Análisis de la producción científica visible en internet de los técnicos de salud ambiental del Servicio Andaluz de Salud

Internet it is a powerful interactive communication channel with world scope, through which can be multiplied the visibility of the research of the professionals whose scientific production has a difficult diffusion by the conventionals media. It is presented an analysis of the scientific publications observed in the web in order to understand the different communication processes accomplished by the superior corps of environmental health technical of the Andalusian Health Service. Using the nominal relationship of the professionals, we used Google ‘search engine’ for all scientific publications located in the internet; we were made different bibliometric indicators as of the recovered records and was analyzed the time evolution of the scientific production, documental categories, geografic distribution, language, coauthors and institutional collaboration. It was identified a growing trend in the productivity of the publications in the last decade, mainly through communications to congresses (70.4%) and journals articles (16.9%). The publications mainly are located in spanish journals, that they are indexed on national and international databases. In all the Andalusian provinces was identified some published scientific communication. The indicator of coauthors is very high (95.77%) although the institutional participation is limited mainly to the primary attention districts, occupational centers of each professional (85.21%). The scientific publication patterns visualized in the web represent an important contribution for the knowledge of the characteristics of the environmental health professionals of the Andalusian health service, what provides avaluable information for the support of the information systems in public health.

Estudi de la relació estructura-funció de les proteïnes CPT1

En aquest treball s’ha analitzat la relació estructura-funció dels enzims CPT1, o Carnitina palmitoïltransferasa 1, que catalitza la reacció de transesterificació dels àcids grassos de cadena llarga a acil-carnitines, per tal que puguin accedir a la matriu mitocondrial i ser oxidats. Aquest enzim es troba estrictament regulat per malonil-CoA, primer intermediari de la síntesi d’àcids grassos, establint-se així una regulació coordinada entre la formació i la degradació de grasses. S’han estudiat els tres isotips de CPT1 descrits fins al moment: CPT1A, CPT1B i CPT1C. Mitjançant l’expressió heteròloga de mutants de CPT1A de rata i CPT1B de porc en el llevat P. pastoris, s’ha estudiat l’efecte sobre la inhibició per malonil-CoA de petits canvis en la seva estructura, per tal de trobar una relació entre la seva funció enzimàtica i la disposició conformacional de la proteïna. Segons els resultats obtinguts, el residu Glu590 de CPT1A de rata estaria impedint la unió de l’inhibidor, mentre que el residu Met593 estaria afavorint aquesta unió. Els estudis amb l’enzim CPT1B de porc demostraren l’existència d’un determinant positiu per la sensibilitat al malonil-CoA en els primers 18 residus de la proteïna, i definiren la posició Glu17 com la responsable de l’alta afinitat a la carnitina i la baixa sensibilitat a la inhibició per malonil-CoA (8). Es clonà i caracteritzà la regió promotora del gen de CPT1C humana, amb la intenció d’analitzar la funcionalitat de putatius elements de resposta identificats in silico. Cap dels elements estudiats resultà ser funcional in vivo. A més, es demostrà que la manca d’activitat catalítica de la proteïna no és deguda a l’extensió C-terminal que presenta respecte els isotips A i B, tot i presentar un alt percentatge d’identitat de seqüència. S’ha amplificat una isoforma humana de CPT1C (Pubmed Acc. Num. AK299866), corresponent a la regió carboxiterminal de la proteïna, que es pretén utilitzar per obtenir el primer cristall de la part soluble d’una proteïna CPT1.     

Surgical excision with left atrial reconstruction of a primary functioning retrocardiac paraganglioma.

About 2% of all paragangliomas are located in the chest, and a few have been described to be found in the heart. Primary cardiac paragangliomas are extremely uncommon tumors and surgical experience with this neoplasm is limited. Treatment strategies described in the literature have included simple excision, excision with reconstruction, autotransplantation after excision of the tumor and even orthotopic cardiac transplantation, depending on the extent of disease. A primary retrocardiac paraganglioma catecholamine-productive was identified in an asymptomatic 49-year old female associated to familial pheochromocytoma-paraganglioma syndrome caused by germline mutation of the gen which codifies for the subunit B of succinate dehydrogenase enzyme (SDHB). The neoplasm was surgically excised from the posterior surface of the left atrium via median sternotomy using cardiopulmonary bypass. Direct ligation of feeding vessels of the tumor along with left atrial reinforcement using a pericardial patch was performed. The post-operative course was uneventful, with normalization of catecholamine secretion and no recurrence at three-month follow-up. We review the current literature about this exceptional cardiac tumor, pathophysiological conditions and options for surgical management.

Computational and Biological Evaluation of N-octadecyl-N'-propylsulfamide, a Selective PPARα Agonist Structurally Related to N-acylethanolamines.

To further understand the pharmacological properties of N-oleoylethanolamine (OEA), a naturally occurring lipid that activates peroxisome proliferator-activated receptor alpha (PPARα), we designed sulfamoyl analogs based on its structure. Among the compounds tested, N-octadecyl-N'-propylsulfamide (CC7) was selected for functional comparison with OEA. The performed studies include the following computational and biological approaches: 1) molecular docking analyses; 2) molecular biology studies with PPARα; 3) pharmacological studies on feeding behavior and visceral analgesia. For the docking studies, we compared OEA and CC7 data with crystallization data obtained with the reference PPARα agonist GW409544. OEA and CC7 interacted with the ligand-binding domain of PPARα in a similar manner to GW409544. Both compounds produced similar transcriptional activation by in vitro assays, including the GST pull-down assay and reporter gene analysis. In addition, CC7 and OEA induced the mRNA expression of CPT1a in HpeG2 cells through PPARα and the induction was avoided with PPARα-specific siRNA. In vivo studies in rats showed that OEA and CC7 had anorectic and antiobesity activity and induced both lipopenia and decreases in hepatic fat content. However, different effects were observed when measuring visceral pain; OEA produced visceral analgesia whereas CC7 showed no effects. These results suggest that OEA activity on the PPARα receptor (e.g., lipid metabolism and feeding behavior) may be dissociated from other actions at alternative targets (e.g., pain) because other non cannabimimetic ligands that interact with PPARα, such as CC7, do not reproduce the full spectrum of the pharmacological activity of OEA. These results provide new opportunities for the development of specific PPARα-activating drugs focused on sulfamide derivatives with a long alkyl chain for the treatment of metabolic dysfunction.

A microRNA Signature Associated with Early Recurrence in Breast Cancer.

Recurrent breast cancer occurring after the initial treatment is associated with poor outcome. A bimodal relapse pattern after surgery for primary tumor has been described with peaks of early and late recurrence occurring at about 2 and 5 years, respectively. Although several clinical and pathological features have been used to discriminate between low- and high-risk patients, the identification of molecular biomarkers with prognostic value remains an unmet need in the current management of breast cancer. Using microarray-based technology, we have performed a microRNA expression analysis in 71 primary breast tumors from patients that either remained disease-free at 5 years post-surgery (group A) or developed early (group B) or late (group C) recurrence. Unsupervised hierarchical clustering of microRNA expression data segregated tumors in two groups, mainly corresponding to patients with early recurrence and those with no recurrence. Microarray data analysis and RT-qPCR validation led to the identification of a set of 5 microRNAs (the 5-miRNA signature) differentially expressed between these two groups: miR-149, miR-10a, miR-20b, miR-30a-3p and miR-342-5p. All five microRNAs were down-regulated in tumors from patients with early recurrence. We show here that the 5-miRNA signature defines a high-risk group of patients with shorter relapse-free survival and has predictive value to discriminate non-relapsing versus early-relapsing patients (AUC = 0.993, p-value<0.05). Network analysis based on miRNA-target interactions curated by public databases suggests that down-regulation of the 5-miRNA signature in the subset of early-relapsing tumors would result in an overall increased proliferative and angiogenic capacity. In summary, we have identified a set of recurrence-related microRNAs with potential prognostic value to identify patients who will likely develop metastasis early after primary breast surgery.

Relación entre la expresión del transforming growth factor-β y la respuesta al tratamiento con radioterapia en pacientes con carcinoma escamoso de cabeza y cuello

En este estudio se determinó los niveles de expresión del gen TGF-β en muestras de 117 pacientes con CECC. El tejido tumoral contó con un nivel de expresión de TGF-β superior al correspondiente a las mucosas sanas. En el grupo de pacientes con unos niveles bajos de expresión del TGF-β (n=16, 13.7%) contaron con un control local de la enfermedad del 100%, y en el grupo de pacientes con unos niveles superiores al punto de corte (n=101, 86.3%), un 36.6% de los pacientes contaron con una recidiva del tumor a nivel local después de realizado el tratamiento con radioterapia o quimio-radioterapia.

Evaluation of four molecular methods for the diagnosis of tuberculosis in pulmonary and blood samples from immunocompromised patients

The present study analysed the concordance among four different molecular diagnostic methods for tuberculosis (TB) in pulmonary and blood samples from immunocompromised patients. A total of 165 blood and 194 sputum samples were collected from 181 human immunodeficiency virus (HIV)-infected patients with upper respiratory complaints, regardless of suspicious for TB. The samples were submitted for smear microscopy, culture and molecular tests: a laboratory-developed conventional polymerase chain reaction (PCR) and real-time quantitative PCR (qPCR) and the Gen-Probe and Detect-TB Ampligenix kits. The samples were handled blindly by all the technicians involved, from sample processing to results analysis. For sputum, the sensitivity and specificity were 100% and 96.7% for qPCR, 81.8% and 94.5% for Gen-Probe and 100% and 66.3% for Detect-TB, respectively. qPCR presented the best concordance with sputum culture [kappa (k) = 0.864)], followed by Gen-Probe (k = 0.682). For blood samples, qPCR showed 100% sensitivity and 92.3% specificity, with a substantial correlation with sputum culture (k = 0.754) and with the qPCR results obtained from sputum of the corresponding patient (k = 0.630). Conventional PCR demonstrated the worst results for sputa and blood, with a sensitivity of 100% vs. 88.9% and a specificity of 46.3% vs. 32%, respectively. Commercial or laboratory-developed molecular assays can overcome the difficulties in the diagnosis of TB in paucibacillary patients using conventional methods available in most laboratories.

Utilitat de la Tomografia Computeritzada de crani davant la sospita de meningitis

La meningitis és una malaltia de baixa incidència i una presentació clínica variable. En la pràctica clínica habitual és molt freqüent realitzar una tomografia computeritzada (TC) cranial davant la sospita de meningitis. Les dades del nostre estudi són congruents amb les conclusions de les altres sèries de meningitis: els pacients amb sospita clínica de meningitis que no presenten cap alteració a l’exploració neurològica o factor de risc, són bons candidats per la immediata realització de punció lumbar sense necessitat de fer TC prèvia. En la majoria, la TC de crani no aportarà informació rellevant i demorarà considerablement l’inici de l’antibioteràpia.

Comparison of three bone ultrasounds for the discrimination of subjects with and without osteoporotic fractures among 7562 elderly women.

Bone ultrasound measures (QUSs) can assess fracture risk in the elderly. We compared three QUSs and their association with nonvertebral fracture history in 7562 Swiss women 70-80 years of age. The association between nonvertebral fracture was higher for heel than phalangeal QUS. INTRODUCTION: Because of the high morbidity and mortality associated with osteoporotic fractures, it is essential to detect subjects at risk for such fractures with screening methods. Because quantitative bone ultrasound (QUS) discriminated subjects with osteoporotic fractures from controls in several cross-sectional studies and predicted fractures in prospective studies, QUS could be more practical than DXA for screening. MATERIAL AND METHODS: This cross-sectional and retrospective multicenter (10 centers) study was performed to compare three QUSs (two heel ultrasounds: Achilles+ [GE-Lunar] and Sahara [Hologic]; the phalanges: ultrasound DBM sonic 1200 [IGEA]) for determining by logistic regression nonvertebral fracture odds ratio (OR) in a sample of 7562 Swiss women, 75.3 +/- 3.1 years of age. The two heel QUSs measured the broadband ultrasound attenuation (BUA) and the speed of sound (SOS). In addition, Achilles+ calculated the stiffness index (SI) and the Sahara calculated the quantitative ultrasound index (QUI) from BUA and SOS. The DBM sonic 1200 measured the amplitude-dependent SOS (AD-SOS). RESULTS: Eighty-six women had a history of a traumatic hip fracture after the age of 50, 1594 had a history of forearm fracture, and 2016 had other nonvertebral fractures. No fracture history was reported by 3866 women. Discrimination for hip fracture was higher than for the other nonvertebral fractures. The two heel QUSs had a significantly higher discrimination power than the QUSs of the phalanges, with standardized ORs, adjusted for age and body mass index, ranging from 2.1 to 2.7 (95% CI = 1.6, 3.5) compared with 1.4 (95% CI = 1.1, 1.7) for the AD-SOS of DBM sonic 1200. CONCLUSION: This study showed a high association between heel QUS and hip fracture history in elderly Swiss women. This could justify integration of QUS among screening strategies for identifying elderly women at risk for osteoporotic fractures.

" Leishmania major " metacaspase in programmed cell death

Abstract: The human protozoan parasite Leishmania major has been shown to exhibit several morphological and biochemical features characteristic of a programmed cell death (PCD) when differentiating into infectious stages and under a variety of stress conditions. In mammalian cells, the principal effector molecules of PCD or apoptosis are caspases. Although some caspase-like peptidase activity has been reported in dying parasites, no caspase gene is present in the L. major genome. However, a single metacaspase gene is present in L. major whose encoded protein harbors the predicted secondary structure and the catalytic dyad histidine/cysteine described for caspases and other metacaspases identified in plants and yeast. Metacaspases are also present in other protozoan parasites such as Trypanosoma and Plasmodium species and are not present in mammalian cells, which make them a possible drug target for the treatment of the parasitic diseases they cause. The Saccharomyces cerevisiae metacaspase YCA1 has been implicated in the death of aging cells, cells defective in some biological functions, and cells exposed to different environmental stresses. In this study, we evaluated the functional heterologous complementation of a S. cerevisiae ycal null mutant with the L. major metacaspase (LmjMCA} in cell death induced by oxidative stress. We show that LmjMCA is involved in yeast cell death, similar to YCA1, and that this function depends on its catalytic activity. LmjMCA was found to be auto-processed as occurs for caspases, however, LmjMCA did not exhibit any activity with caspase substrates. In contrast, LmjMCA was active towards substrates with arginine in the P1 position, with the activity being abolished following H147A and C202A catalytic site mutations and addition of the arginal inhibitor leupeptin. In order to identify the L. major proteins that may function as substrates, inhibitors, or may bind and recruit LmjMCA, a yeast two-hybrid screening with cDNA libraries from different life cycle stages of the parasite was conducted. Proteins putatively involved in PCD were identified as interacting with LmjMCA, however, the interaction of LmjMCA with proteins involved in other physiological processes such as vesicle transport, suggests that LmjMCA could have additional roles in the different life cycle stages of the parasite. Résumé: Plusieurs caractéristiques morphologiques et biochimiques rappelant la mort cellulaire programmée ont été identifiées dans les stades infectieux et sous des conditions de stress, chez le parasite protozoaire humain, Leishmania major. Dans les cellules de mammifères, les caspases sont les molécules effectrices principales impliquées dans la mort cellulaire programmée et l'apoptose. Bien qu'une activité caspase ait été retrouvée dans des parasites en mon` cellulaire, le génome de Leishmania ne contient aucun gène qui pourrait coder pour une caspase. À la place, on retrouve un gène unique codant pour une métacaspase. Une prédiction de la structure secondaire de la métacaspase montre que cette métacaspase a un domaine catalytique contenant la dyade histidine/cystéine présente dans les caspases et les autres métacaspases décrites chez les plantes et la levure. Les métacaspases sont aussi présentes dans d'autres parasites protozoaires tels que Trypanosome et Plasmodium, mais ne sont pas présentes dans les cellules de mammifères, ce qui en fait des cibles intéressantes pour le développement de drogue. Dans la levure, Saccharomyces cerevisiae, la métacaspase YCA1 est impliquée dans la mort des cellules âgées, la mort des cellules défectueuses dans certaines fonctions biologiques et dans les cellules exposées à différents stress environnementaux. Dans cette étude, une complémentation hétérologue fonctionnelle d'un mutant de la levure déficient en YCA1 par le gène LmjMCA de L. major lors de l'induction de ta mort par stress oxydatif a été évaluée. Nos résultats montrent que LmjMCA peut remplacer YGA1 dans le programme de mort cellulaire chez la levure et que celte fonction dépend de son activité catalytique. De plus, LmjMCA subit une auto clivage comme les caspases mais n'exhibe aucune spécificité pour les substrats des caspases. Au contraire, LmjMCA est active envers des substrats ayant une arginine en position P1, son activité étant détruite suite à des changements de son domaine catalytique par les mutations H147A et C202A ou suite à une inhibition para la leupeptine. Afin d'identifier quels pourraient être les substrats, les inhibiteurs ou les molécules interagissant avec LmjMCA, nous avons entrepris un criblage double-hybride en utilisant des librairies de d'ADNc provenant de différents stades du cycle parasitaire. Plusieurs protéines potentiellement impliquées dans un programme de mort cellulaire ont été identifiées comme interagissant avec LmjMCA. Cependant, l'identification de protéines impliquées dans le transport vésiculaire suggère aussi que LmjMCA pourrait avoir un rôle additionnel dans les différents stades du cycle parasitaire. Résumé destiné à un large public: De nos jours, la leishmaniose est la deuxième plus importante maladie parasitaire après la malaria. Malgré les avancées accomplies dans les stratégies de contrôle, près de deux millions de nouveaux cas apparaissent chaque année. Actuellement, la principale stratégie pour faire face à ce problème épidémiologique consiste en un traitement pharmacologique des personnes infectées. Pourtant, seule une dizaine de médicaments, dont la plupart sont toxiques, est disponible pour traiter la leishmaniose et des cas de résistance émergent dans certains pays endémiques. Il devient donc urgent de mettre au point de nouveaux traitements anti-leishmaniens capables d'éliminer le parasite sans effets indésirables sur le patient. Récemment, des caractéristiques morphologiques et biochimiques de la mort cellulaire programmée (MCP) semblables au processus de l'apoptose chez les mammifères ont été décrites dans Leishmania. Cependant, des gènes codant pour des protéines similaires à celles qui sont impliquées dans l'apoptose, comme les caspases, ne se retrouvent pas dans le génome de Leishmanía major. Néanmoins, les espèces de Leishmanía, aussi bien que d'autres parasites protozoaires responsables des trypanosomiases et de la malaria, possèdent des métacaspases qui sont des protéines homologues aux caspases mais qui ne sont pas présentes chez les mammifères. C'est pourquoi, la caractérisation de la métacaspase de Leishmania (LmjMCA) ainsi que ses mécanismes d'activation pourrait être une piste d'investigation intéressante dans l'identification de nouvelles cibles thérapeutiques dans les voies de signalisation de la MCP des parasites protozoaires. Dans la levure, Saccharomyces cerevisiae, la métacaspase YCA1 est impliquée dans la mort des cellules âgées, la mort des cellules défectueuses dans certaines fonctions biologiques et dans les cellules exposées à différents stress environnementaux. Dans cette étude, une complémentation hétérologue fonctionnelle d'un mutant de la levure déficient en YCA1 par le gène LmjMCA de L major lors de l'induction de la mort par stress oxydatif a été évaluée. Nos résultats montrent que LmjMCA peut remplacer YCA1 dans le programme de mort cellulaire chez la levure et que cette fonction dépend de son activité catalytique. De plus, LmjMCA subit une auto clivage comme les caspases mais n'exhibe aucune spécificité pour les substrats des caspases. Au contraire, LmjMCA est active envers des substrats ayant une arginine en position P1, son activité étant détruite suite à des changements de son domaine catalytique par les mutations H147A et C202A ou suite à une inhibition para la leupeptine. Afin d'identifier quels pourraient être les substrats, les inhibiteurs ou les molécules interagissant avec LmjMCA, nous avons entrepris un criblage double-hybride en utilisant des librairies de d'ADNe provenant de différents stades du cycle parasitaire. Plusieurs protéines potentiellement impliquées dans un programme de mort cellulaire ont été identifiées comme interagissant avec LmjMCA. Cependant, l'identification de protéines impliquées dans le transport vésiculaire suggère aussi que LmjMCA pourrait avoir un rôle additionnel dans les différents stades du cycle parasitaire. Resumen destinado al público en general: La leishmaniasis es la segunda enfermedad parasitaria más importante en el mundo actual. Aproximadamente 2 millones de nuevos casos ocurren cada año a pesar de los avances logrados en el desarrollo de nuevos métodos de control. El tratamiento farmacológico de las personas infectadas es actualmente la principal estrategia de control, sin embargo, menos de una decena de medicamentos se encuentran disponibles en el mercado, la mayoría de ellos son tóxicos, y ya empiezan a encontrarse parásitos resistentes en algunos países endémicos para la leishmaniasis. El desarrollo de nuevos medicamentos capaces de eliminar los parásitos sin producir efectos indeseables en los humanos, es una necesidad inminente. Recientemente, algunas de las características morfológicas y bioquímicas de la muerte celular programada (MCP) similares al proceso de la apoptosis en mamíferos, han sido descritas en parasitos de Leishmania. Sin embargo, genes que codifiquen proteínas similares a aquellas involucradas en la apoptosis, como las caspasas, no se encuentran en el genoma de Leishmania major. AI contrario, las especies de Leishmania, así como de los otros parásitos responsables de la tripanosomiasis y de la malaria, poseen metacaspases, proteínas homologas a las caspases pero que no están presentes en las células de mamíferos. La caracterización de la metacaspasa de L. major y de sus mecanismos de activación constituye, por lo tanto, un área de investigación interesante para la identificación de nuevos blancos terapéuticos en el proceso de MCP de los parásitos protozoarios. En la levadura Saccharomyces cerevisiae, la metacaspasa YCA1 ha sido descrita como implicada en la muerte de células envejecidas, células defectuosas en algunas funciones biológicas, y en células expuestas a diferentes tipos de estrés ambiental. En el presente estudio se evaluó la complementación heteróloga funcional de una levadura mutante deficiente en YCA1 con el gen de metacaspase de L. major (LmjMCA) en la MCP inducida por estrés oxidativo. Nuestros resultados muestran que la LmjMCA puede reemplazarla YCA1 en la MCP de la levadura dependiente de su actividad catalítica y que la LmjMCA se auto-procesa similar a las caspasas. Sin embargo, LmjMCA no reconoce los substratos de caspasas sino substratos con una arginina en ta posición P1. Dicha actividad enzimática fue abolida con la inducción de las mutaciones puntuales H147A y C202A en la díada catalítica de LmjMCA y con la adición de leupeptina, un inhibidor con arginina. Con el fin de identificar proteínas que pudieran funcionar como substratos, inhibidores o moléculas modificadoras de LmjMCA, se aplicó el método de doble-híbrido en levadura con bibliotecas de ADNc provenientes de diferentes estadios del ciclo de vida del parásito. Algunas proteínas potencialmente implicadas. en la MCP del parásito fueron identiñcadas interactuando con LmjMCA. La identificación de otras proteínas involucradas en transporte vesicular sugiere que la LmjMCA podría tener una función biológica adicional en los diferentes estadios del ciclo de vida dei parásito.

Hypoxia and vasculature in models of lung cancer: implications for targeted therapeutics

Estudi realitzat a partir d’una estada a la Stanford University School of Medicine. Division of Radiation Oncology, Estats Units, entre 2010 i 2012. Durant els dos anys de beca postdoctoral he estat treballant en dos projectes diferents. En primer lloc, i com a continuació d'estudis previs del grup, volíem estudiar la causa de les diferències en nivells d'hipòxia que havíem observat en models de càncer de pulmó. La nostra hipòtesi es basava en el fet que aquestes diferències es devien a la funcionalitat de la vasculatura. Vam utilitzar dos models preclínics: un en què els tumors es formaven espontàniament als pulmons i l'altre on nosaltres injectàvem les cèl•lules de manera subcutània. Vam utilitzar tècniques com la ressonància magnètica dinàmica amb agent de contrast (DCE-MRI) i l'assaig de perfusió amb el Hoeschst 33342 i ambdues van demostrar que la funcionalitat de la vasculatura dels tumors espontanis era molt més elevada comparada amb la dels tumors subcutanis. D'aquest estudi, en podem concloure que les diferències en els nivells d'hipòxia en els diferents models tumorals de càncer de pulmó podrien ser deguts a la variació en la formació i funcionalitat de la vasculatura. Per tant, la selecció de models preclínics és essencial, tant pels estudi d'hipòxia i angiogènesi, com per a teràpies adreçades a aquests fenòmens. L'altre projecte que he estat desenvolupant es basa en l'estudi de la radioteràpia i els seus possibles efectes a l’hora de potenciar l'autoregeneració del tumor a partir de les cèl•lules tumorals circulants (CTC). Aquest efecte s'ha descrit en alguns models tumorals preclínics. Per tal de dur a terme els nostres estudis, vam utilitzar una línia tumoral de càncer de mama de ratolí, marcada permanentment amb el gen de Photinus pyralis o sense marcar i vam fer estudis in vitro i in vivo. Ambdós estudis han demostrat que la radiació tumoral promou la invasió cel•lular i l'autoregeneració del tumor per CTC. Aquest descobriment s'ha de considerar dins d'un context de radioteràpia clínica per tal d'aconseguir el millor tractament en pacients amb nivells de CTC elevats.

CAV2 vector gene transfer into central nervious System

Estudi realitzat a partir d’una estada al Institut de Génétique Moléculaire de Montpellier, França, entre 2010 i 2012. En aquest projecte s’ha avaluat les avantatges dels vectors adenovirals canins tipus 2 (CAV2) com a vectors de transferència gènica al sistema nerviós central (SNC) en un model primat no-humà i en un model caní del síndrome de Sly (mucopolisacaridosis tipus 7, MPS VII), malaltia monogènica que cursa amb neurodegeneració. En una primera part del projecte s’ha avaluat la biodistribució, l’eficàcia i la durada de l’expressió del transgen en un model primat no humà, (Microcebus murinus). Com ha vector s’ha utilitzat un CAV2 de primera generació que expressa la proteïna verda fluorescent (CAVGFP). Els resultats aportats en aquesta memòria demostren que en primats no humans, com en d’altres espècies testades anteriorment per l’equip de l’EJ Kremer, la injecció intracerebral de CAV2 resulta en una extensa transducció del SNC, siguent les neurones i els precursors neuronals les cèl•lules preferencialment transduïdes. Els vectors canins, servint-se de vesícules intracel•lulars són transportats, majoritàriament, des de les sinapsis cap al soma neuronal, aquest transport intracel•lular permet una extensa transducció del SNC a partir d’una única injecció intracerebral dels vectors virals. En una segona part d’aquest projecte s’ha avaluat l’ús terapèutic dels CAV2. S’ha injectat un vector helper-dependent que expressa el gen la b-glucuronidasa i el gen de la proteïna verda fluorescent (HD-RIGIE), en el SNC del model caní del síndrome de Sly (MPS VII). La biodistribució i la eficàcia terapèutica han estat avaluades. Els nivells d’activitat enzimàtica en animals malalts injectats amb el vector terapèutic va arribar a valors similars als dels animals no afectes. A més a més s’ha observat una reducció en la quantitat dels GAGs acumulats en les cèl•lules dels animals malalts tractats amb el vector terapèutic, demostrant la potencialitat terapèutica dels CAV2 per a malalties que afecten al SNC. Els resultats aportats en aquest treball ens permeten dir que els CAV2 són unes bones eines terapèutiques per al tractament de malalties que afecten al SNC.

Unabiara, um novo gênero de Heteropsini Lacordaire, 1869 (Coleoptera, Cerambycidae)

Unabiara, a new genus of Heteropsini Lacordaire, 1869 (Coleoptera, Cerambycidae). Unabiara gen. nov. is proposed to include Callideriphus collaris Philippi & Philippi, 1864 (type species); provisionally it is maintained in Heteropsini Lacordaire, 1869. Unabiara collaris (Philippi & Philippi, 1864) new combination, is redescribed and illustrated, including the mouth pieces, endosternites, wing venation and male and female terminalia.

Eryphus Perty, 1832 e Tacyba, um novo gênero de Heteropsini (Coleoptera, Cerambycidae, Cerambycinae)

Eryphus Perty, 1832 and Tacyba, a new genus of Heteropsini (Coleoptera, Cerambycidae). Some species, up to now, included in Callideriphus Blanchard, 1851 are rearranged in: a) those congeneric with Callideriphus grossipes Blanchard, 1851 and b) not congeneric. The first set of species will be treated in a future paper; the second one, on the other hand, is subdivided into Eryphus Perty, 1832 and Tacyba gen. nov. Eryphus Perty, 1832 (type species: Eryphus bipunctatus Perty, 1832), a valid genus, is redescribed and a key for the species is also provided. The following species are transferred to Eryphus: E. bivittatus (Melzer, 1934) comb. nov., E. carinatus (Zajciw, 1970) comb. nov., E. flavicollis (Fisher, 1938) comb. nov., E. laetus (Blanchard, 1851) comb. nov., E. marginatus (Zajciw, 1970) comb. nov., E. picticollis (Gounelle, 1911) comb. nov., E. transversalis (Fairmaire & Germain, 1864) comb. nov. New synonym proposed: Eryphus bipunctatus Perty, 1832 = Callideriphus atricollis Melzer, 1931. New taxa described: Eryphus tacuarembo sp. nov. (Uruguay, Tacuarembó), E. carioca sp. nov. (Brazil, Rio de Janeiro); Tacyba gen. nov. (type species: Callideriphus maculatus Cerda, 1988). Species transferred to Tacyba and synonyms: T. maculata (Cerda, 1988) comb. nov., T. tenuis (Blanchard, 1851) comb. nov. = Callideriphus testaceicornis Fairmaire & Germain, 1859 syn. nov. = Callideriphus clathratus Fairmaire & Germain, 1860 syn. nov. = Callideriphus niger Philippi & Philippi, 1864 syn. nov. Callideriphus flavicollis m. quadripunctatus Fuchs, 1961 and Callideriphus flavicollis m. reductus Fuchs, 1961, both names of infrasubspecific category (not available under the rules of ICZN), are herein treated as intraspecific variation of Eryphus picticollis (Gounelle, 1911) which occur in southern Brazil and Argentina.

Reestruturação do gênero Deois Fennah; descrição de um novo gênero e de novas espécies (Homoptera, Cercopidae, Tomaspidinae)

Restructure of the genus Deois Fennah; description of a new genus and new species (Homoptera, Cercopidae, Tomaspidinae). The genus Deois Fennah is reviewed and some changes in the taxonomy are introduced. The genus and its four subgenera are redefined, having now the following composition: 1) subgenus Deois (Deois) with: D. (D.) correntina (Berg, 1879), D. (D.) grandis Sakakibara, 1979, D. (D.) knoblauchii (Berg, 1879) (formerly in D. (Pandysia)), D. (D.) morialis (China & Myers, 1934), D. (D.) mourei Cavichioli & Sakakibara, 1994, D. (D.) piraporae Sakakibara, 1979, D. (D.) pseudoflavopicta (Lallemand, 1938) comb. nov. (formerly in Mahanarva) = D. (D.) similis Sakakibara, 1979 syn. nov., D. (D.) rubropicta Sakakibara, 1979, D. (D.) spinulata sp. nov., D. (D.) terrea (Germar, 1821), D. (D.) uniformis (Distant, 1909). 2) subgenus Deois (Pandysia) with: D. (P.) bergi sp. nov., D. (P.) crenulata sp. nov., D. (P.) schach (Fabricius, 1787) = Sphenorhyna transiens Walker, 1851 syn. nov.. 3) Deois (Fennahia) with: D. (F.) coerulea (Lallemand, 1924), D. (F.) flexuosa (Walker, 1851). 4) Deois (Acanthodeois) with: D. (A.) flavopicta (Stål, 1854), Deois (A.) incompleta (Walker, 1851). The genus Orodamnis Fennah, 1953 stat. nov. (formerly Deois (Orodamnis)) with: Orodamnis rhynchosporae (China & Myers, 1934) comb. nov. The genus Deoisella gen. nov. is described for: Deoisella fasciata sp. nov. (type species) and Deoisella picklesi (China & Myers, 1934) comb. nov.