Complications et atteintes systémiques de la polyarthrite rhumatoïde [Complications and systemic manifestations of rheumatoid arthritis].

Rheumatoid arthritis (RA), in addition to the traditional joint damage can affect all organs as a systemic disease. Extra-articular manifestations of RA are highly variable ranging from rheumatoid nodules (most common) to rheumatoid vasculitis presenting a significant morbidity and mortality (49% at 5 years). With the new algorithms of treatment (earlier) and the use of biologics, the incidence of severe extra-articular manifestations decreases. Regarding the treatment of rheumatoid vasculitis, rituximab looks promising. RA also increases cardiovascular risk and the risk of osteoporosis. It is therefore important to identify these risks and, if appropriate, treat them. Collaboration with the general practitioner is essential in this situation.

Cable fixation and early total hip arthroplasty in the treatment of acetabular fractures in elderly patients.

Eighteen patients with acetabular fractures, with a mean age of 76 years, were treated with cable fixation and acute total hip arthroplasty. Nine were T-shaped fractures, 4 associated transverse and posterior wall, 2 transverse, 2 posterior column and posterior wall, and 1 anterior and posterior hemitransverse fractures. One patient experienced 3 episodes of hip dislocation within 10 months after surgery. All the others had a good outcome at a mean follow-up time of 36 months. Radiographic assessment showed healing of the fracture and a satisfactory alignment of the cup without loosening. This option provides good primary fixation, stabilizes complex acetabular fractures in elderly patients, and permits early postoperative mobilization.

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

A new ambulatory system for comparative evaluation of the three-dimensional knee kinematics, applied to anterior cruciate ligament injuries

The aim of this study was to develop an ambulatory system for the three-dimensional (3D) knee kinematics evaluation, which can be used outside a laboratory during long-term monitoring. In order to show the efficacy of this ambulatory system, knee function was analysed using this system, after an anterior cruciate ligament (ACL) lesion, and after reconstructive surgery. The proposed system was composed of two 3D gyroscopes, fixed on the shank and on the thigh, and a portable data logger for signal recording. The measured parameters were the 3D mean range of motion (ROM) and the healthy knee was used as control. The precision of this system was first assessed using an ultrasound reference system. The repeatability was also estimated. A clinical study was then performed on five unilateral ACL-deficient men (range: 19-36 years) prior to, and a year after the surgery. The patients were evaluated with the IKDC score and the kinematics measurements were carried out on a 30 m walking trial. The precision in comparison with the reference system was 4.4 degrees , 2.7 degrees and 4.2 degrees for flexion-extension, internal-external rotation, and abduction-adduction, respectively. The repeatability of the results for the three directions was 0.8 degrees , 0.7 degrees and 1.8 degrees . The averaged ROM of the five patients' healthy knee were 70.1 degrees (standard deviation (SD) 5.8 degrees), 24.0 degrees (SD 3.0 degrees) and 12.0 degrees (SD 6.3 degrees for flexion-extension, internal-external rotation and abduction-adduction before surgery, and 76.5 degrees (SD 4.1 degrees), 21.7 degrees (SD 4.9 degrees) and 10.2 degrees (SD 4.6 degrees) 1 year following the reconstruction. The results for the pathologic knee were 64.5 degrees (SD 6.9 degrees), 20.6 degrees (SD 4.0 degrees) and 19.7 degrees (8.2 degrees) during the first evaluation, and 72.3 degrees (SD 2.4 degrees), 25.8 degrees (SD 6.4 degrees) and 12.4 degrees (SD 2.3 degrees) during the second one. The performance of the system enabled us to detect knee function modifications in the sagittal and transverse plane. Prior to the reconstruction, the ROM of the injured knee was lower in flexion-extension and internal-external rotation in comparison with the controlateral knee. One year after the surgery, four patients were classified normal (A) and one almost normal (B), according to the IKDC score, and changes in the kinematics of the five patients remained: lower flexion-extension ROM and higher internal-external rotation ROM in comparison with the controlateral knee. The 3D kinematics was changed after an ACL lesion and remained altered one year after the surgery

Biomechanical stability of a posterior-alone fixation technique after craniovertebral junction realignment.

OBJECTIVE: The aim of the current study was to investigate the biomechanical stability and fixation strength provided by a posterior approach reconstruction technique to realign the craniovertebral junction.¦METHODS: We tested seven human cadaver occipito-cervical spines (occiput-C4) by applying pure moments of ±1.5 Nm on a spine tester. Each specimen was tested in the following modes: 1) intact; 2) injured; 3) spacers alone at C1-C2 articulation (S); 4) spacers plus C1-C2 Posterior Instrumentation (S+PI); and 5) spacers plus C1-C2 posterior instrumentation plus midline wiring (S+PI+MLW). C1-C2 range of motion for each construct was obtained in flexion-extension, lateral bending, and axial rotation.¦RESULTS: In all the loading modes, S, S+PI, and S+PI+MLW constructs significantly reduced range of motion compared with the intact and injured condition (P < 0.05). There was no statistical difference between any of the three instrumentation constructs (P > 0.05).¦CONCLUSIONS: This study investigated the biomechanics of the posterior approach technique for realignment of the craniovertebral junction and also made comparisons with additional posterior fixations. The stand-alone spacers were stable in all three loading modes. Posterior instrumentation increased the stability as compared to stand-alone spacers. The third point of fixation, carried out by using midline wiring, increased the stability further. However, there was not much difference in the stability imparted with the midline wiring versus without. The present study highlights the biomechanics of this novel concept and reaffirms the view that distraction of the C1-C2 articular facets and direct articular joint atlantoaxial fixation would be an ideal method of management of basilar invagination.

Comparison of an EMG-based and a stress-based method to predict shoulder muscle forces.

The estimation of muscle forces in musculoskeletal shoulder models is still controversial. Two different methods are widely used to solve the indeterminacy of the system: electromyography (EMG)-based methods and stress-based methods. The goal of this work was to evaluate the influence of these two methods on the prediction of muscle forces, glenohumeral load and joint stability after total shoulder arthroplasty. An EMG-based and a stress-based method were implemented into the same musculoskeletal shoulder model. The model replicated the glenohumeral joint after total shoulder arthroplasty. It contained the scapula, the humerus, the joint prosthesis, the rotator cuff muscles supraspinatus, subscapularis and infraspinatus and the middle, anterior and posterior deltoid muscles. A movement of abduction was simulated in the plane of the scapula. The EMG-based method replicated muscular activity of experimentally measured EMG. The stress-based method minimised a cost function based on muscle stresses. We compared muscle forces, joint reaction force, articular contact pressure and translation of the humeral head. The stress-based method predicted a lower force of the rotator cuff muscles. This was partly counter-balanced by a higher force of the middle part of the deltoid muscle. As a consequence, the stress-based method predicted a lower joint load (16% reduced) and a higher superior-inferior translation of the humeral head (increased by 1.2 mm). The EMG-based method has the advantage of replicating the observed cocontraction of stabilising muscles of the rotator cuff. This method is, however, limited to available EMG measurements. The stress-based method has thus an advantage of flexibility, but may overestimate glenohumeral subluxation.

Effect of repetitive arm cycling following botulinum toxin injection for poststroke spasticity: evidence from FMRI.

BACKGROUND AND OBJECTIVE: Investigations were performed to establish if repetitive arm cycling training enhances the antispastic effect of intramuscular botulinum toxin (BTX) injections in postischemic spastic hemiparesis. Effects on cerebral activation were evaluated by functional magnetic resonance imaging (fMRI). METHODS: Eight chronic spastic hemisyndrome patients (49 ± 10 years) after middle cerebral artery infarction (5.5 ± 2.7 years) were investigated. BTX was injected into the affected arm twice, 6 months apart. Spasticity was assessed using the Ashworth Scale and range of motion before and 3 months after BTX injections. Images were analyzed using Brain Voyager QX 1.8, and fMRI signal changes were corrected for multiple comparisons. RESULTS: During passive movements of affected and nonaffected hands, fMRI activity was increased bilaterally in the sensorimotor cortex (MISI), secondary somatosensory areas (SII), and supplementary motor area predominantly in the contralesional hemisphere, compared with the rest. Following repetitive arm cycling, fMRI activity increased further in MISI of the lesioned hemisphere and SII of the contralesional hemisphere. For patients with residual motor activity, treatment-related fMRI activity increases were associated with reduced spasticity; in completely plegic patients, there was no fMRI activity change in SII but increased spasticity after training. CONCLUSION: Increased activity in SII of the contralesional hemisphere and in MISI of the lesioned hemisphere reflect a treatment-induced effect in the paretic arm. It is hypothesized that the increased BOLD activity results from increased afferent information related to the antispastic BTX effect reinforced by training.

Isolation and in vitro chondrogenic potential of human foetal spine cells.

Cell therapy for nucleus pulposus (NP) regeneration is an attractive treatment for early disc degeneration as shown by studies using autologous NP cells or stem cells. Another potential source of cells is foetal cells. We investigated the feasibility of isolating foetal cells from human foetal spine tissues and assessed their chondrogenic potential in alginate bead cultures. Histology and immunohistochemistry of foetal tissues showed that the structure and the matrix composition (aggrecan, type I and II collagen) of foetal intervertebral disc (IVD) were similar to adult IVD. Isolated foetal cells were cultured in monolayer in basic media supplemented with 10% Fetal Bovine Serum (FBS) and from each foetal tissue donation, a cell bank of foetal spine cells at passage 2 was established and was composed of around 2000 vials of 5 million cells. Gene expression and immunohistochemistry of foetal spine cells cultured in alginate beads during 28 days showed that cells were able to produce aggrecan and type II collagen and very low level of type I and type X collagen, indicating chondrogenic differentiation. However variability in matrix synthesis was observed between donors. In conclusion, foetal cells could be isolated from human foetal spine tissues and since these cells showed chondrogenic potential, they could be a potential cell source for IVD regeneration.

Assessment of glenoid inclination on routine clinical radiographs and computed tomography examinations of the shoulder.

BACKGROUND: Accurate assessment of glenoid inclination is of interest for a variety of conditions and procedures. The purpose of this study was to develop an accurate and reproducible measurement for glenoid inclination on standardized anterior-posterior (AP) radiographs and on computed tomography (CT) images. MATERIALS AND METHODS: Three consistently identifiable angles were defined: Angle α by line AB connecting the superior and inferior glenoid tubercle (glenoid fossa) and the line identifying the scapular spine; angle β by line AB and the floor of the supraspinatus fossa; angle γ by line AB and the lateral margin of the scapula. Experimental study: these 3 angles were measured in function of the scapular position to test their resistance to rotation. Conventional AP radiographs and CT scans were acquired in extension/flexion and internal/external rotation in a range up to ±40°. Clinical study: the inter-rater reliability of all angles was assessed on AP radiographs and CT scans of 60 patients (30 with proximal humeral fractures, 30 with osteoarthritis) by 2 independent observers. RESULTS: The experimental study showed that angle α and β have a resistance to rotation of up to ±20°. The deviation from neutral position was not more than ±10°. The results for the inter-rater reliability analyzed by Bland-Altman plots for the angle β fracture group were (mean ± standard deviation) -0.1 ± 4.2 for radiographs and -0.3 ± 3.3 for CT scans; and for the osteoarthritis group were -1.2 ± 3.8 for radiographs and -3.0 ± 3.6 for CT scans. CONCLUSION: Angle β is the most reproducible measurement for glenoid inclination on conventional AP radiographs, providing a resistance to positional variability of the scapula and a good inter-rater reliability.

The diagnostic challenge of progressive pseudorheumatoid dysplasia (PPRD): A review of clinical features, radiographic features, and WISP3 mutations in 63 affected individuals.

Progressive pseudorheumatoid dysplasia (PPRD) is a genetic, non-inflammatory arthropathy caused by recessive loss of function mutations in WISP3 (Wnt1-inducible signaling pathway protein 3; MIM 603400), encoding for a signaling protein. The disease is clinically silent at birth and in infancy. It manifests between the age of 3 and 6 years with joint pain and progressive joint stiffness. Affected children are referred to pediatric rheumatologists and orthopedic surgeons; however, signs of inflammation are absent and anti-inflammatory treatment is of little help. Bony enlargement at the interphalangeal joints progresses leading to camptodactyly. Spine involvement develops in late childhood and adolescence leading to short trunk with thoracolumbar kyphosis. Adult height is usually below the 3rd percentile. Radiographic signs are relatively mild. Platyspondyly develops in late childhood and can be the first clue to the diagnosis. Enlargement of the phalangeal metaphyses develops subtly and is usually recognizable by 10 years. The femoral heads are large and the acetabulum forms a distinct "lip" overriding the femoral head. There is a progressive narrowing of all articular spaces as articular cartilage is lost. Medical management of PPRD remains symptomatic and relies on pain medication. Hip joint replacement surgery in early adulthood is effective in reducing pain and maintaining mobility and can be recommended. Subsequent knee joint replacement is a further option. Mutation analysis of WISP3 allowed the confirmation of the diagnosis in 63 out of 64 typical cases in our series. Intronic mutations in WISP3 leading to splicing aberrations can be detected only in cDNA from fibroblasts and therefore a skin biopsy is indicated when genomic analysis fails to reveal mutations in individuals with otherwise typical signs and symptoms. In spite of the first symptoms appearing in early childhood, the diagnosis of PPRD is most often made only in the second decade and affected children often receive unnecessary anti-inflammatory and immunosuppressive treatments. Increasing awareness of PPRD appears to be essential to allow for a timely diagnosis. © 2012 Wiley Periodicals, Inc.

Análisis discursivo de las actitudes lingüísticas de los escolares de origen inmigrante en Cataluña

La continua llegada de población inmigrante a los países de la Europa Occidental está produciendo transformaciones en estas sociedades. Evidentemente, la sociedad catalana no es ajena a estos cambios y, año tras año, ve incrementado el número de recién llegados/ as procedentes de orígenes geográficos, culturales y lingüísticos muy diversos. Estas personas, en ocasiones sin un conocimiento previo, se encuentran con las peculiaridades socioculturales y lingüísticas de la sociedad receptora. En el caso de Cataluña, nos interesa destacar la cuestión lingüística, a la cual se han dedicado muchos esfuerzos durante los últimos años en un intento de acercarse a una situación de normalidad en lo referente al conocimiento y uso de la lengua catalana. En el presente artículo se presentan los principales resultados de una investigación centrada en el análisis de los discursos sobre los que anclan las actitudes lingüísticas de los escolares de origen inmigrante en Cataluña. La técnica de investigación social utilizada ha sido la entrevista en profundidad semidirigida, realizando el análisis del contenido de las mismas a partir del «Análisis de contenido temático basado en categorías» (Bardin, 1986). Las conclusiones más relevantes indican que, por encima del Área de Origen o la Condición Lingüística Familiar, la principal variable que permite articular los discursos detectados es la que se puede denominar «Satisfacción y Percepción de Valoración e Integración Escolar y Social», de tal manera que los jóvenes de origen inmigrante que se sienten más valorados e integrados escolar y socialmente desarrollan mejores actitudes hacia la lengua catalana y castellana. Este hecho tiene claras repercusiones respecto las generalizaciones reduccionistas y estereotipadas que vinculan un área de origen con unas determinadas actitudes hacia las lenguas oficiales en Cataluña, así como de cara a la política lingüística y las ideologías lingüísticas de la sociedad en general.

Eficacia de la inducción miofascial para el tratamiento de la espasticidad en pacientes con parálisis cerebral espástica: ensayo clínico aleatorizado

¿El tratamiento mediante la inducción miofascial disminuye la espasticidad en los pacientes con Parálisis Cerebral Espástica (PCE) mientras son intervenidos con un tratamiento convencional? Objetivos: Comprobar si la inducción miofascial disminuye la espasticidad en pacientes con parálisis cerebral espástica (PCE) y así mismo prevenir las complicaciones musculoesqueléticas y aumentar el rango de movilidad articular. Metodología: Ensayo controlado clínico aleatorizado que recoge un total de 96 casos de PCE con Grado l, ll y lll de afectación según la Escala de clasificación Gross Motor Function Measure (GMFM). Se asignará de forma aleatoria y equitativamente 48 sujetos al grupo control aplicándose el tratamiento convencional y 48 sujetos al grupo experimental, donde la inducción miofascial se complementará con tratamiento convencional. Durante 3 meses se llevará a cabo el plan de intervención, 2 días a la semana en ambos grupos. Los datos serán analizados a través de las siguientes escalas: el tono muscular (Escala de Ashworth Modificada, Escala de Tardieu, Test pendular Wartenberg) funcionalidad y actividad (Gross Motor Function Classification System, Gross Motor Function Mesurement, Pediatric Evaluation of Disability Inventory), valoración neurológica (National Institute of NEurological Disordes and Stroke Scale) y la satisfacción del paciente (Questionnaire on Pain Caused by Spasticity). Estos datos serán extraidos el primer día, el último y 3 meses más tarde a modo de seguimiento. Durante el plan de intervención también se realizarán valoraciones semanales y mensuales.

Pedagogia Social Comunitària: un model d’intervenció socioeducativa integral

L’actual situació d’inestabilitat social i econòmica que viu la nostra societat ha evidenciat l’existència de grans bosses de persones que viuen en situació de marginació o exclusió social. Les polítiques socials han donat resposta a situacions concretes, però no han articulat un teixit social fort que permeti incorporar de manera efectiva la persona exclosa, ni prevenir aquests processos. Es presenta en aquest article un model d’intervenció socioeducativa anomenat Pedagogia Social Comunitària que centra la seva acció en dos objectius: la millora de la qualitat de vida i el benestar de les persones, especialment d’aquelles que es troben en situació d’exclusió social; i el foment de la cohesió social. Aquestes finalitats s’operativitzen mitjançant l’increment de la participació, l’empoderament individual i comunitari, la coresponsabilitat i la sensibilització social.

Données actualisées sur la physiopathologie, les phénotypes et les traitements de la maladie de Still de l'adulte [Pathophysiology, subtypes, and treatments of adult-onset Still's disease: An update].

Adult-onset Still's disease is a rare and difficult to diagnose multisystemic disorder considered as a multigenic autoinflammatory syndrome. Its immunopathogenesis seems to be at the crossroads between inflammasomopathies and hemophagocytic lymphohistiocytosis, the most severe manifestation of the disease. According to recent insights in the pathophysiology and thanks to cohort studies and therapeutic trials, two phenotypes of adult-onset Still's disease may be distinguished: a systemic pattern, initially highly symptomatic and with a higher risk to exhibit life-threatening complications such as reactive hemophagocytic lymphohistiocytosis, where interleukin-1 blockade seems to be very effective, a chronic articular pattern, more indolent with arthritis in the foreground and less severe systemic manifestations, which would threat functional outcome and where interleukin-6 blockade seems to be more effective. This review focuses on these data.