INVESTIGATIONS ON THE STRESS EFFECTS OF PETROLEUM HYDROCARBONS ON METAPENAEUS DOBSON (MIERS)

The present investigation has addressed the effects of PHC contaminated culture medium on the morphology, physiology and behaviour of shrimps. The shrimp Metapenaeus dobsoni is an important member of the crustacean animal community abounding the oil contaminated benthic regions of Cochin backwater system. Since it is known that true pollutants can disrupt the sustainability of ecosystems by its effect on species, populations and communities,a representative species was used for the study. The results discussed in this work is bound to help in understanding the ecotoxicant resistance that the animal may display under toxic conditions compared to dynamic steady-state systems in nature.

Modification of Linear Low Density Polyethylene for Improved Photo and Biodegradation

LLDPE was blended with poly (vinyl alcohol) and mechanical, thermal, spectroscopic properties and biodegradability were investigated. The biodegradability of LLDPE/PVA blends has been studied in two environments, viz. (1) a culture medium containing Vibrio sp. and (2) a soil environment over a period of 15 weeks. Nanoanatase having photo catalytic activity was synthesized by hydrothermal method using titanium-iso-propoxide. The synthesized TiO2 was characterized by X-Ray diffraction (XRD), BET studies, FTIR studies and scanning electron microscopy (SEM). The crystallite size of titania was calculated to be ≈ 6nm from the XRD results and the surface area was found to be about 310m2/g by BET method. SEM shows that nanoanatase particles prepared by this method are spherical in shape. Linear low density polyethylene films containing polyvinyl alcohol and a pro-oxidant (TiO2 or cobalt stearate with or without vegetable oil) were prepared. The films were then subjected to natural weathering and UV exposure followed by biodegradation in culture medium as well as in soil environment. The degradation was monitored by mechanical property measurements, thermal studies, rate of weight loss, FTIR and SEM studies. Higher weight loss, texture change and greater increments in carbonyl index values were observed in samples containing cobalt stearate and vegetable oil. The present study demonstrates that the combination of LLDPE/PVA blends with (I) nanoanatase/vegetable oil and (ii) cobalt stearate/vegetable oil leads to extensive photodegradation. These samples show substantial degradation when subsequent exposure to Vibrio sp. is made. Thus a combined photodegradation and biodegradation process is a promising step towards obtaining a biodegradable grade of LLDPE.

Investigations on the stress effects of petroleum hydrocarbons on Metapenaeus dobsoni (Miers)

The present investigation has addressed the eflects of PHC contaminated culture medium on the morphology, physiology and behaviour of shrimps] The shrimp Metapenaeus dobsoni is an important member of the crustacean animal community abounding the oil contaminated benthic regions of Cochin backwater system. Since it is known that true pollutants can disrupt the sustainability of ecosystems by its eflect on species, populations and communities, a representative species was used for the study. The results discussed in this work is bound to help in understanding the ecotoxicant resistance that the animal may display under toxic conditions compared to aynamic steaay-state systems in nature

Lipase Production by Candida rugosa

Strain improvement is one of the major objectives for maximizing the microbial production of industrially significant primary and secondary metabolites. This goal can be achieved by judicious tuning of the organisms by monitoring its growth parameters and optimizing adequate supply of micro and macro nutrients, inducers, pH, temperature and other factors which control fermentation. Though C. rugosa has been under extensive studies for lipases, maximum world production is only 36 units. In fact, in India, enhanced production conditions for lipases have not yet been initiated. C. rugosa has been cultivated in diverse environments like liquid, semi-solid, solid—state and immobilized conditions, though major emphasis is on SmF or suspension culture. Hence the present investigations mainly focused on increasing the yield by adjusting the physico-chemical growth parameters and to characterize the lipase isoforms secreted by C. rugosa in the culture medium. Maximum possible improved methods were investigated to achieve these objectives. Within this under-optimised background, enhancement of lipase production and its characterization were investigated, employing modified liquid, semi-solid, solid—state and immobilized fermentation strategies

Biodegradability Studies on LDPE-Starch Blends using Amylase-Producing Vibrios

Low-density polyethylene, (LDPE) was mixed with two grades of tapioca starch–lowgrade and high-grade. Various compositions were prepared and mechanical and thermal studies performed. The biodegradability of these samples was checked using a culture medium containing Vibrios (an amylase-producing bacteria), which was isolated from a marine benthic environment. The soil burial test and reprocessability of these samples were checked. The studies on biodegradability show that these blends are partially biodegradable. These low-density polyethylene-starch blends are reprocessable without sacrificing much of their mechanical properties

Effect of Amylase Producing Vibrios From the Benthic Environment on the Biodegradation of Low Density Polyethylene-Dextrin Blends

Low-density polyethylene was mixed with dextrin having different particle sizes (100, 200 and 300 mesh). Various compositions were prepared and their mechanical properties were evaluated and thermal studies have been carried out. Biodegradability of these samples has been checked using liquid culture medium containing Vibrios (an amylase producing bacteria), which were isolated from marine benthic environment. Soil burial test was done and reprocessability of these samples was evaluated. The results indicate that the newly prepared blends are reprocessable without sacrificing much of their mechanical properties. The biodegradability tests on these blends indicate that these are partially biodegradable

Establishment of Shrimp Cell Lines: Perception and Orientation

Development of continuous shrimp cell lines for effective investigation on shrimp viruses remains elusive with an arduous history of over 25 years. Despite presenting challenges to researchers in developing a cell line, the billion dollar aquaculture industry is under viral threat. Advances in molecular biology and various gene transfer technologies for immortalization of cells have resulted in the development of hundreds of cell lines from insects and mammals, but yet not a single cell line has been developed from shrimp and other marine invertebrates. Though improved growth and longevity of shrimp cells in vitro could be achieved by using modified growth media this did not make any leap to spontaneous transformation; probably due to the fact that shrimp cells inhibited neoplastic transformations. Oncogenic induction and immortalization are considered as the possible ways, and an exclusive medium for shrimp cell culture and an appropriate mode of transformation are crucial. In this review status of shrimp cell line development and its future orientation are discussed

Multifactorial interaction of growth factors on Penaeus monodon lymphoid cells and the impact of IGFs in DNA synthesis and metabolic activity in vitro

Development of continuous cell lines from shrimp is essential to investigate viral pathogens. Unfortunately, there is no valid cell line developed from crustaceans in general and shrimps in particular to address this issue. Lack of information on the requirements of cells in vitro limits the success of developing a cell line, where the microenvironment of a cell culture, provided by the growthmedium, is of prime importance. Screening and optimization of growth medium components based on statistical experimental designs have been widely used for improving the efficacy of cell culture media. Accordingly, we applied Plackett–Burman design and response surface methodology to study multifactorial interactions between the growth factors in shrimp cell culture medium and to identify the most important ones for growth of lymphoid cell culture from Penaeus monodon. The statistical screening and optimization indicated that insulin like growth factor-I (IGF-I) and insulin like growth factor-II (IGF-II) at concentrations of 100 and 150 ng ml-1, respectively, could significantly influence the metabolic activity and DNA synthesis of the lymphoid cells. An increase of 53 % metabolic activity and 24.8 % DNA synthesis could be obtained, which suggested that IGF-I and IGFII had critical roles in metabolic activity and DNA synthesis of shrimp lymphoid cells

Characterization of Linear Low-Density Polyethylene/ Poly(vinyl alcohol) Blends and Their Biodegradability by Vibrio sp. Isolated from Marine Benthic Environment

Increasing amounts of plastic waste in the environment have become a problem of gigantic proportions. The case of linear low-density polyethylene (LLDPE) is especially significant as it is widely used for packaging and other applications. This synthetic polymer is normally not biodegradable until it is degraded into low molecular mass fragments that can be assimilated by microorganisms. Blends of nonbiodegradable polymers and biodegradable commercial polymers such as poly (vinyl alcohol) (PVA) can facilitate a reduction in the volume of plastic waste when they undergo partial degradation. Further, the remaining fragments stand a greater chance of undergoing biodegradation in a much shorter span of time. In this investigation, LLDPE was blended with different proportions of PVA (5–30%) in a torque rheometer. Mechanical, thermal, and biodegradation studies were carried out on the blends. The biodegradability of LLDPE/PVA blends has been studied in two environments: (1) in a culture medium containing Vibrio sp. and (2) soil environment, both over a period of 15 weeks. Blends exposed to culture medium degraded more than that exposed to soil environment. Changes in various properties of LLDPE/PVA blends before and after degradation were monitored using Fourier transform infrared spectroscopy, a differential scanning calorimeter (DSC) for crystallinity, and scanning electron microscope (SEM) for surface morphology among other things. Percentage crystallinity decreased as the PVA content increased and biodegradation resulted in an increase of crystallinity in LLDPE/PVA blends. The results prove that partial biodegradation of the blends has occurred holding promise for an eventual biodegradable product

Análisis de la susceptibilidad de una línea celular de Aedes aegypti (Diptera: Culicidae) a la infección con Leishmania (L) chagasi y Leishmania (V) braziliensis

Se evaluó la susceptibilidad de los cultivos celulares derivados de tejidos embrionarios de Aedes aegypti a la infección con Leishmania (L) chagasi y Leishmania (V) braziliensis, agentes etiológicos de leishmaniasis visceral americana y leishmaniasis cutánea, respectivamente. Metodología: Se seleccionaron células de A. aegypti mantenidas en una mezcla de medio de cultivo Grace/L15, suplementado con suero fetal bovino al 15%, albendazol 5,4 mg/ml y una mezcla de antibióticos, e incubadas a una temperatura promedio de 26 °C. Los cultivos celulares fueron inoculados con promastigotes metacíclicos de la cepa MH/CO/84/CI-044B de L. chagasi y la cepa HOM/BR752903 de L. braziliensis en una concentración de 10 parásitos por célula. Como control positivo de la infección se utilizó la línea celular J774. Resultados: Los registros más altos en el porcentaje de infección y en el número de amastigotes por células en los cultivos celulares A. aegypti y en la línea celular J774 se obtuvieron en los días 6 y 9 pos-infección. Los resultados mostraron interacción, internalización y maduración in vitro de las dos especies del parásito en las células de este insecto no vector de Leishmania. Las células de A. aegypti infectadas mostraron cambios en el área por la influencia de los parásitos, contrario a lo registrado en las células no infectadas (P<0,05). Conclusión: Los cultivos celulares de A. aegypti emergen como un nuevo modelo in vitro para el estudio del ciclo biológico de L. chagasi y L. braziliensis.

Avaluació de la toxicitat de metalls pesants i arsènic en diferents models biològics

En aquest estudi, la toxicitat de diversos metalls pesants i l'arsènic va ser analitzada utilitzant diferents models biològics. En la primera part d'aquest treball, el bioassaig de toxicitat Microtox, el qual està basat en la variació de l'emissió lumínica del bacteri luminiscent Vibrio fischeri, va ser utilitzat per establir les corbes dosi-resposta de diferents elements tòxics com el Zn(II), Pb(II), Cu(II), Hg(II), Ag(I), Co(II), Cd(II), Cr(VI), As(V) i As(III) en solucions aquoses. Els experiments es varen portar a terme a pH 6.0 i 7.0 per tal de mostrar que el pH pot influir en la toxicitat final mesurada d'alguns metalls degut als canvis relacionats amb la seva especiació química. Es varen trobar diferents tipus de corbes dosi-resposta depenent del metall analitzat i el pH del medi. En el cas de l'arsènic, l'efecte del pH en la toxicitat de l'arsenat i l'arsenit es va investigar utilitzant l'assaig Microtox en un rang de pHs comprès entre pH 5.0 i 9.0. Els valors d'EC50 determinats per l'As(V) disminueixen, reflectint un augment de la toxicitat, a mesura que el pH de la solució augmenta mentre que, en el cas de l'As(III), els valors d'EC50 quasi bé no varien entre pH 6.0 i 8.0 i només disminueixen a pH 9.0. HAsO42- i H2AsO3- es varen definir com les espècies més tòxiques. Així mateix, una anàlisi estadística va revelar un efecte antagònic entre les espècies químiques d'arsenat que es troben conjuntament a pH 6.0 i 7.0. D'altra banda, els resultats de dos mètodes estadístics per predir la toxicitat i les possibles interaccions entre el Co(II), Cd(II), Cu(II), Zn(II) i Pb(II) en mescles binàries equitòxiques es varen comparar amb la toxicitat observada sobre el bacteri Vibrio fischeri. L'efecte combinat d'aquests metalls va resultar ser antagònic per les mescles de Co(II)-Cd(II), Cd(II)-Zn(II), Cd(II)-Pb(II) i Cu(II)-Pb(II), sinèrgic per Co(II)-Cu(II) i Zn(II)-Pb(II) i additiu en els altres casos, revelant un patró complex de possibles interaccions. L'efecte sinèrgic de la combinació Co(II)-Cu(II) i la forta disminució de la toxicitat del Pb(II) quan es troba en presència de Cd(II) hauria de merèixer més atenció quan s'estableixen les normatives de seguretat ambiental. La sensibilitat de l'assaig Microtox també va ser determinada. Els valors d'EC20, els quals representen la toxicitat llindar mesurable, varen ser determinats per cada element individualment i es va veure que augmenten de la següent manera: Pb(II) < Ag(I) < Hg(II)  Cu(II) < Zn(II) < As(V) < Cd(II)  Co(II) < As(III) < Cr(VI). Aquests valors es varen comparar amb les concentracions permeses en aigues residuals industrials establertes per la normativa oficial de Catalunya (Espanya). L'assaig Microtox va resultar ser suficientment sensible per detectar els elements assajats respecte a les normes oficials referents al control de la contaminació, excepte en el cas del cadmi, mercuri, arsenat, arsenit i cromat. En la segona part d'aquest treball, com a resultats complementaris dels resultats previs obtinguts utilitzant l'assaig de toxicitat aguda Microtox, els efectes crònics del Cd(II), Cr(VI) i As(V) es varen analitzar sobre la taxa de creixement i la viabilitat en el mateix model biològic. Sorprenentment, aquests productes químics nocius varen resultar ser poc tòxics per aquest bacteri quan es mesura el seu efecte després de temps d'exposició llargs. Tot i això, en el cas del Cr(VI), l'assaig d'inhibició de la viabilitat va resultar ser més sensible que l'assaig de toxicitat aguda Microtox. Així mateix, també va ser possible observar un clar fenomen d'hormesis, especialment en el cas del Cd(II), quan s'utilitza l'assaig d'inhibició de la viabilitat. A més a més, diversos experiments es varen portar a terme per intentar explicar la manca de toxicitat de Cr(VI) mostrada pel bacteri Vibrio fischeri. La resistència mostrada per aquest bacteri podria ser atribuïda a la capacitat d'aquest bacteri de convertir el Cr(VI) a la forma menys tòxica de Cr(III). Es va trobar que aquesta capacitat de reducció depèn de la composició del medi de cultiu, de la concentració inicial de Cr(VI), del temps d'incubació i de la presència d'una font de carboni. En la tercera part d'aquest treball, la línia cel·lular humana HT29 i cultius primaris de cèl·lules sanguínies de Sparus sarba es varen utilitzar in vitro per detectar la toxicitat llindar de metalls mesurant la sobreexpressió de proteines d'estrès. Extractes de fangs precedents de diverses plantes de tractament d'aigues residuals i diferents metalls, individualment o en combinació, es varen analitzar sobre cultius cel·lulars humans per avaluar el seu efecte sobre la taxa de creixement i la capacitat d'induir la síntesi de les proteïnes Hsp72 relacionades amb l'estrès cel·lular. No es varen trobar efectes adversos significatius quan els components s'analitzen individualment. Nogensmenys, quan es troben conjuntament, es produeix un afecte advers sobre tan la taxa de creixement com en l'expressió de proteins d'estrès. D'altra banda, cèl·lules sanguínies procedents de Sparus sarba es varen exposar in vitro a diferents concentracions de cadmi, plom i crom. La proteïna d'estrès HSP70 es va sobreexpressar significativament després de l'exposició a concentracions tan febles com 0.1 M. Sota les nostres condicions de treball, no es va evidenciar una sobreexpressió de metal·lotioneïnes. Nogensmenys, les cèl·lules sanguínies de peix varen resultar ser un model biològic interessant per a ser utilitzat en anàlisis de toxicitat. Ambdós models biològics varen resultar ser molt adequats per a detectar acuradament la toxicitat produïda per metalls. En general, l'avaluació de la toxicitat basada en l'anàlisi de la sobreexpressió de proteïnes d'estrès és més sensible que l'avaluació de la toxicitat realitzada a nivell d'organisme. A partir dels resultats obtinguts, podem concloure que una bateria de bioassaigs és realment necessària per avaluar acuradament la toxicitat de metalls ja que existeixen grans variacions entre els valors de toxicitat obtinguts emprant diferents organismes i molts factors ambientals poden influir i modificar els resultats obtinguts.

Estudi d'una metal·lotioneïna d'alzina surera (QsMT)

En aquest treball es caracteriza per primera vegada la capacitat de coordinació metàl·lica d'una metal·lotineïna (MT) de planta i es proposa un model de plegament per a les MTs de planta en general. Els resultat mostren que aquestes proteïnes poden tenir un paper molt important en la regulació de l'estat redox de les cèl·lules, probablement a través de la coordinació a Cu. Les MTs de planta són proteïnes molt desconegudes. Es postula que participen en l'homeòstasi del Cu i en la protecció contra l'estrès oxidatiu, però es desconeix la capacitat de coordinació metàl·lica i el plegament. En aquest treball s'han estudiat una metal·lotioneïna d'alzina surera, QsMT, aïllada d'una llibreria de cDNA de fel·lema. Els objectius concrets han estat: (1) estudiar l'expressió de QsMT i la resposta a l'estrès oxidatiu; (2) determinar la capacitat de coordinació metàl·lica i la funcionalitat in vivo; (3) fer una aproximació al plegament de les MTs de planta. L'expressió del gen s'ha estudiat mitjançant hibridació in situ en plàntules i en embrions d'alzina surera. QsMT s'expressa majoritàriament en cèl·lules amb fort estrès oxidatiu, associat a la síntesi de polifenols (suberització i lignificació) i a la senescència. També s'expressa en cèl·lules meristemàtiques, cèl·lules en divisió molt activa on la funció de les MTs podria estar relacionada amb el manteniment de l'estat redox. L'aplicació d'estrès oxidatiu exogen (H2O2 i paraquat) incrementa fortament l'expressió de QsMT en teixits amb expressió constitutiva, confirmant la regulació de l'expressió del gen per estrès oxidatiu. Per l'estudi de les propietats de coordinació metàl·lica es va expressar QsMT en cèl·lules d'E. coli en medi de cultiu suplementat amb Cu, Zn o Cd. Es van aïllar els agregats metàl·lics corresponents i es van analitzar mitjançant tècniques espectroscòpiques i espectromètriques (ICP-OES, ESI-MS i CD). Els resultats mostren que QsMT coordina de forma estable Cu (8 ions metàl·lics/molècula), Zn (4 ions de Zn/molècula) i Cd (6 ions de Cd/molècula), i adopta una estructura especialment quiral en coordinació a Cu. L'elevada capacitat quelant de la proteïna i la quiralitat de l'estructura indiquen que QsMT possiblement té preferència metàl·lica pel Cu i per tant una funció relacionada amb aquest metall in vivo. Estudis de complementació en llevat demostren que QsMT coordina Cu de forma funcional in vivo. En coordinació a Cd QsMT presenta una peculiaritat no observada fins ara en altres MTs: la participació d'ions sulfur en la formació de l'agregat metàl·lic incrementant la capacitat de coordinació metàl·lica (6 ions metàl·lics divalents de Cd enlloc de 4 ions de Zn). A més QsMT coordina Cd de forma funcional en llevat, i per tant la seva funció també podria estar relacionada amb la destoxicació de Cd en la planta. QsMT s'ha utilitzat com a model per fer una aproximació al plegament de les MTs de planta. Amb aquest objectiu vam dissenyar tres pèptids mutants derivats de QsMT: N25 corresponent a la zona rica en cisteïna en posició amino-terminal, C18 corresponent a la zona rica en cisteïna en posició carboxil-terminal, i N25-C18 corresponent a les dues zones riques en cisteïna enllaçades per 4 glicines substituint la zona central de 39 aminoàcids. Es van expressar i estudiar aquests pèptids per les mateixes tècniques utilitzades en l'estudi de QsMT. Els resultats indiquen que QsMT es plega formant un sol agregat metàl·lic per la interacció de les dues zones riques en cisteïna. En aquest model la zona central d'enllaç, típica de les MTs de planta, no participa en la coordinació metàl·lica però és imprescindible per a la funció de la proteïna. El paper de la zona central podria variar en funció del metall que coordina, participant en el plegament i estructura de la proteïna quan coordina Zn i Cd i en la seva regulació i estabilització quan coordina Cu.

Changes in oestrogen receptor-alpha and -beta during progression to acquired resistance to tamoxifen and fulvestrant (Faslodex, ICI 182,780) in MCF7 human breast cancer cells

Cell culture models of antioestrogen resistance often involve applying selective pressures of oestrogen deprivation simultaneously with addition of tamoxifen or fulvestrant (Faslodex, ICI 182,780) which makes it difficult to distinguish events in development of antioestrogen resistance from those in loss of response to oestrogen or other components. We describe here time courses of loss of antioestrogen response using either oestrogen-maintained or oestrogen-deprived MCF7 cells in which the only alteration to the culture medium was addition of 10(-6) M tamoxifen or 10(-7) M fulvestrant. In both oestrogen-maintained and oestrogen-deprived models, loss of growth response to tamoxifen was not associated with loss of response to fulvestrant. However, loss of growth response to fulvestrant was associated in both models with concomitant loss of growth response to tamoxifen. Measurement of oestrogen receptor alpha (ER alpha) and oestrogen receptor beta (ER beta) mRNA by real-time RT-PCR together with ER alpha and ER beta protein by Western immunoblotting revealed substantial changes to ER alpha levels but very little alteration to ER beta levels following development of antioestrogen resistance. In oestrogen-maintained cells, tamoxifen resistance was associated with raised levels of ERa mRNA/protein. However by contrast, in oestrogen-deprived MCF7 cells, where oestrogen deprivation alone had already resulted in increased levels of ERa mRNA/protein, long-term tamoxifen exposure now reduced ER alpha levels. Whilst long-term exposure to fulvestrant reduced ERa. mRNA/protein levels in the oestrogen-maintained cells to a level barely detectable by Western immunoblotting and non-functional in inducing gene expression (ERE-LUC reporter or pS2), in oestrogen-deprived cells the reduction was much less substantial and these cells retained an oestrogen-induction of both the ERE-LUC reporter gene and the endogenous pS2 gene which could still be inhibited by antioestrogen. This demonstrates that whilst ER alpha can be abrogated by fulvestrant and increased by tamoxifen in some circumstances, this does not always hold true and mechanisms other than alteration to ER must be involved in the development of antioestrogen resistant growth. (c) 2006 Elsevier Ltd. All rights reserved.

Intraclonal variability in Daphnia acetylcholinesterase activity: The implications for its applicability as a biomarker

The relationship between individual growth and acetylcholinesterase (AChE).activity was evaluated for Daphnia magna. Analysis on the influence of two different culture media on baseline AChE activity was performed with Daphnia similis. The results indicated an inverse relationship between D. magna body length and AChE activity. An increase in total protein, which was not proportional to an increase in the rate of the substrate hydrolysis (Delta absorbance/min), seems to be the reason for this inverse size versus AChE activity relationship. Therefore, toxicants such as phenobarbital, which affect protein and size but not AChE activity directly, have an overall affect on AChE activity. In contrast, the AChE inhibitor parathion altered AChE activity but not protein. Culture medium also had a significant affect on AChE activity in D. similis. Changes in total protein seem to be the main reason for the variations in baseline AChE activity in Daphnia observed in the different evaluations performed in this work. Therefore, AChE activity in Daphnia must be interpreted carefully, and variations related to changes in total protein must be taken into account when applying this enzyme as a biomarker in biological monitoring.

An in vitro study of the probiotic potential of a bile-salt-hydrolyzing Lactobacillus fermentum strain, and determination of its cholesterol-lowering properties

This study evaluated the use of a bile-salt-hydrolyzing Lactobacillus fermentum strain as a probiotic with potential hypocholesterolemic properties. The effect of L. fermentum on representative microbial populations and overall metabolic activity of the human intestinal microbiota was investigated using a three-stage continuous culture system. Also, the use of galactooligosaccharides as a prebiotic to enhance growth and/or activity of the Lactobacillus strain was evaluated. Administration of L. fermentum resulted in a decrease in the overall bifidobacterial population (ca. 1 log unit). In the in vitro system, no significant changes were observed in the total bacterial, Lactobacillus, Bacteroides, and clostridial populations through L. fermentum supplementation. Acetate production decreased by 9 to 27%, while the propionate and butyrate concentrations increased considerably (50 to 90% and 52 to 157%, respectively). A general, although lesser, increase in the production of lactate was observed with the administration of the L. fermentum strain. Supplementation of the prebiotic to the culture medium did not cause statistically significant changes in either the numbers or the activity of the microbiota, although an increase in the butyrate production was seen (29 to 39%). Results from this in vitro study suggest that L.Fermentum KC5b is a candidate probiotic which may affect cholesterol metabolism. The short-chain fatty acid concentrations, specifically the molar proportion of propionate and/or bile salt deconjugation, are probably the major mechanism involved in the purported cholesterol-lowering properties of this strain.