Aplicación del cuestionario nórdico para el análisis de síntomas musculoesqueleticos en trabajadores del Cuerpo Técnico de Policia Judicial: investigacion (CTI)

RESUMEN INTRODUCCION Los desórdenes musculoesqueléticos constituyen uno de los más comunes y costosos problemas de salud en el trabajo en todo el mundo. La detección a tiempo de síntomas iniciales debe ser una prioridad de los sistemas de vigilancia epidemiológica. El objetivo de este trabajo de investigación fue determinar la prevalencia de los desórdenes musculoesqueléticos (DME) en la población de funcionarios del cuerpo de policía judicial de Bogotá en el año 2014. MATERIALES Y METODOS Estudio de corte transversal con una muestra de 300 trabajadores a los que se les aplico el cuestionario Nórdico de Síntomas musculoesqueléticos. RESULTADOS Se encuesto al 33,9% de los trabajadores pertenecientes al cuerpo técnico de Policía Judicial de la Fiscalía General de la Nación en la ciudad de Bogotá. Los trabajadores evaluados tienen una edad promedio de 41,9 años, con un predominio del género femenino (54%), encontrándose que la mayoría de los que respondieron al cuestionario 87,66% (n=263) habían presentado algún síntoma musculoesqueléticos en los últimos 12 meses. Un hallazgo significativo fue la afectación cervical en el 53% (n=159) de los que reportaron sintomatología musculo esquelética. CONCLUSIONES La población perteneciente a la Policía Técnica Judicial en la ciudad de Bogotá presenta una alta prevalencia (87,66%) de síntomas que afectan al sistema musculoesquelético, principalmente comprometiendo las regiones de columna cervical, parte baja de la espalda y parte alta de la espalda, con una mayor afectación a las personas de género femenino.

Anàlisi de la capacitat de regeneració en estadis inicials del desenvolupament en diverses espècies mediterrànies del gènere Quercus

Aquest treball es centra en l'estudi de la regeneració vegetativa en els estadis inicials del desenvolupament de Quercus coccifera, Q. humilis, Q. ilex i Q. suber, analitzant la capacitat de rebrotada després de l'eliminació de la biomassa aèria. S'ha realitzat una descripció, a nivell histològic, de l'ontogènesi del nus cotiledonar des de l'embrió fins a la plàntula de mig any d'edat de Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex. Així mateix, s'ha analitzat el contingut de midó i de nitrogen a la primavera, l'estiu i l'hivern en diferents parts de les plàntules de les quatre espècies, avaluant, alhora, l'efecte de la tala. D'altra banda, també s'ha estudiat la biometria de les glans, la capacitat de germinació i el creixement de les plàntules de les quatre espècies de Quercus. A partir dels resultats s'ha comprovat que les glans de Q. suber, en general, són més grans, tant en diàmetre com en longitud, i tenen un pes superior, mentre que les de Q. ilex són més petites i pesen menys. En les quatre espècies estudiades, el pes de la llavor està determinat per la longitud i el diàmetre, si bé, també hi ha un cert efecte de l'espècie. Amb les dades obtingudes de les tres variables de la gla s'ha calculat una funció discriminant a partir de la qual es pot determinar, amb un alt grau d'encert, a quina espècie pertany una determinada gla coneixent la mida i el pes. En relació a la capacitat de germinació, en Q. coccifera i Q. ilex la germinació depèn del pes de la gla, mentre que en Q. humilis i Q. suber és independent. Així mateix, també s'ha comprovat que el pes de la llavor afecta positivament en el creixement de les plàntules de tres i sis mesos d'edat. Possiblement un major pes de la gla implica un contingut de substàncies de reserva més elevat, i per tant representa un major subministrament de nutrients cap a la planta, repercutint així en el seu creixement inicial. En plàntules de nou mesos d'edat ja no s'ha trobat relació entre el pes de la gla i el creixement de la planta, la qual cosa es podria explicar pel fet que les substàncies de reserva de la llavor s'han esgotat. Pel que fa al creixement de la plàntula, les plàntules de Q. ilex han tingut la major taxa de creixement per quasi totes les variables estudiades. En aquesta espècie, al principi de l'experiment la grandària de les plàntules ha estat baixa, però al final han crescut més que les de les altres espècies. Les plàntules de Q. coccifera han presentat la menor taxa. En les plàntules de les quatre espècies s'ha constatat, també, que la biomassa del sistema radicular és superior a la de l'aeri. Les plàntules de Q. coccifera i Q. humilis han tingut una relació BA/BR (biomassa aèria/biomassa radicular) més baixa que les de Q. ilex i Q. suber. En espècies mediterrànies s'ha relacionat sovint una baixa relació BA/BR com una adaptació a la sequera. No obstant això, Q. humilis és una espècie que viu en zones més humides que la resta d'espècies estudiades. En referència a la regeneració vegetativa, amb aquest estudi es demostra que les plàntules de les quatre espècies tenen una elevada capacitat d'emissió de rebrots, quan s'elimina la biomassa aèria per sobre la zona d'inserció dels cotilèdons. Tanmateix, el grau de supervivència difereix segons l'espècie i la intervenció. Així, per exemple, les plàntules de Q. ilex han presentat una major mortalitat tant en la primera com en la segona tala, mentre que en Q. humilis i Q. suber la supervivència de les plàntules ha disminuït després de talar dues vegades. En el cas de Q. coccifera el grau de supervivència és bastant similar tant en la primera com en la segona intervenció. La tala successiva afecta negativament al vigor dels rebrots en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex. Ara bé, en el cas de Q. suber s'ha trobat que els rebrots emesos després de talar dues vegades han estat més grans que els obtinguts després d'una sola tala. Després de tallar la biomassa aèria per sobre la zona d'inserció dels cotilèdons, els rebrots s'originen a partir de les gemmes del nus cotiledonar. L'estudi de l'ontogènesi del nus cotiledonar ens ha permès de constatar que el patró de desenvolupament d'aquest en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex és similar, però difereix del descrit per a Q. suber. En les tres primeres espècies el nus cotiledonar pràcticament no s'allarga i només es desenvolupen gemmes cotiledonars just en l'axil·la del pecíol cotiledonar. En aquest sentit, cal ressaltar que en el cas de Q. coccifera i Q. ilex les gemmes es formen després de germinar la gla, mentre que en Q. humilis i Q. suber són ja presents en l'embrió. Tal i com també s'ha descrit en Q. suber, en l'estadi de plàntula, en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex a l'axil·la de la gemma cotiledonar proliferen noves gemmes, de tal manera que es formen plaques de gemmes. Les anàlisis del contingut de midó han permès de determinar que el sistema radicular de les plàntules de Q. coccifera, Q. humilis, Q. ilex i Q. suber conté aproximadament un 90% del midó de tota la planta. Concretament de les diferents fraccions del sistema radicular (nus cotiledonar, 11 pimers centímetres de l'arrel i resta de l'arrel) la major concentració de midó es troba ens els 11 primers cm de l'arrel, que en el cas de Q. suber correspon al nus cotiledonar. Quant a les estacions, a l'estiu la concentració de midó de la part aèria i radicular disminueix en Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex, si bé es recuperen a l'hivern. En canvi en el cas de Q. suber els nivells més baixos de midó s'han obtingut a l'hivern. La tala provoca una disminució dels nivells de midó, ja que una part d'aquest és mobilitzat per a la síntesi dels nous brots. En les quatre espècies la major proporció de midó mobilitzat és en els primers 11 cm de l'arrel, és a dir, el nus cotiledonar en el cas de Q. suber. Per tant, amb aquest estudi es reafirma que el nus cotiledonar de Q. suber és un lignotúber. Tanmateix, Q. coccifera, Q. humilis i Q. ilex no presenten cap lignotúber o estructura especialitzada en la rebrotada, si bé el fet de tenir gemmes i substàncies de reserva els confereix igualment una elevada capacitat per rebrotar. En relació al nitrogen, en les quatre espècies el sistema radicular presenta aproximadament el 70% del nitrogen total de la planta. A l'estiu, la concentració de nitrogen del sistema radicular de Q. humilis i Q. suber és més baixa que a l'hivern, mentre que en Q. coccifera i Q. ilex els valors són bastant similars en ambdues estacions. La tala no provoca una davallada dels nivells de midó, això possiblement es degui a que les plàntules van rebre continuament un aport de nitrogen a través de l'aigua de reg.

Distribució espacial i ús de l'hàbitat de la comunitat de peixos a l'estany de Banyoles

En el marc d'un projecte més ampli sobre la comunitat de peixos de la conca lacustre de Banyoles, s'ha estudiat la distribució espacial de les diferents espècies així com l'ús que aquestes fan de l'hàbitat. El poblament piscícola de l'estany de Banyoles és el resultat d'un llarg historial d'introducció d'espècies exòtiques i extinció de les poblacions autòctones locals. S'ha revisat la seva composició actual detectant un total de 18 espècies (4 autòctones i 14 introduïdes) de les quals només 13 presenten una població estable. L'estudi de l'hàbitat s'ha centrat a l'Estany, l'element principal del sistema lacustre, analitzant per separat la zona litoral i la zona limnètica. En el primer cas s'han realitzat les captures d'individus mitjançant pesca elèctrica des d'una embarcació adaptada per aquesta pràctica. La totalitat del litoral ha estat dividida en trams de característiques homogènies on s'han obtingut les captures per unitat d'esforç per cada espècie. El mostreig s'ha desenvolupat entre l'estiu de 1997 i la primavera del 2000 realitzant un total de 10 campanyes de pesca. Les espècies més abundants al litoral són la perca americana (Micropterus salmoides) i el peix sol (Lepomis gibbosus), essent també presents la perca (Perca fluviatilis), carpa (Cyprinus carpio) i el gardí (Scardinius erythrophthalmus). S'han capturat altres espècies com ara anguila (Anguilla anguilla), bagra (Squalius cephalus), sandra (Sander lucioperca), carpí (Carassius auratus) i madrilleta vera (Rutilus rutilus), però són molt menys abundants en nombre. S'ha examinat, per cadascuna de les espècies, si existeix selecció de l'hàbitat i en cas afirmatiu, quin és el preferent en base a la classificació del litoral en sis tipus de vegetació predominant. Les espècies més abundants, perca americana i peix sol, ocupen tots els hàbitats disponibles però amb una densitat diferent. La perca mostra també una clara selecció de l'hàbitat a favor de les zones molt estructurades amb abundant presència de jonca litoral. Carpa i gardí seleccionen els ambients més fondos amb major presència de matèria orgànica d'origen vegetal procedent del bogar. En general els individus ocupen les zones amb una densitat de vegetació intermèdia, majoritàriament zones de jonca a l'estiu i zones amb mansega a l'hivern, on troben refugi i els recursos tròfics necessaris. La perca americana, a més, presenta una elevada fidelitat a un mateix punt del litoral al llarg de la seva vida. La zona limnètica ha estat prospectada mensualment mitjançant ecosondació, realitzant transectes perpendiculars a l'eix principal de l'Estany, cobrint la seva totalitat. La composició d'espècies s'ha obtingut a partir de les captures fetes amb xarxes (tresmalls) amb periodicitat estacional. L'anàlisi geoestadística de la densitat de peixos ha permès descriure l'estructura espacial d'aquesta a partir dels variogrames, així com la seva variabilitat tant espacial com temporal, i obtenir els mapes de densitat. A l'hivern, la densitat de peixos a la zona limnètica assoleix els seus valors mínims i els individus es troben formant agregats dispersos, pels diferents estrats de fondària. A partir de la primavera la densitat augmenta, pel reclutament i la major freqüència d'individus que abandonen el litoral; la densitat esdevé més homogènia a les primer capes de fondària. A l'estiu la densitat és màxima i l'estrat més homogeni coincideix amb la posició de la termoclina. Aquest estructura varia en disminuir la temperatura i barrejar-se la columna d'aigua, tornant a la situació hivernal. La perca i la madrilleta vera són les espècies predominants en aquest ambient, juntament amb la carpa. La seva distribució no és homogènia i respon a les característiques limnològiques de les diferents cubetes de l'Estany. Una particularitat d'aquest, relacionada amb el seu origen càrstic, es la formació d'una ploma hidrotermal que afecta la distribució dels peixos, probablement en augmentar la terbolesa. S'ha integrat l'ús de l'hàbitat de les espècies que ocupen tant la zona limnètica com la litoral a partir del seguiment d'individus, concretament de perca i bagra. S'ha utilitzat un sistema automàtic de posicionament que estima la localització dels individus marcats amb transmissor de telemetria acústica. L'anàlisi dels desplaçaments mostra un rang superior per la bagra en comparació amb la perca. Ambdues espècies mostren una orientació en els seus desplaçaments. La perca ocupa el litoral a la nit i es desplaça a la zona limnètica de dia, amb un ritme d'activitat marcat per dos màxims coincidint amb la sortida i posta de sol; en canvi la bagra mostra una major activitat nocturna amb zones de repòs properes al litoral. S'ha estimat igualment els dominis vital de cada individu marcat.

A new perspective on Southern hemisphere storm-tracks.

A detailed view of Southern Hemisphere storm tracks is obtained based on the application of filtered variance and modern feature-tracking techniques to a wide range of 45-yr European Centre for Medium-Range Weather Forecasts (ECMWF) Re-Analysis (ERA-40) data. It has been checked that the conclusions drawn in this study are valid even if data from only the satellite era are used. The emphasis of the paper is on the winter season, but results for the four seasons are also discussed. Both upper- and lower-tropospheric fields are used. The tracking analysis focuses on systems that last longer than 2 days and are mobile (move more than 1000 km). Many of the results support previous ideas about the storm tracks, but some new insights are also obtained. In the summer there is a rather circular, strong, deep high-latitude storm track. In winter the high-latitude storm track is more asymmetric with a spiral from the Atlantic and Indian Oceans in toward Antarctica and a subtropical jet–related lower-latitude storm track over the Pacific, again tending to spiral poleward. At all times of the year, maximum storm activity in the higher-latitude storm track is in the Atlantic and Indian Ocean regions. In the winter upper troposphere, the relative importance of, and interplay between, the subtropical and subpolar storm tracks is discussed. The genesis, lysis, and growth rate of lower-tropospheric winter cyclones together lead to a vivid picture of their behavior that is summarized as a set of overlapping plates, each composed of cyclone life cycles. Systems in each plate appear to feed the genesis in the next plate through downstream development in the upper-troposphere spiral storm track. In the lee of the Andes in South America, there is cyclogenesis associated with the subtropical jet and also, poleward of this, cyclogenesis largely associated with system decay on the upslope and regeneration on the downslope. The genesis and lysis of cyclones and anticyclones have a definite spatial relationship with each other and with the Andes. At 500 hPa, their relative longitudinal positions are consistent with vortex-stretching ideas for simple flow over a large-scale mountain. Cyclonic systems near Antarctica have generally spiraled in from lower latitudes. However, cyclogenesis associated with mobile cyclones occurs around the Antarctic coast with an interesting genesis maximum over the sea ice near 150°E. The South Pacific storm track emerges clearly from the tracking as a coherent deep feature spiraling from Australia to southern South America. A feature of the summer season is the genesis of eastward-moving cyclonic systems near the tropic of Capricorn off Brazil, in the central Pacific and, to a lesser extent, off Madagascar, followed by movement along the southwest flanks of the subtropical anticyclones and contribution to the “convergence zone” cloud bands seen in these regions.

Climate response to basin-scale warming and cooling of the North Atlantic Ocean

Using experiments with an atmospheric general circulation model, the climate impacts of a basin-scale warming or cooling of the North Atlantic Ocean are investigated. Multidecadal fluctuations with this pattern were observed during the twentieth century, and similar variations--but with larger amplitude--are believed to have occurred in the more distant past. It is found that in all seasons the response to warming the North Atlantic is strongest, in the sense of highest signal-to-noise ratio, in the Tropics. However there is a large seasonal cycle in the climate impacts. The strongest response is found in boreal summer and is associated with suppressed precipitation and elevated temperatures over the lower-latitude parts of North and South America. In August­-September-­October there is a significant reduction in the vertical shear in the main development region for Atlantic hurricanes. In winter and spring, temperature anomalies over land in the extratropics are governed by dynamical changes in circulation rather than simply reflecting a thermodynamic response to the warming or cooling of the ocean. The tropical climate response is primarily forced by the tropical SST anomalies, and the major features are in line with simple models of the tropical circulation response to diabatic heating anomalies. The extratropical climate response is influenced both by tropical and higher-latitude SST anomalies and exhibits nonlinear sensitivity to the sign of the SST forcing. Comparisons with multidecadal changes in sea level pressure observed in the twentieth century support the conclusion that the impact of North Atlantic SST change is most important in summer, but also suggest a significant influence in lower latitudes in autumn and winter. Significant climate impacts are not restricted to the Atlantic basin, implying that the Atlantic Ocean could be an important driver of global decadal variability. The strongest remote impacts are found to occur in the tropical Pacific region in June­-August and September­-November. Surface anomalies in this region have the potential to excite coupled ocean­atmosphere feedbacks, which are likely to play an important role in shaping the ultimate climate response.

Evaluation of the use of radiosonde humidity data to predict the occurrence of persistent contrails

Regular visual observations of persistent contrails over Reading, UK, have been used to evaluate radiosonde measurements of temperature and humidity defining cold ice-supersaturated atmospheric regions which are assumed to be a necessary condition for persistent condensation trails (contrails) to form. Results show a good correlation between observations and predictions using data from Larkhill, 63 km from Reading. A statistical analysis of this result and the forecasts using data from four additional UK radiosonde stations are presented. The horizontal extent of supersaturated layers could be inferred from this to be several hundred kilometres. The necessity of bias corrections to radiosonde humidity measurements is discussed and an analysis of measured ice-supersaturated atmospheric layers in the troposphere is presented. It is found that ice supersaturation is more likely to occur in winter than in summer, with frequencies of 17.3% and 9.4%, respectively, which is mostly due to the layers being thicker in winter than in summer. The most probable height for them to occur is about 10 km.

Vertical structure of anthropogenic zonal-mean atmospheric circulation change

The atmospheric circulation changes predicted by climate models are often described using sea level pressure, which generally shows a strengthening of the mid-latitude westerlies. Recent observed variability is dominated by the Northern Annular Mode (NAM) which is equivalent barotropic, so that wind variations of the same sign are seen at all levels. However, in model predictions of the response to anthropogenic forcing, there is a well-known enhanced warming at low levels over the northern polar cap in winter. This means that there is a strong baroclinic component to the response. The projection of the response onto a NAM-like zonal index varies with height. While at the surface most models project positively onto the zonal index, throughout most of the depth of the troposphere many of the models give negative projections. The response to anthropogenic forcing therefore has a distinctive baroclinic signature which is very different to the NAM

Dynamics of potassium leaching on a hillslope grassland soil

There have been only a few studies of potassium (K) losses from grassland systems, and little is known about their dynamics, especially in relation to nitrogen (N) management. A study was performed during the autumn and winter of 1999 and 2000 to understand the effects of N and drainage on the dynamics of K leaching on a hillslope grassland soil in southwestern England. Two N application rates were studied (0 and 280 kg N ha(-1) yr(-1)), both with and without the drainage. Treatments receiving N also received farmyard manure (FM). Higher total K losses and K concentrations in the leachates were found in the N + FM treatments (150 and 185% higher than in 0 N treatments), which were related to K additions in the FM. Drainage reduced K losses by 35% because of an increase in dry matter production and a reduction in overland and preferential flow. The pattern of change in K concentration in the leachates was associated with preferential flow at the beginning of the drainage season and with matrix flow later in winter, and was best described by a double exponential curve. Rainfall intensity and the autumn application of FM were the main determinants of K losses by leaching. The study provided new insights into the relationships between soil hydrology, rainfall, and K leaching and its implications for grassland systems.

Adaptation of the Integrated Nitrogen Model for Catchments (INCA) to seasonally snow-covered catchments

Testing of the Integrated Nitrogen model for Catchments (INCA) in a wide range of ecosystem types across Europe has shown that the model underestimates N transformation processes to a large extent in northern catchments of Finland and Norway in winter and spring. It is found, and generally assumed, that microbial activity in soils proceeds at low rates at northern latitudes during winter, even at sub-zero temperatures. The INCA model was modified to improve the simulation of N transformation rates in northern catchments, characterised by cold climates and extensive snow accumulation and insulation in winter, by introducing an empirical function to simulate soil temperatures below the seasonal snow pack, and a degree-day model to calculate the depth of the snow pack. The proposed snow-correction factor improved the simulation of soil temperatures at Finnish and Norwegian field sites in winter, although soil temperature was still underestimated during periods with a thin snow cover. Finally, a comparison between the modified INCA version (v. 1.7) and the former version (v. 1.6) was made at the Simojoki river basin in northern Finland and at Dalelva Brook in northern Norway. The new modules did not imply any significant changes in simulated NO3- concentration levels in the streams but improved the timing of simulated higher concentrations. The inclusion of a modified temperature response function and an empirical snow-correction factor improved the flexibility and applicability of the model for climate effect studies.

Mesozoic climates: General circulation models and the rock record

General circulation models (GCMs) use the laws of physics and an understanding of past geography to simulate climatic responses. They are objective in character. However, they tend to require powerful computers to handle vast numbers of calculations. Nevertheless, it is now possible to compare results from different GCMs for a range of times and over a wide range of parameterisations for the past, present and future (e.g. in terms of predictions of surface air temperature, surface moisture, precipitation, etc.). GCMs are currently producing simulated climate predictions for the Mesozoic, which compare favourably with the distributions of climatically sensitive facies (e.g. coals, evaporites and palaeosols). They can be used effectively in the prediction of oceanic upwelling sites and the distribution of petroleum source rocks and phosphorites. Models also produce evaluations of other parameters that do not leave a geological record (e.g. cloud cover, snow cover) and equivocal phenomena such as storminess. Parameterisation of sub-grid scale processes is the main weakness in GCMs (e.g. land surfaces, convection, cloud behaviour) and model output for continental interiors is still too cold in winter by comparison with palaeontological data. The sedimentary and palaeontological record provides an important way that GCMs may themselves be evaluated and this is important because the same GCMs are being used currently to predict possible changes in future climate. The Mesozoic Earth was, by comparison with the present, an alien world, as we illustrate here by reference to late Triassic, late Jurassic and late Cretaceous simulations. Dense forests grew close to both poles but experienced months-long daylight in warm summers and months-long darkness in cold snowy winters. Ocean depths were warm (8 degrees C or more to the ocean floor) and reefs, with corals, grew 10 degrees of latitude further north and south than at the present time. The whole Earth was warmer than now by 6 degrees C or more, giving more atmospheric humidity and a greatly enhanced hydrological cycle. Much of the rainfall was predominantly convective in character, often focused over the oceans and leaving major desert expanses on the continental areas. Polar ice sheets are unlikely to have been present because of the high summer temperatures achieved. The model indicates extensive sea ice in the nearly enclosed Arctic seaway through a large portion of the year during the late Cretaceous, and the possibility of sea ice in adjacent parts of the Midwest Seaway over North America. The Triassic world was a predominantly warm world, the model output for evaporation and precipitation conforming well with the known distributions of evaporites, calcretes and other climatically sensitive facies for that time. The message from the geological record is clear. Through the Phanerozoic, Earth's climate has changed significantly, both on a variety of time scales and over a range of climatic states, usually baldly referred to as "greenhouse" and "icehouse", although these terms disguise more subtle states between these extremes. Any notion that the climate can remain constant for the convenience of one species of anthropoid is a delusion (although the recent rate of climatic change is exceptional). (c) 2006 Elsevier B.V. All rights reserved.

Interactions between mass balance, atmospheric circulation, and recent climate change on the Djankuat Glacier, Caucasus Mountains, Russia

This paper reports recent changes in the mass balance record from the Djankuat Glacier, central greater Caucasus, Russia, and investigates possible relationships between the components of mass balance, local climate, and distant atmospheric forcing. The results clearly show that a strong warming signal has emerged in the central greater Caucasus, particularly since the 1993/1994 mass balance year, and this has led to a significant increase in the summer ablation of Djankuat. At the same time, there has been no compensating consistent increase in winter precipitation and accumulation leading to the strong net loss of mass and increase in glacier runoff. Interannual variability in ablation and accumulation is partly associated with certain major patterns of Northern Hemisphere climatic variability. The positive phase of the North Pacific (NP) teleconnection pattern forces negative geopotential height and temperature anomalies over the Caucasus in summer and results in reduced summer melt, such as in the early 1990s, when positive NP extremes resulted in a temporary decline in ablation rates. The positive phase of the NP is related to El Nino-Southern Oscillation, and it is possible that a teleconnection between the tropical Pacific sea surface temperatures and summer air temperatures in the Caucasus is bridged through the NP pattern. More recently, the NP pattern was predominantly negative, and this distant moderating forcing on summer ablation in the Caucasus was absent. Statistically significant correlations are observed between accumulation and the Scandinavian (SCA) teleconnection pattern. The frequent occurrence of the positive SCA phase at the beginning of accumulation season results in lower than average snowfall and reduced accumulation. The relationship between the North Atlantic Oscillation (NAO), Arctic Oscillation, and accumulation is weak, although positive precipitation anomalies in the winter months are associated with the negative phase of the NAO. A stronger positive correlation is observed between accumulation on Djankuat and geopotential height over the Bay of Biscay unrelated to the established modes of the Northern Hemisphere climatic variability. These results imply that the mass balance of Djankuat is sensitive to the natural variability in the climate system. Distant forcing, however, explains only 16% of the variance in the ablation record and cannot fully explain the recent increase in ablation and negative mass balance.

Cloud properties and their seasonal and diurnal variability from TOVS path-B

Eight years of cloud properties retrieved from Television Infrared Observation Satellite-N (TIROS-N) Observational Vertical Sounder (TOVS) observations aboard the NOAA polar orbiting satellites are presented. The relatively high spectral resolution of these instruments in the infrared allows especially reliable cirrus identification day and night. This dataset therefore provides complementary information to the International Satellite Cloud Climatology Project (ISCCP). According to this dataset, cirrus clouds cover about 27% of the earth and 45% of the Tropics, whereas ISCCP reports 19% and 25%, respectively. Both global datasets agree within 5% on the amount of single-layer low clouds, at 30%. From 1987 to 1995, global cloud amounts remained stable to within 2%. The seasonal cycle of cloud amount is in general stronger than its diurnal cycle and it is stronger than the one of effective cloud amount, the latter the relevant variable for radiative transfer. Maximum effective low cloud amount over ocean occurs in winter in SH subtropics in the early morning hours and in NH midlatitudes without diurnal cycle. Over land in winter the maximum is in the early afternoon, accompanied in the midlatitudes by thin cirrus. Over tropical land and in the other regions in summer, the maximum of mesoscale high opaque clouds occurs in the evening. Cirrus also increases during the afternoon and persists during night and early morning. The maximum of thin cirrus is in the early afternoon, then decreases slowly while cirrus and high opaque clouds increase. TOVS extends information of ISCCP during night, indicating that high cloudiness, increasing during the afternoon, persists longer during night in the Tropics and subtropics than in midlatitudes. A comparison of seasonal and diurnal cycle of high cloud amount between South America, Africa, and Indonesia during boreal winter has shown strong similarities between the two land regions, whereas the Indonesian islands show a seasonal and diurnal behavior strongly influenced by the surrounding ocean. Deeper precipitation systems over Africa than over South America do not seem to be directly reflected in the horizontal coverage and mesoscale effective emissivity of high clouds.

Variability of the North Atlantic eddy-driven jet stream

Much of the atmospheric variability in the North Atlantic sector is associated with variations in the eddy-driven component of the zonal flow. Here we present a simple method to specifically diagnose this component of the flow using the low-level wind field (925–700 hpa ). We focus on the North Atlantic winter season in the ERA-40 reanalysis. Diagnostics of the latitude and speed of the eddy-driven jet stream are compared with conventional diagnostics of the North Atlantic Oscillation (NAO) and the East Atlantic (EA) pattern. This shows that the NAO and the EA both describe combined changes in the latitude and speed of the jet stream. It is therefore necessary, but not always sufficient, to consider both the NAO and the EA in identifying changes in the jet stream. The jet stream analysis suggests that there are three preferred latitudinal positions of the North Atlantic eddy-driven jet stream in winter. This result is in very good agreement with the application of a statistical mixture model to the two-dimensional state space defined by the NAO and the EA. These results are consistent with several other studies which identify four European/Atlantic regimes, comprising three jet stream patterns plus European blocking events.