Large enhanced dielectric permittivity in polyaniline passivated core-shell nano magnetic iron oxide by plasma polymerization

Commercial samples of Magnetite with size ranging from 25–30nm were coated with polyaniline by using radio frequency plasma polymerization to achieve a core shell structure of magnetic nanoparticle (core)–Polyaniline (shell). High resolution transmission electron microscopy images confirm the core shell architecture of polyaniline coated iron oxide. The dielectric properties of the material were studied before and after plasma treatment. The polymer coated magnetite particles exhibited a large dielectric permittivity with respect to uncoated samples. The dielectric behavior was modeled using a Maxwell–Wagner capacitor model. A plausible mechanism for the enhancement of dielectric permittivity is proposed

Contact potential induced enhancement of magnetization in polyaniline coated nanomagnetic iron oxides by plasma polymerization

The present work derives motivation from the so called surface/interfacial magnetism in core shell structures and commercial samples of Fe3O4 and c Fe2O3 with sizes ranging from 20 to 30 nm were coated with polyaniline using plasma polymerization and studied. The High Resolution Transmission Electron Microscopy images indicate a core shell structure after polyaniline coating and exhibited an increase in saturation magnetization by 2 emu/g. For confirmation, plasma polymerization was performed on maghemite nanoparticles which also exhibited an increase in saturation magnetization. This enhanced magnetization is rather surprising and the reason is found to be an interfacial phenomenon resulting from a contact potential.

La ense??anza de la iron??a desde una perspectiva pragm??tica a partir de textos literarios y columnas personales en el aula de ELE

Resumen basado en el de la publicaci??n

Bioinspired iron and manganese catalysts for the effective and selective oxidation of alkanes and alkenes

La gran eficiència, selectivitat i les condicions suaus exhibides per les reaccions que tenen lloc al centre actiu de les metal·looxigenases són la font d'inspiració per la present dissertació. Amb l'objectiu de dissenyar catalitzadors d'oxidació eficients hem fet ús de dues estratègies: la primera consisteix en el disseny de complexos amb baix pes molecular inspirats en aspectes estructurals de la primera esfera de coordinació del centre metàl·lic d'enzims de ferro i de manganès. Aquests complexos s'han estudiat com a catalitzadors en l'oxidació selectiva d'alcans i d'alquens fent servir oxidants "verds" com ara l'H2O2. La segona estratègia està basada en l'ús de la química supramolecular per tal de desenvolupar estructures moleculars auto-acoblades amb la forma i les propietats químiques desitjades. Concretament, la construcció de nanocontenidors amb un catalitzador d'oxidació incrustat a la seva estructura ens permetria dur a terme reaccions més selectives, tal com passa en les reaccions catalitzades per enzims.

O2 activation at bioinspired complexes: dinuclear copper systems and mononuclear non-heme iron compounds. Mechanisms and catalytic applications in oxidative transformations

L'activació d'oxigen que té lloc en els éssers vius constitueix una font d'inspiració pel desenvolupament d'alternatives als oxidants tradicionals, considerats altament tòxics i nocius. En aquesta treball s'utilitzen compostos sintètics com a models del centre actiu de proteïnes dinuclears de coure i mononuclears de ferro de tipus no-hemo que participen en l'activació d'oxigen en els éssers vius. Els sistemes dinuclears de coure mostren un centre de tipus coure(III) bis(oxo) que és capaç de dur a terme l'ortho-hidroxilació de fenols de manera similar a la reacció que catalitza la proteïna tirosinasa. Per altra banda, els sistemes de ferro desenvolupats en aquest treball actuen com a models de les dioxigenases de Rieske i poden dur a terme l'hidroxilació estereoespecífica d'alcans i l'epoxidació i cis-dihidroxilació d'olefines utilitzant peròxid d'hidrogen com a agent oxidant. Tot plegat demostra que el desenvolupament de sistemes model constitueix una bona estratègia per l'estudi dels sistemes naturals.