista. Kansainvälisissä tutkimuksissa historian aktiivista käyttöä yrityksen strategisessa suunnittelussa kuvataan käsitteellä history management. Suomessa aihetta on toistaiseksi tutkittu vähän. Tutkimus on siten avaus yrityksiä kulttuuriperinnön säilyttäjinä ja käyttäjinä koskeville keskusteluille.

Repercussions of a sleep medicine outreach program

Despite the high prevalence of sleep disorders, many healthcare professionals and lay people have little knowledge of Sleep Medicine. Mindful of such a reality, in 2001 the Sleep Institute of the Associação Fundo de Incentivo à Psicofarmacologia launched a campaign to increase Sleep Medicine awareness. Media features, exhibitions, inserts, and classes were used to reach 2,000,000 people and 55,000 healthcare professionals during the period from 2001 to 2004. To evaluate this program, we compared data for polysomnography referrals to the Institute in 2000 and in 2004. A total of 8805 referrals were evaluated (2000: 2164; 2004: 6641). Over the 4 years of the program, the number of beds increased by 43%; more women were referred (31 vs 37%; P < 0.001), mainly with a diagnostic hypothesis of sleep-disorder breathing (SDB). SDB was the most frequent diagnostic hypothesis in 2000 and 2004. In 2004 there were fewer referrals without a diagnostic hypothesis (27 vs 21%; P < 0.001) and for controlling surgically treated SDB (2.3 vs 1.6%; P < 0.05), and an increase in the following diagnostic hypotheses: non-invasive treatment of SDB (8.3 vs 12.3%; P < 0.001) and insomnia (3.5 vs 6.5%; P < 0.001). Insomnia diagnostic hypothesis was better correlated with SDB on referral documents in 2004 and less with a diagnostic hypothesis of limb movement disturbance. The program helped increase polysomnography referrals, particularly among women. Healthcare professionals appear to have a more developed understanding of sleep disorders.

Utstillingens retorikk : et bidrag til en retorisk didaktikk for kunst og håndverk

The topic of this dissertation is the didactic exhibition in the Arts and Crafts subject. Exhibiting student work and art and form culture is part of a long professional tradition in the field. Yet, exhibition as form and as a way of learning are inadequately explored and debated. The didactic problem area of the thesis, where studies of formative practices are central, place it within the research field of Educational Slojd. The didactic standpoint and main theoretical perspective relate the project to the Arts didactics research field at the University College of Bergen where the aim is to develop an alternative didactics thinking for the arts; a rhetoric arts didactics. Didactic focus is shifted from the relationship between teacher – pupil – teaching materials, to studies of how knowledge is formulated in specific practices. The thesis has a premise that every exhibition has its own rhetoric and that didactics is inscribed in this rhetoric in the broadest and cultural sense. Through impulses from classical rhetoric and recent text theory, the thesis challenges the Arts and Crafts’s own idiom, its theoretical foundation and didactic grasp such as shown in the discourse established by the discipline and its specific exhibitive practices, as well as studying the relationship between verbal language and the discipline’s own register. The overall objective is to develop knowledge about exhibition rhetoric and its potential as a knowledge and learning arena in this field, and thereby contribute to developing a rhetoric didactics for the Arts and Crafts subject. This raises questions such as: How is an exhibition considered to be used and understood in the subject’s didactics texts and texts about didactics? How do different exhibition spaces inscribe conditions for exhibition work? How can a rhetoric perspective of didactics make aspects of an exhibition’s form register visible and contribute to knowledge of the creative processes in an exhibition? How do some selected exhibitions inscribe creativity and learning? What can a rhetoric perspective bring to the Arts and Crafts? A rhetoric didactics perspective includes knowledge of the tradition. A historical-ideological overview traces how exhibition, of both pupil/student work and of art and form culture, are used and considered as used in the discipline over time. This part can be read separately, but in this thesis, is primarily conceived as a backdrop for the development of the dissertation’s main rhetoric perspective. The empirical data are collected from my teacher training institution and consist of specific exhibition spaces and practices, of which my own production of two exhibitions can link the research to artistic development work. A rhetoric didactics is concrete, specific and contextual. The rhetoric readings are descriptive and show how culture and nature, temporality, materiality and technology are inscribed in the exhibition’s form. Didactic reflection develops from, and close to, the rhetoric readings of the exhibition’s form and content to finally arrive at a rhetorical concept for creativity and learning.