Marbofloxacin achieves high concentration in pig tonsils according to a dose dependent fashion

The penetration of marbofloxacin into tonsils was assessed in fattening pigs. Two different dosages were used to treat the animals: 2 mg/kg b.w. every 24 hours during 3 days (P1 group) and 4 mg/kg b.w. every 48 hours two times (P2 group. A ratio between the mean tonsillar concentration of marbofloxacin for both doses 24 hours after the last administration (0.5 and 0.7 µgr/mL) and its MIC90 for APP (0.03 µgr/mL) was calculated. These Ratio values were 16.6 and 23.3 for P1 and P2 group.

Acalasia esofágica: correlación entre la clínica, radiología y estudios fisiológicos

INTRODUCCION: La Acalasia es un trastorno motor primario causado por la pérdida selectiva de las motoneuronas del plexo mientérico esofágico que ocasiona aumento en la presión basal y relajación incompleta del esfínter esofágico inferior (EEI), y la desaparición de la peristalsis esofágica. OBJETIVOS. Correlacionar los síntomas clínicos de los pacientes con alteraciones manométricas y los hallazgos morfológicos (radiología y endoscopia) en una cohorte de pacientes con Acalasia. PACIENTES Y MÉTODOS. Estudio retrospectivo de 37 pacientes, 22 (59.4%) hombres y 15 (40,5%) mujeres, con una edad media de 57,45 años con Acalasia estudiados entre 2000-2009, mediante evaluación clínica según escalas de Zanitoto, Atkinson y clasificación manométrica de acuerdo a los criterios de Pandolfino. RESULTADOS. Todos los pacientes consultaron por disfagia esofágica de 34,7 meses de evolución en promedio, moderada en 15 pacientes (40,5%, necesidad de agua para pasar), y en 8 (21,6%) con obstrucción severa. En el momento del diagnóstico el 35% de los pacientes requerían dieta triturada y el 35% sólo podían pasar líquidos; 14 pacientes presentaban pérdida de peso (37,8%). Los estudios morfológicos sólo orientaron el diagnóstico de Acalasia en un 48,6% de los pacientes (endoscopia sugestiva en un 37,8% y TGE en el 10,8%). El 70.2% de los pacientes presentaron un patrón manométrico típico y un 13.5% un patrón de Acalasia vigorosa. El 31% de los pacientes presentaron una pH-metría de 24 h con reflujo gastroesofágico patológico y un 10,5% un patrón sugestivo de retención y fermentación esofágica. CONCLUSIÓN. El diagnóstico de los pacientes con Acalasia es tardío, y se realiza con síntomas clínicos severos de disfagia esofágica en los que las pruebas de diagnóstico morfológico (TEGD, endoscopia) ofrecen un bajo rendimiento. La manometría y pH-metría de 24 h ofrece un diagnóstico precoz y preciso, el tipo de Acalasia y de la existencia de reflujo gastroesofágico o acidificación por retención. La información proporcionada por estas exploraciones funcionales debe ser tenida en cuenta para indicar el tratamiento de los pacientes con Acalasia.

Efecto de la deshabituación tabáquica sobre la tensión arterial y los parámetros de rigidez arterial

Los estudios que relacionan el abandono del tabaco con los parámetros de rigidez arterial son escasos. El objetivo de nuestro estudio es analizar el efecto del abandono del tabaco sobre la tensión arterial, la frecuencia cardiaca y los parámetros de rigidez arterial. Realizamos un estudio prospectivo de seguimiento en un grupo de fumadores activos que inician deshabituación tabáquica. A los 3 meses se obtuvo una mejoría en la presión arterial y el Índice de aumento. A los 12 meses de seguimiento el número de pacientes es escaso pero se mantiene una tendencia a la mejoría. En los que continuaron fumando no se observaron cambios.

Implicacions pronòstiques de la saturació tissular d’oxigen en pacients amb xoc sèptic.

Estudi prospectiu observacional per analitzar el valor pronòstic de la saturació tissular d’oxigen (StO2) en 35 pacients amb xoc sèptic i pressió arterial mitjana normalitzada d’una unitat de cures intensives. Mitjançant espectroscòpia de llum infraroja, i realitzant una maniobra d’oclusió vascular, es van obtenir la StO2 i les pendents de desoxigenació (DeOx) i de reoxigenació (ReOx). No hi van haver diferències en els paràmetres hemodinàmics, StO2, DeOx i ReOx entre supervivents i no-supervivents. En la nostra mostra, una pitjor DeOx i ReOx es van associar amb major estada a UCI i hospitalària, però no amb mortalitat.

Exposició Materno Fetal a l’Alcohol

Estudi transversal de mares i mostres de meconi en neonats per determinar i quantificar la presència dels metabòlits directes de l’etanol (Etil Glucorònid i Etil Sulfat). Mitjançant les entrevistes clíniques a les mares i l’anàlisi del meconi utilitzant la tècnica de Cromatografia Líquida i Espectrometria de Masses es pretén establir la prevalença del consum d’alcohol durant la gestació i per tant l’exposició fetal a l’etanol. Mitjançant aquest treball també es pretén valorar la conveniència d’estandaritzar un marcador analític utilitzat com a prova d’screening neonatal per la detecció precoç de les alteracions derivades del consum d’alcohol durant l’embaràs.

Factores de adherencia al tratamiento en pacientes dependientes de cannabis

Introducción: En los últimos años se ha producido un aumento del consumo de cannabis en la población general, estando más extendido en los jóvenes entre 15 y 34 años, y en los hombres más que en las mujeres. Igualmente se ha producido una disminución en la edad de inicio del consumo. Por otro lado van detectándose aumento de las demandas de tratamiento por esta adicción en los centros especializados. Objetivo: valorar la adherencia al tratamiento de la población que consulta por problemas derivados del consumo de cannabis. La atención se realiza dentro de un Programa Específico para estos consumidores. Material y métodos: Se realiza una revisión de 74 pacientes que solicitan tratamiento en el centro, durante el periodo de tiempo de dos años. La adherencia al tratamiento se mide en términos de asistencia a visitas médicas/psicológicas posteriores. Se contabilizan visitas realizadas a dos semanas, un mes, tres meses y seis meses desde la primera demanada. Se tiene en cuenta la coexistencia de otro trastorno psiquiátrico, utilizando para esto la entrevista clínicadisgnóstica y las entrevistas semiestructuradas SCID-I y SCID-II. Resultados: De los 74 pacientes incluídos en el estudio, 22% son mujeres y el 78% son hombres. El 74% continúan tratamiento a los tres meses, y el 64% a los seis meses de haberlo iniciado. Hay que señalar que del total de la muestra, el 55% no son consumidores de otras sustancias de abuso, excepto nicotina, que en este caso correspondería al 100% de los pacientes admitidos a tratamiento. El 23% de estos pacientes presentan de forma comórbida a la dependencia de cannabis un diagnóstico de Trastorno Psicótico. Conclusiones: Dentro de las conclusiones de este estudio, podemos destacar que: existe elevada comorbilidad psiquiátrica en pacientes con diagnóstico de Trastorno por dependencia de cannabis; las mujeres abandonan el programa de tratamiento con mayor frecuencia que los varones; el hecho de no existir comorbilidad psiquiátrica es un factor de abandono temprano del tratamiento; los pacientes con diagnóstico comórbido de Trastorno psicótico mantienen la adherencia en su totalidad a los seis meses del inicio; los pacientes que solicitan tratamiento a menor edad tienden a abandonarlo antes; y la alta prevalencia de consumo de tabaco en las personas dependientes de cannabis.

Uso de la adrenalina autoinyectable (AAI) en pacientes con antecedentes de anafilaxia

La adrenalina autoinyectable (AAI) es un tratamiento que debe prescribirse a aquellos pacientes que han sufrido una reacción anafiláctica y son susceptibles de sufrir otra. En nuestro estudio, mediante una encuesta, valoramos el uso y el manejo de la AAI en pacientes a los que se les prescribió AAI y que siguen controles en nuestras consultas.

El Consum de drogues tòxiques, estupefaents i substàncies pisoctròpiques, per menors d'edat, en llocs públics del districte d'Horta-Guinardó de la ciutat de Barcelona

Com ja he indicat en més d’una ocasió al llarg d’aquest Màster, l’elecció del tema sobre el que versa aquest Projecte final respon, en bona part, a l’interès que em va suscitar la qüestió durant el temps que vaig estar ocupant el lloc de cap del Servei d’Assessorament Jurídic de la Direcció General de la Policia. Entre les funcions que aquesta unitat tenia assignades hi havia la tramitació dels procediments sancionadors incoats per les denúncies efectuades pels cossos de policia local i la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra, per infraccions a la Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, de protecció de la seguretat ciutadana. Al Servei d’Assessorament Jurídic li va correspondre la responsabilitat d’iniciar la tramitació de les denúncies esmentades, tan bon punt es va engegar el procés de desplegament de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra com a policia ordinària i integral, en substitució de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat, a l’octubre de 1994. A mesura que s’anava produint el desplegament, la funció de tramitar les actes esteses per la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra i per les policies locals, es va anar assumint pels serveis territorials d’Administració en què es va estructurar la Direcció General de Seguretat Ciutadana (en l’actualitat, Direcció General de la Policia).

Característiques dels pacients inclosos als assaigs clínics amb fàrmacs inhibidors del sistema renina-angiotensina : Revisió sistemàtica

Objectiu: Descriure les característiques demogràfiques i clíniques dels pacients inclosos als assaigs clínics que avaluen l’eficàcia dels fàrmacs inhibidors del sistema renina-angiotensina (ISRA). Metodologia: Revisió sistemàtica dels assaigs clínics que avaluen l’eficàcia dels ISRA, a partir de la base de dades bibliogràfica Cochrane Plus. A partir dels 143 articles identificats, es van recollir els criteris de selecció i les característiques demogràfiques i clíniques dels pacients tractats amb ISRA. Resultats: El criteri d’inclusió més freqüent dels pacients va ser la hipertensió arterial (111 assaigs) i el d’exclusió l’alteració de la funció renal (68 assaigs). Dels 64.038 pacients inclosos, 38.106 van rebre tractament amb ISRA. Les dades disponibles dels pacients tractats amb ISRA van ser: edat (68,5%), sexe (88,7%), pes (16,2%), pressió arterial sistòlica i diastòlica (67,7%), creatinina (22,8%). L’edat (SD) mitjana dels pacients va ser de 53,1 (7) anys, el 38,1% van ser dones i la concentració de creatinina (SD) mitjana dels pacients va ser d’1,2 (0,3) mg/dl. Conclusió: Hi ha poca informació sobre les característiques demogràfiques i clíniques dels pacients en les publicacions dels assaigs clínics que avaluen l’eficàcia dels ISRA. Els pacients inclosos tenen una edat mitjana d’uns 50 anys, la majoria són homes i tenen una funció renal conservada.

Seguiment d'una cohort d'embarassades exposades a fàrmacs

Objectiu: Analitzar el resultat de la gestació en embarassades exposades a fàrmacs. Mètodes: Estudi descriptiu i retrospectiu sobre embarassades exposades a fàrmacs, motiu de consulta sobre risc de teratogènia a Farmacologia Clínica de l’HUGTiP, anys 2006-2010. Resultats: S’inclogué 33 gestants; els resultats de gestació són: 7 avortaments i 27 nounats vius (16 sans, 5 amb baix pes i prematurs, 3 prematurs, 2 presentaven baix pes, 2 amb retard del creixement intrauterí i altres alteracions i 1 presentava malformacions). S’ha trobat relació estadísticament significativa entre rebre un fàrmac de recent comercialització i prematuritat i baix pes en néixer. Conclusió: L’exposició a fàrmacs de recent comercialització en la gestació s’associa a risc de prematuritat i baix pes en néixer.

Descripció de l’evolució del tractament farmacològic en pacients amb esclerosi múltiple

Els objectius del treball són descriure les característiques demogràfiques i clíniques dels pacients amb esclerosi múltiple en tractament amb fàrmacs immunomoduladors dispensats en un servei de farmàcia hospitalari i l’avaluació dels aspectes relacionats amb el tractament farmacològic d’aquests pacients, com són els motius que justifiquen el canvi del fàrmac immunomodulador utilitzat, els efectes adversos experimentats amb aquest tipus de fàrmacs i la recollida de la resta del perfil farmacològic dels pacients inclosos.

Acute Damage to the Posterior Limb of the Internal Capsule on Diffusion Tensor Tractography as an Early Imaging Predictor of Motor Outcome after Stroke

Background and Purpose Early prediction of motor outcome is of interest in stroke management. We aimed to determine whether lesion location at DTT is predictive of motor outcome after acute stroke and whether this information improves the predictive accuracy of the clinical scores. Methods We evaluated 60 consecutive patients within 12 hours of MCA stroke onset. We used DTT to evaluate CST involvement in the MC and PMC, CS, CR, and PLIC and in combinations of these regions at admission, at day 3, and at day 30. Severity of limb weakness was assessed using the m-NIHSS (5a, 5b, 6a, 6b). We calculated volumes of infarct and FA values in the CST of the pons. Results Acute damage to the PLIC was the best predictor associated with poor motor outcome, axonal damage, and clinical severity at admission (P&.001). There was no significant correlation between acute infarct volume and motor outcome at day 90 (P=.176, r=0.485). The sensitivity, specificity, and positive and negative predictive values of acute CST involvement at the level of the PLIC for 4 motor outcome at day 90 were 73.7%, 100%, 100%, and 89.1%, respectively. In the acute stage, DTT predicted motor outcome at day 90 better than the clinical scores (R2=75.50, F=80.09, P&.001). Conclusions In the acute setting, DTT is promising for stroke mapping to predict motor outcome. Acute CST damage at the level of the PLIC is a significant predictor of unfavorable motor outcome.

Impacto de la rotación cíclica de antibióticos sobre la etiología de las neumonías nosocomiales por gramnegativos en una unidad de cuidados intensivos (uci)

La rotació cíclica d'antibiòtics (RCA) consisteix a restringir de forma determinada i establerta un antibiòtic o classe d'antibiòtics durant un determinat període de temps, per a tornar a reintroduir-lo posteriorment. D'aquesta manera es pretén evitar l'aparició de resistències bacterianes derivades d'un ús continuat del mateix. En aquest treball, proposem la RCA com una estratègia per al control d'infeccions per gèrmens multirresistents i veure la seva influència en els gèrmens més freqüents que intervenen en les pneumònies nosocomials (NN). A través del registre ENVIN es van recollir les dades de tots els pacients ingressats a la UCI de l'Hospital Universitari la Fe durant dotze mesos consecutius. Es van dividir en 4 cicles de 3 mesos de durada cadascun d'ells. En el primer cicle es va restringir ampicilina/sulbactam, amikacina, cefalosporines i vancomicina; en el segon cicle carbapenems, amikacina i linezolid; en el tercer cicle tigeciclina, quinolones, tobramicina i linezolid i al quart i últim cicle, piperacilina/tazobactam, tobramicina i teicoplanina. Es va comparar amb els tres mesos previs al inici del treball, al qual l'ús d'antibiòtics va ser lliure. El temps global de l'estudi va ser de 15 mesos. El percentatge d'aïllaments d´Acinetobacter spp en el període basal va ser del 46,15% (n=6), de Pseudomonas aeruginosa 15,38% (n=2) i d'Escherichia coli 7, 69% (n=1). Al final de l'estudi els gèrmens aïllats van ser en un 8,57% (n=3) Acinetobacter spp i en un 37,14% (n=13) Pseudomonas aeruginosa.

El consum de fàrmacs en la població conductora: un estudi poblacional des de l’Atenció Primària

INTRODUCCIÓ: Lesions per trànsit (LT), evitables i problema de salut pública. Àmbit d’atenció primària (AP), lloc on investigar i actuar. Possible relació medicació crònica del conductor i LT. MÈTODES: estudi descriptiu, transversal i multicèntric, conductors amb història clínica, província Barcelona. 1900 enquestes, mostreig consecutiu. Variables sociodemogràfiques, sobre conducció i salut. RESULTATS: 57,3% homes, 8,5% conductors professionals, 12,5% havia patit una LT, 6% va precisar ajuda mèdica. 45,2% medicació crònica, predominant tractament cardiovascular. CONCLUSIONS: No s’han trobat relacions significatives entre medicació crònica i LT. Limitacions:imperfecció dels sistemes de registre, fiabilitat feble de dades autodeclarades, presència de possibles factors de confusió.

Tratamiento ambulatorio de la diverticulitis aguda no complicada: impacto sobre los costes sanitarios

OBJETIVOS: Se ha demostrado previamente que el tratamiento ambulatorio de la diverticulitis aguda no complicada es seguro, eficaz y aplicable en la mayoría de los pacientes que toleran la dieta oral y que tienen un adecuado apoyo familiar. El objetivo de este estudio es cuantificar el impacto que el tratamiento ambulatorio tiene en la reducción de costes sanitarios. MATERIAL Y MÉTODOS: Estudio comparativo retrospectivo realizado sobre una base de datos mantenida de forma prospectiva. Periodo de estudio: enero del 2005 hasta junio del 2011. Grupo de estudio: pacientes diagnosticados de diverticulitis aguda no complicada tratados con antibióticos vía oral de forma ambulatoria (7-10 días). Grupo control: pacientes diagnosticados de diverticulitis aguda no complicada que cumplían criterios de tratamiento ambulatorio pero que fueron ingresados con tratamiento antibiótico endovenoso (7-10 días). El diagnóstico se confirmó mediante TC abdominal. Se han analizado las características de los pacientes y los motivos del ingreso así como el resultado del tratamiento. El análisis de costes se ha realizado mediante el sistema “full costing”, sumación de todos los costes variables (costes directos) más el conjunto de costes generales repartidos por actividad (costes indirectos) y que incluye los gastos en urgencias, unidad de hospitalización, laboratorio, radiología y farmacia. Se ha añadido el coste del tratamiento ambulatorio tanto en el grupo de estudio (tratamiento completo) como en el grupo control, cuando completaron el tratamiento una vez dados de alta. Se ha realizado el análisis comparativo según intención de tratamiento. RESULTADOS: Se incluyeron 136 pacientes, 90 en el grupo de estudio y 46 en el grupo control. No hubo diferencias en la edad, sexo, número de episodios anteriores, fiebre o leucocitosis entre los dos grupos. Los motivos de tratamiento hospitalario más frecuentes fueron: ingreso en la fase inicial del protocolo, decisión del médico de guardia o negativa del paciente al tratamiento ambulatorio. Cinco de los 90 pacientes del grupo de estudio precisaron ingreso por persistencia del dolor o vómitos mientras que 2 de los pacientes del grupo control reingresaron por recurrencia de la sintomatología (5,5% vs. 4,3%; p=0,7). Ninguno de estos pacientes precisó cirugía urgente. El coste global por episodio fue de 882±462 euros en el grupo de estudio frente a 2376±830 euros en el grupo control (p=0,0001). CONCLUSION El tratamiento ambulatorio de la diverticulitis agua no sólo es seguro y eficaz sino que también reduce más de un 50% los costes sanitarios. Palabras clave: Diverticulitis aguda. Tratamiento ambulatorio. Impacto sobre coste sanitario