L'EEES i la identitat europea : interpretaci?? de les principals autoritats

Resumen basado en el de la publicaci??n

Ramon Esquerra (1909-1938?) : geografia vital i crítica d'un esperit comparatista

La intenció d'aquesta tesi ha estat analitzar la dimensió biogràfica i crítica de Ramon Esquerra (1909-1938?). Es pretén arribar a la seva teoria a través de la seva pràctica, reconstruir el pensament global d'Esquerra a partir de l'obra dispersa que ens ha llegat i deixar constància d'un pensament literari -un pensament que mai no formularia de manera completa, però que existia i evolucionava a través de la ressenya de les obres d'altri o de la publicació de manuals i estudis-. L'activitat vital i professional de Ramon Esquerra parteix d'una autèntica passió per la literatura i la crítica literària. Aquesta activitat s'articula principalment i té el seu fruit en el camp del periodisme, la traducció i la docència. En tots tres camps, es revela com a intermediari i peça fonamental en la difusió de la literatura occidental i universal a Catalunya, que introdueix, primer, a través d'una crítica comparatista intuïtiva i, després, a través del model francès de la literatura comparada d'entreguerres, que disciplina la primera i en canvia bona part dels centres d'interès.

F. Hölderlin i S.T. Coleridge: recepció immediata i influència de la Crítica del Judici de Kant en els poetes del romanticisme

La tesi contrasta les conseqüències filosòfiques i la constel·lació temàtica de la Crítica del Judici, amb les manifestacions poeticofilosòfiques de F. Hölderlin i S.T. Coleridge. La font principal de recerca són aquelles tesis de la Crítica del Judici rellevants per comprendre l'esclat de l'idealisme allà on aquest nou sistema involucra significativament art i experiència estètica. Hölderlin s'instal·la de manera genuïna en la tensió entre l'idealisme i la filosofia crítica. Per la radicalitat dels seus plantejaments podrem presentar-lo també com a poeta romàntic o precedent del romanticisme. Pel que fa a Coleridge estudiem la recepció immediata de la filosofia Kantiana en el medi cultural britànic per contrastar el paper del poeta en la importació de la ideologia romàntica alemanya. L'objectiu és presentar Coleridge com a poeta que assumeix els postulats del romanticisme alemany i investigar si aquests postulats poden relacionar-se amb el balanç de la filosofia kantiana expressat a Crítica del Judici.

L'obra filològica d'Antoni de Bastero i Lledó. Edició de la Història de la llengua catalana

S'estudia l'obra filològica d' Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737), des d'una perspectiva de conjunt, per tal de concretar I'activitat d'aquest estudiós en els camps de la lingüística, la filologia o la crítica literària, i fer-ne una valoració adequada als coneixements actuals sobre I'exercici d'aquestes disciplines durant la primera meitat del segle XVIII. La tesi inclou un estudi biogràfic, absolutament necessari per establir moltes de les circumstancies vitals del canonge Bastero, que ens resultaven obscures i que són decisives per explicar el propi interès per la filologia, les relacions amb determinats cercles acadèmics, la datació aproximada dels diversos projectes iniciats, la interpretació correcta de la seva activitat. S'inclou, així mateix, un catàleg exhaustiu de tots els manuscrits conservats d'Antoni de Bastero i que tenen alguna relació amb el seu treball filològic. En total es tenen en compte 69 volums manuscrits, actualment escampats per diversos arxius i biblioteques de Barcelona i Girona, alguns dels quals eren fins ara desconeguts. D'aquests 69 volums, 48 contenen pròpiament obres de Bastero o altres materials publicables, i la resta són materials de treball. En conseqüència, l' obra filològica del canonge es pot concretar en: la producció d'una gramàtica italiana i d'una gramàtica francesa, en català, que va deixar inacabades; la realització de La Crusca provenzale, un magne diccionari etimològic i d'autoritats que recull una gran quantitat d'hipotètics provençalismes italians -només es va publicar el primer volum d'aquesta obra a Roma, l'any 1724, però n'he localitzat pràcticament tot el contingut; l'elaboració d'una extensa antologia de poesies trobadoresques, copiades amb gran rigor d'alguns còdexs de la Biblioteca Vaticana; el plantejament d'una Història de llengua catalana, que havia de ser una gran compilació dels mèrits i les excel·lències d'aquesta llengua -que l'autor identifica amb la provençal- i la seva literatura, i que es va poder desenvolupar nomes de forma parcial. Precisament, la part central de la tesi l'ocupa l'estudi particular i l'edició crítica de les parts redactades d'aquesta obra, que suposa la concreció de la particular percepció lingüística i literària que Bastero havia anat perfilant al llarg dels seus anys d'estudi. Es tracta d'una edició molt complexa, perquè l'obra ens ha arribat només en un esborrany, que presenta múltiples correccions i esmenes i evidencia diferents estadis redaccionals; els manuscrits inclouen, així mateix, nombrosos papers amb anotacions o fragments que, o no pertanyen al cos de l'obra, o bé s'han hagut de resituar en el lloc que els correspon. EI resultat és, tanmateix, un text prou coherent que comprèn quasi la totalitat del Llibre primer -sobre l'origen, el naixement i els diversos noms de la llengua, i sobre el nom de Catalunya- i un capítol del Llibre tercer -sobre la primitiva extensió del català per tot Espanya. EI més rellevant d'aquesta obra és el fet que s'hi basteix una original teoria sobre la formació de les diverses llengües romàniques que té el català com a eix central -proposa la identificació del català provençal amb la lingua romana dels documents alt medievals, en una operació que s'avança quasi cent anys a François Raynouard, que propugnava això mateix, referint-se nomes al provençal, amb un àmplia aprovació de la comunitat científica del seu temps. Destaquen també un excepcional rigor històric i documental, i una notable sensibilitat vers l'oralitat lingüística, que és objecte d'algunes anotacions ben interessants. Tanquen la tesi un seguit d'annexos documentals on es transcriuen diversos documents relacionats amb els aspectes tractats anteriorment.

El pas del Paleolític Superior a Catalunya i la seva interpretació dins el context geogràfic franco-ibèric

S'ha analitzat el pas del paleolític mitjà al paleolític superior a Catalunya en base a l'estudi dels jaciments de la cova dels Ermitons (Sales de Llierca, Garrotxa) i de les coves del Reclau -Arbreda, Mollet i Reclau Viver-(Serinyà, Pla de l'Estany). En concret s'ha estudiat la cultura material i la fauna dels nivells mosterians tardans (paleolítc mitjà final) de les coves de l'Arbreda i dels Ermitons i dels aurinyacians (paleolític superior inicial) de les coves de l'Arbreda i de Mollet. Igualment s'han analitzat els territoris d'explotació de la cova dels Ermitons i de les coves del Reclau. D'aquesta anàlisi es desprén que els dos jaciments se situen en medis absolutament diferents. S'han analitzat els contextos geològics dels dos llocs, s'ha fet les descripció morfològica de cada un dels dos jaciments, així com l'estratigràfica i sedimentològica de cada cova. S'han datat els nivells mosterians i aurinyacians esmentats pel mètode del Carboni 14 AMS, així com també els aurinyacians de la cova del Reclau Viver. S'acompanyen aquestes dades amb les anàlisis paleoecològiques corresponents que s'han pogut efectuar: palinologia, antracologia, ictiologia, herpetologia, aus, quiròpters, insectívors i rosegadors. Es comparen les datacions obtingudes ambles d'altres jaciments i troballes catalans del mateix període: l'abric Romaní (Capellades, Anoia), la Roca dels Bous (Camarasa, la Noguera) i la mandíbula de Banyoles (Pla de l'Estany). Cim a conclusions s'estableixen les diferències a Catalunya entre el paleolític mitjà (cultura de l'home Neandertal) i el paleolític superior (cultura de l'home anatòmicament modern). En el segon apareix la tècnica de talla laminar, la indústria òssia ben elaborada, l'ornamentació, la decoració, es generalitza la importació del sílex com a matèria primera, es diversifica l'utillatge lític i hi ha una major utilització de les coves. S'interpreta aquest pas dins del context geogràfic franco-ibèric i es conclou que a Catalunya es caracteritza fonamentalment per dos fenòments: el reemplaçament abrupte i la contemporaneïtat. Aquesta abastaria entre 40.000 BP i el 33.000 BP segons cronologia radiocarbònica. Durant aquests temps la influència de la cultura del paleolític superior sobre la del paleolític mitjà seria escassa, encara que identificada per la presencia d'alguns útils de tipus paleolític superior en el tardomosterià de la cova dels Ermitons

El pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755): Biografia i Catàleg crític

La tesi és un estudi integral de la figura i l'obra del pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755), un dels artífexs més destacats del panorama artístic català del Set-cents. El primer volum aborda la revisió de la seva biografia partint de les aportacions de la historiografia i de les noves dades inèdites d'arxiu. S'hi fa també un anàlisi de la seva cultura visual i figurativa, una panoràmica sobre la relació del pintor amb el seu ambient artístic més proper i immediat, i un estudi de l'encaix de la seva personalitat artística en el context de la pintura precedent i contemporània peninsular i europea. El primer volum inclou, també, un epíleg on s'aborden temes com els detonants i les conseqüències de la seva extraordinària fortuna crítica. El segon volum és un catàleg crític de la seva obra, organitzat a partir de fitxes individuals de cadascuna de les obres. L'autor considera que dues-centes cinquanta obres conservades, comptant dibuixos i pintures, són autògrafes, quaranta-una de les quals són inèdites. El catàleg també te recull i classifica les obres descartades i les perdudes. Les principals aportacions de la tesi, a banda de l'actualització del coneixement de la seva biografia i de l'elaboració per primera vegada d'un catàleg crític complet de la seva obra, són la localització del testament del pintor, la revisió de la relació de Viladomat amb els artistes de la cort de l'Arxiduc Carles d'Àustria, la proposta d'una nova cronologia per als treballs dels anys vint del segle XVIII, una interpretació nova dels plets contra el col·legi de pintors de Barcelona, la revisió de la seva intervenció a la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, bona part de la qual l'autor d'aquesta Tesi atribueix al pintor Joan Gallart; la definició dels usos que el pintor fa amb l'estampa de traducció, la relació amb la pintura siscentista dels Juncosa o la importància de l'aprenentatge en un context tradicional, etcètera.

Tystnaden i ljudfilm : En studie i Jacques Tatis ”Mon Uncle”

Hellström, Staffan. Tystnaden i ljudfilm - En studie i Jacques Tatis ”Mon Uncle”. C-uppsats. Falun: Institutionen för kultur & medier, Högskolan Dalarna. HT-2008Denna uppsats undersöker Jacques Tatis användning av tystnaden i samspel med ljud och hur de komiska situationerna uppkommer genom detta. Dess syfte är att öka kunskapen för ljudläggare hur man kan använda tystnaden i samverkan med ljud för att uppnå önskat resultat. Den har även som syfte att visa hur specifikt Jacques Tati åstadkommer detta. Uppsatsen innehåller en kvalitativ närläsning, analys och personlig tolkning av fyra scener ur Tatis film ”Mon Uncle” från 1958. Undersökningen är genomförd med ett hermeneutiskt synsätt. Tystnaden definieras som något som endast kan förekomma när ljud existerar.Utredningen genomförs med teoretiskt stöd av Bela Balázs teorier om ljud i film samt Robert Bressons anteckningar om filmkonsten. Bressons filmer är väldigt liknande Tatis filmer på det tekniska planet och är därför relevanta för jämförelser.Sammanfattningsvis kan det sägas att Tati ljudmässigt skapar sina komiska situationer genom ett samspel mellan ljud, tystnad och ett repeterande av monotona ljud. I likhet med Bresson är han intresserad att lyfta fram det osedda och göra oss uppmärksamma på tystnaden.

Desligamentos da crítica: psicanálise e reflexão sobre arte

This paper intends to discuss the relationship between psychoanalysis and aesthetic thinking under the prism of the “unbinding” theory – earlier conceived by the psychoanalyst Andre Green –, linking it to some theories proposed by Hal Foster, art historian and art critic, where we can find the lacanian “real” as the linking concept. One could say, in this linkage made here, that both authors are dealing, in a very particular way, with a question that refers to the theory of the real (as it was conceived by Jacques Lacan), even in the case of Green it is not referred directly; Green’s theory, however, seems to discuss some kind of a regredience that could be linked to the death drive. Accessing the psychoanalytical dispositive, and using it as it is appropriated to the (art) object to be interpreted, Foster, for example, advances in both the field of aesthetic reflection and in the more specific field of psychoanalysis. It should be noted that Foster’s reflection refers strictly to the post-pop images, observed mainly in the 1990’s photography. Thus, I think that this intersection between aesthetics and psychoanalysis might allow us to shed some light on a new art reading possibility towards a “non-applied” psychoanalytical paradigm, which, in my opinion, seems to be an appropriate way to understand some of the contemporary art production.

Judith Butler, lectora crítica de Jacques Lacan

Uno de los objetivos más importantes de la intervención de Judith Butler en el campo de la Teoría Social ha sido resignificar críticamente algunos de los principales conceptos de la teoría lacaniana en el marco de la teoría feminista dando cuenta del potencial subversivo de lo excluido en la constitución del orden simbólico y de sus sujetos. Desde una perspectiva post-estructuralista, Butler (1989, 1993, 2000) propone comprender la noción lacaniana de prohibición como una formación histórica de poder que no sólo se encarga de reprimir ciertos deseos y seres que acechan al sujeto coherente de lo simbólico, sino que, en ese mismo movimiento, produce performativamente aquello que prohíbe como un exterior abyecto que amenazará con retornar paródicamente y rearticular los límites del ordenamiento socio-cultural. En este marco, el presente artículo se propone reconstruir la lectura crítica que realiza Judith Butler respecto de la propuesta teórica lacaniana, identificando los principales núcleos conceptuales que constituyen el eje de dicho debate, así como sus consecuencias políticas

El abismo como fundamento : Las perspectivas de la crítica en el pensamiento posfundacional, a través de un comentario de la ontología política de Ernesto Laclau y Jacques Rancière

Fil: Pastor, Javier. Universidad Nacional de La Plata. Facultad de Humanidades y Ciencias de la Educación; Argentina.

Judith Butler, lectora crítica de Jacques Lacan

Uno de los objetivos más importantes de la intervención de Judith Butler en el campo de la Teoría Social ha sido resignificar críticamente algunos de los principales conceptos de la teoría lacaniana en el marco de la teoría feminista dando cuenta del potencial subversivo de lo excluido en la constitución del orden simbólico y de sus sujetos. Desde una perspectiva post-estructuralista, Butler (1989, 1993, 2000) propone comprender la noción lacaniana de prohibición como una formación histórica de poder que no sólo se encarga de reprimir ciertos deseos y seres que acechan al sujeto coherente de lo simbólico, sino que, en ese mismo movimiento, produce performativamente aquello que prohíbe como un exterior abyecto que amenazará con retornar paródicamente y rearticular los límites del ordenamiento socio-cultural. En este marco, el presente artículo se propone reconstruir la lectura crítica que realiza Judith Butler respecto de la propuesta teórica lacaniana, identificando los principales núcleos conceptuales que constituyen el eje de dicho debate, así como sus consecuencias políticas

El abismo como fundamento : Las perspectivas de la crítica en el pensamiento posfundacional, a través de un comentario de la ontología política de Ernesto Laclau y Jacques Rancière

Fil: Pastor, Javier. Universidad Nacional de La Plata. Facultad de Humanidades y Ciencias de la Educación; Argentina.