Sôbre alguns Phlebotomus e Brumptomyia da Colômbia (Diptera, Psychodidae)

The first case of Kala-azar in Colombia was discovered in Soledad, S. Vicente do Chucuri, Dept. Santander, by Gast-Galvis who viscerotomized a three year old girl deceased in December, 1943. In 1944, fifty-three Phlebotominae were collected in the chicken pen of the girl's house, two new species included. Mangabeira helped by A. Gast Galvis, Juan Antonio Montoya and E. Osorno Mesa, collected some Phlebotomus in that country. The geographical distribution of the species of Phlebotomus collected in Colombia (P. abonnenci, P. camposi, P. columbianus, P. dubitans, P. gasti, P. montoyai, P. saulensis, P. serranus, P. triramulus) and two species of Brumptomyia (B. beaupertuyi and b mesari), are included. our description of the male P. columbianus is based on some specimens found in association with females. However, doubts exist about such association of sexes. There is no correspondence between the length of the spicules and the ducts of spermathecae. Besides, the specimens were not obtained by raising. The following new species are described and compared with previously known ones: a) Phlebotomus gasti sp. n. differs from the other species by a protruding tubercle in the gubernaculum. It has also fewer setae in the tuft of the basistyle, a different length of the inferior gonapophyses, and a differently shaped clasper. b) Phlebotomus dubitans sp. n. differs from P. walkeri and P. deanei (according to personal information from O. Theodor, who examined the types, they are identical to P. williamsi and P. sericeus respectively), mainly because these species have the inferior gonapophyses larger than the basistyle and fewer setae in the basistyle. P. evandroi is separated by the shape of the claspers and by the tuft of setae of the basistyle. P. marajoensis is the closest relative to P. dubitans. There is a possibility of their being synonymous. On the other hand, they can be differentiated by the existence of three extra distal spines in P. marajoensis. There is also a difference in their palpal indexes: for marajoensis I - II - IV - III - V, and for dubitans I - IV (III - II) - V. We notice, too, that the inferior gonapophyses in P. marajoensis is a little shorter. P. marajoensis has a long seta in the basistyle (clearly shown in the original drawing), not found in the new species. c) Phlebotomus montoyai sp. n.: The closest relatives are P. noguchii, P. peruensis, P. pescei, P. quinquifer and P. rickardi. They differ from the new species by the number and length of the setae of the basistyle tuft which are more numerous and longer in the new species. The shapes of their claspers are also different. Other differences are: the basal portion of the basistyle in P. noguchii is very wide (in montoyai it is narrower); the intermediate spine of the dististyle is located on a protruding tubercle ( in the new species there is hardly a tubercle); the spicules are long, and the inferior gonapophyses is longer than the basistyle. P. quinquifer and P. rickardi have a shorter dististyle and narrower wings, with different venation. The main difference, however lies, in the M4, which ends almost at the level of the junction of M1 with M2 (in P. montoyai the M4 ends far behind). In P. peruensis and P. pescei the intermediary spine of the dististyle is closer to the distal spine than to the basal one, whereas in the new species it is situated between the two pairs. Their inferior gonapophyses is longer than the basistyle. d) Brumptomyia mesai sp. n. - Closest relatives are: B. hamatus, B. pentacanthus, B. beaupertuyi which are easily separated from the new species because the tufts of their basistyle have thin and differently shaped hairs. Also their claspers are shaped differently. B. avellari is also easily recognized on account of the twisted aspect of its clasper and because the basal tuft of the basistyle has few setae, B. brumpti tuft of setae arise directly from the basistyle; these setae are stronger than those of the new species. It has 8 blade-like setae located on the inner surface of the distal half, whereas the new species has only six setae. In B. brumpti, there are three median and two terminal spines in the dististyle; in the new species, there are two median and two terminal spines and one between them, which is closer to the two median spines. The comparison with B. galindoi is based in a specimen determined by Fairchild and deposited in the entomological collection of the "Faculdade de Higiene e Saúde Pública da Universidade de S. Paulo". The genitalia of the new species is much shorter, in galindoi the inferior gonapophyses is 0,8 mm long whereas in B. mesai it hardly reaches 0,6 mm. The shape of the clasper and the distribution of its setae are different. The sub-median lamellae, besides being longer in B. galindoi are also longer in comparison with the other parts of the genitalia. The gubernaculum of the new species is longer, thinner, and more pointed; in B. galindoi it is shorter and triangular. In the drawing published by Fairchild and Hertig 91947), the basistyle shows 8 blade-like setae on the distal half, whereas in the new species only six are found.

El teatre de Harold Pinter a Barcelona

Aquest treball analitza l’impacte que ha tingut el dramaturg Harold Pinter a la ciutat de Barcelona des de la primer vegada que s’hi va representar, l’any 1963, fins que es va celebrar el festival Tardor Pinter, l’any 1996. La investigació s’ha fet, sobretot, a partir de la premsa de l’època però també s’ha tingut en compte material gràfic i entrevistes. L’objectiu ha estat observar l’evolució de l’opinió que suscitaven les obres d’aquest autor i com, de mica en mica es va arribar a convertir en un model creatiu per al grup d’El Teatro Fronterizo, encapçalat per José Sanchis Sinisterra.

La dimensió educativa del teatre

Aquesta recerca aborda la dimensió educativa del teatre amb l’objectiu de dissenyar les bases d’un primer model d’anàlisi de l’esdeveniment teatral des de la perspectiva educativa. Per tal de dissenyar el model s’ha fet un estudi heurístic del que denominem teatre dramàtic, teatre postdramàtic i teatre educatiu. El teatre dramàtic fa referència a aquell teatre tradicional que té com fonament l’estructura dramàtica; el teatre postdramàtic engloba el teatre d’avantguarda que a partir de nous llenguatges i formats busca la superació de l’estructura dramàtica; el teatre educatiu engloba aquell conjunt de pràctiques que identifiquen en el teatre una eina educativa.

El Théâtre de La Mie de Pain, un exemple del teatre de l’actor-creador

L’autora del treball, Élisabeth Cauchetiez, va formar part del grup Théâtre de La Mie de Pain des del setembre 1979 al febrer 1989, La intenció de la recerca és de fer de l’experiència subjectiva un objecte d’observació. Desprès de definir què és el teatre de l’actor creador, en un moment de la història del teatre on la creació col•lectiva va assolir la dimensió de fascinació. fa esment als fonaments sociològics del Théâtre de La Mie de Pain i analitza les programacions dels festivals i gires, així com la recepció que la crítica teatral va fer dels seus espectacles. Explica el procés d’elaboració dels espectacles : “Blanche-Neige au royaume de Fantochie”, “Séance-Friction”, “Seul ... Les requins ! “, “Terminus Hôpital ” i “Starjob”.

Aproximació al teatre de l’oprimit a catalunya (2002-2009): el CTO Pa’tothom i anàlisi d’una peça de teatre fòrum

El Teatre de l’Oprimit (TO) d’Augusto Boal és una metodologia teatral popular que es va originar al Brasil als anys 70 i que s’utilitza per a transformar la realitat social. Aquesta recerca relata la història del TO a Catalunya des de la primera visita de Boal al 1977 fins a l’any 2009, moment àlgid del treball boalià català que coincideix amb la mort del seu creador i que s’ha entroncat amb la tradició catalana del teatre social. A continuació, el treball es centra a analitzar Amina busca feina, una peça de Teatre Fòrum, la tècnica boaliana més utilitzada a Catalunya, i que ha estat escollida per ser emblemàtica ja que és fidel als principis del TO i que s’ha dut a terme dins de l’entitat Pa’tothom, el primer centre de TO de tot l’Estat Espanyol reconegut mundialment.

El teatre a les societats particulars de Barcelona durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). El CADCI i l’Ateneu Obrer del districte II

Aquest treball és una primera aproximació al magmàtic món del teatre societari barceloní de principis de segle XX. Vol ser una radiografia, primer, en forma d’estat de la qüestió general, i després, en forma d’anàlisi de dos casos concrets, el CADCI i l’Ateneu Obrer del districte II, de tots els aspectes que engloba el fet teatral en aquests espais: des dels repertoris al funcionament de les companyies, passant per la recepció, el paper del públic o la importància del teatre com a eina política i de transmissió generacional del coneixement. Tot això en el context d’uns anys de crisi del món teatral, en general, i del teatre català, en particular.

La mobilització dels pobles indígenes i la lluita pels seus drets a Colòmbia

Aquest text mostra la història de la mobilització indígena a Colòmbia, els efectes que ha produït en la democràcia i en el sistema politic d’aquest país, així com la reacció de l’estat colombià als seus reclams i accions. Desitja mostrar com les organitzacions indígenes han passat de reclams basats en la classe social a una estratègia on els reclams basats en la identitat són centrals en la seva agenda i són part de la seva estratègia de negocació amb l’estat. També mostra el marc legal i constitucional que reconeix els drets dels pobles indígenes, malgrat el context de persecucions, assassinats i desplaçament forçats.

Del teatre líric a la cançó popular : construcció social a partir de la música en València (1900-1959)

El text que es mostra a continuació resumeix el treball realitzat en la primera fase de recerca del projecte titulat provisionalment "Del teatre líric a la cançó popular: construcció social a partir de la música en València (1900-1959)". Aquest treball ha tingut una durada de set mesos entre febrer i agost de 2009. El projecte pretén dibuixar les línies que uneixen teatre líric i cançó popular fent especial èmfasi en els mecanismes de creació d'identitat de gènere, que va envoltar tot aquest procés. Per aquests motius, la recerca está construïda sobre dos eixos: entrevistes amb les fonts orals i buidatge dels principals fons bibliogrífics per a l'estudi de les fonts primàries i secundàries del primer període analitzat (1931-1959), focalitzat en els pobles que envolten la ciutat de València. Les conclusions apunten cap a una clara vinculació entre teatre líric i cançó popular, així com la utilització dels esdeveniments musicals amb finalitats conformadores de rols socials per part de les institucions sociopolítiques. Les diferències entre fonts primàries i fonts orals assenyalen una naturalització de la desigualtat de gènere a través de la música que han arribat fins als nostres dies, per la qual cosa és necessari l'estudi i anàlisi de la memòria musical.

Escenografia i participació en el teatre festiu tradicional: la Festa de l’Ós, la Dansa de la Mort i el Salt de Plens

Anàlisi contemporani de la teatralitat i l’espectacularitat de tres festes populars: la Festa de l’Ós de Prats de Molló, de la Dansa de la Mort de Verges i del Salt de Plens de la Patum de Berga. S’aprofundeix en l’escenografia, la plàstica, de les tres figures complexes que s’hi representen: “la bèstia” en la Festa de l’Ós, “la Mort” en la Dansa de la Mort i “el geni de la Naturalesa” en el salt de Plens. El que es pretén amb aquest estudi és observar fins a quin punt la plasticitat de la indumentària i de l’escenografia influencia en la relació actuant-espectador i com l’estètica de cadascuna d’aquestes obres esdevé una eina socialitzadora.

Teatre de màscares a Catalunya a la segona meitat del segle XX: vinculació entre creació i formació

Quin sentit han donat a la màscara espectacles de Els Joglars i Comediants? Al segle XX hi ha un teatre de màscares vinculat a la commedia dell'arte, un altre a rituals i tradicions de carrer amb cap-grossos i gegants, un que s'inspira en les arts plàstiques, un altre en el psicodrama... tots fan referències a màscares i animals. Des de tradicions catalanes en les que s'utilitzen màscares fins a la formació dels actors; bestiaris i animals són font d'inspiració i entrenament, per això estan al nus de l'estudi de recerca, per l'estreta relació que els vincula amb les màscares

Intuïció, fusió i confusió: tècnica vocal utilitzada per les actrius als muntatges de teatre musical produïts a Catalunya en el segle XXI

En aquest treball es descobreix en quin moment apareix el teatre musical, com a gènere, a Catalunya. També es veu com es va anar perfilant el col·lectiu d'actrius de musical i com va evolucionar la seva tècnica vocal. Finalment, l'anàlisi de les dades recollides mostra quins recursos vocals coneixen i utilitzen aquestes actrius actualment

De la cuina a l'escenari : el teatre gastronòmic en la postmodernitat

S'ha evidenciat l'existència d'una nova tendència artística batejada com a gastrodramatúrgia, en la que s'hi insereixen dos tipus de teatre: el teatre culinari, que incorpora en els seus espectacles les tres instàncies del menjar: preparar, servir i consumir un menjar real que serà mastegat, empassat i/o digerit, i el teatre gastronòmic, que podríem definir-lo com aquell teatre que es pot classificar "selon la franchise de leur allusion alimentaire" i, per extensió, "de ce que mangent les personnages" (Barthes 1971: 128). La seva aparició ha coincidit amb el fenomen gastronòmic de l'actualitat i n'ha permès la qualificació d'epifenomen de la postmodernitat

Els germans Petrides a Barcelona : dos trompistes bohemis al Teatre de la Santa Creu (1794-1798)

Aquest treball documenta l’estada a Barcelona, entre el 1794 i 1798, dels germans Joseph i Peter Petrides, trompistes nascuts a Praga. L’excepcional trajectòria d’ambdós a la capital catalana, com a membres de l’orquestra del Teatre de la Santa Creu i com a solistes destacats, il·lustra el desenvolupament de l’ofici de músic a la ciutat durant l’última dècada del segle XVIII.