Parámetros predictivos de dificultad en la práctica de la anestesia regional neuroaxial

Objectiu: avaluar quines característiques del pacient i de la tècnica influeixen en la predicció de dificultat en la realització d’un bloqueig neuroaxial. Material i mètodes: estudi observacional prospectiu de 539 pacients sotmesos a un bloqueig regional neuroaxial. Registrem dades demogràfiques, anatòmiques, relacionades amb la tècnica (palpació d’estructures de referència, grau de flexió, morfologia de la curvatura lumbar), experiència anestesiòleg i número d’intents amb/sense redirigir l’agulla. Variable resposta: punció fàcil/difícil. Resultats i conclusions: variables predictives independents de dificultat: flexió dolenta/regular, palpació dolenta/regular d’estructures anatòmiques de referència i curvatura lumbar no convexa. Anatomia, edat i IMC van quedar excloses.

Preeclampsia grave en una unidad de alto riesgo obstétrico: estudio retrospectivo en el área materno infantil del Hospital Vall de Hebron durante el año 2009

La preeclàmpsia greu és una malaltia multisistemàtica que es caracteritza per tenir presents alguns dels següents símptomes: PA ≥160 / 110, proteïnúria & 5 g/ 24 h, creatinina plasmàtica elevada, oligúria & 500 cc / 24 h, plaquetes & 100.000 /L, elevació de las transaminases, hemòlisis, dolor epigàstric o hipocondri dret, cefalea, alteracions visuals, mentals, edema agut de pulmó., Sd. Hellp, RCIU o oligoamnis; que apareixen durant l’embaràs. Els factors de risc més comuns entre les pacients estudiades a l’àrea matern infantil de l’ Hospital La Vall d´Hebron de Barcelona són la nuliparidat , l’obesitat i l’ edat &35 anys. Hi ha també uns altres factors menys freqüents com la HTA crònica i la gestació múltiple. En la majoria de les gestants es va seguir el protocol de l’ hipertensió arterial d’aquesta àrea. Totes van ser tractades amb sulfato de magnesi per a prevenir les convulsions i antihipertensiu. Sobre el 70% de les pacients va rebre també un tractament per a l’hipertensió amb labetalol e.v. i hidralacina e.v. Aquests fàrmacs són eficaços per al tractament de l’hipertensió en la preeclàmpsia severa. Es va comprovar que les pacients que van rebre el tractament amb hidralacina van presentar un major nombre de manifestacions clíniques i complicacions. L’anestèsia regional és el tipus d’anestèsia escollida. L’anestèsia intradural produeix el major descens de la TA en les pacients amb preeclàmpsia greu tractades amb anestèsia peridural Per altra banda, la cefalea és més freqüent desprès de l’anestèsia intradural que de l’epidural.

Insomnia in hospitalised patients with advanced disease: prevalence and related factors

Objectiu: Avaluar prevalença i factors associats a l’insomni en pacients ingressats a una unitat de cures pal•liatives. Mètode: Entrevista estructurada a pacients consecutivament ingressats avaluant l’insomni a través de l’escala Sleep Disturbance Scale, i els factors físics, psicològics i ambientals potencialment associats. Resultats principals: El 47% presentà insomni moderat a sever. Els factors potencialment associats més prevalents foren dolor, distrés psicològic, rumiacions nocturnes i factors ambientals. En l’anàlisi multivariada, rumiacions nocturnes i somnolència diürna (relació inversa) es relacionaren amb insomni moderat a sever. Conclusions: L’insomni és un símptoma prevalent relacionat amb rumiacions nocturnes i absència de somnolència diürna.

Avaluació clínico-terapèutica de la infiltració de plasma ric en plaquetes en genolls osteoartrítics

Treball de recerca experimental, prospectiu sense grup control on s’han inclòs 30 pacients als quals s’ha realitzat tractament amb plasma ric en plaquetes (PRP) en genolls amb artrosi moderada per tal d’avaluar el possible benefici en quant a dolor i situació funcional, mitjançant la valoració de l’escala EVA y els tests funcionals SF-36 i KOOS amb controls al mes i tres mesos posteriors a la finalització del tractament.

Phenotypic features of carbohydrate sulfotransferase 3 (CHST3) deficiency in 24 patients: congenital dislocations and vertebral changes as principal diagnostic features.

We recently reported on the deficiency of carbohydrate sulfotransferase 3 (CHST3; chondroitin-6-sulfotransferase) in six subjects diagnosed with recessive Larsen syndrome or humero-spinal dysostosis [Hermanns et al. (2008); Am J Hum Genet 82:1368-1374]. Since then, we have identified 17 additional families with CHST3 mutations and we report here on a series of 24 patients in 23 families. The diagnostic hypothesis prior to molecular analysis had been: Larsen syndrome (15 families), humero-spinal dysostosis (four cases), chondrodysplasia with multiple dislocations (CDMD "Megarbane type"; two cases), Desbuquois syndrome (one case), and spondylo-epiphyseal dysplasia (one case). In spite of the different diagnostic labels, the clinical features in these patients were similar and included dislocation of the knees and/or hips at birth, clubfoot, elbow joint dysplasia with subluxation and limited extension, short stature, and progressive kyphosis developing in late childhood. The most useful radiographic clues were the changes of the lumbar vertebrae. Twenty-four different CHST3 mutations were identified; 16 patients had homozygous mutations. We conclude that CHST3 deficiency presents at birth with congenital dislocations of knees, hips, and elbows, and is often diagnosed initially as Larsen syndrome, humero-spinal dysostosis, or chondrodysplasia with dislocations. The incidence of CHST3 deficiency seems to be higher than assumed so far. The clinical and radiographic pattern (joint dislocations, vertebral changes, normal carpal age, lack of facial flattening, and recessive inheritance) is characteristic and distinguishes CHST3 deficiency from other disorders with congenital dislocations such as filamin B-associated dominant Larsen syndrome and Desbuquois syndrome.

Sedació intravenosa per procediments endoscòpics digestius: satisfacció dels pacients i perfil de seguretat.

o INTRODUCCIÓN: Las exploraciones endoscópicas digestivas son molestas para el paciente. El objetivo principal del trabajo es evaluar la satisfacción de los pacientes después de la sedación por un anestesiólogo. MATERIAL Y MÉTODO: se seleccionaron 50 pacientes. Se administró una pauta de sedoanalgesia con midazolam, fentanilo y propofol. RESULTADOS: Ningún paciente precisó ventilación manual. La complicación más frecuente al alta fue dolor abdominal. Todos los pacientes valoraron la experiencia como buena o muy buena. CONCLUSIONES: La sedación intravenosa para endoscopias digestivas aumenta la satisfacción de los pacientes, manteniendo un perfil de seguridad adecuado.

Tractament rehabilitador en pacients amb càncer de mama sotmeses a limfadentecomia axil·lar o biòpsia selectiva del gangli sentinella

Introducció. La cirurgia de càncer de mama està associada a morbiditat de l’extremitat superior (ES) tributària de prevenció i de tractament rehabilitador. Objectius: Identificar la morbiditat de l’ES després de limfadenectomia axil·lar (LA) o biòpsia selectiva del gangli sentinella (BSGS); el moment del diagnòstic i quan és tributaria de tractament rehabilitador. Estudiar la relació d’aquesta morbiditat amb variables clíniques periquirúrgiques. Material i mètodes. Estudi longitudinal descriptiu amb 2 anys seguiment. Es recolliren les variables edat, pes, talla, tipus de tractament quirúrgic, complicacions peri-quirúrgiques, alteracions de l’espatlla, limfedema, dolor neuropàtic, lesions neurològiques i la indicació de tractament rehabilitador per aquestes alteracions. Les relacions es van estudiar amb t-test o ji quadrat, amb significació p& 0,05 Resultats: Es van incloure 312 pacients. Van requerir tractament rehabilitador 133 (42,6%) pacients, 81 (26,0%) per alteracions de l’espatlla, 63 (20,2%) per limfedema, 21 (6,7%) per dolor neuropàtic, i 9 (2.9%) per escàpula alada. Es van determinar relacions significatives de limfedema amb LA (p=0.000); les alteracions de l’espatlla amb les complicacions periquirúrgiques (p=0.04); dolor neuropàtic amb edat més jove (p=0.004); i l’escàpula alada amb hematoma (p=0.000). Més del 70% dels diagnòstics i tractaments de l’espatlla i limfedema es van realitzar durant el primer any de seguiment. Conclusions: Van requerir tractament rehabilitador 42.6% de pacients. Les alteracions de l’espatlla i el limfedema varen ser les més freqüentment tractades. La majoria de diagnòstics i tractament s’efectuaren durant el primer any de seguiment.

Relation between intraoperative EMG values and final pedicle screw position as seen on CT images

Introduction: Intraoperative EMG based neurophysiological monitoring is increasingly used to assist pedicle screw insertion. We carried out a study comparing the final screw position in the pedicle measured on CT images in relation to its corresponding intraoperative muscle compound action potential (CMAP) values. Material and methods: A total of 189 screws were inserted in thoracolumbar spines of 31 patients during instrumented fusion under EMG control. An observer, blinded to the CMAP value, assessed the horizontal and vertical 'screw edge to pedicle edge' distance perpendicular to the longitudinal axis of the screw on reformatted CT reconstructions using OsiriX software. These distances were analysed with their corresponding CMAP values. Data from 62 thoracic and 127 lumbar screws were processed separately. Interobserver reliability of distance measurements was assessed. Results: No patient suffered neurological injury secondary to screw insertion. Distance measurements were reliable (paired t-test, P = 0.13/0.98 horizontal/vertical). Two screws had their position altered due to low CMAP values suggesting close proximity of nerve tissue. Seventy five percent of screws had CMAP results above 10mA and had an average distance of 0.35cm (SD 0.23) horizontally and 0.46cm (SD 0.26) vertically from the pedicle edge. Additional 12% had a distance from the edge of the pedicle less than 0mm indicating cortical breach but had CMAP values above 10mA. A poor correlation between CMAP values and screw position was found. Discussion: In this study CMAP values above 10mA indicated correct screw position in the majority of cases. The zone of 10-20mA CMAP carries highest risk of a misplaced screw despite high CMAP value (17% of screws this CMAP range). In order to improve accuracy of EMG predictive value further research is warranted including improvement of probing techniques.

Efecto de la infusión de CO2 en el colon en la tolerancia de la colonoscopia

Con objeto de analizar si la colonoscopia con infusión de CO2 provoca menos dolor que con la infusión convencional de aire ambiente, se ha realizado un estudio prospectivo, doble ciego y aleatorizado con 93 pacientes distribuidos en 2 grupos (48 colonoscopias con CO2 y 45 con aire) con similares características epidemiológicas (edad, sexo, tabaquismo…). Se ha observado que la infusión de CO2 durante la colonoscopia causa significativamente menos dolor que la infusión de aire. Además, la colonoscopia con infusión de aire provoca mayor aumento del perímetro abdominal, aunque el dolor no se relacione claramente con el perímetro abdominal. Los pacientes cuya colonoscopia se realizó con CO2 no presentaron complicaciones respiratorias durante la sedación, sin registrarse apneas ni disminución de la saturación de oxigeno. En conclusión, la sustitución de la infusión de aire por CO2 en la práctica de la colonoscopia es segura y mejora la tolerancia a la exploración.

Bone mineral density (BMD), micro-architecture estimation (TBS) and vertebral fracture assessment (VFA) extracted from a single DXA device in combination with clinical risk factors improve significantly the identification of women at high risk of fracture

Introduction: Osteoporosis (OP) is a systemic skeletal disease characterized by a low bone mineral density (BMD) and a micro-architectural (MA) deterioration. Clinical risk factors (CRF) are often used as a MA approximation. MA is yet evaluable in daily practice by the Trabecular Bone Score (TBS) measure. TBS is a novel grey-level texture measurement reflecting bone micro-architecture based on the use of experimental variograms of 2D projection images. TBS is very simple to obtain, by reanalyzing a lumbar DXA-scan. TBS has proven to have diagnosis and prognosis value, partially independent of CRF and BMD. The aim of the OsteoLaus cohort is to combine in daily practice the CRF and the information given by DXA (BMD, TBS and vertebral fracture assessment (VFA)) to better identify women at high fracture risk. Method: The OsteoLaus cohort (1400 women 50 to 80 years living in Lausanne, Switzerland) started in 2010. This study is derived from the cohort COLAUS who started in Lausanne in 2003. The main goals of COLAUS is to obtain information on the epidemiology and genetic determinants of cardiovascular risk in 6700 men and women. CRF for OP, bone ultrasound of the heel, lumbar spine and hip BMD, VFA by DXA and MA evaluation by TBS are recorded in OsteoLaus. Preliminary results are reported. Results: We included 631 women: mean age 67.4±6.7 y, BMI 26.1±4.6, mean lumbar spine BMD 0.943±0.168 (T-score -1.4 SD), TBS 1.271±0.103. As expected, correlation between BMD and site matched TBS is low (r2=0.16). Prevalence of VFx grade 2/3, major OP Fx and all OP Fx is 8.4%, 17.0% and 26.0% respectively. Age- and BMI-adjusted ORs (per SD decrease) are 1.8 (1.2- 2.5), 1.6 (1.2-2.1), 1.3 (1.1-1.6) for BMD for the different categories of fractures and 2.0 (1.4-3.0), 1.9 (1.4-2.5), 1.4 (1.1-1.7) for TBS respectively. Only 32 to 37% of women with OP Fx have a BMD < -2.5 SD or a TBS < 1.200. If we combine a BMD < -2.5 SD or a TBS < 1.200, 54 to 60% of women with an osteoporotic Fx are identified. Conclusion: As in the already published studies, these preliminary results confirm the partial independence between BMD and TBS. More importantly, a combination of TBS subsequent to BMD increases significantly the identification of women with prevalent OP Fx which would have been miss-classified by BMD alone. For the first time we are able to have complementary information about fracture (VFA), density (BMD), micro- and macro architecture (TBS & HAS) from a simple, low ionizing radiation and cheap device: DXA. Such complementary information is very useful for the patient in the daily practice and moreover will likely have an impact on cost effectiveness analysis.

Prospective evaluation of risk of vertebral fractures using quantitative ultrasound measurements and bone mineral density in a population-based sample of postmenopausal women: results of the Basel Osteoporosis Study.

OBJECTIVE: Prospective studies have shown that quantitative ultrasound (QUS) techniques predict the risk of fracture of the proximal femur with similar standardised risk ratios to dual-energy x-ray absorptiometry (DXA). Few studies have investigated these devices for the prediction of vertebral fractures. The Basel Osteoporosis Study (BOS) is a population-based prospective study to assess the performance of QUS devices and DXA in predicting incident vertebral fractures. METHODS: 432 women aged 60-80 years were followed-up for 3 years. Incident vertebral fractures were assessed radiologically. Bone measurements using DXA (spine and hip) and QUS measurements (calcaneus and proximal phalanges) were performed. Measurements were assessed for their value in predicting incident vertebral fractures using logistic regression. RESULTS: QUS measurements at the calcaneus and DXA measurements discriminated between women with and without incident vertebral fracture, (20% height reduction). The relative risks (RRs) for vertebral fracture, adjusted for age, were 2.3 for the Stiffness Index (SI) and 2.8 for the Quantitative Ultrasound Index (QUI) at the calcaneus and 2.0 for bone mineral density at the lumbar spine. The predictive value (AUC (95% CI)) of QUS measurements at the calcaneus remained highly significant (0.70 for SI, 0.72 for the QUI, and 0.67 for DXA at the lumbar spine) even after adjustment for other confounding variables. CONCLUSIONS: QUS of the calcaneus and bone mineral density measurements were shown to be significant predictors of incident vertebral fracture. The RRs for QUS measurements at the calcaneus are of similar magnitude as for DXA measurements.

Schistosomal myeloradiculopathy due to Schistosoma mansoni: report on 23 cases

Schistosoma mansoni infection is likely to be responsible for a significant proportion of cases of myelopathy occurring in areas where schistosomiasis is endemic. The aim of this study is to describe the clinical, laboratory and therapeutic data of 23 patients with schistosomal myeloradiculopathy. The medical records of 23 patients with schistosomal myelopathy admitted to two general hospitals of Belo Horizonte (MG), in Brazil, from 1995 to 1999, were reviewed retrospectively. Seventeen patients were male (74%). The mean age for the whole group was 27 years. Lower limb weakness and associated lumbar and/or lower limb pain were reported by 20 patients (87%), and 16 (70%) were unable to walk. All individuals presented urinary retention and 19 (83%) complained of intestinal dysfunction. The treatment was based on the association of antischistosomal drugs and corticosteroids. Five patients (22%) presented a full response to treatment, 13 (57%) partial response without functional limitations and 4 (17%) partial improvement with limitations or no response. Three out of the 4 patients who stopped steroids before 45 days of treatment developed recurrence of the symptoms and signs of myelopathy. Our cases demonstrate the severe presentation of the disease and the data disclosed here suggest that treatment with steroids should be kept for months after clinical improvement.

Sedación profunda con propofol en anestesia peribulbar: ¿una opción segura?

L'anestèsia peribulbar és una tècnica anestèsica vàlida per a la cirurgia de cataractes. Consisteix en dues puncions que produeixen bloqueig motor i sensitiu del globus ocular. Per disminuir el dolor i l'ansietat de la punció es pot sedar els pacients. L'objectiu d'aquest treball és avaluar la seguretat de la sedació profunda amb propofol (un fàrmac hipnòtic), en termes de variabilitat hemodinàmica, depressió respiratòria i presència de moviments involuntaris que dificultin la punció.

Tromboembolismo Pulmonar: diferencias entre pacientes ancianos y no ancianos.

El nostre objectiu va ser analitzar les característiques dels pacients ingressats per tromboembolisme pulmonar (TEP) en el nostre Servei des de 1998 fins 2006 i identificar les diferències entre pacients ancians i no ancians. Realitzarem un estudi retrospectiu, incloerem 283 pacients i distingirem 2 grups: A (&70 anys) i B (≥ 70 anys). El grup A constava de 89 pacients (50,6% dones) i el grup B de 194 (69,1% dones) amb més proporció de dones en el B. Els factors de risc van ser similars en ambdós grups excepte l´antecedent de malaltia tromboembòlica prèvia (major al A). Clínicament, en pacients ancians va ser menys freqüent el dolor toràcic i l'expectoració hemoptoica. En el grup B, hi va haver un major nombre de pacients amb insuficiència respiratòria. La Rx de tòrax va ser patològica en el 70% en ambdós grups. La resta de proves diagnòstiques i la mortalitat van ser similars en ambdós grups.