The determinants of industrial location in Spain, 1856-1929

Durant el segle XIX, l'economia espanyola va transitar per les primeres etapes de la industrialització. Aquest procés es va donar en paral·lel a la integració del mercat domèstic de béns i factors, en un moment en què les reformes liberals i la construcció de la xarxa ferroviària, entre d'altres, van generar una important caiguda en els costos detransport. Al mateix temps que es donava aquesta progressiva integració del mercat domèstic espanyol, es van produir canvis significatius en la pauta de localització industrial. D'una banda, hi hagué un augment considerable de la concentració espacial de la indústria des de mitjans de segle XIX i fins a la Guerra Civil, i d¿altra, un increment de l'especialització regional. Ara bé, quines van ser les forces que van generar aquests canvis? Des d¿un punt de vista teòric, el model de Heckscher-Ohlin suggereix que la distribució a l'espai de l¿activitat econòmica ve determinada per l'avantatge comparativa dels territoris en funció de la dotació relativa de factors. Al seu torn, els models de Nova Geografia Econòmica (NEG) mostren l'existència d'una relació en forma de campana entre el procés d'integració econòmica i el grau de concentració geogràfica de l'activitat industrial. Aquest article examina empíricament els determinants de la localització industrial a Espanya entre 1856 i 1929, mitjançant l'estimació d¿un model que combina els elements de tipus Heckscher-Ohlin i els factors apuntats des de la NEG, amb l'objectiu de contrastar la força relativa dels arguments vinculats a aquestes dues interpretacions a l'hora de modular la localització de la indústria a Espanya. L'anàlisi dels resultats obtinguts mostra que tant la dotació de factors com els mecanismes de tipus NEG van ser elements determinants que expliquen la distribució geogràfica de la indústria des del segle XIX, tot i que la seva força relativa va anar variant amb el temps.

Memòries manuscrites de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Aquesta publicació és un primer pas de cara a recuperar les memòries guardades a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i que suposen un fons molt útil per a conèixer la realitat de la pràctica mèdica durant la primera meitat del segle XIX. Aquí es proporciona un catàleg que recull les referències de les 339 memòries manuscrites que es guarden a l'acadèmia corresponents a aquest període.

Les Topografies mèdiques de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

En aquesta publicació el doctor Vallribera enumera part del fons no catalogat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, en concret 145 memòries trameses a l¿Acadèmia per tal d¿optar als premis de Topografies Mèdiques. L¿autor n¿enumera les característiques i afegeix una valoració personal.El valor dels treballs recollits rau en la diversitat d¿enfocaments dintre de la temàtica sanitària i en el seu considerable interès sociològic i per a la petita història local, doncs força d¿aquestes memòries es refereixen a poblacions catalanes però també a algunes espanyoles i fins i tot de les filipines.

Pere Bosch Gimpera y Juan Cabré. La pugna por el control de las excavaciones en San Antonio de Calaceite y el Bajo Aragón (1914-1916) y su influencia en la creación del Servei d"Investigacions Arqueològiques del IEC

En la historiografía de la investigación sobre la cultura ibérica, el poblado de San Antonio el Pobre (Calaceite) va indeleblemente unido a las intervenciones del Institut d¿Estudis Catalans (IEC) y a la figura de Pere Bosch Gimpera, sin duda el prehistoriador español de mayor prestigio hasta el final de la guerra civil. Sin embargo, es significativo que dicho conocimiento se deba más a trabajos aislados y a la recuperación de sus diarios de excavación realizada por Francisca Pallarés Salvador en 1958, que a la publicación de una serie de monografías que recogiera sus trabajos en el área entre 1914 y 1923.

Revistes del fons americà de la Biblioteca Josep M. Figueras

Revistes del fons americà de la Biblioteca Josep M. Figueras és la catalogació, feta per Sandra Basurre i Fuensanta Marmolejo, de les revistes que, provinentsde diverses donacions, formen part del fons americanista «sens dubte més nodrit i important de l'estat espanyol en el període comprès entre la primeria de segle i els anys quaranta», en paraules de Pere Pi Sunyer. El Centre d'Estudis d'HistòriaContemporània - Biblioteca Josep M. Figueras s'ha dedicat, d'ençà de l'any 1967, en què fou creat, a una tasca de conservació i sistematització dels testimonis documentals de la Guerra Civil i, més en general, de la història contemporània del'estat espanyol, amb especial referència als de tema català. Així, doncs, a més de ser un dels fons més considerables sobre catalanisme, Guerra Civil i política contemporània, la seva riquesa de material historiogràfic és completada per aquest fons americà.

La Comunitat de Preveres de Sallent durant la segona meitat del segle XVIII

L’objectiu d’aquest article és presentar dues situacions diferents que es van produir a la Comunitat de Preveres de Sallent durant la segona meitat del segle XVIII i que permeten analitzar alguns aspectes del funcionament de les comunitats de preveres en general. En primer lloc, un conflicte intern produït per la pèrdua de rendes després de la reducció de 1750. En segon lloc, els problemes que es van generar entre la Comunitat i la població a causa d’unes pràctiques indignes d’alguns dels membres de la Comunitat. Finalment, els llevadors de comptes de March Sanmartí, que va ser col·lector entre 1775 i 1778, a partir dels quals analitzem les diferents procedències dels ingressos. L’elecció dels temes ha estat donada per la mateixa documentació. La parròquia de Sallent va perdre l’arxiu durant la Guerra Civil i, per tant, hem utilitzat el fons de l’Arxiu Episcopal de Vic i el fons de l’arxiu del mas Sanmartí, d’on era originari el col·lector.

Forma Conventus Tarraconenesis I: Baetulo-Blanda. La primera carta arqueològica de la Península Ibèrica

Josep de Calasanç Serra i Ràfols va dedicar una part molt important de la seva vida professional a la topografia arqueològica, als arxius del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i a fer el seguiment de la descoberta i l’evolució dels jaciments arqueològics del país. En consonància amb aquesta labor, el 1928 va publicar la primera carta arqueològica de la península Ibèrica, una de les primeres corresponents al programa Forma Orbis Romani, de la Unió Acadèmica Internacional. Després de la Guerra Civil, proposem que fou el principal redactor de la Carta Arqueológica de España. Barcelona, que representa la tercera carta arqueològica publicada a la península Ibèrica.

Una pintura d'Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755) a Manresa : l'Assumpta de Santa Maria de l'Alba

This painting with an exceptional iconography of the Assumption of the Virgin with All the Saints, was saved from a altarpiece in the church of Santa Maria de l'Alba in Manresa, which was burnt during the Spanish Civil War. The article attributes this painting to Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755), one of the most relevant figures in the Catalan artistic scene in the 18th century, and it dates it to the latter years of his extensive artistic career. An analysis of the work shows that the Catalan painter incorporated some figurative elements that he borrowed from an engraving of the Swiss engraver, Jakob Frey (1681-1752), interpreted from a canvas of the Italian painter Sebastiano Conca (1680-1764). This helps to relate the canvas of the Barcelona painter-based on his previous figurative work with high Roman baroque- to the new proposals of the so-called Roman barrochetto. In addition the study hopes to offer the reader an artistically cultural view of Antoni Viladomat, openly concerned by the novelties that constantly reached Catalonia by means of the engravings

Los inicios de la conquista romana de Iberia: los campamentos de campaña del curso inferior del río Ebro

La investigación arqueológica de los campamentos de campaña romano-republicanos localizados en el curso inferior del río Ebro permite una nueva perspectiva de estudio sobre los inicios de la conquista romana en la península ibérica.

La Divisió eclesiàstica en arxiprestats a Catalunya (1800-2005)

Arran del Concordat del 1851 els bisbats espanyols s’organitzen territorialment en arxiprestats. El mapa català d’arxiprestats presenta una complexa evolució històrica. Actualment s’observa una clara tendència envers la reducció del seu nombre (92). L’organització territorial arxiprestal reflecteix l’estructura del territori, la xarxa urbana i la percepció social de la realitat comarcal. Per això, la divisió eclesiàstica és un interessant element de comparació amb l’organització política i administrativa. El mapa de 7 vegueries (noves províncies) amb què treballa el Govern de la Generalitat de Catalunya té una estreta relació amb la divisió tradicional en bisbats. Igualment, totes les noves comarques previstes per la Generalitat tenen una clara correspondència amb algun arxiprestat. Inversament, la designació de Sant Feliu de Llobregat com a seu d’un nou bisbat (2004) no hauria estat possible si aquesta població no hagués estat designada com a cap de partit judicial el 1834.

La noció d'Espanya a la Catalunya medieval

A partir de la necessitat de conèixer les bases del propi present i d'assolir puntals on arrelar els discursos de futur, ara i adés les diferents col·lectivitats es remeten als orígens, "l'obsessió pels orígens" deia Marc Bloch. I aquests, en una Europa que parla de l'Edat Mitjana com la infantesa de la pròpia identitat, s'aboquen a una època medieval on conflueixen -en el que des de la llunyania de la nostra quotidianitat pot semblar una amalgama poc destriada- tant les realitats gresoladores dels actuals signes d'identitat culrurals, socials i lingüístics, com les projeccions que delerosament hi cerquen les justificacions del present i els condicionants del furur. Així doncs, convé apamar bé l'espai físic i conceptual per definir adientment la realitat existent en aquells moments que han alimentat les arrels d'identitats que, travessant diferents estímuls al llarg de la història, han menat fins als nostres dies.

El Cort a Catalunya

El cort és una magistratura judicial local documentada des del tombant del segle XI al XII amb un caire representatiu comtal pròpia dels indrets repoblats tant sota domini del titular de Barcelona com de l’urgellenc, la qual es veurà afectada per la feudalització, pel desenvolupament urbà i per l’aplicació de fórmules romanistes, alhora que aviat serà espill de les relacions entre el poder municipal i la corona fins haver d’integrar-se, a partir del pas del segle XIII al XIV, en les institucions jurisdiccionals batliars i vicarials. Malgrat la seva arrelada presència, la historiografia sols n’ha apuntat determinats trets destacats gràcies a notoris treballs aïllats fruit, bàsicament, de l’esforç de Klüpfel i Lalinde, cosa que no ha impedit les evidents i excesssives dificultats actuals en la comprensió de la institució i el seu desenvolupament. Potser, doncs, és bo de contribuir a l’homenatge al Dr. Manuel Riu amb l’atenció posada en el cort, malgrat que la limitació d’espai disponible obliga a reduir l’aportació a l’esbós dels eixos articuladors de la figura i la seva evolució.