La metàfora com a procés cognitiu : el futbol és una guerra

Tradicionalment, la metàfora ha estat estudiada pels filòlegs com una figura retòrica utilitzada sobretot en la poesia. Recentment, però, la lingüística cognitiva s'ha interessat per la metàfora. Actualment, a partir dels estudis de Lakoff i Johnson, s'ha demostrat que aquesta figura retòrica no només és una figura estilística, sinó que, a més a més, és reflex d'un procés cognitiu que impregna tot el nostre llenguatge i pensament. Els humans en la nostra vida quotidiana, constantment, conceptualitzem àrees més abstractes de la nostra experiència mitjançant dominis més concrets.D'entrada, farem un breu recorregut sobre la història dels estudis que tracten la metàfora: partirem dels clàssics i arribarem al segle XX amb els estudis de Lakoff i Johnson. En segon lloc, explicarem la metàfora dins el marc teòric de la semàntica cognitiva. En tercer lloc, estudiarem el llenguatge bèl·lic utilitzat per parlar del futbol. Finalment, analitzarem els tres tipus de metàfores - estructurals, ontològiques i orientatives - que podem trobar en els diaris esportius, centrant-nos, però, en la metàfora estructural EL FUTBOL ÉS UNA GUERRA. L'objectiu del nostre estudi és analitzar metàfores que usem en la nostra vida quotidiana per parlar de l'esport, cenyint-nos en el futbol. Concretament, la nostra anàlisi se centrarà, dins de l'àmbit dels mitjans de comunicació, en els diaris esportius. Aquest treball no només hauria de servir per adonar-nos de les metàfores que impregnen el món dels esports, sinó que, a més a més, hauria de servir per adonar-nos dels motius pels quals fem servir aquestes metàfores i no unes altres, uns motius que, com ens mostren els estudiosos Lakoff i Johnson, estan relacionats amb la nostra cultura i la relació que mantenim amb el món que ens envolta.

La forma proverbi en l’obra de Ramon Llull: una aproximació

Aquest treball ofereix una anàlisi de la producció proverbial de Llull (Arbre exemplifical, Proverbis de Ramon, Proverbis de la Retòrica Nova, Mil proverbis, Proverbis d’ensenyament) tot posant-la en relació amb altres tipus de formulacions aforístiques que hi ha repartides en un ampli ventall de textos lul·lians, i proposa el sintagma "formes sentencioses" per definir aquesta família textual

Paraula i poètiques del desig. Tres itineraris del subjecte líric postmodern: alteritat, identitat i escriptura al l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercé Marçal i Enric Casasses

La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen l’àmbit de la representació del desig. Sota aquest paraigües teòric i la seva estricta vinculació amb les noves formulacions del subjecte líric postmodern, he proposat un estudi comparatiu entre tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, he investigat i esclarit les variables retòriques (teoria literària ) i ontològiques (discursos filosòfics) que coparticipen en la instal•lació d’un subjecte líric i un quefer poètic postmoderns. Un nou posicionament de la veu lírica que transforma la identitat textural en un procés, en una recerca. Així és que l’alteritat amorosa s’evidencia com el centre de representació i experimentació dels límits del jo líric. A partir de les aproximacions teòriques sobre la representació del desig –que des del postestructuralisme han arribat, mitjançant la crítica literària feminista, fins als nostres dies -, he establert les coordenades metodològiques que justifiquen el triangle comparatiu i m’han permès mostrar com la poesia eròticoamorosa és epicentre de la poesia i la poètica dels tres autors. L’exègesi de les seves obres ha guiat la investigació cap a l’abordatge de les construccions dels “jo” lírics, tot prenent com a centre: a) l’escriptura, obertura cap a l’Altre, b) el subjecte de l’enunciació com a subjecte desitjant, c) les representacions de l’altre/a amorós, d) les retòriques del desig, e) la recerca del plaer textual, i f)moral i poètiques. L’objectiu final ha estat dibuixar un mapa de carreteres per guiar els itineraris de l’escriptura del desig en la nostra poesia i, palesar, a mode de síntesi i d’obertura, com l’obra d’Enric Casasses recull la retòrica de l’alteritat amorosa i funda, des d’ella, la necessitat de la paraula oral i l’acció poètiques.

Proposal for the analysis of a video game, a film, and their relationship : Silent Hill as a subject of the horror genre

Aquest treball de recerca fa un estudi comparatiu del videojoc de terror amb el seu homòleg cinematogràfic. L’objectiu és arribar a saber si els dos mitjans de comunicació usen les mateixes tècniques per transmetre les seves històries i per crear suspens. Aquesta investigació és només una part d'un estudi més ampli amb el que es pretén tenir un coneixement més aprofundit de les emocions de la gent i les reaccions que els provoca un videojoc de terror en comparació amb la visualització de l'adaptació cinematogràfica del corresponent videojoc.

EU “actorness” in International Relations: The Non-Proliferation Policy of the EU in the Southern Mediterranean

El punt de partida d'aquesta investigació és una retòrica molt utilitzada que la UE és un actor global. En vista d'això, la no proliferació de la política comunitària al sud de la Mediterrània s'examina. L'estudi es realitza sobre la base de la conceptualització de la UE "actorness" ia través d'alguns criteris (context extern, l'evolució de l'aparell de política exterior de la UE, la Unió Europea l'auto-presentació i la percepció de tercers, la consistència i la disponibilitat d'instruments de política i accions concretes) que involucren tant factors ideacionals i materials, d'acord amb el "pluralisme metodològic". Aquest marc conceptual va ajudar a avaluar la no proliferació de la política comunitària en aquesta regió en particular on la UE té interessos i bones raons per actuar. Cada un dels criteris de manifest els avantatges i desavantatges de la UE "actorness" en aquest camp seleccionat i la caixa. Aquest document sosté que la no proliferació "actorness" de la UE a la regió del sud de la Mediterrània ha estat limitat a causa d'una varietat de raons.

Évaluation des Conférences ministérielles euro-méditerranéennes de Valence, Crète, Naples et Dublin

La Conférence inaugurale de Barcelone a marqué, en novembre 1995, le début d'un long processus de rapprochement et de solidarité entre 27 partenaires (35 pays depuis le 1er mai 2004 et 37 à moyen terme). Cette initiative est censée revêtir un caractère permanent et évolutif sous l'angle institutionnel. De par sa dimension stratégique, le Processus de Barcelone, ci-après Processus, constitue l'instrument le plus important et le plus concret pour le dialogue et la coopération entre l'Union européenne (UE), ses Etats membres et les partenaires méditerranéens2. Pour être efficace, et pas uniquement rhétorique ou virtuel, le Partenariat euro-méditerranéen, ci-après Partenariat, doit se bâtir sur des valeurs universelles, capables de garantir un minimum de cohérence et de crédibilité à un projet extrêmement complexe, fragile et, par sa propre nature, constamment menacé de paralysie. En effet, il n'est pas toujours aisé de faire prévaloir des actions à caractère centripète aux tentations et tendances centrifuges qui caractérisent la région. Les changements et les événements exceptionnels survenus récemment, tant dans le domaine international qu'au sein de l'Union, ont rendu nécessaires l'approfondissement et le renforcement institutionnel des relations euro-méditerranéennes. Le Processus est appelé à se consolider d'urgence, pour être compris et accepté par une opinion publique de plus en plus sceptique et déconcertée par l'actualité internationale. La récente création de l'Assemblée parlementaire euro-méditerranéenne (APEM) - qui sera dotée de trois commissions permanentes3 - et la constitution prochaine à Alexandrie de la Fondation Euromed pour le dialogue entre les cultures et les civilisations, représentent des réponses logiques et encourageantes à cet état d'esprit plus ou moins généralisé

La Implicació de Hollywood en la Segunda Guerra Mundial: el cas Why we fight

Why we fight és un grup de set pel·lícules de format documental que van formar part d’un ampli programa d’informació, formació i propaganda impulsat per l’exèrcit nord-americà, en el moment en què els Estats Units ja s’havien implicat en la Segona Guerra Mundial. És també un dels més reeixits exercicis de retòrica cinematogràfica nord-americana d’aquell període que permet analitzar com els països democràtics van gestionar qüestions tan compromeses com la propaganda de guerra. La pretensió d’aquest treball de recerca és aprofundir en la complexitat ideològica i formal de la sèrie, que faci possible descobrir-ne els orígens, els objectius i la manera com aquests van ser assolits per un grup d’especialistes cinematogràfics, coordinats pel director Frank Capra, tots els quals havien triomfat fins llavors a Hollywood

Usos i abusos de la imatge en l’univers cinematogràfic de la Shoah

El present treball proposa un recorregut a través de les imatges del genocidi dels jueus a Europa rodades durant la Segona gerra mundial, i més especialment, durantl’alliberament dels camps nazis. Estudia conjuntament aquestes imatges, els seus usos i les seves migracions com a elements fonamentals en el procés de construcció del’imaginari de la Shoah. En segon lloc, analitza de quina manera els arxius visuals del genocidi constitueixen un referent en la representació contemporània de la de la víctima i les relacions que s’estableixen entre aquesta figura i la retòrica testimonial en la configuració d’una memòria i d’un relat sobre l’esdeveniment

El Ciutadà ecològic

El nostre treball consisteix en un estudi sobre la rendibilitat econòmicad’apostar per certes mesures importants de caire ecològic. Es tracta, per tant, d’untreball d’actualitat però que evita la retòrica ‘ecologista’ que intenta convèncer per laconsciència de cadascú. En efecte, el nostre estudi té per objectiu fer veure als que elllegeixin que una altra manera de fer és, més que possible, rentable. Així doncs,al·ludim a la butxaca de la gent, mètode que s’ha demostrat força reeixit i que resultamolt convincent.Què trobarà el lector en el nostre treball? Trobarà, possiblement, l’empenta finalnecessària per decidir-se a invertir fort al principi. És quelcom difícil, acostumem a tenirreticències sobretot per l’elevada quantitat de diners que comporta aquesta inversió.Però finalment, aquells 200 euros que pagàrem de més pel rentaplats o per larentadora, no només acaben sent el nostre granet de sorra a fer un món sostenible,sinó que resulten rendibles en un futur pròxim.Els càlculs del treball es troben distribuïts en tres parts diferents. Analitzem lesmillores en el consum elèctric, en el consum d’aigua i en el tractament de residus queprovenen de l’activitat humana. Aquest estudi consisteix en una comparacióexhaustiva entre electrodomèstics ecològics i no ecològics en cada un dels tresàmbits.Aquesta comparació es podrà dur a terme una vegada trobada la funció de costper a cada tipus d’electrodomèstic (ecològic i no ecològic). D’aquesta manera trobaremel punt a partir del qual es comença a amortitzar (o no) la inversió ecològica. Això enspermetrà trobar l’estalvi total al llarg de la vida útil de l’electrodomèstic.Una vegada obtinguts els resultats de cada mesura ecològica elaborarem unafunció d’estalvi global per analitzar la rendibilitat a llarg termini d’un comportamentecològic a la llar representativa o estàndard del ciutadà barceloní.

Por uma perspectiva histórica pós-colonial, um estudo de caso:A ʻdescolonizaçãoʼ de Angola e o retorno dos ʻnacionaisʼ

Refletir sobre a descolonização e sobre os fluxos humanos nos espaços de encontros e desencontros, de aproximações e de fossos de incompreensão que foram as colônias e suas respectivas metrópoles exige a observação da história das relações coloniais. Para o que se propõe neste trabalho cabe então começar por uma apresentação, ainda que breve, do que foi a relação entre Portugal e Angola. Apesar dos primeiros contatos entre Portugal e a região que atualmente compreende o Estado angolano remontarem ao século XV, a conversão de Angola em uma colônia de povoamento foi um processo iniciado em fins do século XIX, mas que só ganharia fôlego a partir de meados do século XX (Castelo, 2007). Em nenhum dos territórios africanos onde o colonialismo de povoamento teve lugar – África do Sul, Argélia, Rodésia do Sul, Quênia, Angola e Moçambique – desenvolveu-se um modelo puro de colônias de povoamento, como o dos EUA, por exemplo. O colonialismo de povoamento praticado no continente africano no século XX baseou-se simultaneamente no povoamento europeu com caráter definitivo, no domínio político e jurídico da metrópole sobre as populações indígenas e na exploração da mão-de-obra e dos recursos locais (Castelo, 2007; Elkins; Pedersen, 2005). Seguindo este padrão, nas colônias portuguesas rigorosas políticas em relação ao controle da terra e do trabalho das populações nativas coexistiram com a retórica da promoção de uma mistura racial harmoniosa através da fixação de colonos metropolitanos nos territórios africanos.

Consciência nacional, democratização e conflito político: semelhanças e diferenças entre Guiné-Bissau e Moçambique

Este trabalho debate a consciência nacional, a democratização e o conflito político vivenciados pela sociedade e pelo Estado guineense e moçambicano durante o processo de construção do Estado Nacional, bem como suas implicações nas recentes experiências de institucionalização da democracia minimalista-liberal que resultou num acentuado processo de diferenciação e pluralização de identidades e de atores sociais e políticos. Queremos entender, especificamente, o conflito entre a identidade nacional e as identidades étnicas surgido das tentativas do primeiro em controlar politicamente estas últimas durante a construção do nacionalismo. Não obstante a essa tentativa da homogeneização das diferenças étnicas e regionais, o discurso proto-nacionalista que defendia, pelo menos em termos da retórica, a bandeira da unidade nacional, mostrou-se insuficiente com a proliferação e a reconfiguração identitária dos grupos étnicos que as ideologias nacionalista-revolucionárias tentaram abafar ou reduzir a meros instrumentos ideológicos da luta de classes dentro do Estado burocrático-autoritário.

Comunidade dos países de lingua oficial portuguesa (CPLP): comunidade “lusófona” ou ficticia?

O presente capítulo visa, con recurso ao universo teórico e ao referencial metodolóxico da ciencia política e das relacións internacionais, analizar a evolución histórica da CPLP, as rupturas, mudanzas e (des) continuidades verificadas na acción externa e diplomática da organización na súa relación coa organización política do mundo, o seu argumentario político de referencia, o discurso lexitimador(1) (Maltez, 1996: 153; Sarmento, 2008: 251; Costa, 2009: 9) e a retórica discursiva que preside a constitución dunha comunidade política ‘lusófona’ asentada en solidariedades horizontais (Moreira, 2001: 15). Percibida polas elites políticas como unha oportunidade histórica sen precedentes (Cabral, 1994: 2;) emerxe analiticamente como unha fonte explicativa da crecente complexidade do fenómeno político no espazo lusófono, e modelo institucional capaz de potenciar e descentralizar o diálogo intercontinental (Gama, 1996: 7) entre os países que teñen a lingua portuguesa como vehículo privilexiado de comuni- cación, e mecanismo formatador dun “modo portugués de estar no mundo”(3)(Moreira, 1956; Castelo, 1998: 13 e 101).

Potencialidades do Campus Virtual Global Aplicações práticas da utilização da plataforma de educação

A utilização do Campus Virtual Global do Instituto Piaget como instrumento obrigatório no processo de aprendizagem. As ferramentas do Campus aproximam docentes e discentes, aumentam a cooperação, proporcionam maior participação dos alunos e propiciam o consequente desenvolvimento de competências. A nova ênfase do trabalho docente deixa para segundo plano o discurso de retórica e a exposição tradicional e centra-se nos alunos; o professor propõe tarefas e actividades contínuas, apoiadas em ferramentas que propiciam o diálogo socrático.

Podem as pedagogias críticas sustar as políticas de direita?

Grande parte da literatura sobre "pedagogias críticas" tem sido política e teoricamente importante e nos ajudou a avançar em várias frentes. Com muita freqüência, no entanto, ela não tem sido relacionada o bastante com os modos pelos quais o atual movimento em direção ao que pode ser mais bem chamado de "modernização conservadora" alterou o senso comum e transformou as condições materiais e ideológicas que cercam o ensino. Desse modo, ela às vezes torna-se uma forma do que pode ser mais bem chamado de retórica do "romantismo das possibilidades", na qual a linguagem da possibilidade substitui uma análise habilidosa e consistente do que realmente é o equilíbrio de forças e o que é necessário para mudar as políticas neoliberais e neoconservadoras na alfabetização e em toda a esfera da educação. Examino os modos pelos quais o terreno social e cultural da política e do discurso educacionais tem sido alterado "in loco", por assim dizer. Afirmo que precisamos estabelecer conexões mais próximas entre nossos discursos teóricos e críticos, de um lado, e as transformações reais que estão atualmente deslocando políticas e práticas educacionais para direções fundamentalmente de direita, de outro. Desse modo, parte da minha discussão é conceitual e política; mas parte dela precisará ser de natureza empírica para que eu possa ordenar o que se conhece sobre os efeitos reais e materiais do deslocamento para a direita na educação.

Sistemas estaduais de avaliação: uso dos resultados, implicações e tendências

O artigo apresenta resultados de pesquisa que analisa sistemas de avaliação implementados por cinco unidades federadas (Bahia, Ceará, Minas Gerais, Paraná e São Paulo), considerando as características vigentes em 2005-2007. Tendo como referência suas especificidades, busca-se explorar como os resultados produzidos vêm informando a formulação e implementação de políticas educacionais, bem como discutir seu potencial para tornar-se um marco da política educacional que efetivamente interfere na gestão das redes de ensino e das escolas. Observou-se que os sistemas tendem a apresentar características semelhantes e tomam como principal referência o Sistema de Avaliação da Educação Básica, de âmbito nacional. Quanto ao uso dos resultados, são tênues ou inexistentes seus impactos ainda que precedidos, na fala de seus propositores, de ampla retórica presente na literatura sobre suas potencialidades. No entanto, a partir do balanço feito pelos próprios gestores dos sistemas, é possível identificar a preocupação de tornar tais sistemas mais efetivos. Assim, já neste estudo, identificam-se iniciativas que procuram transformar a utilização dos dados obtidos em instrumentos de gestão, como as que propõem bônus para professores e funcionários.