Peroxisome proliferator-activated receptor gamma and regulations by the ubiquitin-proteasome system in pancreatic cancer.

Pancreatic cancer is one of the most lethal forms of human cancer. Although progress in oncology has improved outcomes in many forms of cancer, little progress has been made in pancreatic carcinoma and the prognosis of this malignancy remains grim. Several molecular abnormalities often present in pancreatic cancer have been defined and include mutations in K-ras, p53, p16, and DPC4 genes. Nuclear receptor Peroxisome Proliferator-Activated Receptor gamma (PPARγ) has a role in many carcinomas and has been found to be overexpressed in pancreatic cancer. It plays generally a tumor suppressor role antagonizing proteins promoting carcinogenesis such as NF-κB and TGFβ. Regulation of pathways involved in pancreatic carcinogenesis is effectuated by the Ubiquitin Proteasome System (UPS). This paper will examine PPARγ in pancreatic cancer, the regulation of this nuclear receptor by the UPS, and their relationship to other pathways important in pancreatic carcinogenesis.

Regulación de la movilidad celular por Profilina 1

Mi proyecto de tesis se basaba en el estudio del papel de profilina 1 en la formación de lamelas, para ello generamos una proteína recombinante y transducible, con el objetivo de poder modificar los niveles endógenos de profilina. Objetivos: i-caracterización bioquímica los tres sitios de union conocidos de la proteína de transducción, el sitio de unión a fosfo-inocitoles (PIP), el de unión a actina (Ac) y el de unión a poli-prolinas (PLP). ii-estudio de la polimerización in-vitro de actina - PTD4-Profilina1 iii-estudio de las proteínas componentes de lamelas inducidas por PTD4-Profilina1. Plan de trabajo: i-Para comprobar la funcionalidad los 3 sitios de unión fueron necesarias las primeras 6 semanas, ya que en primer lugar había que expresar y purificar el peptido Srv2, necesario para el ensayo de PLP. En segundo lugar, se obtuvieron los datos de las concentraciones adecuadas de lípidos para el ensayo de fosfo-inocitoles y por ultimo, se purifico la actina necesaria para el ensayo de unión a actina. Una vez establecida la funcionalidad de la proteína, se procedió a: ii-el estudio de polimerización in-vitro, que llevo 2 semanas. Demostrando que in-vitro era capaz de inhibir la polimerización de una manera similar a la endógena. Una vez terminados estos ensayos, se procedio a: iii-la caracterización inmunohistoquímica de las proteínas componentes de la lamela que fue llevado a cabo en 4 semanas. Para ello se usaron anticuerpos contra: alfa-actinina, talina, vinculina, ENA/Vasp y paxillina. Conclusiones: i-las propiedades bioquímicas de la PTD4-Profilina1 son similares a las de la profilina endógena. ii-los estudios de polimerización indican que la polimerización se produce de manera similar a la endogena. iii-los ensayos de inmunohistoquímica sugieren que, talina esta ausente y que las demás están presentes aunque en menor concentración y con otra distribución comparadas con los controles.

Anàlisi de la modelització hidrològica com a eina per la predicció d'inundacions i la gestió del territori

Les inundacions són actualment les catàstrofes naturals més recurrents i les que generen un major nombre de danys i víctimes arreu del món. L'ocupació de les zones inundables a les lleres del riu és la causa principal d’aquests desastres naturals. En aquest article es descriu la realització de models hidrològics com a mecanisme per la predicció d’inundacions i la gestió del territori. S’han estudiat les conques de la Riera de Santa Coloma (Catalunya) i del riu San Francisco (Guatemala) mitjançant els programes HEC-HMS i HEC-RAS, dels quals s’avalua la seva capacitat com eina per a la gestió del territori. S’ha analitzat l’efecte de la urbanització en el risc d’inundació en el cas de la Riera de Santa Coloma en base a la previsió del Plà d’Ordenament Urbanístic Municipal. S’han determinat les zones inundables resultants de episodis de precipitació extrems al Riu San Francisco per als episodis de les tempestes Stan(2005) i Agatha(2010).

Características epidemiológicas y evolución de los pacientes con bacteriemia por Staphylococcus aureus ingresados en un Hospital de tercer nivel.

El objetivo del estudio fue describir las características epidemiológicas y los factores de riesgo de la bacteriemia por Staphylococcus aureus (BSA) en pacientes adultos atendidos en un hospital de tercer nivel. Se incluyeron 188 pacientes con BSA, 62 % hombres y con una edad media de 64±15,3 años. El 24% eran SARM. La mayoría provenían de servicios médicos (63,8%). El origen más frecuente de la BSA fue nosocomial (56,4%) seguido del relacionado con el ámbito sanitario (RAS) (28,7%) y comunitario (14,9 %). Presentaban enfermedad de base subyacente un 96%, siendo la más frecuente la neoplasia con un total de 65 pacientes (35 %). La enfermedad de base se consideró fatal en 38,3% pacientes, últimamente fatal en 22,3 % y no fatal en 39,4 %. El foco de infección resultó aparente en 151 pacientes (80,3%), siendo el más frecuente el catéter vascular (45,7 %). Presentaron fiebre el 73,9 %, leucocitosis un 44% y bandas en la analítica un 25%. Presentaron complicaciones el 36,2 % de los pacientes con BSA: shock (26,1%) y metástasis sépticas (14,4%). La evolución fue favorable en 126 pacientes (67%), mientras que 52 (27,7%) fallecieron, 43 de ellos (22,9%) en relación con al BSA y en 7 (3,7%) recidivó.

Fragment N2, a caspase-3-generated RasGAP fragment, inhibits breast cancer metastatic progression

The p120 RasGAP protein negatively regulates Ras via its GAP domain. RasGAP carries several other domains that modulate several signaling molecules such as Rho. RasGAP is also a caspase-3 substrate. One of the caspase-3-generated RasGAP fragments, corresponding to amino acids 158-455 and called fragment N2, was previously reported to specifically sensitize cancer cells to death induced by various anticancer agents. Here, we show that fragment N2 inhibits migration in vitro and that it impairs metastatic progression of breast cancer to the lung. Hence, stress-activated caspase-3 might contribute to the suppression of metastasis through the generation of fragment N2. These results indicate that the activity borne by fragment N2 has a potential therapeutic relevance to counteract the metastatic process.

Polar gradients of the DYRK-family kinase Pom1 couple cell length with the cell cycle.

Cells normally grow to a certain size before they enter mitosis and divide. Entry into mitosis depends on the activity of Cdk1, which is inhibited by the Wee1 kinase and activated by the Cdc25 phosphatase. However, how cells sense their size for mitotic commitment remains unknown. Here we show that an intracellular gradient of the dual-specificity tyrosine-phosphorylation regulated kinase (DYRK) Pom1, which emanates from the ends of rod-shaped Schizosaccharomyces pombe cells, serves to measure cell length and control mitotic entry. Pom1 provides positional information both for polarized growth and to inhibit cell division at cell ends. We discovered that Pom1 is also a dose-dependent G2-M inhibitor. Genetic analyses indicate that Pom1 negatively regulates Cdr1 and Cdr2, two previously described Wee1 inhibitors of the SAD kinase family. This inhibition may be direct, because in vivo and in vitro evidence suggest that Pom1 phosphorylates Cdr2. Whereas Cdr1 and Cdr2 localize to a medial cortical region, Pom1 forms concentration gradients from cell tips that overlap with Cdr1 and Cdr2 in short cells, but not in long cells. Disturbing these Pom1 gradients leads to Cdr2 phosphorylation and imposes a G2 delay. In short cells, Pom1 prevents precocious M-phase entry, suggesting that the higher medial Pom1 levels inhibit Cdr2 and promote a G2 delay. Thus, gradients of Pom1 from cell ends provide a measure of cell length to regulate M-phase entry.

Microdiálisis cerebral de alta resolución: Estudio del perfil funcional y estructural de las membranas de 100 kDa

La microdiàlisi és una tècnica de neuromonitoratge que permet el mostreig continu del contingut molecular i iònic de l’espai intersticial cerebral. Aquesta tècnica es basa en la implantació d’un catèter en el parènquima cerebral humà de manera mínimament invasiva. Actualment, la microdiàlisi s’ha implantat de manera rutinària en moltes unitats de cures intensives pel neuromonitoratge de pacients amb lesions cerebrals agudes. No obstant, l’estudi in vivo del perfil temporal del proteoma en aquestes lesions i la correcta avaluació de la concentració de les molècules d’interès en el líquid extracel•lular cerebral requereix la determinació prèvia in vitro del percentatge de recuperació relativa de les proteïnes d’estudi.

Desenvolupament d’un nou model murí humanitzat de pemfigoide ampul•lar obtingut a partir de cèl•lules mare humanes fol·liculars

Resum: El pemfigoid ampul•lar és una malaltia cutània autoimmune. La majoria dels pacients presenten autoanticossos contra proteïnes de la membrana basal de la pell, concretament en contra de la col·làgena XVII, específicament envers el epítop immunodominant, l’NC16A. La patogenicitat dels anticossos ha estat demostrada mitjançant experiments in vitro i in vivo. L’escassa homologia existent entre l’NC16A i el seu homòleg murí (NC14A), ha dificultat l’el·laboració de models animals d’aquesta malaltia. En aquest treball demostrem que el sèrum de pacients amb pemfigoid ampul•lar produeix separació dermo-epidèrmica en pell de ratolí humanitzada obtinguda a partir de cèl•lules mare humanes del provinents fol·licle pil·lós

Desenvolupament d'eines d'alta ressolució per al cribatge (screening) de l'activitat de fàrmacs

Projecte de recerca elaborat a partir d’una estada a la Satandford University, EEUU, entre 2007 i 2009. Els darrers anys, hi ha hagut un avanç espectacular en la tecnologia aplicada a l’anàlisi del genoma i del proteoma (microarrays, PCR quantitativa real time, electroforesis dos dimensions, espectroscòpia de masses, etc.) permetent la resolució de mostres complexes i la detecció quantitativa de diferents gens i proteïnes en un sol experiment. A més a més, la seva importància radica en la capacitat d’identificar potencials dianes terapèutiques i possibles fàrmacs, així com la seva aplicació en el disseny i desenvolupament de noves eines de diagnòstic. L’aplicabilitat de les tècniques actuals, però, està limitada al nivell al que el teixit pot ser disseccionat. Si bé donen valuosa informació sobre expressió de gens i proteïnes implicades en una malaltia o en resposta a un fàrmac per exemple, en cap cas, s’obté una informació in situ ni es pot obtenir informació espacial o una resolució temporal, així com tampoc s’obté informació de sistemes in vivo. L’objectiu d’aquest projecte és desenvolupar i validar un nou microscopi, d’alta resolució, ultrasensible i de fàcil ús, que permeti tant la detecció de metabòlits, gens o proteïnes a la cèl•lula viva en temps real com l’estudi de la seva funció. Obtenint així una descripció detallada de les interaccions entre proteïnes/gens que es donen dins la cèl•lula. Aquest microscopi serà un instrument sensible, selectiu, ràpid, robust, automatitzat i de cost moderat que realitzarà processos de cribatge d’alt rendiment (High throughput screening) genètics, mèdics, químics i farmacèutics (per aplicacions diagnòstiques i de identificació i selecció de compostos actius) de manera més eficient. Per poder realitzar aquest objectius el microscopi farà ús de les més noves tecnologies: 1)la microscopia òptica i d’imatge, per millorar la visualització espaial i la sensibilitat de l’imatge; 2) la utilització de nous mètodes de detecció incloent els més moderns avanços en nanopartícules; 3) la creació de mètodes informàtics per adquirir, emmagatzemar i processar les imatges obtingudes.

RasGAP-derived fragment N increases the resistance of beta cells towards apoptosis in NOD mice and delays the progression from mild to overt diabetes.

The caspase-3-generated RasGAP N-terminal fragment (fragment N) inhibits apoptosis in a Ras-PI3K-Akt-dependent manner. Fragment N protects various cell types, including insulin-secreting cells, against different types of stresses. Whether fragment N exerts a protective role during the development of type 1 diabetes is however not known. Non-obese diabetic (NOD) mice represent a well-known model for spontaneous development of type 1 diabetes that shares similarities with the diseases encountered in humans. To assess the role of fragment N in type 1 diabetes development, a transgene encoding fragment N under the control of the rat insulin promoter (RIP) was back-crossed into the NOD background creating the NOD-RIPN strain. Despite a mosaic expression of fragment N in the beta cell population of NOD-RIPN mice, islets isolated from these mice were more resistant to apoptosis than control NOD islets. Islet lymphocytic infiltration and occurrence of a mild increase in glycemia developed with the same kinetics in both strains. However, the period of time separating the mild increase in glycemia and overt diabetes was significantly longer in NOD-RIPN mice compared to the control NOD mice. There was also a significant decrease in the number of apoptotic beta cells in situ at 16 weeks of age in the NOD-RIPN mice. Fragment N exerts therefore a protective effect on beta cells within the pro-diabetogenic NOD background and this prevents a fast progression from mild to overt diabetes.

Valoración geriátrica y factores pronósticos de mortalidad en la neumonía del anciano

Estudi de la relació entre les variables incloses a la valoració geriàtrica integral amb mortalitat als pacients ancians ingressats amb el diagnòstic de pneumònia extrahospitalària. Es va estudiar la situació funcional prèvia (índex de Barthel (IBp) i índex de Lawton), la situació funcional a l'ingrés (índex de barthel (IBi)) i pèrdua funcional [(IBp-IBi/IBp) x 100], situació cognitiva (test de Pfeiffer), comorbilitat (índex de Charlson), estat nutricional (determinació de proteïnes i albúmina) així com la presència prèvia a l'ingrés de les síndromes geriàtriques d'immobilitat, úlceres per pressió (UPP) i deteriorament cognitiu i l'aparició durant l'ingrés d'immobilitat, UPP i síndrome confusional aguda.

Clinical manifestations in patients with SOS1 mutations range from Noonan syndrome to CFC syndrome.

Noonan syndrome (NS) and cardio-facio-cutaneous (CFC) syndrome are autosomal dominant disorders characterized by heart defects, facial dysmorphism, ectodermal abnormalities, and mental retardation. There is a significant clinical overlap between NS and CFC syndrome, but ectodermal abnormalities and mental retardation are more frequent in CFC syndrome. Mutations in PTPN11 and KRAS have been identified in patients with NS and those in KRAS, BRAF and MAP2K1/2 have been identified in patients with CFC syndrome, establishing a new role of the RAS/MAPK pathway in human development. Recently, mutations in the son of sevenless gene (SOS1) have also been identified in patients with NS. To clarify the clinical spectrum of patients with SOS1 mutations, we analyzed 24 patients with NS, including 3 patients in a three-generation family, and 30 patients with CFC syndrome without PTPN11, KRAS, HRAS, BRAF, and MAP2K1/2 (MEK1/2) mutations. We identified two SOS1 mutations in four NS patients, including three patients in the above-mentioned three-generation family. In the patients with a CFC phenotype, three mutations, including a novel three amino-acid insertion, were identified in one CFC patient and two patients with both NS and CFC phenotypes. These three patients exhibited ectodermal abnormalities, such as curly hair, sparse eyebrows, and dry skin, and two of them showed mental retardation. Our results suggest that patients with SOS1 mutations range from NS to CFC syndrome.

Quantification, self-renewal, and genetic tracing of FL1+ tumor-initiating cells in a large cohort of human gliomas.

Evidence has emerged that the initiation and growth of gliomas is sustained by a subpopulation of cancer-initiating cells (CICs). Because of the difficulty of using markers to tag CICs in gliomas, we have previously exploited more robust phenotypic characteristics, including a specific morphology and intrincic autofluorescence, to identify and isolate a subpopulation of glioma CICs, called FL1(+). The objective of this study was to further validate our method in a large cohort of human glioma and a mouse model of glioma. Seventy-four human gliomas of all grades and the GFAP-V(12)HA-ras B8 mouse model were analyzed for in vitro self-renewal capacity and their content of FL1(+). Nonneoplastic brain tissue and embryonic mouse brain were used as control. Genetic traceability along passages was assessed with microsatellite analysis. We found that FL1(+) cells from low-grade gliomas and from control nonneoplasic brain tissue show a lower level of autofluorescence and undergo a restricted number of cell divisions before dying in culture. In contrast, we found that FL1(+) cells derived from many but not all high-grade gliomas acquire high levels of autofluorescence and can be propagated in long-term cultures. Moreover, FL1(+) cells show a remarkable traceability over time in vitro and in vivo. Our results show that FL1(+) cells can be found in all specimens of a large cohort of human gliomas of different grades and in a model of genetically induced mouse glioma as well as nonneoplastic brain. However, their self-renewal capacity is variable and seems to be dependent on the tumor grade.

La millor comprensió del desenvolupament cardíac i el dany cel•lular en els miòcits ajudarà a definir dianes terapèutiques

En el cor embrional, la senyalització de mort cel•lular apoptòtica iniciada per receptors de mort i les caspases executores 3 i 7 exerceixen un paper important durant el desenvolupament cardíac no relacionat amb la mort cel•lular, i posteriorment són silenciats en l’adult, on les vies independents de caspases estan implicades en la mort cel•lular patològica. Resultats previs del nostre grup han contribuït a entendre com es regula i silencia en el cor l’expressió dels gens de la via apoptòtica depenent de caspases durant el desenvolupament; a més, resultats no publicats demostren que les caspases regulen el procés d’expressió de gens en el cor i, contràriament a la maquinària depenent de caspases, TatD, una nucleasa, ’expressa abundantment al cor postnatal. Es desconeixen les funcions de la senyalització apoptòtica durant el desenvolupament cardíac, tot i que són essencials per al desenvolupament, a més, la senyalització independent de caspases implicada al dany cel•lular en els miòcits només es coneix parcialment, el nostre objectiu és contribuir al coneixement d’ambdós fenòmens. Creiem que les caspases podrien processar proteïnes reguladores de l’expressió de gens musculars alterant la seva activitat, mentre que TatD té un paper rellevant en el dany cel•lular però també en la funció cardíaca normal. Volem caracteritzar la contribució de les caspases 3 i 7 en el desenvolupament cardíac, utilitzant models in vivo (estem finalitzant els creuaments necessaris per a disposar dels animals amb el genotip desitjat) i in vitro (pràcticament hem preparat tot el material i hem optimitzat els protocols per a tirar-ho endavant). També volem caracteritzar la funció de TatD durant el desenvolupament i fisiologia del cor i conèixer-ne la seva funció utilitzant models in vitro i in vivo.