Collective victimisation and collective guilt in the former Yugoslavia : the interplay between individual, local and societal levels

The thesis examines the impact of collective war victimization on individuals' readiness to accept or assign collective guilt for past war atrocities. As a complement to previous studies, its aim is to articulate an integrated approach to collective victimization, which distinguishes between individual-, communal-, and societal-level consequences of warfare. Building on a social representation approach, it is guided by the assumption that individuals form beliefs about a conflict through their personal experiences of victimization, communal experiences of warfare that occur in their proximal surrounding, and the mass- mediatised narratives that circulate in a society's public sphere. Four empirical studies test the hypothesis that individuals' beliefs about the conflict depend on the level and type of war experiences to which they have been exposed, that is, on informative and normative micro and macro contexts in which they are embedded. The studies have been conducted in the context of the Yugoslav wars that attended the breakup of Yugoslavia, a series of wars fought between 1991 and 2001 during which numerous war atrocities were perpetrated causing a massive victimisation of population. To examine the content and impact of war experiences at each level of analysis, the empirical studies employed various methodological strategies, from quantitative analyses of a representative public opinion survey, to qualitative analyses of media content and political speeches. Study 1 examines the impact of individual- and communal- level war experiences on individuals' acceptance and assignment of collective guilt. It further examines the impact of the type of communal level victimization: exposure to symmetric (i.e., violence that similarly affects members of different ethnic groups, including adversaries) and asymmetric violence. The main goal of Study 2 is to examine the structural and political circumstances that enhance collective guilt assignment. While the previous studies emphasize the role of past victimisation, Study 2 tests the assumption that the political demobilisation strategy employed by elites facing public discontent in the collective system-threatening circumstances can fuel out-group blame. Studies 3 and 4 have been conducted predominantly in the context of Croatia and examine rhetoric construction of the dominant politicized narrative of war in a public sphere (Study 3) and its maintenance through public delegitimization of alternative (critical) representations (Study 4). Study 4 further examines the likelihood that highly identified group members adhere to publicly delegitimized critical stances on war. - Cette thèse étudie l'impact de la victimisation collective de guerre sur la capacité des individus à accepter ou à attribuer une culpabilité collective liée à des atrocités commises en temps de guerre. En compléments aux recherches existantes, le but de ce travail est de définir une approche intégrative de la victimisation collective, qui distingue les conséquences de la guerre aux niveaux individuel, régional et sociétal. En partant de l'approche des représentations sociales, cette thèse repose sur le postulat que les individus forment des croyances sur un conflit au travers de leurs expériences personnelles de victimisation, de leurs expériences de guerre lorsque celle-ci se déroule près d'eux, ainsi qu'au travers des récits relayés par les mass media. Quatre études testent l'hypothèse que les croyances des individus dépendent des niveaux et des types d'expériences de guerre auxquels ils ont été exposés, c'est-à-dire, des contextes informatifs et normatifs, micro et macro dans lesquels ils sont insérés. Ces études ont été réalisées dans le contexte des guerres qui, entre 1991 et 2001, ont suivi la dissolution de la Yougoslavie et durant lesquelles de nombreuses atrocités de guerre ont été commises, causant une victimisation massive de la population. Afin d'étudier le contenu et l'impact des expériences de guerre sur chaque niveau d'analyse, différentes stratégies méthodologiques ont été utilisées, des analyses quantitatives sur une enquête représentative d'opinion publique aux analyses qualitatives de contenu de médias et de discours politiques. L'étude 1 étudie l'impact des expériences de guerre individuelles et régionales sur l'acceptation et l'attribution de la culpabilité collective par les individus. Elle examine aussi l'impact du type de victimisation régionale : exposition à la violence symétrique (i.e., violence qui touche les membres de différents groupes ethniques, y compris les adversaires) et asymétrique. L'étude 2 se penche sur les circonstances structurelles et politiques qui augmentent l'attribution de culpabilité collective. Alors que les recherches précédentes ont mis l'accent sur le rôle de la victimisation passée, l'étude 2 teste l'hypothèse que la stratégie de démobilisation politique utilisée par les élites pour faire face à l'insatisfaction publique peut encourager l'attribution de la culpabilité à l'exogroupe. Les études 3 et 4 étudient, principalement dans le contexte croate, la construction rhétorique du récit de guerre politisé dominant (étude 3) et son entretien à travers la délégitimation publique des représentations alternatives (critiques] (étude 4). L'étude 4 examine aussi la probabilité qu'ont les membres de groupe fortement identifiés d'adhérer à des points de vue sur la guerre critiques et publiquement délégitimés.

Deberes de solidaridad y posición de garante: examen del problema en la legítima defensa

La legítima defensa, com a causa de justificació que permet l’ús de la violència entre individus per la defensa de la pròpia vida i béns, és el reflex de la conceptualització filosòfica de la societat i dels principis en el cuals es funda. Partint de la premissa que la societat és una exigència natural dels individus, els principis que s'adeqüen a ella, així com a una correcta fonamentació de la legítima defensa, són els de responsabilitat i solidaritat. El primer com a contrapartida de la llibertat individual per a organitzar la pròpia esfera, el segon com a conseqüència dels vincles que existeixen entre els individus i que fan possible l'existència objectiva de la comunitat. Ambdós principis fonamenten, ordenen i limiten els conflictes propis de la legítima defensa. La seva estructura típica és la d'un subjecte que agredeix il•legítimament a un altre, originant-se per a aquest últim un dret a la defensa que, d'una banda, està limitada per deures de solidaritat i, per una altra, ha de ser tolerada per l'agressor en la mesura de la seva responsabilitat. Les variacions en aquesta estructura tenen el seu origen en raons institucionals, com és la pertinença a un vincle familiar, i també a raons organitzatives, per la qual s'imposa un deure de respondre per la pròpia conducta quan es lesionen interessos aliens. Partint d'aquest esquema, la mesura que cadascun dels subjectes pot actuar en la defensa dels seus interessos ve determinada per la confluència relativa dels següents factors: en primer lloc, el grau de responsabilitat de l'agressor (tipus subjectiu/culpabilitat) pel conflicte li imposa diferents nivells de tolerància respecte a l'acció defensiva, al mateix temps que influïx en el tipus de solidaritat (mínima o reforçada) que se li exigeix a l'agredit en l'exercici de la seva defensa; d'altra banda, l'existència de deures de solidaritat reforçats o posicions de garantia amb rellevància en el conflicte introduïx noves conseqüències en l'estructura. Per tant, les diferents tipologies del conflicte defensiu es solucionen mitjançant l'aplicació d'ambdós principis i amb la següent lògica: a major responsabilitat de l'agressor pel conflicte, menor serà la solidaritat exigida a l'agredit en la defensa dels seus interessos. L'objectiu és, en definitiva, garantir la defensa dels béns atacats al mateix temps que es tracta de retornar a la situació conforme a dret a uns subjectes que, excepcionalment, resolen un conflicte jurídic mitjançant la violència privada.

Prediction of the economic cost of individual long-term care in the Spanish population

Pensions together with savings and investments during active life are key elements of retirement planning. Motivation for personal choices about the standard of living, bequest and the replacement ratio of pension with respect to last salary income must be considered. This research contributes to the financial planning by helping to quantify long-term care economic needs. We estimate life expectancy from retirement age onwards. The economic cost of care per unit of service is linked to the expected time of needed care and the intensity of required services. The expected individual cost of long-term care from an onset of dependence is estimated separately for men and women. Assumptions on the mortality of the dependent people compared to the general population are introduced. Parameters defining eligibility for various forms of coverage by the universal public social care of the welfare system are addressed. The impact of the intensity of social services on individual predictions is assessed, and a partial coverage by standard private insurance products is also explored. Data were collected by the Spanish Institute of Statistics in two surveys conducted on the general Spanish population in 1999 and in 2008. Official mortality records and life table trends were used to create realistic scenarios for longevity. We find empirical evidence that the public long-term care system in Spain effectively mitigates the risk of incurring huge lifetime costs. We also find that the most vulnerable categories are citizens with moderate disabilities that do not qualify to obtain public social care support. In the Spanish case, the trends between 1999 and 2008 need to be further explored.

Els horts urbans a la ciutat de Barcelona: les experiències d'horts urbans comunitaris com a formes d'intervenció social i ambiental

Aquest estudi presenta la situació actual dels horts urbans (i periurbans) a la ciutat de Barcelona, els quals s'han classificat segons el tipus d'organització desenvolupada a cada projecte. Així, podem trobar horts de gestió: a) individual i autogestionada; b) comunitària i autogestionada; c) individual i supervisada, i d) comunitària i supervisada. Els horts urbans es presenten, en general, com una eina interessant en la millora de la sostenibilitat urbana. A més de tenir una clara funció d'entreteniment, són propostes que consideren la internalització a les ciutats de la producció de part dels aliments que s'hi consumeixen i alhora aprofiten part dels residus que s'hi produeixen. En particular, els horts urbans comunitaris i autogestionats – el centre d'aquest estudi – es plantegen com espais de participació i autogestió d'acord a la complexitat del context local, d'integració social a través de noves formes de relació i de creació, d'educació ambiental i de transmissió i intercanvi de coneixements inter-generacional. A més, es presenten com una alternativa d'organització realment participativa del territori urbà. Finalment, i d'acord amb l'anterior, es destaquen un conjunt de característiques dels projectes d'horts urbans comunitaris, que juguen un rol fonamental en la capacitat d'aquests per intervenir en aspectes socials i ambientals de la ciutat; característiques que s'haurien de tenir en compte a l'hora de promocionar i implementar projectes d'horts urbans de qualsevol tipus.

Adjuvant chemotherapy for localised resectable soft-tissue sarcoma of adults: meta-analysis of individual data

BACKGROUND: Individually, randomised trials have not shown conclusively whether adjuvant chemotherapy benefits adult patients with localised resectable soft-tissue sarcoma.METHODS: A quantitative meta-analysis of updated data from individual patients from all available randomised trials was carried out to assess whether adjuvant chemotherapy improves overall survival, recurrence-free survival, and local and distant recurrence-free intervals (RFI) and whether chemotherapy is differentially effective in patients defined by age, sex, disease status at randomisation, disease site, histology, grade, tumour size, extent of resection, and use of radiotherapy.FINDINGS: 1568 patients from 14 trials of doxorubicin-based adjuvant chemotherapy were included (median follow-up 9.4 years). Hazard ratios of 0.73 (95% CI 0.56-0.94, p = 0.016) for local RFI, 0.70 (0.57-0.85, p = 0.0003) for distant RFI, and 0.75 (0.64-0.87, p = 0.0001) for overall recurrence-free survival, correspond to absolute benefits from adjuvant chemotherapy of 6% (95% CI 1-10), 10% (5-15), and 10% (5-15), respectively, at 10 years. For overall survival the hazard ratio of 0.89 (0.76-1.03) was not significant (p = 0.12), but represents an absolute benefit of 4% (1-9) at 10 years. These results were not affected by prespecified changes in the groups of patients analysed. There was no consistent evidence that the relative effect of adjuvant chemotherapy differed for any subgroup of patients for any endpoint. However, the best evidence of an effect of adjuvant chemotherapy for survival was seen in patients with sarcomas of the extremities.INTERPRETATION: The meta-analysis provides evidence that adjuvant doxorubicin-based chemotherapy significantly improves the time to local and distant recurrence and overall recurrence-free survival. There is a trend towards improved overall survival.

Personalitat i psicopatologia en menors infractors

En l’àmbit de justícia juvenil és freqüent observar que els joves presenten dificultats personals, més enllà del tipus de delicte que hagin comès. Aquestes dificultats poden ser de caire psicològic, familiar i comunitari. Pel que fa a les dificultats de caire psicològic en què se centra la recerca, destaquen com a més significades entre els joves infractors determinats trets de personalitat com ara immaduresa, agressivitat o aïllament. També de psicopatologia associada com ara trastorn de conducta i trastorn negativista desafiant, entre d’altres. Aquesta recerca es fonamenta en la necessitat de conèixer les característiques individuals i grupals dels menors infractors pel que fa a variables de personalitat i possible psicopatologia associada. Tres són els objectius que es marca la recerca: 1) fer una descripció de les variables sociodemogràfiques i delictives; 2) estudiar les característiques de personalitat que estan presents en la població dels menors infractors, i 3) avaluar la prevalença de problemes psicopatològics dins d’aquesta població. Amb aquest estudi queda evident la necessitat de tractament en els joves de justícia juvenil i alhora també la necessitat d’avaluar correctament cada jove individualment. Malgrat que s’observa un patró similar en els joves que realitzen actes delictius, també és veritat que observem una certa variabilitat individual que s’ha de tenir en compte per poder fer un tractament més adequat a les seves necessitats.

Tiranicidio, resistencia y tolerancia. Los límites del poder al poder

L’actualitat política de moltes de les democràcies d’ Occident està plena de desacords entre les pretensions dels estats de regular cada cop més la vida de les persones i la negativa d’aquestes a sotmetre’s als seus mandats, en nom de la llibertat de consciència. Davant d’aquesta realitat, hom es pot preguntar, si la democràcia, que és el model culminant del Estat modern, és compatible, donat els seus pressupostos, amb la llibertat individual que reclamen els que senten la seva vida envaïda pel poder. Per donar resposta a aquesta qüestió, s’ha de recórrer l’evolució de les teories de la resistència al llarg de la història del pensament polític i les concepcions del poder que la van sustentar per arribar als ciments dels sistemes actuals i veure si aquests són compatibles amb el respecte a la llibertat individual protegida, entre d’altres per la llibertat de consciència.

Incorporant els actors i el conflicte violent a la literatura sobre la migració forçosa: un model de la decisió de retornar

El desplaçament de poblacions a causa de conflictes violents s’ha convertit en una de les principals preocupacions humanitàries de les últimes dècades. També s’ha convertit en un assumpte polític de gran rellevància, que és percebut com un llast (en termes econòmics i de seguretat), però també com a peça important en la transició cap a un intervencionisme més gran en el sistema internacional, tant des d’una base humanitària com de seguretat. La importància d’aquests aspectes ha desviat l’atenció de l’anàlisi de les interaccions entre els processos de desplaçament i els conflictes violents que els provoquen. La literatura sobre els conflictes violents ha obviat aquestes interaccions, degut principalment a que els processos de desplaçament són considerats com meres reaccions definides per condicions estructurals. Aquest article parteix de la premissa que l’individu reté la seva capacitat decisiva en aquests processos i que es tracta d’una capacitat que té conseqüències. Per tant, és necessari introduir en l’anàlisi una perspectiva a nivell micro. Partint d’aquesta premissa, el text presenta un model de la decisió de retorn a nivell individual i també a nivell agregat. A més, permet identificar interconnexions fonamentals d’aquestes dinàmiques amb els conflictes violents. Finalment, l’article ofereix algunes conclusions rellevants per al cas de Bòsnia-Herzegovina i sobre les implicacions de la politització del retorn.

Coronary heart disease in primary care: accuracy of medical history and physical findings in patients with chest pain - a study protocol for a systematic review with individual patient data.

BACKGROUND: Chest pain is a common complaint in primary care, with coronary heart disease (CHD) being the most concerning of many potential causes. Systematic reviews on the sensitivity and specificity of symptoms and signs summarize the evidence about which of them are most useful in making a diagnosis. Previous meta-analyses are dominated by studies of patients referred to specialists. Moreover, as the analysis is typically based on study-level data, the statistical analyses in these reviews are limited while meta-analyses based on individual patient data can provide additional information. Our patient-level meta-analysis has three unique aims. First, we strive to determine the diagnostic accuracy of symptoms and signs for myocardial ischemia in primary care. Second, we investigate associations between study- or patient-level characteristics and measures of diagnostic accuracy. Third, we aim to validate existing clinical prediction rules for diagnosing myocardial ischemia in primary care. This article describes the methods of our study and six prospective studies of primary care patients with chest pain. Later articles will describe the main results. METHODS/DESIGN: We will conduct a systematic review and IPD meta-analysis of studies evaluating the diagnostic accuracy of symptoms and signs for diagnosing coronary heart disease in primary care. We will perform bivariate analyses to determine the sensitivity, specificity and likelihood ratios of individual symptoms and signs and multivariate analyses to explore the diagnostic value of an optimal combination of all symptoms and signs based on all data of all studies. We will validate existing clinical prediction rules from each of the included studies by calculating measures of diagnostic accuracy separately by study. DISCUSSION: Our study will face several methodological challenges. First, the number of studies will be limited. Second, the investigators of original studies defined some outcomes and predictors differently. Third, the studies did not collect the same standard clinical data set. Fourth, missing data, varying from partly missing to fully missing, will have to be dealt with.Despite these limitations, we aim to summarize the available evidence regarding the diagnostic accuracy of symptoms and signs for diagnosing CHD in patients presenting with chest pain in primary care. REVIEW REGISTRATION: Centre for Reviews and Dissemination (University of York): CRD42011001170.

Un aspecte semàntic dels termes generals : la rigidesa

L'objectiu de la recerca és determinar quina és la noció de rigidesa més adient per als termes generals. Els termes generals són els que, per oposició als termes singulars, es poden aplicar a més d'un individu o exemplar, com per exemple 'tigre', 'aigua', 'bolígraf'. Des de Kripke es considera que alguns termes singulars, com els noms propis, són rígids. Un terme singular és rígid quan designa el mateix individu o objecte en tot món possible. Així 'Sòcrates' és un terme rígid perquè designa el mateix individu, Sòcrates, en tota circumstància contrafàctica. Kripke va proposar que alguns termes generals, com els termes de gènere natural, tals com 'aigua', 'calor' o 'tigre' també són rígids, però no va donar cap formulació precisa de la rigidesa per a termes generals. Des de llavors s'han proposat bàsicament dues concepcions de la rigidesa per a aquests termes: la que els considera designadors rígids i la que els considera aplicadors rígids. L'anàlisi de les dues concepcions pretén determinar quina és la millor comprensió de la rigidesa per a aquests termes, resultant la concepció dels aplicadors rígids indesitjable fonamentalment pels seus compromisos metafísics i allunyats de la semàntica.

Complete immunization against Trypanosoma cruzi verified in individual mice by complement-mediated lysis

Experimental systems to assay immunity against Trypanosoma cruzi usually demonstrate partial resistance without excluding the establishment of sub-patent infections in protected animals. To test whether Swiss mice immunized with attenuated parasites might develop complete resistance against virulent T. cruzi, experiments were performed involving challenge with low numbers of parasites, enhancement of local inflammation and the combination of natural and acquired resistance. Absence of infection was established after repeated negative parasitological tests (including xenodiagnosis and hemoculture), and lack of lytic antibody was tested by complement mediated lysis. Immunization with 10(7) attenuated epimastigotes conferred protection against the development of high levels of parasitemia after challenge with Tulahuen strain, but was unable to reduce the number of infected animals. However, when a strong, delayed-type hypersensitivity reaction was triggered at the site of infection by injecting a mixture of virulent and attenuated T. cruzi, a significant proportion of immunized animals remained totally free of virulent infection. The same result was obtained when the immunization experiment was performed in four month old Swiss mice, displaying a relatively high natural resistance and challenged with wild, vector-borne parasites. These experiments demonstrate that complete resistance against T. cruzi can be obtained in a significant proportion of animals, under conditions which replicate natural, vector delivered infection by the parasite.

Individual contributions of mutant protease and reverse transcriptase to viral infectivity, replication, and protein maturation of antiretroviral drug-resistant human immunodeficiency virus type 1.

Human immunodeficiency virus type 1 (HIV-1) variants resistant to protease (PR) and reverse transcriptase (RT) inhibitors may display impaired infectivity and replication capacity. The individual contributions of mutated HIV-1 PR and RT to infectivity, replication, RT activity, and protein maturation (herein referred to as "fitness") in recombinant viruses were investigated by separately cloning PR, RT, and PR-RT cassettes from drug-resistant mutant viral isolates into the wild-type NL4-3 background. Both mutant PR and RT contributed to measurable deficits in fitness of viral constructs. In peripheral blood mononuclear cells, replication rates (means +/- standard deviations) of RT recombinants were 72.5% +/- 27.3% and replication rates of PR recombinants were 60.5% +/- 33.6% of the rates of NL4-3. PR mutant deficits were enhanced in CEM T cells, with relative replication rates of PR recombinants decreasing to 15.8% +/- 23.5% of NL4-3 replication rates. Cloning of the cognate RT improved fitness of some PR mutant clones. For a multidrug-resistant virus transmitted through sexual contact, RT constructs displayed a marked infectivity and replication deficit and diminished packaging of Pol proteins (RT content in virions diminished by 56.3% +/- 10.7%, and integrase content diminished by 23.3% +/- 18.4%), a novel mechanism for a decreased-fitness phenotype. Despite the identified impairment of recombinant clones, fitness of two of the three drug-resistant isolates was comparable to that of wild-type, susceptible viruses, suggestive of extensive compensation by genomic regions away from PR and RT. Only limited reversion of mutated positions to wild-type amino acids was observed for the native isolates over 100 viral replication cycles in the absence of drug selective pressure. These data underscore the complex relationship between PR and RT adaptive changes and viral evolution in antiretroviral drug-resistant HIV-1.

A right to a national space of communication? : on Stateless nations, their right to a space of communication of their own

Hem establert les bases metodològiques i teòriques per investigar la pregunta “Tenen les nacions sense estat el dret de controlar el seu propi espai de comunicació?”. La investigació ajusta el concepte d’espai de comunicació a la teoria política, cercant els seus límits en els drets individuals i, des de la perspectiva del liberalisme 2, aportant la justificació del seu control en quant que plataforma que incideix en la conservació i supervivència d’una cultura nacional. El primer article i fase de la tesi és l’adaptació i definició del concepte espai de comunicació. Fins ara, la recerca ha proposat diferents models d’espai de comunicació entenent si es tracta d’una visió emfatitzant la distribució i la producció de material marcat amb els símbols de la identitat nacional de la societat emissora, o bé si emfatitza la idea d’un espai de circulació de fluxos comunicatiu ajustat a un territori tradicionalment vinculat a una identitat nacional o nació sense estat. Igualment, es distingeix la dimensió d’emissió –sortir del territori al món- i la de recepció –fluxos informatius rebuts des del món al territori, concretament, al ciutadà; el paper d’intervenció de les institucions democràtiques és diferent en una dimensió o una altra i, per tant, també són diferents els drets afectats i les teories o principis que neguen o justifiquen el control de l’espai de comunicació. També s’ha indagat en les teories sobre els efectes cognitius dels mitjans de comunicació per relacionar-los amb la construcció nacional com a cohesió simbòlica i cultural. Si bé els mitjans no poden fer canviar de pensament immediatament, sí que poden conformar a llarg termini una percepció nacional general. Una comunitat és imaginada, donada la distància física dels seus components, i la comunicació social és, juntament amb l’educació, el principal factor de construcció nacional, avui en dia.