El general Curial y la literatura

En el pilar Este del Arco de Triunfo de la Avenida de los Campos Elíseos cualquier curioso puede leer, en la columna 17, el nombre de Curial. Fue uno de los generales de Napoleón y está tras Carra Saint-Cyr y Decouz y antes de Beaumont. También París le dedicó una calle al general Curial, en el distrito 19; junto a ella se construyó el primer servicio de Pompas Fúnebres, inaugurado en 1874, hoy convertido en centro cultural; y en la ciudad de Chambéry, un antiguo cuartel, también reconquistado por la cultura, lleva asimismo su nombre: Carré Curial.

Diabetes mellitus: la pandemia del siglo XXI

La diabetes mellitus (DM) constituye uno de los principales problemas de salud pública debido a su elevada prevalencia, al hecho de que puede afectar a personas de cualquier edad, sexo, clase social y área geográfica, a su elevada morbilidad y mortalidad y a su elevado coste sanitario. Tanto la DM tipo 1 (DM1) como la DM tipo 2 (DM2) cursan con hiperglucemia lo que puede originar complicaciones agudas hiperglucémicas e hipogucémicas, debido al tratamiento, y graves complicaciones crónicas macrovasculares y microvasculares, que pueden producir infarto de miocardio, accidente vascular...

Retórica, comedia, diálogo. La fusión de géneros en la literatura griega del s. II d.C.

Lucien de Samosate est sans doute un écrivain difficile a classer. Certains en font le roi du pastiche. Pour nous il s'agit. par contre, d'un écrivain lucide et intelligent qui cherche dans la tradition les éléments qui peuvent l'aider a comprendre le présent et a en faire une critique parfois féroce.

Establishment of an in vitro photoassay using THP-1 cells and IL-8 to discriminate photoirritants from photoallergens

At present, there are no in vivo or in vitro methods developed which has been adopted by regulatory authorities to assess photosensitization induced by chemicals. Recently, we have proposed the use of THP-1 cells and IL-8 release to identify the potential of chemicals to induce skin sensitization. Based on the assumption that sensitization and photosensitization share common mechanisms, the aim of this work was to explore the THP-1 model as an in vitro model to identify photoallergenic chemicals. THP-1 cells were exposed to 7 photoallergens and 3 photoirritants and irradiated with UVA light or kept in dark. Non phototoxic allergens or irritants were also included as negative compounds. Following 24 h of incubation, cytotoxicity and IL-8 release were measured. At subtoxic concentrations, photoallergens produced a dose-related increase in IL-8 release after irradiation. Some photoirritants also produced a slight increase in IL-8 release. However, when the overall stimulation indexes of IL-8 were calculated for each chemical, 6 out of 7 photoallergens tested reached a stimulation index above 2, while the entire set of negative compounds had stimulation indexes below 2. Our data suggest that this assay may become a useful cell-based in vitro test for evaluating the photosensitizing potential of chemicals.

El Portafoli de l'alumne com instrument d'autoaprenentatge

Presentem el Projecte d'Innovació Docent que es porta a terme des de la Unitat d'Infermeria de Salut Mental de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona dins de la formació especialitzada d'Infermeria de Salut Mental. Aquesta especialitat es desenvolupa en règim de residència clínica on el EIR (Enfermero Interno Residente) rep formació des de l'àmbit assistencial i docent. El portafoli de l'alumne es planteja com un instrument d'autoaprenentatge reflexiu que ha de contribuir a facilitar l'adaptació de la formació global del EIR als criteris del Espai Europeu de Formació Superior on el treball de l'alumne (concretat en el crèdit ECTS) és l'eix central de les metodologies docents.

Formación enfermera en competencias específicas y referentes teóricos. Una visión contrastada

El presente artículo aporta algunas reflexiones sobre el proceso de Bolonia y su repercusión para la titulación enfermera en el estado español. Se introduce el concepto de competencia y se revisan las competencias específicas enfermeras incluidas en los proyectos o marcos teóricos procedentes de instituciones relevantes para la enfermería española como son: el Libro Blanco de la Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), el Proyecto para la Adecuación de la Formación Enfermera al Espacio Europeo de Educación Superior, impulsado por el Consejo General de Enfermería (CGE), el Proyecto Tuning, impulsado y financiado por la Comunidad Europea (CE) y las Competencias Internacionales de la Enfermera Generalista divulgadas por el Consejo Internacional de Enfermería (CIE). Se realiza un análisis comparativo que de forma práctica y útil, permita visualizar los rasgos más característicos y distintivos de cada modelo.

Formación enfermera en competencias específicas y referentes teóricos. Una visión contrastada

El presente artículo aporta algunas reflexiones sobre el proceso de Bolonia y su repercusión para la titulación enfermera en el estado español. Se introduce el concepto de competencia y se revisan las competencias específicas enfermeras incluidas en los proyectos o marcos teóricos procedentes de instituciones relevantes para la enfermería española como son: el Libro Blanco de la Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), el Proyecto para la Adecuación de la Formación Enfermera al Espacio Europeo de Educación Superior, impulsado por el Consejo General de Enfermería (CGE), el Proyecto Tuning, impulsado y financiado por la Comunidad Europea (CE) y las Competencias Internacionales de la Enfermera Generalista divulgadas por el Consejo Internacional de Enfermería (CIE). Se realiza un análisis comparativo que de forma práctica y útil, permita visualizar los rasgos más característicos y distintivos de cada modelo.

La ciutat de les dames i Terra d’elles: dues utopies feministes en català

Elizabeth Russell sosté que les utopies escrites per dones són més transgressores «perquè desconstrueixen el concepte de perfecció» (2007: 21). En aquesta línia de crítica social i necessitat de reformes, quant al gènere femení, neixen, amb cinc segles de diferència, les dues obres estudiades aquí, Le livre de la cité des dames (1405), de Christine de Pisan, i Herland (1915), de Charlotte Perkins Gilman. Amb notables excepcions com La mística de la feminitat (1965), de Betty Friedan, i El segon sexe (1968), de Simone de Beauvoir, a casa nostra els discursos androcèntrics es ben cuidaren de negar l’entrada d’aires subversius que, per raons òbvies, poguessin esverar aquell àngel de la llar amansit i silenciat, per dir-ho a la manera woolfiana. Charlotte Perkins Gilman arribà per primera vegada a Catalunya i a la península ibèrica el 1982 amb la traducció al català de Montserrat Abelló per a l’editorial La Sal d’El paper de paret groc. En els mateixos anys vuitanta i per a la mateixa editorial Helena Valentí traduí al castellà El país de ellas (1987), obra que el 2002 traslladà al català Jordi Vidal Tubau en una edició a cura d’Eulàlia Lledó que porta per títol Terra d’elles. Poc després, el 1990, La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, es pogué llegir en llengua catalana amb una edició i traducció de Mercè Otero per a la col·lecció «Espai de Dones» d’Edicions de l’Eixample. Aquest article presenta la recepció a Catalunya de dos clàssics del gènere de les utopies feministes, La ciutat de les dames (1990), de Christine de Pisan, i Terra d’elles (2002), de Charlotte Perkins Gilman, amb notes sobre la seva difusió al castellà i al gallec.

Interviewing Carol Maier: a woman in translation

En un article posterior a les seves traduccions a la llengua anglesa de Memorias de Leticia Valle de Rosa Chacel i de Delirio y destino de María Zambrano, Carol Maier apunta el que penso que hauria de constituir una de les màximes més determinants en la pràctica de la traducció (1996, 209): «…it is not only in the ‘text’ of a work but precisely in the notes, introductions, and afterwards meant to ensure a work’s recovery that the most decided re-covering often occurs.» Per a Maier, traductora literària, teòrica i professora de traducció, la responsabilitat de l’activitat traductològica no es limita a una mera (re)escriptura del text originari. Cal que el traductor i la traductora s’impliquin, abandonin les distàncies crítiques i portin a la visibilitat el que pensen sobre la teoria i la pràctica de la traducció. I és precisament aquesta crida de Maier a l’expansió del terme «responsabilitat» en traducció la que m’invita a presentar potser d’una altra manera aquesta entrevista amb ella. Maier ens ofereix ara i aquí un espai de debat, de diàleg i de reflexió per a totes les persones que volem pensar sobre les paradoxes i les contradiccions derivades de (re)escriure una textualitat en una altra llengua. En definitiva, estic convençuda que les seves afirmacions, pensaments i comentaris sobre les interseccions entre el gènere i la traducció es guanyaran merescudament el sobrenom de «responsables» per al qual ella lluita tan enèrgicament.

Escriure (a) la frontera : autores bilingües traductores culturals

La creixent literatura postcolonial en països prèviament colonitzats, així com la creixent literatura de minories en països primermundistes sovint posen de manifest un mestissatge cultural que queda palès en la llengua. Les escriptores bilingües d’aquests països ocupen un espai cultural fronterer, com a mínim, a cavall de dos mons, a cavall de dues identitats i a cavall de dues llengües. La seva lectura del món no tan sols posa de manifest la problemàtica de la pluralitat lingüística i la diversitat d’identitats en les persones humanes, sinó que també acara l’essencialisme de les nocions d’equivalència que les expressions culturals dominants han presentat al llarg de la història de la traducció.

Helena Valentí, fúria i traducció

La filòloga i novel·lista Helena Valentí i Petit (Barcelona, 1940-1990) s’exilià de ben jove a Anglaterra, on buscà en la traducció el mitjà de vida. Entre altres autors i autores, traslladà al castellà William Blake, Marilyn French, Nicholas Guild, Najib Mahfuz, Harold Robbins, Bernice Rubens, Roger T. Taylor i Doris Lessing, de la qual traduí El quadern daurat. De retorn a Catalunya, el 1974, decidí compaginar la traducció amb la narrativa pròpia. Girà a la llengua catalana Al far i Una cambra pròpia de l’anglesa Virginia Woolf i La garden party i altres contes i Un home casat i altres crueltats de la neozelandesa Katherine Mansfield. En els anys vuitanta traslladà El factor humà de Graham Greene i Jo, Claudi de Robert Graves, i féu una breu incursió en la narrativa per a joves. Viatges indiscrets de Lisa St. Aubin, un recull de contes d’autores del segle XX, fou l’última traducció.

Maria Aurèlia Capmany, feminisme i traducció

Novel·lista, assagista, política, activista cultural, dona de teatre i traductora de més de trenta obres, Maria Aurèlia Capmany és autora d’una obra extensa i clarament ideològica, en què les reivindicacions feministes ocupen una gran part. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir són les seves principals fonts teòriques i vitals. Encara que, per diverses circumstàncies, no les tradueix mai, es converteix en la seva mitjancera cultural i ideològica a casa nostra: proposant-ne traduccions a algunes editorials, escrivint-ne pròlegs, imitant-les, adaptant-ne conceptes o imatges, etc. Marguerite Duras, de qui traslladà Un dic contra el Pacífic (1965), és també una de les seves mares literàries. Aquest treball intenta ser una aproximació al feminisme de Capmany i a la seva repercussió en el camp de la traductologia.

Aurora Bertrana : Bringing "otherness" home

“Decidida a viure al preu que sigui” underscores contemporary writer Maria-Antònia Oliver in her prologue to Aurora Bertrana’s fourth book, El Marroc sensual i fanàtic (1936). The urge to travel, to explore the world and to slake her thirst for new experiences shaped much of the personality and the work of this Girona-born writer. Taking her own travels as a starting point, Bertrana distinguished herself in the genre of travel writing on exotic countries, which at that time underwent a significant revival in Catalonia. Bertrana’s originality lies partly in the image of the woman traveller that she consciously cultivated for herself, and partly in the way she narrates her travels. This article seeks to recover this author and make visible her singular way of presenting otherness.