Estudi històric, comparatiu i morfològic de la raça bovina Pallaresa

Aquest treball ha intentat aportar nova informació a través d’estudis tècnics per a la raça bovina Pallaresa, una raça greument amenaçada, ja que només en queden uns 35 exemplars, situats al Pallars Sobirà, la comarca d’origen. Sembla que va arribar cap a mitjans segle XVIII provinent de França i es va mesclar amb els bovins autòctons, arribant fins als nostres dies. Era emprada com a raça de triple aptitud (treball-llet-carn). Aquestes dades han estat aportades pel que havien sentit explicar els testimonis orals entrevistats i els documents trobats als arxius, així com saber que va veure el seu cens molt reduït passada la meitat del segle XX a causa de la introducció de la maquinària i races lleteres estrangeres per munyir. S’ha fet la recerca de la seua història; una comparació amb altres races pirinenques i europees amb dos mètodes diferents per intentar saber de quina raça hauria pogut provenir o amb quina podria estar més emparentada: els resultats han donat les races Gascona o Mirandesa com a antecessores; i finalment un estudi multivariant de les variables biomètrics i índexs de caracterització per establir mitjançant anàlisi de components principals poques mesures a agafar dels animals de cara a futurs programes de selecció i millora enlloc de les 20-25 que s’acostumen a agafar de cada animal.

Espais conflictius i delictius de la ciutat de Lleida. Anàlisis i propostes de millora

En aquest treball, podem consultar un estat de la qüestió que repassa quines han estat les corrents epistemològiques que han influenciat la forma de pensar, analitzar i prevenir el conflicte i el delicte des de l’òptica espacial. A més a més, també podem veure un treball empíric basat en estadístiques de denúncies policials a la ciutat de Lleida i en els resultats obtinguts a partir de l’enquesta de victimització realitzada al municipi. Aquestes dades, ens han servit per trobar un punt de la ciutat on s’hi concentra un tipus de delicte que segueix una lògica locacional estructural i un emplaçament on s’hi dóna una elevada percepció d’inseguretat per arribar a plantejar-nos un canvi en aquell espai que ens ajudi a reduir aquests índexs.

Els orígens del sindicalisme a Catalunya: un estat de la qüestió

Aquest treball pretén ser un estat de la qüestió que s’apropi als orígens del sindicalisme català mitjançant un estudi que englobi la historiografia dels anys setanta –quan fou el moment de màxim interès per la temàtica- i la més recent. Dividiré l’assaig en com s’ha definit i es defineix el concepte d’obrer i moviment obrer, la relació d’aquest amb la política liberal, l’entrada de la ideologia marxista i bakuninista i, finalment, les reivindicacions, els mecanismes de protesta i la clandestinitat que va protagonitzar la classe obrera. Al llarg del treball, també s’analitzaran els conceptes de classe social i consciència de classe -que són claus per la història social- i es tractarà el seu estat actual en el món historiogràfic. Per tant, aquest és un estudi assentat especialment en l’aportació del materialisme històric.

Teories de l’imperialisme. Un estat de la qüestió

El propòsit d’aquest treball és presentar i discutir les diferents teories sobre l’anomenat «imperialisme modern», delimitat cronològicament des de finals del segle XIX fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial. A més a més, és també l’objectiu d’aquest article mostrar l’evolució de la discussió presentant aquestes teories en ordre cronològic i insistint en com els conceptes «imperialisme» i «colonialisme» han canviat de significat. Les teories marxistes i liberals de principis del segle XX consideraven l’imperialisme un procés fonamentalment econòmic mentre que la teoria sociològica de Schumpeter el veia com un atavisme. Algunes teories després de les guerres mundials han insistit en la importància de parar atenció en els territoris colonitzats i en com la seva relació amb Europa ha afectat la nova forma imperial. Les explicacions més recents n’han destacat aspectes molt diferents, des de la importància sobre com ha permès l’expansió del lliure-comerç fins a l’imperialisme com una perversió del nacionalisme.

María Gutiérrez Blanchard. Estat de la qüestió

Aquest treball de final de grau, té com objectiu realitzar un estat de la qüestió sobre tots els estudis i treballs realitzats, al voltant de la figura de l’artista María Gutiérrez Blanchard. D’una banda, s’ha buscat tota la bibliografia existent sobre ella, fent un recompte del total de les obres i comentant els anys de publicació. A més, s’ha analitzat totes les que s’han pogut consultar; presentant les aportacions, coincidències i dissidències que hi ha entre elles. Per una altra banda, i a partir de les informacions llegides en la bibliografia sobre l’artista, s’ha buscat la presència que té aquesta en les publicacions sobre els moviments, escoles o artistes ,amb els que va tenir algun vincle o relació (Escola de París, cubisme, Juan Gris i art i gènere), en els diccionaris i enciclopèdies d’història de l’art i en diferents documents electrònics.. Aquesta comparació de diferents treballs, m’ha donat l’oportunitat de veure les aportacions o punts positius de tots ells, per tal de conèixer a María Gutiérrez Blanchard i la seva obra; però també, m’ha permès ser conscient de les mancances o punts negatius, i així adonar-me que encara queda molta feina per a fer, per tal de conèixer a fons la seva figura. Cal destacar, el punt de vista masclista des del que s’ha analitzat l’obra d’aquesta artista, establint un forta connexió entre la seva obra i la vida personal (malformació física). .Aquest punt de vista ha estat fortament criticat, principalment durant els darrers anys, des de la bibliografia d’art i gènere, especialment per Xon de Ros, que aporta reflexions molt interessants.

Coneixements i usos lingüístics de l'estudiantat de la Universitat de Lleida (2012 / 2013). Estudi comparatiu dels resultats obtinguts el 1993/1994 amb els de l’actualitat

El treball que teniu a les mans és una recerca sociolingüística que té com a objectiu l’anàlisi dels coneixements i els usos lingüístics de la Universitat de Lleida, a partir de la comparació dels resultats obtinguts a “Coneixements i usos lingüístics de l’estudiantat de la Universitat de Lleida” (Curs 1993/1994), un estudi impulsat des dels Servei de Llengua i Terminologia l’any 1993. L’elaboració del treball es divideix en tres etapes: l’etapa d’investigació, l’etapa d’organització i l’etapa d’interpretació. La primera etapa ha estat destinada a la recollida de dades. He demanat a un total de 1046 alumnes provinents de vint-i-un graus o especialitat diferents que contestessin un qüestionari. La segona etapa consisteix en l’organització de les dades. El primer que he fet ha estat entrar els resultats de cadascuna de les enquestes al programa ACCES, el qual m’ha permès fer les posteriors agrupacions partint sempre del model de 1993. Una vegada he tingut totes les agrupacions fetes, he fet tots els percentatges, gràfiques i taules al programa Excel. Finalment, quan ja he tingut tots els gràfics i taules confeccionats he passat ja a l’última etapa del treball: la interpretació de les dades. Primer he fet una lectura de cadascun dels gràfics i taules, comparant-los posteriorment amb els resultats obtinguts el 1993. Una vegada he tingut tots els comentaris fets he passat ja al més important: la redacció de les conclusions, on intento explicar els canvis més importants que he copsat.

El web archiving i l’arxivística

L’arxivament del web és una disciplina que te el seu origen en el camp de la biblioteconomia i les ciències de la informació i és aliena al món arxivístic del nostre país. La primera part del present treball ofereix un breu estat de la qüestió sobre l’arxivament de les pàgines web i, des d’una perspectiva arxivística, intentarà donar resposta a qüestions com en què consisteix l’arxivament de les pàgines web? Per a què serveix? Des de quan es practica? Quines organitzacions el practiquen? Com es captura i emmagatzema el web? En la segona part es proposa una reflexió sobre l’aplicació de l’arxivament web des de la disciplina arxivística. Paraules clau: Preservació digital, arxivament web, arxivística, Internet, Biblioteques Nacionals, documents electrònics, tecnologies de la informació i la comunicació

Arte-terapia y Educación Social

Del 18 al 21 de setembre d'enguany s'ha celebrat la 7a Conferencia bianual Europea d'Art-teràpia, organitzada per ECARTE (The European Consortium for Arts Therapy Education). Aquest any, i per primera vegada, ha tingut lloc a Espanya, concretament a Madrid; hi han participat 300 persones d'arreu del món i s'han presentat a la ratlla de 150 comunicacions; una d'elles ha estat la meva, titulada 'Contribuciones del Arte-terapia a la Educación Social'. ECARTE es va crear, l'any 1991, per les universitats de Hertfordshire, Münster, Nijmegen i París. En aquests moments, la formen 30 institucions de 10 països europeus. És un consorci d'universitats i d'institucions de formació superior que té com a objectiu bàsic representar i promoure el desenvolupament de l'art-teràpia a escala europea. Inclou l'art-teràpia (o plastico-teràpia), la dansa-teràpia, el drama-teràpia i la musico-teràpia. Treballa per tal de crear llaços entre professionals i estudiants, promou la investigació, el reconeixement de la professió, dóna suport al desenvolupament acadèmic i organitza conferències internacionals per a fomentar la comunicació.

Del Programa d'Educació Compensatòria al nou Pla per a la Llengua i la Cohesió Social

El Programa d’Educació Compensatòria va ser el fruit emblemàtic de la política reformista empresa el 1983 en el camp pedagògic. Es tractava d’un discurs destinat a corregir les desi- gualtats socials i assolir quotes més elevades de justícia social. Actualment, en el context català ha estat considerat necessari un doble canvi, davant el ràpid increment de la població escolar procedent de la immigració i l’aparició de noves formes d’exclusió social: per una banda, una adequada integració educativa, social i cultural de tot l’alumnat independentment del seu origen i condició, i, per l’altra, la consolidació de la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament i com a element de cohesió social en un marc plurilingüe.

Els diccionaris de pronúncia del català: passat, present i futur

La llengua catalana disposa d’informació fonètica detallada multidialectal d’ençà que el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover & Moll (1926/1930-1962/1968) fou enllestit quatre dècades enrere. Més endavant aparegué el primer diccionari de pronunciació del català (Bruguera, 1990, 20042), restringit al català central i amb una sola pronúncia per entrada -per tant, sense variants i amb informació reduïda en relació amb noms propis, manlleus i neologismes. Més endavant es publicà un vocabulari d’unes 2.000 paraules (Paloma & Rico, 2000) en els dos estàndards orals de Catalunya: central i nord-occidental, de caràcter normatiu i en transcripció ampla, suficient per als parlants catalans. Poc després veié la llum un diccionari de pronúncia de la varietat valenciana (Lacreu, ed., 2001), que conté un nombre elevat d’entrades, però sense informació onomàstica, morfològica ni relativa a la variació de la pronúncia d’aquest parlar. Finalment, es presenta un diccionari en procés d’elaboració d’unes 70.000 entrades i de més de 200.000 pronúncies. El Diccionari de pronúncia catalana (DPC) ha estat concebut per Julià-Muné & Creus com un diccionari de pronúncia descriptiva, en principi de les varietats nord-ocidental i central de la llengua catalana, que ofereix a més la pronunciació estàndard recomanada.

La Divisió eclesiàstica en arxiprestats a Catalunya (1800-2005)

Arran del Concordat del 1851 els bisbats espanyols s’organitzen territorialment en arxiprestats. El mapa català d’arxiprestats presenta una complexa evolució històrica. Actualment s’observa una clara tendència envers la reducció del seu nombre (92). L’organització territorial arxiprestal reflecteix l’estructura del territori, la xarxa urbana i la percepció social de la realitat comarcal. Per això, la divisió eclesiàstica és un interessant element de comparació amb l’organització política i administrativa. El mapa de 7 vegueries (noves províncies) amb què treballa el Govern de la Generalitat de Catalunya té una estreta relació amb la divisió tradicional en bisbats. Igualment, totes les noves comarques previstes per la Generalitat tenen una clara correspondència amb algun arxiprestat. Inversament, la designació de Sant Feliu de Llobregat com a seu d’un nou bisbat (2004) no hauria estat possible si aquesta població no hagués estat designada com a cap de partit judicial el 1834.

Migracions i microestats

Els països més petits d’Europa han transformat les seves bases econòmiques emparats en les possibilitats que els oferia el seu fet diferencial. La consecució d’una economia bàsicament terciària s’ha acompanyat d’un canvi en les funcions territorials i, especialment, d’un augment important de la població, de manera que han passat de ser societats emissores a ser societats receptores pel que fa als moviments migratoris. La composició de la població segons el seu origen mostra que aquestes societats tenen uns percentatges d’immigrants superiors al 60% en dos dels casos, i molt superior al 10% en la resta. Avui, els microestats europeus són l’expressió moderna de la ciutat estat d’altres èpoques, però, a més, s’han convertit en veritables societats multiculturals a les portes del segle XXI.

La lluita política del poder local en la primera meitat del segle XIX i la formació de la identitat social de la Lledia contemporània

El darrer decenni ha estat molt profitós per la historiografia local lleidatana dedicada a la investigació de la primera meitat del segle XIX. Diversos treballs impulsats sota la protecció del “modern” Estudi General i, darrerament, de l’autònoma Universitat de Lleida han anat emplenant algunes peces del complex trencaclosques històric en què s’ha convertit l’estudi de la substitució del caduc sistema feudal per l’estat liberal. La síntesi històrica a través dels textos apareguts fins ara, que es presenta en aquest congrés, pretén mostrar una aproximació a la configuració d’unes identitats socials a nivell local, que tingueren el seu origen en la lluita per controlar el poder en els primers cinquanta anys del segle XIX. Tot i que encara no ha acabat el buidatge exhaustiu de tota la documentació oficial i privada que en els diversos arxius de la ciutat hi ha acumulada, si que es comencen a manifestar una sèrie de constants en el comportament social dels grups urbans a mesura que els treballs de recerca donen a conèixer realitats històriques emmarcades en estudis més concrets. Així, cada cop s’ha pogut anar precisant amb més exactitud les línies mestres de la situació evolutiva en què es trobava la Lleida decimonònica en els aspectes socials, econòmics i polítics.