Hepatic GABAA receptor functional regulation during rat liver cell proliferation

Gamma aminohutyric acid (GAB A.) receptor tunctionaI status was artaIV se(l in pa It ial hcpatcctoIn ised.II'II). lead nitrate (LN) induced hyperplastic and N-nifrosodiethylantinc INDEAI treated nctplastic rat Iivers during peak DNA synthesis. The high-affinity I'HJGALA binding significantly decreased in PII and NDEi\ rats and the receptor affinity decreased in NDEA and increased in LN rats compared with control . in NDEA. displacement analysis of I'I IIGABA with muscimol showed loss of low-allinity site and a shill of high-allinity cite towards low-allinity . ' 1 he affinity sites shifted towards high-affinity in LN rats. 'file number of low-allinity 1'I Ilhicuc)lline receptors decreased cignilic:uttly in NDEA and I'll whereas it increased in LN rats. (ir\Bi\t receptor :gunist. unrscinrul. disc dependcnllyinhihilcd epidermal growth factor IEGI--) induced DNA synthesis :uul enhanced the tr:utsfnrnting grmvth )actor (Il I I'(il (tlI mediated DNA synthesis suppression in prim:uy hepalucvte cultures . Our results suggest that GABA,t reccjhtor act as an inhibitory signal fur hepatic cell prolifctatiun.

Inmunoterapia en pacientes con cáncer de pulmón de células no pequeñas versus terapia convencional. Revisión sistemática

RESUMEN Antecedentes y Justificación: El cáncer de pulmón es la principal causa de muerte relacionada con Cáncer en el mundo. El cáncer pulmonar de células no pequeñas (Non-Small-cell lung cancer NSCLC) representa el 85% de todos los cánceres de pulmón y en un 40% es diagnosticado tardíamente y con los tratamientos disponibles actualmente (cirugía, radioterapia y quimioterapia) presenta una supervivencia a 5 años entre el 10 y el 15%. En los últimos años han surgido nuevos tratamientos basados en la inmunoterapia que prometen mejorar la supervivencia de estos pacientes. Objetivo: Determinar la eficacia de la inmunoterapia en el tratamiento del cáncer de pulmón de células no pequeñas (NSCLC) con el fin de integrar la información disponible para su posterior uso en la clínica. Metodología: Se realizó búsqueda exhaustiva de la literatura disponible del 1 de Enero de 2003 al 31 de Diciembre de 2013. Se examinaron las siguientes bases de datos: Pubmed, Scielo, Medline, Lilacs, EMBASE, Bandolier, peDRO y Cochrane. Se utilizaron los términos MeSH de búsqueda: immunotherapy, NSCLC, clinical trials. Resultados: de 163 referencias identificadas en las bases de datos, 12 fueron seleccionadas para la revisión. Se identificaron 11 estrategias inmunoterapéuticas que fueron complementarias al uso de quimioterapia, radioterapia o ambas. No se encontró diferencia significativa entre la supervivencia global de los grupos de intervención y controles con excepción de 1 artículo. La mayoría de efectos secundarios fueron de leves a moderados y no hubo diferencias significativas entre los grupos. Discusión: no se evidenció un aumento significativo de la supervivencia global con la utilización de inmunoterapias, a excepción de la que emplea células asesinas inducidas por citocinas junto a células dendríticas. Sin embargo es necesario esperar resultados de estudios fase III en curso.

Estudi d'un receptor quinasa atípic (Mark) i de les proteïnes que interaccionen amb el seu domini intracel·lular. Transducció del senyal i desenvolupament en blat de moro (Zea mays)

Aquesta tesi doctoral s'engloba dins d'un projecte general d'estudi de gens implicats en l'embriogènesi del blat de moro. L'embriogènesi del blat de moro, i en general la de totes les plantes superiors, es dóna en tres etapes: una primera etapa on es diferencien tots els diversos teixits que formaran l'embrió, una segona etapa on l'embrió acumula productes de reserva i un tercer període, la dormància, que finalitza quan les condicions ambientals són les idònies per a la germinació. En el laboratori estàvem interessats, concretament, en l'estudi de gens implicats en la primera etapa morfogenètica, on els diferents teixits i estructures embrionàries queden definides. Per tal d'estudiar gens que s'expressaven en aquest període, una de les estratègies que es va realitzar fou un crivellat diferencial entre teixit embrionari i teixit de planta adulta. D'entre els diferents clons obtinguts, un corresponia a un clon parcial que presentava similitud amb receptors quinasa i que fou objecte d'estudi. A partir d'aquest clon es va obtenir el clon complet i es va anomenar MARK (per Maize Atypical Receptor Kinase). MARK presenta una estructura típica d'un receptor quinasa amb un domini extracel.lular, que conté 6 còpies imperfectes de LRR (Leucine- Rich Repeats), un únic domini transmembrana i un domini quinasa intracel.lular. El domini quinasa de MARK presenta, però, algunes variacions en els residus aminoacídics que es consideren claus per a la funció catalítica dels dominis quinasa. En concret cinc dels aminoàcids considerats essencials per a la fosforilació es troben substituits en el domini quinasa de MARK (DK-MARK). Els experiments de fosforilació in vitro que es van realitzar al laboratori, van mostrar com MARK era incapaç de fosforilar in vitro. Aquesta característica no és, però, exclusiva de MARK. Una búsqueda en les bases de dades ens van permetre identificar altres seqüències que també presentaven els mateixos o altres canvis en aquestes posicions aminoacídiques. En les bases de dades de plantes es van identificar un conjunt de seqüències genòmiques o ESTs amb aquestes característiques i només una d'elles, la proteïna TMKL1 d'Arabidopsis, ha sigut descrita com un receptor quinasa incapaç de fosforilar in vitro. Respecte a la búsqueda de receptors similars a MARK en les bases de dades d'animals, es van identificar també un conjunt de proteïnes que, en alguns casos, s'ha descrit que no tenen activitat quinasa in vivo. Per exemple, un dels casos més ben estudiats és el del receptor erbB3 que forma part de la família de receptors del EGF (Epidermal Growth Factor). Aquesta família de receptors està formada per 4 receptors: erbB1, erbB2, erbB3 i erbB4, dels quals només l'erbB3 no presenta activitat catalítica. S'ha descrit que erbB3 és capaç, tot i no fosforilar in vivo, de participar activament en la transducció del senyal formant heterodímers amb els altres membres de la família. Així, erbB3 és fosforilat pel seu partner i pot iniciar la cascada de transducció del senyal. La participació d'erbB3 en la transducció del senyal és essencial ja que embrions de ratolí knock-out pel gen erbB3 són inviables. Així doncs, el fet que receptors quinasa catalíticament inactius participin en les cascades de transducció del senyal, suggereix l'existència de nous mecanismes d'acció per a la transducció del senyal. Per tant, l'objectiu d'aquest treball fou l'estudi del mecanisme d'acció de MARK mitjançant la caracterització les proteïnes capaces d'interaccionar amb el seu domini quinasa. Per tal d'assolir aquest objectiu, es va realitzar un crivellat de doble-híbrid amb una llibreria de cDNA d'embrions de blat de moro de 7 DAP. D'aquest crivellat es va obtenir un conjunt de possibles clons positius que foren seqüenciats i entre els quals es van escollir per un estudi més detallat aquells que s'havien obtingut més vegades com a clons independents. Aquests clons codificaven per: una SAMDC (S-Adenosil Descarboxilasa), una eIF5 (Eukaryotic translation initiation), una hypothetical protein, una unknown protein, una gamma-adaptina i una MAP4K. Amb aquests 6 clons es van fer estudis in vitro i in vivo per tal de confirmar al seva interacció amb DK-MARK. Els estudis in vivo es van realitzar amb la soca de llevat AH109, una soca més astringent que la utilitzada en el crivellat, ja que presenta tres gens marcadors: Histidina, Adenina i Lacz. Els resultats obtinguts van mostrar que els clons codificants per SAMDC i eIF5 no van créixer en un medi selectiu per His i Ade i, per tant o es tracta de falsos positius del sistema o la seva interacció amb DK-MARK és dèbil. D'altra banda, la resta dels clons analitzats (proteïna hipotètica, una proteïna de funció desconeguda, la gamma-adaptina i una MAP4K) van créixer en medis en absència de Histidina i Adenina. Els assatjos de b-galactosidasa van ser tots positius a excepció de la proteïna hipotètica suggerint que potser aquesta interacció sigui més feble. D'altra banda també es van realitzar estudis in vitro amb la tècnica del pull-down. Els resultats obtinguts amb aquesta tècnica van recolzar els obtinguts en cèl.lules de llevat, ja que tots els clons analitzats a excepció dels codificants per SAMDC i eIF5 van donar un resultat d'interacció amb KD-MARK in vitro positiu. Davant aquests resultats ens vam centrar en l'estudi de la proteïna similar a MAP4K, doncs algunes proteïnes de la seva família s'han relacionat amb receptors de membrana. Els clons que es va obtenir del crivellat codificaven per una proteïna similar amb el domini C-terminal a les proteïnes BnMAP4Ka1 i a2 de Brassica napus. Aquestes proteïnes presenten una forta similitud de seqüència amb proteïnes de la família GCK/SPS1 que formen part d'un grup particular de MAPK relacionades amb la proteïna Ste20 (sterile 20 protein) de llevat. Ste20p activa la MAP3K de llevat Ste11 directament per fosforilació, transduint d'aquesta manera el senyal del receptor de feromones de creuament de les cèl.lules de llevat i es pot, doncs, considerar com una proteïna del tipus MAP4K (mitogen-activated protein kinase kinase kinase kinase). En els darrers anys, s'han identificat un gran nombre de proteïnes similars a Ste20: fins a una trentena en mamífers, en Drosophila, en Caenorhabditis elegans i en altres organismes. Segons la seva estructura aminoacídica, la família Ste20 s'ha classificat en dues subfamílies: les proteïnes STE20/PAK (p21-activated kinases) i la subfamília GCK/SPS1 (germinal center kinases). Les dues subfamílies estan formades per proteïnes que contenen un domini quinasa i un domini regulador, però, mentre que les proteïnes PAK presenten el domini quinasa en la part C-terminal, les GCKs el presenten en la regió N terminal. Les proteïnes GCK presenten una elevada diversitat estructural en el domini regulador permetent la seva classificació en 6 subfamílies. Mitjançant la tècnica del RACE es va obtenir el clon de cDNA complet que es va anomenar MIK (MARK Interacting Kinase). Amb la tècnica del Southern blot es va poder determinar que el gen MIK és un gen de còpia única en el genoma de blat de moro. Per tal d'analitzar la possible interacció entre DK-MARK i MIK, es va estudiar tant el patró d'expressió d'ambdós gens com el seu patró d'acumulació d'ambdues proteïnes durant l'embriogènesi del blat de moro. El patró d'expressió, analitzat per Northen blot va mostrar uns patrons coincidents al llarg de l'embriogènesi des del seu inici fins als 20 DAP amb una acumulació màxima de mRNA en embrions de 15 DAP. D'altra banda per tal d'estudiar el patró d'acumulació de la proteïna MIK així com per comparar-lo amb el de MARK, es van realitzar estudis de Westerns blot. Els resultats també van mostrar una coincidència en el temps de l'acumulació de les proteïnes MARK i MIK durant l'embriogènesi de blat de moro amb una major acumulació en embrions de 15 i 20 DAP. Es van dur a terme també estudis d'immunolocalitzacions sobre embrions de blat de moro de 15 DAP per tal d'estudiar en quins teixits s'acumulaven ambdues proteïnes. Les immunolocalitzacions van mostrar una major acumulació tant de MARK com de MIK en les zones meristemàtiques i en el teixit vascular sobretot del coleòptil on s'aprecia una forta co-localització de MARK i MIK. Totes aquestes dades són compatibles, doncs, amb una possible interacció de les proteïnes MARK i MIK, tot i que no la demostren. Per tal de demostrar la interacció es van realitzar experiments d'immunoprecipitació in vivo a partir d'extractes d'embrions. Malauradament, els resultats no són clars i en aquests moments en el laboratori s'estan posant a punt aquests experiments. També es van realitzar estudis comparatius de seqüència amb diferents proteïnes de la família GCK, mostrant una major similitud amb les proteïnes de la subfamília GCK-III. La subfamília GCK-III ha estat molt poc estudiada i en formen part un conjunt de proteïnes amb funcions molt diverses des de l'apoptosi, la citoquinesi o l'anòxia cel.lular. Per tant, la similitud de seqüència possiblement fa referència a una conservació en el mecanisme d'acció més que no pas a una conservació funcional. La possible interacció de MARK amb el domini C-terminal de MIK (el domini regulador) podria activar aquesta última iniciant una cascada de transducció del senyal en un model en el que una proteïna del tipus GCK-III faria de lligam directa entre un receptor de membrana i una cascada de senyalització intracel.lular. Aquest tipus de lligam entre un recepctor de membrana i mòduls intracel.lulars de senyalització s'ha descrit per a altres proteïnes GCK, si bé no directament sinó a través de proteïnes adaptadores. D'altra banda, la interacció directa de MARK, un receptor quinasa atípic que no té activitat catalítica, amb MIK suggereix un mecanisme on receptors atípics podrien interaccionar en la transducció del senyal activant la via de les MAPK.

Short-term induction of thrombocytopenia delays periodontal healing in rats with periodontal disease: participation of endostatin and vascular endothelial growth factor

Background and Objective: Platelets contain factors, including VEGF and endostatin, that can modulate the healing process. We evaluated the effects of severe thrombocytopenia on periodontal healing in rats and determined the contribution of VEGF and endostatin to the healing process. Material and Methods: Rats were distributed into three test groups and two control groups. Cotton ligatures were placed at the gingival margin level of the lower first molar in the test groups. Sham-operated rats and rats in one of the periodontitis groups were killed 15 days later. Rats in the remaining two periodontitis groups had the ligatures removed in order to study the spontaneous recovery from the periodontal disease 15 days later, and these rats were treated with rabbit antiplatelet serum, in order to induce thrombocytopenia, or normal rabbit serum. An additional group without ligatures received antiplatet serum in the same period. Results: After ligature removal, rats treated with normal rabbit serum showed reduced myeloperoxidase activity, decreased alveolar bone loss and increased numbers of blood vessels. Thrombocytopenia caused a delay in alveolar bone regeneration, a decrease in the number of vessels and a modest decrease in myeloperoxidase activity. In the rats with periodontitis, serum endostatin concentrations were slightly decreased and serum VEGF remained unchanged compared with sham-operated animals. After ligature removal, a significant VEGF increase and endostatin decrease were observed in the rats treated with normal rabbit serum. Thrombocytopenia led to a dramatic fall in both VEGF and endostatin concentrations. Conclusion: Thrombocytopenia leads to a delay of periodontal healing in the situation of experimental periodontitis, which might be mediated in part by a decrease in the serum concentration of VEGF and endostatin derived from the platelets. However, other factors derived from the platelets may also have contributed to a delay of periodontal healing in the rats with thrombocytopenia.

Tamoxifen inhibits transforming growth factor-alpha gene expression in human breast carcinoma samples treated with triiodothyronine

Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP)

Regulation and action of fibroblast growth factor 17 in bovine follicles

Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP)

Muscle-specific growth hormone receptor (GHR) overexpression induces hyperplasia but not hypertrophy in transgenic zebrafish

Conselho Nacional de Desenvolvimento Científico e Tecnológico (CNPq)

Fibroblast Growth Factor-2 Regulation of Sprouty and NR4A Genes in Bovine Ovarian Granulosa Cells

Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP)

Expression and Function of Fibroblast Growth Factor 18 in the Ovarian Follicle in Cattle

Conselho Nacional de Desenvolvimento Científico e Tecnológico (CNPq)

Tamoxifen inhibits transforming growth factor-α gene expression in human breast carcinoma samples treated with triiodothyronine

Objectives: To examine the effects of triiodothyronine (T3), 17β-estradiol (E2), and tamoxifen (TAM) on transforming growth factor (TGF)-α gene expression in primary breast cancer cell cultures and interactions between the different treatments. Methods and results: Patients included in the study (no.=12) had been newly diagnosed with breast cancer. Fresh human breast carcinoma tissue was cut into 0.3-mm slices. These slices were placed in six 35-mm dishes on 2-ml organ culture medium. Dishes received the following treatments: dish 1: ethanol; dish 2: T3; dish 3: T3+TAM; dish 4: TAM; dish 5: E2; dish 6: E2+TAM. TGF-α mRNA content was normalized to glyceraldehyde-3-phosphate dehydrogenase mRNA levels. All tissues included in this study were positive for estrogen receptor (ER) and thyroid hormone receptor expression. Treatment with T3 for 48 h significantly increased TGF-α mRNA levels compared to controls (15-fold), and concomitant treatment with TAM reduced expression to 3.4-fold compared to controls. When only TAM was added to the culture medium, TGF-α mRNA expression increased 5.3-fold, significantly higher than with all other treatment modalities. Conclusion: We demonstrate that TGF-α mRNA expression is more efficiently upregulated by T3 than E2. Concomitant treatment with TAM had a mitigating effect on the T3 effect, while E2 induced TGF-α upregulation. Our findings show some similarities between primary culture and breast cancer cell lines, but also some important differences: a) induction of TGF-α, a mitogenic protein, by TAM; b) a differential effect of TAM that may depend on relative expression of ER α and β; and c) supraphysiological doses of T3 may induce mitogenic signals in breast cancer tissue under conditions of low circulating E2. ©2008, Editrice Kurtis.

Fibroblast growth factor 17 and bone morphogenetic protein 15 enhance cumulus expansion and improve quality of in vitro-produced embryos in cattle

Fundação de Amparo à Pesquisa do Estado de São Paulo (FAPESP)

Apoptotic Cells Contribute to Melanoma Progression and This Effect is Partially Mediated by the Platelet-Activating Factor Receptor

There is evidence that the platelet-activating factor receptor (PAFR) is involved in the clearance of apoptotic cells by macrophages, and that this is associated with anti-inflammatory phenotype. Our group has previously shown that coinjection of a large number of apoptotic cells can promote tumor growth from a subtumorigenic dose of melanoma cells. Here, we studied the involvement of the PAFR in the tumor growth promoting effect of apoptotic cells. A sub-tumorigenic dose of melanoma cells (Tm1) was coinjected with apoptotic Tm1 cells, subcutaneously in the flank of C57Bl/6 mice, and the volume was monitored for 30 days. Animals received the PAFR antagonists, WEB2170 or PCA4248 (5 mg/kg body weight) or vehicle, by peritumoral daily injection for 5 days. Results showed that PAFR antagonists significantly inhibited the tumor growth induced by the coinjection of a subtumorigenic dose of melanoma cells together with apoptotic cells. This was accompanied by inhibition of early neutrophil and macrophage infiltration. Addition of (platelet-activating factor) to this system has no significant effect. PAFR antagonists did not affect the promoting effect of carrageenan. We suggest that the recognition of apoptotic cells by phagocytes leads to activation of PAFR pathways, resulting in a microenvironment response favorable to melanoma growth.

Serum amyloid A is a growth factor for 3T3-L1 adipocytes, inhibits differentiation and promotes insulin resistance

BACKGROUND/OBJECTIVES: Serum amyloid A (SAA) is an acute-phase protein that has been recently correlated with obesity and insulin resistance. Therefore, we first examined whether human recombinant SAA (rSAA) could affect the proliferation, differentiation and metabolism of 3T3-L1 preadipocytes. DESIGN: Preadipocytes were treated with rSAA and analyzed for changes in viability and [H-3-methyl]-thymidine incorporation as well as cell cycle perturbations using flow cytometry analysis. The mRNA expression profiles of adipogenic factors during the differentiation protocol were also analyzed using real-time PCR. After differentiation, 2-deoxy-[1,2-H-3]-glucose uptake and glycerol release were evaluated. RESULTS: rSAA treatment caused a 2.6-fold increase in cell proliferation, which was consistent with the results from flow cytometry showing that rSAA treatment augmented the percentage of cells in the S phase (60.9 +/- 0.54%) compared with the control cells (39.8 +/- 2.2%, ***P<0.001). The rSAA-induced cell proliferation was mediated by the ERK1/2 signaling pathway, which was assessed by pretreatment with the inhibitor PD98059. However, the exposure of 3T3-L1 cells to rSAA during the differentiation process resulted in attenuated adipogenesis and decreased expression of adipogenesis-related factors. During the first 72 h of differentiation, rSAA inhibited the differentiation process by altering the mRNA expression kinetics of adipogenic transcription factors and proteins, such as PPAR gamma 2 (peroxisome proliferator-activated receptor gamma 2), C/EBP beta (CCAAT/enhancer-binding protein beta) and GLUT4. rSAA prevented the intracellular accumulation of lipids and, in fully differentiated cells, increased lipolysis and prevented 2-deoxy-[1,2-H-3]-glucose uptake, which favors insulin resistance. Additionally, rSAA stimulated the secretion of proinflammatory cytokines interleukin 6 and tumor necrosis factor alpha, and upregulated SAA3 mRNA expression during adipogenesis. CONCLUSIONS: We showed that rSAA enhanced proliferation and inhibited differentiation in 3T3-L1 preadipocytes and altered insulin sensitivity in differentiated cells. These results highlight the complex role of SAA in the adipogenic process and support a direct link between obesity and its co-morbidities such as type II diabetes.

Potential Effects of Alendronate on Fibroblast Growth Factor 23 Levels and Effective Control of Hypercalciuria in an Adult with Jansen's Metaphyseal Chondrodysplasia

Context: Jansen's metaphyseal chondrodysplasia (JMC) is a rare autosomal dominant disorder caused by activating mutations in the PTH 1 receptor (PTH1R; PTH/PTHrP receptor), leading to chronic hypercalcemia and hypercalciuria. Hypophosphatemia is also a hallmark of JMC, and recently, increased fibroblast growth factor 23 (FGF23) levels have been reported in this syndrome. Hypercalcemia has been associated with increased cardiovascular risk; however, cardiovascular disease has not been extensively investigated in JMC patients. Objective: The aim of the study was to describe the long-term follow-up of a JMC patient with regard to the management of hypercalciuria, the evaluation of FGF23 levels under bisphosphonate treatment, and the investigation of cardiovascular repercussion of chronic hypercalcemia. Results: The diagnosis of JCM was confirmed by molecular analysis (p.H223R mutation in PTH1R). The patient was followed from 5 to 27 yr of age. Asymptomatic nephrolithiasis was diagnosed at 18 yr of age, prompting pharmacological management of hypercalciuria. Treatment with alendronate reduced hypercalciuria; however, normocalciuria was only obtained with the association of thiazide diuretic. Serum FGF23 levels, measured under alendronate treatment, were repeatedly within the normal range. Subclinical cardiovascular disease was investigated when the patient was 26 yr old, after 19 yr of sustained mild hypercalcemia; carotid and vertebral artery ultrasonography was normal, as well as coronary computed tomography angiography (calcium score = 0). Conclusion: The long-term follow-up of our JMC patient has provided insight on therapeutic strategies to control hypercalciuria, on the potential effects of alendronate on FGF23 levels, and on the lack of detectable cardiovascular disease at young adulthood after prolonged exposure to hypercalcemia. (J Clin Endocrinol Metab 97: 1098-1103, 2012)

Airway Basal Cell Vascular Endothelial Growth Factor-mediated Cross-Talk Regulates Endothelial Cell Dependent Growth Support of Human Airway Basal Cells

The human airway epithelium is a pseudostratified heterogenous layer comprised of cili-ated, secretory, intermediate and basal cells. As the stem/progenitor population of the airway epi-thelium, airway basal cells differentiate into ciliated and secretory cells to replenish the airway epithelium during physiological turnover and repair. Transcriptome analysis of airway basal cells revealed high expression of vascular endothelial growth factor A (VEGFA), a gene not typically associated with the function of this cell type. Using cultures of primary human airway basal cells, we demonstrate that basal cells express all of the 3 major isoforms of VEGFA (121, 165 and 189) but lack functional expression of the classical VEGFA receptors VEGFR1 and VEGFR2. The VEGFA is actively secreted by basal cells and while it appears to have no direct autocrine function on basal cell growth and proliferation, it functions in a paracrine manner to activate MAPK signaling cascades in endothelium via VEGFR2 dependent signaling pathways. Using a cytokine- and serum-free co-culture system of primary human airway basal cells and human endothelial cells revealed that basal cell secreted VEGFA activated endothelium to ex-press mediators that, in turn, stimulate and support basal cell proliferation and growth. These data demonstrate novel VEGFA mediated cross-talk between airway basal cells and endothe-lium, the purpose of which is to modulate endothelial activation and in turn stimulate and sustain basal cell growth.