Optimum pilot overhead in wireless communication: a unified treatment of continuous and block-fading channels

The optimization of the pilot overhead in wireless fading channels is investigated, and the dependence of this overhead on various system parameters of interest (e.g., fading rate, signal-to-noise ratio) is quantified. The achievable pilot-based spectral efficiency is expanded with respect to the fading rate about the no-fading point, which leads to an accurate order expansion for the pilot overhead. This expansion identifies that the pilot overhead, as well as the spectral efficiency penalty with respect to a reference system with genie-aided CSI (channel state information) at the receiver, depend on the square root of the normalized Doppler frequency. It is also shown that the widely-usedblock fading model is a special case of more accurate continuous fading models in terms of the achievable pilot-based spectral efficiency. Furthermore, it is established that the overhead optimization for multiantenna systems is effectively the same as for single-antenna systems with thenormalized Doppler frequency multiplied by the number of transmit antennas.

Do women in female-dominated occupations exit the labour market more? Evidence from Italy, Spain, Denmark and the UK

Literature on sex occupational segregation has typically focused on the micro and macro determinants of it, on mobility patterns over the life course, on implications of segregation and mobility for gender inequalities. Rarely the link between sex-type occupations and women’s risk of labour market interruptions over family formation has been explored. In this piece of work we shall analyse whether women who are working in the female-dominated, male-dominated or integrated occupations have more or less chances to remain attached to the labour market, controlling for qualifications, class, sector and contract positions. By drawing from ECHP, and comparing Italy, Spain, Denmark and the UK, we shall in particular see whether such connection varies across countries with different institutional and cultural configurations.We find that, ceteris paribus, only in the UK the sex-composition of an occupation matters: women in female occupations are more likely to move to inactivity than women in mixed or male occupations. In the other countries considered the main cleavages lie elsewhere. In Italy what matters most is the sector of employment (public vs. private). In Spain the sector is relevant too, but also social class and the type of contract held (permanent vs. temporary). In Denmark women’s transitions to inactivity are largely independent of human capital and job characteristics.

Women's work histories in Italy: education as investment in reconciliation and legitimacy?

Within pre-enlargement Europe, Italy records one of the widest employment rate gaps between highly and poorly educated women, as well one of the largest differences in the share, among working women, of public sector employment. Building on these stylized facts and using the Longitudinal Survey of Italian Households (ILFI), we investigate the working trajectories of three cohorts of Italian women born between 1935 and 1964 and observed from their first job until they are in their forties. We use mainly, but not exclusively, event history analysis in order to identify the main factors that influence entry into and exit from paid work over the life course. Our results suggest that in the Italian context, where employment protection policies have also been used as surrogate measures to favour reconciliation between family and work, and where traditional gender norms still persist, education is so important for women's employment decisions because it represents an investment in 'reconciliation' and 'work legitimacy' over and above investment in human capital.

Los mundos posibles del discurso de Berlusconi. Un análisis de la evolución del contenido a través de cuatro discursos del líder del centro-derecha italiano

El siguiente trabajo es un estudio sobre las dinámicas y los contenidos de la comunicación política de Silvio Berlusconi y su partido, analizada mediante una perspectiva histórica y sociológica y mediante el análisis de cuatro discursospronunciados por Berlusconi a lo largo de 15 años.Para el análisis del discurso se utiliza la metodología elaborada por Jordi Pericot yArantxa Capdevila a partir de la “Teoría de la Argumentación” de Chaïm Perelman y dela teoría de los mundos posibles.

La identidad nacional italiana en la prensa española. Prueba piloto para el proyecto de investigación de tesis doctoral

Este trabajo representa una prueba piloto de una parte del futuro trabajo de investigación al que me dedicaré durante el doctorado.Se trata concretamente de poner a prueba ciertas estructuras lingüísticas escogidaspara el análisis de artículos periodísticos, a través de un análisis de una muestrareducida de 20 artículos del periódico El País.El análisis de prensa tiene como objetivo, dentro del marco más amplio de la futuratesis doctoral, identificar la construcción lingüística de la identidad nacional italianadentro de la prensa española, describirla e identificar las estrategias discursivas que la rigen.Esta prueba piloto ha demostrado que las estructuras lingüísticas escogidas eranapropiadas (temas, predicación del sujeto, adjetivación, adverbios, colecciones desentidos, figuras del discurso y posición del enunciante con respecto al discurso), pero también ha sacado a luz la necesidad de una metodología de análisis constantementeredefinida según los textos que constituyen el corpus, una redefinición in itinereconstante.También se ha podido describir los elementos que componen el concepto de la identidad nacional italiana tal y como se representa en la prensa española (aunque hay que recordar que la muestra es demasiado pequeña para ser considerada representativa).Finalmente, se ha identificado una coherencia global en los artículos de la muestra en servir una macro-estrategia de transformación de la identidad nacional italiana que hemos definido como metamorfosis a peor, desde un pasado glorioso hacia un presente y futuro próximo de decadencia.

Dolor de actriz: Anna Magnani en la invención del cine moderno

El siguiente ensayo es el fruto de una investigación personal sobre la contemporaneidad de la carrera cinematográfica de Anna Magnani (1908-1973), actriz italiana de la segunda mitad del siglo XX particular por el realismo, la inmediatez y la profundidad dramática de su estilo interpretativo. A través de su caso, hoy injustamente olvidado y relegado a símbolo de une época, éste estudio pretende volver sobre la figura del actor y sobre la ausencia categórica a la que la historia del cine ha relegado ésta figura. El estudio incluye la pieza audiovisual “Attrice”, documental sobre éste proceso de investigación.

Un ratón de biblioteca : la traducción de los cómics de Disney en el Topolino italiano a finales de los años cuarenta

Este es un estudio cualitativo de la traducción de los cómics Disney al italiano, un case study que examina una historia larga publicada en 1949. La contextualización histórica introduce el entramado socio-cultural de la época apuntando a uno de los aspectos fundamentales de la historia de los cómics Disney en Italia, el de la progresiva “localización” ― esto es, la realización in loco ― de la producción. Una panorámica de los estudios sobre la traducción del cómic y de otras tipologías afines ayuda a definir el marco teórico en el que se inscribe el trabajo.La propuesta de clasificación, concebida de manera autónoma, guarda relación con los modelos causales de los Translation Studies. La hipótesis es que se trata de un caso de “difference in sameness”, o sea una operación original de conversión de un producto que se distancia de la traducción en la medida en que no parece buscar un efecto “equivalente”.

Visions postapocalíptiques: la ruïna i el cos en el cinema de Ciprì i Maresco

Aquest treball de recerca traça, mitjançant una metodologia transversal i comparativa, un recorregut per dos dels pilars fonamentals en la producció videocinematogràfica del duet de directors sicilians Daniele Ciprì i Franco Maresco: el cos i la ruïna. Considerada la seva obra com una visió radical del cinema i la televisió com a mitjà expressiu, al mateix temps que es treuen a la llum les principals motivacions que els han dut a seguir aquesta via al marge dels convencionalismes, s’aborden i analitzen alguns dels conceptes i motius visuals que es troben en ella: el cinisme, el sublim, el grotesc, el context postapocalíptic... Defugint tot propòsit d’establir una cronologia de fets, es destaquen i examinen posteriorment els aspectes més rellevants de la geografia dels espais que filmen i de l’anatomia dels personatges que els habiten, tot desglossant un seguit de subtemes per facilitar l’anàlisi i demostrar que la conjunció de cos i ruïna confecciona una atmosfera expressiva portada al límit de la representació

X-Munich : cas pràctic

Berneda S.A. és una “pime” familiar catalana no cotitzada que es va fundar l’any 1939. També coneguda per ser l’empresa posseïdora de la marca X-Munich, destaca per la seva capacitat d’autofinançament.Al llarg de la seva història Berneda S.A. ha sabut guanyar-se el mercat en diverses etapes i, tot i haver viscut períodes de menys facturació, des de l’any 2007 ha gaudit d’un boom de les seves vendes al mercat espanyol. Part d’aquest creixement del volum de vendes i ingressos està relacionat també amb la seva capacitat exportadors: actualment les seves sabatilles esportives es comercialitzen, entre d’altres, a Itàlia, Holanda, Japó, Gran Bretanya i Portugal.Berneda S.A. ha aprofitat el seu avantatge competitiu, la diferenciació, per a oferir al mercat un producte diferent i posicionar-se com a una marca de referencia en el sector.

Anàlisi dels factors de creixement d'una ciutat: el cas concret de Cerdanyola i Granollers

Segurament molts de nosaltres ens hem preguntat algun cop quina és la millor ciutat per viure, o si les polítiques de ciutat que adopta el nostre ajuntament tindran un bon desenvolupament en el futur, és a dir, si milloraran el nivell de vida de la nostra ciutat o no. També és possible que aquells que hagueu canviat de lloc de residència algun cop en la vostra vida, us hagueu plantejat diferents qüestions a l’hora d’escollir la vostra destinació, com per exemple la seva proximitat respecte el lloc de treball/estudi, la seva situació geogràfica, el nivell de vida, etc. Però quin d’aquests factors és més determinant? En què ha d’invertir una ciutat si vol atreure més gent?Òbviament totes aquestes preguntes no tenen una resposta senzilla, entre d’altres coses perquè la forma plantejada no és la millor per a un estudi coherent (què ens fa millorar el nostre nivell de vida, més comerç o més habitants? Més centres hospitalaris o més centres d’oci? Més comunicacions o més serveis?). Però motivacions com aquestes eren les que nosaltres ens vàrem fer al principi del treball i, delimitant bé el nostre àmbit d’estudi, hem aconseguit realitzar una aproximació per determinar i estudiar els factors més importants del creixement de les ciutats.Al llarg del treball, a part de conèixer algunes dades curioses, com quines són les ciutats amb més riquesa de Catalunya (en RFDB per càpita) hem analitzat diversos factors, com la immigració, el nivell d’atur o l’edat de la població autòctona, que hom podria considerar claus per una ciutat, però també hem trobat d’altres menys previsibles com els desplaçament diaris atrets i generats, el factor capitalitat, etc.A part de tot això teníem la intenció de fer el treball el més proper possible, en el que ens poguéssim sentir identificats i fins i tot trobar-li una aplicació directa. És per això que vam voler concretar i estudiar tots aquests factors en dues ciutats que coneixíem prou bé, però aquestes havien de complir una sèrie de característiques: la població d’aquestes ha de ser semblant, la situació geogràfica ha de ser prou propera per evitar biaixos per raons climàtiques, però alhora l’àmbit d’influència de les dues ha de ser petit perquè si no ens podríem trobar que les accions que tinguin lloc en una, tinguin conseqüències en l’altra. Creiem doncs que les dues ciutats escollides, Granollers i Cerdanyola del Vallès, compleixen amb les característiques. Aquestes ciutats es troben en la província de Barcelona, en la que podríem anomenar segona corona metropolitana; dins d’aquesta regió es troba la gran majoria de la població catalana, habitants de moltes ciutats segurament molt semblants a les dues analitzades, així que segurament gran part dels lectors també s’hi podran sentir identificats.També serveix aquest treball per refutar algunes de les hipòtesis que ens vam fer al principi i ens semblaven molts coherents i d’altres que es troben del tot esteses per la societat i, a més, a mesura que el lector vagi progressant en la lectura del treball podrà comprovar que no és un sol factor el que determina el desenvolupament de les ciutats, sinó que s’estableix una extensa xarxa d’interrelacions entre elles que promou aquest creixement. Així doncs, tan sols ens queda animar-vos a endinsar-vos en la lectura del treball, que esperem us resulti interessant.

Urban mobilities: the anglo-catalan production of the Barcelona model

The aim of the project was to gauge the extent to which the so-called ‘Barcelona Model’ of urban transformation has been ‘exported’ to Britain and whether Barcelona has learned from British cities. We engage with the literature on successive British governments’ strategies for cities, focused on collecting data on contemporary policy initiatives and debates in the UK, did interviews in Manchester, London Barcelona and participated in the official visit of Leeds to Barcelona in March. Our research findings to date suggest that there is a good deal of mobility and interaction between Barcelona and the UK. However, it is by no means certain that this has resulted in definite instances of policy transfer. While the ‘Barcelona model’ has indeed featured in oficial discourse on urban regeneration in the UK, it does not appear to be the preferred best practice ‘model’ – other North American and European cities figure discursively as much, if not more. Where Barcelona does feature in official discourse, it is usually as an example of good design and an appealing urban aesthetic, rather than in terms of economic or social policy best practice. Our research suggests that the Barcelona model is seen as non-transferable to the UK due to the relatively more centralised governance structure therein.In contrast, evidence collected suggests that the Barcelona model is not influenced by UK British cities experiences but there is small evidence of being influenced by UK-based professionals.

Una federació necessita una llengua comuna?

Tradicionalment s’ha considerat que una comunitat política necessita una llengua comuna com a base d’una cultura política compartida, necessària per al funcionament de les institucions democràtiques, l’exercici de la solidaritat ciutadana, el foment de la igualtat d’oportunitats i la unitat, l’estabilitat i la fortalesa de l’estat. Aquesta idea va guiar la constitució d’estats nació com França, Itàlia o Espanya i en va legitimar les polítiques d’assimilació lingüística. I també és present en la construcció d’estats federals, com els mateixos EUA. Ara bé: en el cas de les federacions constituïdes pel pacte entre demoi amb llengües diferents aquest no hauria de ser necessàriament el model, ja que el sistema federal facilita l’acomodació de la diversitat. Però quina és la realitat? Quantes federacions tenen llengua comuna? Per què algunes en tenen i unes altres no? La manca d’una llengua comuna impedeix d’aconseguir els objectius polítics amb què se l’ha relacionat? El meu corpus d’estudi són les federacions i prenc com a punt de partida les que recull el Fòrum de Federacions en el seu web. En primer lloc les caracteritzo segons la seva diversitat lingüística de iure (llengües oficials en el nivell federal) i de facto (llengües que es parlen a la federació i percentatge de parlants de les principals). En segon lloc defineixo el concepte de llengua comuna d’acord amb unes determinades consideracions, per establir quantes federacions actuals tenen llengua comuna. A continuació descric les funcions polítiques que la normativa associa a la possessió d’una llengua comuna i les causes per les quals un percentatge significatiu de federacions no en tenen. Finalment, analitzo els tres casos de federacions que funcionen tant de iure com de facto sense llengua comuna (Bèlgica, Canadà i Suïssa) amb l’objectiu d’explorar si aquesta mancança pot estar relacionada directament amb els seus nivells de participació democràtica, solidaritat, igualtat d’oportunitats o estabilitat política.

Les Vies verdes del Vallès

En un moment en que Catalunya i, sobretot, la regió metropolitana de Barcelona, experimenta un procés d'ocupació del territori sense precedents, es especialment important avançar en l'estudi dels possibles connectors existents, el seu reconeixement i la seva delimitació en el planejament territorial, El 13 de juliol de 2004 es va signar i fer públic el Manifest de Sant Celoni pel reconeixement de les vies verdes del Vallès. En aquest manifest es demana, entre altres mesures, el reconeixement i la delimitació en el planejament territorial de 7 grans vies verdes: Obac-Olorda, Sant Llorenç-Collserola, Farell-Marina, Gallifa-Gallecs, Tagamanent-Cellecs, Calma-Corredor, Montseny-Montnegre. Totes aquestes vies exerceixen funcions de connexió ecològica i paisatgística entre les serralades Litoral i Prelitoral i, juntament amb altres espais menys urbanitzats que hi ha al peu de la serralada Prelitoral, integren el sistema d'espais oberts del Vallès. Aquesta ponència presenta, en primer lloc, el marc conceptual on s'inscriu el concepte via verda. En segon lloc, explica els principals antecedents en relació amb les vies verdes del Vallès que apareixen en el Manifest de Sant Celoni, i, finalment l’encaix de les vies verdes del Vallès en el planejament territorial de la regió metropolitana de Barcelona, així com les principals línies estratègiques que es podrien seguir per convertir-les en una realitat

La Cantata a Europa a l’entorn del segle XVIII : música da camera italiana del Barroc tardà

La cantata da camera italiana va tenir el seu màxim esplendor durant el segle XVII i principis del XVIII. A partir de l’anàlisi d’obres de quatre compositors (Albinoni, Scarlatti, Caldara i Vivaldi) s’estudia l’evolució d’aquesta forma, els seus orígens i la seva interpretació, fent especial atenció al text i a l’ornamentació.

Relatório do Perfil Temático na Área da Desertificação / Degradação das Terras

Os desafios do Ambiente Mundial mobilizam, desde há varias décadas, a comunidade internacional. A iniciativa condutora da estratégia de luta da comunidade internacional apareceu sob forma de Desenvolvimento Durável, lançado em Estocolmo em 1972, e confirmado na Conferencia de Rio em 1992, através do consenso a volta dos princípios, recomendações e acções da Agenda 21 e sobretudo das convenções internacionais, nova abordagem da problemática do ambiente mundial. Cabo Verde, para confirmar a sua participação na luta contra as ameaças ambientais planetários, ratificou as principais convenções internacionais e comprometeu se a implementa-las através de estratégias e planos de acção. A Convenção da Luta contra a Desertificação (CCD) é um documento legal que visa a assegurar a adesão das Partes para o longo prazo. Ele aparece como o primeiro e único instrumento, juridicamente constrangedor, implementado para abordar os problemas da desertificação. A Convenção conta com um preâmbulo, um texto principal de 40 artigos e 5 anexos relativos à implementação regional. A Convenção foi adoptada em Paris (França), no dia 17 de Junho de 1994, que foi declarado Dia Mundial de Luta contra a Desertificação. Em Dezembro de 1996, a CCD entrou em vigor, 90 dias após a sua ratificação por 50 países. A primeira Conferencia dos Países Parte (COP/1) foi realizada em Roma (Itália), as regras que governam a COP e os seus órgãos subsidiários foram definidas, o funcionamento do Mecanismo Mundial estabelecido e o Secretariado permanente designado. Em 2002, cerca de 180 países já tinham ratificado ou aderido a Convenção. Em Cabo Verde, o fenómeno da desertificação manifesta-se em todo o país, de forma diferente e de acordo com as características físicas das ilhas. A partir da independência (1975) os responsáveis cabo-verdianos deram ao ordenamento do espaço rural uma dimensão nacional. O estabelecimento de uma estratégia de reconquista da natureza está ligado a razões de ordem política, cultural e económica. Cabo Verde, em 1995, foi o primeiro país africano e o secundo no mundo que assinou e ratificou a Convenção de Luta contra a Desertificação. Isto demonstra a importância estratégica dada a referida Convenção num contexto inovador pelas autoridades cabo-verdianas, fazendo de Cabo Verde um país “chefe de fila” na sub - região africana. Consciente do fracasso dos métodos de intervenção preconizados no passado e tendo uma real vontade de fazer participar as populações nas políticas de desenvolvimento rural, o Governo cabo-verdiano adoptou uma estratégia que favorece a descentralização dos serviços técnicos e a privatização das actividades de produção e gestão dos recursos naturais, com uma desvinculação gradual do Estado. É intrínseca reconhecer os esforços enormes, quase hercúleos, de Cabo Verde na Luta contra a Desertificação anteriormente a CCD, é também necessário relembrar o papel de Cabo Verde enquanto “locomotiva” da CCD na sub-região saheliana, mas é importante realçar que Cabo Verde não aproveitou e nem sequer “esgotou” os recursos ou oportunidades da CCD. A ligação entre o Ambiente e o Desenvolvimento Durável é determinante para um país como Cabo Verde. Os “cenários” de desenvolvimento humano e económico, tendo em conta a vulnerabilidade ambiental e no contexto de um pequeno estado insular em desenvolvimento (SIDS), devem ser bem avaliados e implementados com uma visão estratégica real do futuro. A implementação das Convenções revela muitas interacções, semelhanças e intersecções. A sua compreensão e apreensão através de uma abordagem coordenada são susceptíveis de melhorar a eficácia. As ligações existentes entre as convenções devem ser entendidas como oportunidades favorecendo a implementação de acções concretas. Portanto, convém fazer um ponto de situação dos pontos fortes e dos pontos fracos da implementação das convenções. A implementação das obrigações ou engajamentos das convenções necessita fortes capacidades de acordo com a importância dos seus objectivos. As Convenções internacionais já foram implementadas em Cabo Verde, há vários anos, nomeadamente a CCD. No entanto, o problema da coordenação das suas implementações separada ou sinérgica não teve ainda solução. O projecto NCSA-GEM, que traduz a vontade do Governo Caboverdiano em dar uma importância particular ao reforço sinérgica das capacidades, constitui uma oportunidade para Cabo verde, com o apoio do PNUD-GEF, para melhorar as suas capacidades de implementação das convenções, e nomeadamente a CCD.