A Obra de Arte como Verdade Poética

Tomando como referência o texto A Origem da Obra de Arte de Heidegger, o objectivo desta dissertação é a análise da questão da obra de arte como verdade poética. Considerando a experiência do conhecimento como a origem da criação, por via do que o mundo revela, e considerando tanto a produção artística como outras formas de produção pela mão do homem enquanto atitudes de apresentação da verdade encontrada, ela reflecte acerca daquilo que a obra de arte tem e que a distingue das demais criações do homem

Maria da Cunha Zorro

Poetisa, Maria da Cunha Zorro é frequentemente conhecida como Maria da Cunha. É assim, aliás, que assina os textos que editam as suas composições poéticas e as traduções. Nasce em Lisboa e com nacionalidade portuguesa, ao contrário de seus pais, mãe brasileira e pai espanhol, Francisco Zorro. Considerada muito culta, atendendo sobretudo ao nulo ou baixo nível educacional da esmagadora maioria das mulheres portuguesas, no início do século XX, edita o seu primeiro livro de poesia, Trindades, em 1909.

Medieval idade

Nota: A história da composição deste texto remonta a Julho de 1979, altura em que havia concluído o 2º ano da licenciatura em Línguas e Literaturas Modernas (Estudos Portugueses e Ingleses). Sem desprimor para os restantes docentes, a disciplina que mais me motivara fora a Literatura Inglesa I, leccionada pela Profª Leonor, cuja erudição e entusiástica energia nos desvendavam, entre outros conteúdos totalmente novos, a chamada “poesia da noite e dos túmulos” e a narrativa gótica. A influência e o potencial cenográficos dos respectivos topoi, aliados aos laivos simbolistas colhidos da Literatura Portuguesa I e ateados pelas faúlhas pseudo-poéticas dos 20 anos, ditaram este resultado, cujas limitações saltarão aos olhos do leitor mais casual e do crítico mais indulgente. Na recuperação irretocada deste texto, tantos anos volvidos, veja-se pois e apenas uma tentativa de imprimir acrescida pessoalidade à sentida homenagem que desejaria saber prestar à Profª Maria Leonor Machado de Sousa.

Balada

Apesar da origem etimológica do termo (lat. ballare), a investigação disponível aponta não para a Roma antiga como o espaço e o tempo originais da invenção, do cultivo ou de um particular florescimento do género (v.), mas antes para a Baixa Idade Média europeia, se bem que um dos problemas tradicionalmente levantados por qualquer tentativa de definição ou caracterização da balada seja precisamente o da sua datação de modo tão preciso ou rigoroso quanto possível. Do mesmo modo, embora a sobrevivência do latim, como língua franca, à queda do Império Romano do Ocidente (476) tenha logrado reforçar o seu lugar e estatuto matriciais na génese das línguas românicas modernas, cremos ser de evitar qualquer associação exclusivista ou preferencial da balada -- e da poesia tradicional popular em geral -- com o mundo românico, dada a importância adquirida por esse tipo de poesia nas civilizações germânica, eslava e escandinava, entre outras, assumindo-se simultaneamente como veículo, repositório e memória de patrimónios históricos, lendários e mitológicos. De resto, como nota António Coimbra Martins, reportando-se ao espaço ibérico (in J. do Prado Coelho (dir.), 1987, I, p. 85), a forma privilegiada pela poesia popular não era sequer a balada, mas o romance (v.), geralmente em verso, responsável pela cunhagem do termo romanceiro (v.).

Al Berto : Pelas imagens que o espelho te devolve

Dissertação de Mestrado apresentada ao ISPA - Instituto Universitário

O poder da linguagem e a heteronormatividade inconsciente: uma leitura comparada entre Lupe Gómez e Adília Lopes

Dissertação de mestrado em Teoria da Literatura e Literaturas Lusófonas

O corpo extremo (sobre 'A Morte sem Mestre' de Herberto Helder)

Observada pelo ângulo da continuidade com que desde sempre o texto herbertiano se deu a ler, A Morte sem Mestre corresponde, à partida, a um ponto extremo: o da forçada interrupção de um corpo pela brutal emergência do fim, a liquidação da sua biologia. O livro, ele mesmo, constitui como tal um lugar-limite que acolhe um pensamento-limite e sobre o limite, lugar e pensamento que tendem assim a um inevitável fora de cena, a um radical impudor que é também afirmação de um impoder. Se o lermos sobre o traço do tempo, como aqui nos propomos fazer, na extremidade 'ad quem' do itinerário orgânico da escrita herbertiana, como etapa seguinte de um trajeto de irrevogável corrupção e ruína, provavelmente - e num sentido estritamente demoníaco-, A Morte sem Mestre não poderia deixar de ser o que é: mais do que esse objeto estranho que chocou a crítica, um objeto desastroso, 'exemplum' perfeitamente imperfeito de uma espécie de corpo-desastre que se apresenta como postergação (calculada?) do fulgor poético, assumindo essa «tarefa prostitucional da poesia» que legitimamente lhe apontou António Guerreiro (2014), colocando-a sob a presumível égide de Sade ou de Bataille.

O autorretrato em literatura: ilustração e ruína

A aplicação ao caso literário do termo e do conceito de retrato, aqui incluindo a espécie mais tardia do autorretrato, não é hoje fluente, apesar da reconhecida permeabilidade do género a inúmeras linguagens artísticas e apesar de uma longa tradição de descrições de figura – particularmente no que toca a representação poético-retórica da beleza feminina – que recua à poesia clássica. Partindo de uma possível distinção entre autorretrato literário e variantes várias de escritas intimistas e autobiográficas com as quais delineia fronteiras nem sempre rigorosamente nítidas, é nosso propósito ilustrar, recorrendo a casos selecionados, modos de concretização verbal de autorretrato que se distanciam progressivamente de um paradigma representativo fundado na perceção e na semelhança, aproximando-se ao contrário de registos de rasura, apagamento, ruína, cegueira que questionam uma noção de identidade estabilizável em imagem (visual ou mental), encaminhando o gesto autorrepresentativo para uma meditação sobre a diferença e sobre o irreconhecimento; no limite, para uma condição fora do visível e porventura, arriscando os seus mais básicos pressupostos, para lá da representação.

La estela de Orfeo: poética de la trascendencia en Juan Eduardo Cirlot

El presente trabajo explora la figura de Orfeo y la corriente del orfismo con la finalidad de establecer una nueva interpretación del mito a nivel psicológico, histórico y filosófico. El resultado pretende servir de base para el estudio de la poesía en poetas contemporáneos que aluden a dicho mito, que lo reescriben para crear su propia versión o bien que lo utilizan de herramienta para elaborar su poética personal. En este caso se toma como ejemplo la obra del poeta español Juan Eduardo Cirlot, que es analizada desde el punto de vista de lo que se ha concluido en llamar “órfico”.

La pràctica interartística en l’obra de Josep Albertí

Alguns joves creadors dels setanta (s. XX) reaccionaren enfront d’unes manifestacions culturals que consideraven arnades i dels tòpics establerts. Al seu afany de superació del mimetisme, del realisme literari, del costumisme o del paisatgisme pictòric, se sumaren noves maneres d’entendre l’art, que arribaven principalment de l’avantguarda europea. Aquest treball és l’estudi de cas d’un d’aquests creadors, Josep Albertí. És l’anàlisi interdisciplinària de la seva obra poètica publicada als anys setanta, però també de la seva pertinença al col•lectiu artístic mallorquí Taller Llunàtic, encara actiu avui. En la seva obra, la poesia, la pintura, l’assaig, la performance..., acaben conformant un tot.

Aprenentatge de llengües i coneixement de cultures a través d'un web poètic

El projecte “Aprenentatge de llengües i coneixement de cultures a través d’un web poètic” s’ha centrat en la continuació del treball realitzat en aules d'acollida i en classes amb diverses cultures presents a l'aula i en la verificació de l’aprenentatge de llengües mitjançant la poesia contemporània.

L’home badoc : la representació de Mallorca en els poemes de ‘Cap al tard’ de Joan Alcover

Joan Alcover va inaugurar amb Cap al tard (1909) la poesia moderna en llengua catalana, amb l’home com a centre de tot. L’escriptor, després de fracassar en castellà, va canviar de veu amb aquest llibre, el primer en català, fins al punt que si abans era un autor de saló, ara esdevé un autor moral, la missió del qual serà transmetre al lector la Mallorca del seu temps, mitificar la Serra de Tramuntana i oferir-nos el racó més dolorós de la seva existència. Els racons de l’illa, el seu paisatge natural i humà, li serviran per desenvolupar la seva poètica.

Traduccions cantables per a corals infantils catalanes: el repertori anglès-català del SCIC

En primer lloc els objectius que s’estableixen en aquest estudi són: Valorar la importància de la melodia, dels accents i la musicalitat del text en les cançons traduïdes analitzades. Plantejar la necessitat de la traducció de cançons infantils. Analitzar les traduccions existents de l’anglès al català del repertori de cançons infantils que es canten a les corals infantils. Relacionar poesia infantil i cançó. Visualitzar l’ús de la cançó infantil per a l’ensenyament dels infants, tant pel que fa a la transmissió de valors com per a l’ensenyament de llengües. La metodologia utilitzada fa referència a dos aspectes. El mètode qualitatiu amb la lectura d’articles i la bibliografia seleccionada i el mètode quantitatiu amb l’anàlisi de tres entrevistes i vint-i-una enquestes a responsables de corals infantils. En aquest estudi ofereixo l’estat de la qüestió sobre la traducció de cançons, amb especial atenció a la traducció de cançons per ser cantades. Després s’aborda la traducció de cançons infantils per ser cantades, per acabar especificant el tema d’aquest treball d’investigació en concret: la traducció de cançons infantils per ser cantades, amb l’estudi de traduccions de l’anglès al català de cançons cantades per corals infantils de Catalunya, i se n’ubica el context: el moviment coral infantil a Catalunya. Per a la confecció d’aquest estudi s’ha fet un recull de vint-i-set cançons traduïdes (anglès-català) que canten les corals infantils de Catalunya aplegades en el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC). Se n’ha seleccionat les cançons traduïdes de l’anglès al català, incloent-hi la partitura, la lletra original i la traducció. Aquest recull permet establir un lligam entre la traducció, la música i la pedagogia musical a Catalunya, els tres eixos principals d’aquest treball. D’aquestes cançons se n’han analitzat tres seguint els criteris establerts per autors com Peter Low, per la seva àmplia experiència en la traducció de música vocal. Els criteris són referents al ritme, rima, cantabilitat, naturalitat i sentit. Per tal de fer aquest estudi es van portar a terme tres entrevistes a traductors de cançons infantils: Enriqueta Anglada, Maria Martorell i Josep Vigo. Per valorar l’ús de cançons traduïdes dins del moviment coral infantil en l’actualitat i de manera més global, el treball inclou una enquesta, adreçada a directors de cors infantils, resposta per 21 cors. Aquestes enquestes palesen els canvis produïts amb el temps respecte a la necessitat de traduir cançons, ja que actualment la traducció no és tant important tot i que es continua valorant la seva importància, sobretot per afavorir la comprensió del que es canta. Però alhora es referma el desig de cantar en l’idioma original (especialment en el cas de l’anglès), quan aquest idioma l’entén qui dirigeix o interpreta la cançó, quan aquest fet es veu com a repte, o quan es prioritza la relació original entre música i text.

Anna Senyé, poeta

Anna Senyé, poeta és un treball que explora la vida i el treball literari d’una poeta catalana anònima. Anna Senyé Ramisa (Manlleu, 1881-Barcelona, 1956) fou una dona de caràcter aventurer que va tenir una vida poc convencional. Va escriure en diferents revistes i diaris catalans des de 1914 i durant la primera meitat del segle vint, tant com a poeta com a periodista i activista social, amb la publicació d’articles i manifestos en defensa dels drets dels animals. Senyé també participà en els Jocs Florals i va guanyar-hi premis en els celebrats a l’Escala i Molins de Rei. L’any 1922 va publicar el seu treball poètic en un volum, Remolinada. Els seus poemes mostren el seu amor pels animals i la natura, així com també el record de la infantesa a la seva vila natal. Presentem quatre retrats de l’escriptora: el ‘Retrat de la família’, el ‘Retrat de la dona’, el ‘de la poeta’ i finalment, el ‘Retrat de la viatgera’. Amb aquests retrats, els poemes d’Anna Senyé deixen de ser oblidats i la poeta passa a formar part de la genealogia d’escriptores catalanes. Paraules clau: Anna Senyé, poesia catalana, gènere i literatura.