The Conformist by Bernardo Bertolucci: Alberto Moravia + Plato against fascism

Why Bernardo Bertolucci, when adapting as a film Alberto Moravia’s novel Il conformista, introduced into its homonymous The Conformist the Platonic image of the cave? The article is to give an answer to this question by analysing Moravia’s work in search of “cave images”, which would justify Bertolucci’s decision.

El conformista de Bernardo Bertolucci: Alberto Moravia + Platón contra el fascismo

[spa] ¿Por qué Bernardo Bertolucci, al adaptar cinematográficamente la novela de Alberto Moravia Il conformista, introdujo en The Conformist la imagen platónica de la caverna? Este artículo preende dar respuesta a esta pregunta mediante el análisis de una parte considerable de la obra de Moravia.

El conformista de Bernardo Bertolucci: Alberto Moravia + Plató contra el feixisme

[cat] Per què Bernardo Bertolucci, en fer l’adaptació cinematogràfica de la novel·la d’Alberto Moravia Il conformista, introduí a The Conformist la imatge platònica de la caverna? Hom pretén donar resposta a aquesta pregunta mitjançant l’anàlisi de bona part de l’obra de Moravia.

Brideshead Revisited (1945) by Evelyn Waugh (1903-1966): the benefit of an Arcadian experience in confronting the human tragedy

As the frontispiece of Book One of Evelyn Waugh’s Brideshead Revisited, the phrase ‘Et in Arcadia ego’ announces the author’s intention of making the classical Arcadian theme a key reference in a text that speaks of nostalgia for a joyful past in times marked by sadness and pain. However, an interpretation may be approached from several directions even within the classical tradition. Thus, without ignoring philological or artistic aspects of the topic, this article focuses on a close study of the author’s most original message: the notion that a youthful Arcadian experience confers on young men and women a ‘residue of happiness’ able to sustain their future development and assist them in dealing with the challenges of personal tragedy.

Greek by Steven Berkoff (1980): The Risky Transformation of Sophocles’ Oedipus Rex into a Love Story

[eng] Can Sophocles’ Oedipus Rex really be transformed into a love story, as in Steven Berkoff’s drama entitled Greek? This article will show that, although Greek may be viewed by some critics as simply a provocative drama by no means intended to justify incest, directors, actors and critics in the end become enthralled by the powerful love story that ensues between Eddy and his wife and mother. This perspective reveals that Berkoff’s adaptation, intended to portray the social degradation of 1980s Great Britain, is in reality a quite risky proposition since it represents a flat denial of the tragic awareness of contemporary men and women. However, if this is the case, the audience, apart from enjoying the performance of Berkoff’s drama, might question, even from a non-fundamentalist perspective within the classical tradition, to what degree it makes sense to take inspiration from a text by Sophocles that precisely illustrates the great tragic awareness of the ancient Greeks.

Veneno sin antídoto para el Sócrates histórico y la Tragedia Barroca en El verí del teatre (El veneno del teatro) de Rodolf Sirera. (Una dosis extrema de sadismo para atajar los excesos de la ficción teatral)

[spa] Sócrates y su serena actitud ante la muerte –si bien cuestionándola-, según relato de Jenofonte en su Apología de Sócrates, se convierten para el dramaturgo Rodolf Sirera en la referencia idónea para una reflexión osada sobre los límites de la ficción teatral. Tradición Clásica, pues –incluida la que proviene de la Tragedia Barroca-, sometida a un juicio severo en aras de una mayor conciencia del peligro de reducir la vida a una mera representación y a los seres humanos en intérpretes forzados de un guión que no escribieron.

Classical references and their significance in The Magic Mountain by Thomas Mann

Although Thomas Mann’s novel The Magic Mountain has been the object of innumerable studies, this paper suggests that so far none of these has given truly close attention to the significance of the classical references in this novel with regard to the search for a true humanism. This is probably owing to the generally held belief that the influence of the classical tradition is relatively inconsequential in relation to the ample conjunction of philosophical ideas on which the novel is based. This article takes a differing view and, through a close analysis and comment of the explicit and implicit classical notions in the text, concludes that these ideas are also a valuable key to a greater comprehension of the ideological design of the main character, Hans Castorp, and to a certain degree they also help to continue to reflect on the most enigmatic and controversial episode of the novel: the young protagonist’s descent to the plain from the magical mountain (Zauberberg) in order to take part in the great tragedy of World War I, alien as is any war to the prevalent but ultimately futile desire that love (Liebe) should in the end prevail in the life of humans.

Mourning Becomes Electra by Eugene O’Neill: Aeschylus and Plato’s Cave to Create a Dark Drama

The fundamental debt of E. O’Neill’s Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author’s hypothesis, O’Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader’s right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O’Neill’s work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author’s article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O’Neill’s drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Greek de Steven Berkoff (1980): L’arriscada conversió de l’Èdip rei de Sòfocles en una love story

[cat] ¿Podem convertir l’Èdip rei de Sòfocles en una història d’amor com ho fa Berkoff a Greek?. Tot i que alguns crítics llegeixen Greek només com un drama provocador que de cap manera intenta justificar l’incest, directors, actors i crítics resten finalment captivats per la impactant història d’amor entre Eddy i la seva esposa-mare. Això demostraria que l’adaptació de Berkoff, pensada per a il·lustrar la degradació social de la Gran Bretanya dels 80s, esdevé una proposta arriscada, car significa negar de fet la consciència tràgica dels homes i dones contemporanis. Tanmateix, si aquest és el cas, lectors i espectadors, a banda de l’indubtable plaer d’assistir a la representació de Greek, poden preguntar-se, fins i tot des d’una perspectiva no fonamentalista de la tradició clàssica, si té sentit inspirar-se en el text de Sòfocles, el qual mostra precisament la gran consciència tràgica dels grecs.

La improvisació musical, sota el microscopi.

UNA DE LES FORMES MÉS COMPLEXES de comportament creatiu és la improvisació musical, tan típica d'alguns estils com el jazz i el freestyle rap, però que tanmateix es pot aplicar a qualsevol estil, des de la música clàssica fins al rock'n'roll, passant per la música tradicional. Roger E. Beaty, de la Universitat de Carolina del Nord, als EUA, ha publicat un treball a Neuroscience and Biobehavioral Reviews on compara l'activitat neural durant la improvisació musical en músics de diferents estils. Els resultats indiquen que els processos mentals seguits per uns i altres no són exactament els mateixos, i que les principals diferències es troben en la predominança de control cognitiu durant la improvisació o alternativament de pensament divergent.

Aportació de les traduccions rosselloneses del segle XIX a la construcció del sistema lingüisticoliterari català

Qui vulgui parlar de les traduccions catalanes impreses al Rosselló ha de fer un apunt inevitable i esmentar els orígens de la impremta rossellonesa. El primer llibre imprès a Perpinyà, l’any 1502, és el Vocabulari molt profitos per aprendre lo Catalan Alamany y lo Alamany Catalan. És un extens glossari bilingüe per a la traducció de cent quaranta- dues pàgines. El segon llibre imprès a Perpinyà, l’any 1503, és una traducció del llatí feta per Narcís Solà. És un llibre renaixentista de medicina de Pere de Argilata: Aci comensa la cirurgia del reverende meritissim doctor en arts e en medicina Le reverent mestre Pere de Argilata de la ciutat de Bolonia d’una extensió de tres-centes vuit pàgines. Així doncs, la impremta al Rosselló començà amb dues traduccions. En el segle immediatament anterior al del nostre estudi, el segle xviii, podem comptar al Rosselló fins a vint-i-nou llibres impresos en català1 dels quals set són traduccions: quatre del francès, dues del castellà i una del llatí. Tant les set traduccions com els altres vint-idos llibres són de temàtica religiosa. Llibres de pietat, exercicis espirituals i un catecisme. Destaca, en el grup de les set traduccions, una tragèdia clàssica de tema bíblic Esther: tragedia santa de Jean Racine.

Diferència alcohòlica

Una de les maneres que emprem els científics per comunicar els resultats de la nostra recerca, per conèixer la recerca dels nostres col·legues i per establir relacions professionals són els simposis. Segons el diccionari, un simposi és una "convenció o reunió de professionals per estudiar i discutir aspectes diversos relacionats amb llur camp de treball". Etimològicament el mot simposi prové del grec sympósi on, el qual s'utilitzava per denominar unes reunions que se celebraven a la Grècia clàssica amb l'objectiu principal de veure vi [...].