Une Suisse pas si paisible : la violence comme moyen de revendication politique (1950-2000)

L'objectif de cette recherche est d'interroger la place, la valeur et l'appréhension de la violence comme un moyen de revendication politique dans un pays comme la Suisse qui s'est construit un mythe de non-violence. Son système de démocratie directe, son aisance économique, sa stabilité politique et sa neutralité seraient censés l'épargner à la fois des insurrections violentes et des conflits internationaux. Toutefois, une recherche dans les archives de la presse nationale révèle que pour la période étudiée, entre 1950 et 2000, la Suisse a vécu les actions collectives violentes provenant des séparatistes et des anti-séparatistes jurassiens, de l'extrême gauche et de l'extrême droite. Le pays a également été le terrain des actions violentes provenant de mouvements de lutte armée clandestins allemands, italiens ainsi que des attentats organisés par des mouvements arabes, comme le Front Populaire de Libération de la Palestine (FPLP). Avec une approche mettant l'accent sur les acteurs, plusieurs axes de recherches ont été développés, notamment la fonction de l'action violente pour les individus et les mouvements qui y ont recouru afin d'exprimer une revendication, qu'elle ait été politique, sociale ou culturelle, et la façon dont le gouvernement suisse a perçu le danger représenté par les différents courants politiques. La question des réseaux développés avec les organisations de lutte armée clandestines a été abordée avec les cas de l'Allemagne et de l'Italie, pour ce qui est des mouvements établis en Europe, puis, avec les organisations issues des pays arabes, notamment le FPLP. L'analyse articule une réflexion à la fois empirique et théorique, ne perdant jamais de vue que la notion de violence est le lieu privilégié de jugements de valeur et que sa signification varie selon d'où provient le discours.

Hypoglycémie et traitement du diabète de type 2. Le retour à une normoglycémie n'est pas nécessairement la meilleure stratégie thérapeutique [Hypoglycemia and diabetes treatment: the return to normal glucose level is not always the best therapeutic strategy].

Recent clinical trials with type 2 diabetic patients and the quest of normal glyceamic values, have revealed difficulties and limitations. These too normal glyceamic targets corresponding to the physiological standards are associated with very high rate of hypoglycemia and an increase of mortality. A too simplistic view of treatment: "the lowest, the better is in the diabetes" is no longer defensible. The knowledge from complex systems behavior invites us to search targets adapted to a new state of equilibrium due to loss of self-regulation. These targets should not aim the physiological standards but to be adapted to patient's situation. Shared decision-making and consensus are the two pillars of this new strategy supported by the new ADA-EASD guidelines.

M. [Célestin] Jonnart, sénateur du Pas-de-Calais [dans la cour d'honneur du Sénat] : [photographie de presse] / [Agence Rol]

Référence bibliographique : Rol, 57616

M. [Alexandre] Ribot, sénateur du Pas-de-Calais [payant un taxi devant l'entrée du Sénat] : [photographie de presse] / [Agence Rol]

Référence bibliographique : Rol, 57618

Multiculturalitat i interculturalitat en la Història de Catalunya

La finalitat de la recerca, concebuda com a recerca aplicada ha consistit en confegir un manual d’història de Catalunya (Catalunya+suma) especialment destinat a la immigració. El treball havia de contextualizar aspectes generals d’història política, social i cultural (endògenes), amb les aportacions, ètniques i culturals (exògenes) rebudes a Catalunya al llarg del temps i que han configurat al capdavall la societat catalana, entesa com a formació cultural i socio-política, les variables de la qual han estat en contínua coevolució. Per tant tractar la dialèctica de com, en un període de temps, les aportacions exògenes és converteixen en endògenes, i sempre en una perspectiva temporal i històrica, ha estat l’objectiu del treball. La recerca bibliogràfica i la transposició didàctica han estat les principals components metodològiques. S’han tingut especialment en compte les aportacions de la historiografia contemporània, tot i que s’ha fet un esforç per integrar coneixement generat dels del punt de vista de l’arqueologia i l’antropologia, història de l’art, sociologia, etc. Pel que fa a la recerca didàctica el tret més important ha estat, precisament, el procés de transposició didàctica destinat a convertir el saber disciplinar en saber comprensible. El projecte “Multiculturalitat i interculturalitat en la Història de Catalunya” ha generat un estudi històric i didàctic de síntesi sobre història del país que es concreta en el manual “Catalunya+Suma”. Es tracta d’un manual d‘història de Catalunya dirigit a un horitzó d’ampli espectre i de manera molt especial als immigrants. Cal destacar també que el treball te un caràcter inicial i iniciàtic i que te possibilitats de desenvolupament posterior a partir de l’elaboració de materials didàctics i guies patrimonials expressament adreçada a la immigració i entorns afins. El manual “Catalunya+suma" vol incidir, prioritàriament en la formació inicial i permanent de la immigració, i en els espais formals, i no formals, d’ensenyament i aprenentatge.

Les adresses ne s'usent... que lorsque l'on ne s'en sert pas !

Le processus de sortie est complexe, il s'inscrit dans une visée dischronique (un projet qui dépasse le temps de séjour au CTJ) et synchronique (l'état du patient doit être compatible avec l'adresse que nous lui proposons). Ce processus est amorcé par l'adresseur, dès la demande d'admission qui implicitement doit avoir une adresse de sortie en toile de fond. Les aléas de la prise en charge ne doivent pas faire disparaître les points de mire (les adresses de sortie) qui doivent être sollicitées, entretenues, dans une collaboration qui laisse entendre un« service après vente» possible. Dès l'entrée, la question de la sortie est donc pensée par et avec le patient. Les soins s'inscrivent dans un processus de continuité et de réhabilitation, à travers un travail pluridisciplinaire intimement lié à l'environnement extérieur du patient. La sortie ne met pas toujours un point final à une prise en charge, le suivi ambulatoire est un moyen efficace et progressif pour y parvenir.

Cancer du sein: inhibiteurs de l'aromatase en situation adjuvante, un peu, beaucoup ou pas du tout [Aromatase inhibitors in the adjuvant treatment of postmenopausal patients with early breast cancer: a little, a lot or no way?]

Several large randomized trials showed that tamoxifen alone is no more the standard adjuvant hormonal therapy for menopausal patients. Aromatase inhibitors, given upfront or sequentially after tamoxifen, confirmed their efficacy by improving disease free survival, risk of distant metastasis and overall survival in some situations or subgroups of patients. These drugs are usually well tolerated, but they clearly increase bone mineral density loss as well as the risk of fractures and their long term safety on the cardio-vascular system needs to be followed. Thus, even if the role of the aromatase inhibitors is now evident in the adjuvant therapy of postmenopausal women the benefice/risk ratio should be carefully evaluated for each patient.

Gestors culturals en l’àmbit penitenciari

Programa que pretén canviar l’estereotip de l’educador com a simple animador i oferir una altra visió sobre la manera de treballar i entendre el lleure en l’àmbit penitenciari, molt més en consonància amb la pràctica educativa. Es basa en les experiències que des de fa tres anys duen a terme als centres Brians 1, Brians 2 i Figueres els educadors de cap de setmana i que ens parlen de cogestió del temps de lleure. A aquests centres, cal afegir-hi Quatre Camins, que també ha iniciat un projected’aquestes característiques. Els professionals i els interns que hi han participat han demostrat que treballar en el lleure va molt més enllà d’entretenir. Els resultats de la seva experiència ens mostren el lleure com una eina educativa que els educadors hem d’aprofitar i que permet dur a terme amb èxit programacions culturals i dinamitzar projectes col·lectius des del diàleg, la qual cosa és imprescindible per arribar a l’entesa, i afavoreix la participació, l’assumpció de responsabilitat i el compromís personal. Aquest grup d´interns que formarem com a gestors culturals seran els que gestionin, conjuntament amb els educadors i els altres professionals del centre, les activitats socioculturals que han d’arribar a la població interna. L’educador haurà de formar grups d’interns que, treballant en equip, siguin capaços de dinamitzar la vida social i cultural dels centres. Amb aquest projecte es pretén que el grup de gestors culturals participi en la decisió de com gestionar i organitzar el seu temps de lleure i a què volen dedicar-lo. Entès així, el lleure ofereix un marc d’aprenentatge important ja que aporta espais de relació amb els altres i amb l’entorn. Un entorn que per als participants és la presó, però que més endavant serà el barri, el poble o la ciutat. Després de tot, els gestors culturals estan posant en pràctica competències tan bàsiques com analitzar, detectar, planificar, organitzar... amb tot el que això comporta de negociació, d’acceptació, de renúncia, de respecte, de saber argumentar, de comunicació i de treball en equip. Té també una important dimensió de reflexió i de formació crítica. Entenem el lleure com un espai inclusiu perquè és el millor lloc per trencar tòpics, prejudicis i estereotips.