Análisis univariante y multivariante de factores predictivos de fracaso de fotovaporización con láser verde

Objectiu: Realitzar un estudi descriptiu de la implantació de la fotovaporització amb làser verd a un hospital comarcal i determinar quines son les condicions preoperatòries i intraoperatòries ideals per tal d’obtenir un resultat satisfactori. Material i mètodes: Revisió retrospectiva de 179 fotovaporitzacions prostàtiques realitzades entre gener 2007 y juny 2010 a l’Hospital de la Ribera (Alzira), analitzant l’experiència del cirurgià, edat dels pacients, volum prostàtic, PSA, IPSS, Qmax i antecedents preoperatoris, classificació ASA, paràmetres intraoperatoris com el temps quirúrgic, requeriments transfusionals, tipus de làser verd utilitzat i reconversió a RTU-p i postoperatoris on s’ha estudiat les complicacions postoperatories i de seguiment com el PSA, IPSS y Qmax i les reintervencions. Realitzem un estudi univariant i multivariant per a identificar quins paràmetres preoperatoris i intraoperatoris van a condicionar un fracàs terapèutic Resultats: En l’estudi descriptiu s’observa similars resultats en tots els paràmetres respecte a la literatura disponible En l’estudi multivariant, identifiquem la curta experiència del cirurgià i el volum prostàtic menor de 40 CC com els factors de risc independents de fracàs de la fotovaporització amb làser verd. Conclusions: la fotovaporització amb làser verd es un procediment efectiu i fàcilment reproduïble en el tractament desobstructiu del tracte urinari inferior d'origen prostàtic. Calen estudis multicèntrics, prospectius i aleatoritzats per confirmar els resultats d’aquest estudi, donat que en l’actualitat disposem de pocs articles que aporten un nivell de evidència i un nivell de recomanació elevats.

Evaluación de la efectividad del tratamiento mediante instilaciones con ácido hialurónico en el control de la hematuria asociada a cistopatía rádica

Quan la bufeta és exposada a la radiació durant el tractament de tumors pelvians, esdevenen una sèrie de canvis histopatològics amb manifestacions clíniques. A més de la síndrome miccional irritatiu caracteritzat per urgència, polaquiuria i disúria, l'aparició d'hematúria suposa una de més grans les complicacions que l'uròleg ha de manejar. L'àcid hialurònic endovesicals constitueix una de les opcions de tractament. Avaluem l'efectivitat del tractament i la idoneïtat de la seva pauta d'administració mitjançant un estudi descriptiu retrospectiu amb 20 pacients i un període de seguiment mínim de 12 mesos.

Análisis de la expresión de las moléculas relacionadas con el complejo principal de histocompatibilidad de clase I y de NKG2D como respuesta al daño oxidativo del DNA en el cáncer urotelial de vejiga. Relación con las características clínico patológicas y supervivencia

Es tracta d'un estudi retrospectiu de casos de 280 pacients diagnosticats de tumor vesical primari amb un seguiment mínim de 8 anys. S'ha construït un Tissue microarray i mitjançant mètodes semiquantitatius d’inmunohistoquímica es determinarà l'expressió de les molècules MICA (MHC class I chain-related gene A) i del seu receptor NKG2D (Natural-Killer group 2-member D) a nivell tissular, relacionant-lo amb variables anatomopatològiques segons els grups de risc, hàbit tabàquic i sexe. Finalment valorarem l'expressió de MICA/NKG2D com a factor independent de recidiva / progressió tumoral. En la literatura només existeixen 2 treballs que relacionin MICA amb el càncer vesical.

Estudio prospectivo comparando la gastrectomía tubular laparoscópica y la gastrectomía robótica para el tratamiento de la obesidad mórbida

La cirurgia de l’obesitat suposa una eina dins de l’arsenal terapèutic dels pacients afectes d’obesitat mòrbida. La gastrectomia vertical s’ha popularitzat com a tècnica i les noves tecnologies com la laparoscòpia s’utilitzen de forma habitual. Més recentment la robòtica s’utilitza en diferents àmbits i també s’està implementant en la cirurgia de l’obesitat. A fi de compara la gastrectomia vertical realitzada mitjançant laparoscòpia o robòtica es planteja el següent estudi. S’han comparat els pacients intervinguts de gastrectomia vertical laparoscòpica i robòtica en termes de complicacions intraoperatòries, morbimortalitat i resultats en el seguiment dels pacients. Els resultats són satisfactoris en el sentit que es demostra que la tecnologia robòtica aporta els mateixos resultats en termes de complicacions intra y perioperatòries. Tanmateix es demostra que l’evolució ponderal dels pacients intervinguts de gastrectomia vertical amb tecnologia robòtica es igual a aquells intervinguts de manera tradicional. Així, es conclou que la tecnologia robòtica es una eina en ple desenvolupament que ha demostrat ser eficient, segura y eficaç per al tractament de la Obesitat Mòrbida mitjançant la Gastrectomia vertical.

Infarto agudo de miocardio con mínima elevación del segmento ST: características, evolución y pronóstico.

En la pràctica diària hi ha síndromes coronàries amb elevació del segment ST que no compleixen de forma estricta els criteris diagnòstics de la definició universal de l'infart. Un 7,2% dels IAM de la nostra mostra presentaven una elevació del ST menor als criteris diagnòstics de l’IAM. El 70,4% d'aquests pacients no van rebre cap tractament de reperfusió en fase aguda. A la coronariografia el 73.4% dels pacients presentaven malaltia dels segments proximals o mitjos. Aquests IAM van presentar una baixa taxa de complicacions intrahospitalàries, però en el seguiment a 26,5 mesos destaca una important necessitat de noves revascularitzacions.

Supervivencia de los enfermos con aneurisma de aorta abdominal tratados con técnica endovascular

La reparació endovascular dels aneurismes d’aorta abdominal (AAA) és cada cop més usada, encara que només conta amb 15 anys des de l’inici amb una ràpida evolució. Davant la falta d’estudis amb resultats a més de 10 anys. L’objectiu del treball es analitzar prospectivament la supervivència dels 172 pacients tractats en nostre centre desde 06/1998 fins 01/2008, amb seguiment a 10 anys. S’obtingué una supervivència del 61% als 6 anys (error 5%), als 9 anys de 51% (error 7%), a 10 anys 47% (error 11%). La causa més freqüent de mort va ser per neoplàsia.

Eficacia del implante Ex-press en el tratamiento del glaucoma crónico de ángulo abierto

Estudi observacional i prospectiu que analitza la eficàcia de l’Ex-press mini glaucoma shunt en 20 ulls que presenten un control deficient de la PIO amb el tractament mèdic i es practica cirurgia. El període de seguiment és d’un any i s’analitza el descens de la PIO a la setmana, al mes, als 6 mesos i a l’any en relació amb la PIO prèvia. Al mateix temps analitzarem la necessitat d’utilitzar tractament mèdic posterior a la intervenció quirúrgica i les complicacions derivades de la utilització de l’implant.

Estudio descriptivo sobre fracturas supracondíleas y supraintercondíleas de húmero del adulto tratadas mediante reducción abierta y fijación interna con placas

Estudi descriptiu de 28 fractures supracondílees o supraintercondílees d’húmer tractades mitjançant una reducció oberta i fixació interna amb plaques amb disposició a 90º, segons la técnica clàssica de la AO (Associació de l’Osteosíntesi) amb un seguiment mig de 12 mesos. Es realitza una avaluació clínica (sexe, edat, mecanisme lesional, via d’accés, opcions terapèutiques utilitzades, complicacions, seqüeles i evolució postoperatòria), radiològica i funcional dels resultats obtinguts amb aquest tractament.

Història natural dels pacients amb arteriopatia perifèrica

Introducció: Estudiar la història natural de la malaltia arterial perifèrica. Pacients i mètode: Registre observacional, multicèntric, prospectiu de pacients amb malaltia arterial perifèrica (FRENA) Resultats: Es registren 1205 pacients, 604 grau IIa de Fontaine; 336 grau IIb; 121 grau III i 144 grau IV. Durant el seguiment, 172 desenvolupen episodis isquèmics i 83 moren. En l’anàlisi multivariant pacients amb altres patologies, estadis III-IV, PAS&130mmHg i anticoagulats tenen risc de mort augmentat. Conclusions: Quan avança la malaltia augmenten episodis isquèmics i mortalitat. En l’estadi IIa, la incidència d’isquèmia crítica és com la d’infart de miocardi o d’ictus. Els pacients amb PAS &130mmHg tenen 3 vegades més risc de morir.

Revisió dels resultats de les fractures diafisàries de tíbia

Estudi d’avaluació dels resultats del tractament de fractures diafisàries de tíbia mitjançant la tècnica quirúrgica d’enclavat endomedul•lar fresat i bloquejat, amb un seguiment mig de 14 mesos. Els criteris d’inclusió han estat les fractures tancades i obertes, segons la Classificació de la AO i la Classificació de Gustilo-Anderson per les fractures obertes, excloent fractures amb traç articular o afectació metafisària. Es tracta d’un estudi retrospectiu de totes les històries clíniques, realitzant una valoració radiològica pre i postquirúrgica. Posteriorment s’ha realitzat una valoració clínica mitjançant l’escala de Karlström i Olerud. Finalment, s’ha dut a terme una revisió actualitzada de la literatura.

Relació de l’aspecte de la ferida quirúrgica en el postoperatori immediat d’una artroplàstia total de genoll amb l’evolució funcional posterior

Mitjançant un estudi observacional prospectiu, hem descrit i classificat la ferida quirúrgica en el postoperatori immediat de 159 pacients que se’ls hi va implantar una artroplàstia total de genoll, mitjançant una escala descriptiva fiable i reproduïble creada pels autors (estudi de validesa). Es va observar que l’aspecte de la ferida quirúrgica en el postoperatori immediat no tenia relació amb la funcionalitat de la pròtesis als 6 mesos de seguiment ni amb el dolor que patia el pacient en l’estància hospitalària. Si que vam observar correlació estadísticament significativa entre el pitjor aspecte de la ferida i l’aparició d’infeccions protèsiques profundes.

Morbi-mortalidad en fracturas de húmero proximal tratadas quirúrgicamente

L’objectiu es valorar si els pacients afectats de fractura d’húmer proximal tractats quirúrgicament tenen menys morbi-mortalitat a mig termini que els que presenten una fractura de fèmur proximal tractada quirúrgicament. Observem una menor mortalitat en les fractures d’húmer proximal amb un 14.43% respecte al 36% de les fractures de maluc als 8 anys de seguiment. El 79.5% dels pacients amb fractures d’húmer continuen essent independents per a les activitats de la vida diària. Un 26% han tingut fractures posteriors a la fractura d’húmer i un 11.3% ja estaven diagnosticats d’osteoporosis amb anterioritat.

Estado actual de pacientes trasplantados en edad pediátrica con más de 20 años de seguimiento

L'objectiu d'aquest treball és analitzar els portadors d'un empelt hepàtic trasplantats en edat pediàtrica amb més de 20 anys de seguiment i per a això hem analitzat un total de 27 pacients. La principal indicació del trasplantament va ser l'atrèsia de vies biliars. S'han analitzat les complicacions quirúrgiques mèdiques i immunològiques, la immunosupressió, infecció per VHC, dades antropromètriques i adaptació social. Hem conclòs que la majoria dels pacients trasplantats en edat pediàtrica amb més de 20 anys d'evolució presenten una adaptació social excel•lent i pocs efectes adversos de la immunosupressió comparada amb la població adulta.

Recidiva de distrofias estromales corneales tras queratoplastia

Objectiu: valorar l'índex de recidiva simple o recidiva clínicament significativa dels diferents tipus de distròfies estromals anteriors en empelts corneals després cirurgia de queratoplàstia. Material i mètodes: S'ha realitzat una revisió retrospectiva del 1954 al 2008 al Centre d'Oftalmologia Barraquer, identificant a tots els pacients diagnosticats de distròfia corneal estromal anterior i de la membrana de Bowman (Distròfia de Reis Bücklers, Distròfia Granular, Distròfia reticular, distròfia macular) que han estat intervinguts de queratoplàstia penetrant (QP) o queratoplàstia laminar (QL). S'han utilitzat estadístics descriptius i la funció de supervivència amb les corbes de Kaplan Meier per dur a terme l'anàlisi de la mostra. Resultats: La mostra total del nostre estudi ha estat de 109 ulls de 66 pacients amb distròfies estromals anteriors operats de queratoplàstia: 8 casos de distròfies de la capa de Bowman (6 ulls amb CDRB o CDB-I (distròfia de Reis Bücklers), i 2 ulls amb CDTB o CDB-I (distròfia de Thiel Behnke)), 19 casos de distròfies granulars (CDG), 53 casos de distròfia de lattice (CDL) i 29 casos de distròfia macular (CDM). Amb un llarg de temps de seguiment (75-180 mesos de mitjana), la recurrència simple ha estat del 33% dels casos de CDRB amb 46 mesos de temps mitjà de supervivència, del 58, 8% dels casos de CDG amb 74.6 mesos de supervivència, el 41'5% de les CDL amb 106 mesos de supervivència i en el 10% dels casos amb CDM amb 96 mesos de temps mitjà de supervivència. La recurrència clínicament significativa es va manifestar en la seva majoria en els casos de CDL i CDG amb un temps mitjà de supervivència de 127.6 mesos i 124.1 mesos respectivament. El símptoma principal d'aquestes manifestacions clíniques va ser la disminució de la AV. Conclusió: La queratoplàstia penetrant és un tractament clàssic eficaç per als casos de distròfies estromals anteriors simptomàtics, amb opacitats profundes en l'estroma o fracàs previ d'altres teràpies menys invasives com la PTK. Com és d'esperar, per la seva origen genètic, l'aparició de recurrència de la distròfia després del trasplantament existeix i s'incrementa amb el major temps de seguiment. La tendència d'aquesta recidiva és a presentar inicialment en el pla cornial epitelial i requereix un llarg temps d'evolució per fer-se simptomàtica, especialment en els casos de CDG, CDL i CDM.

Utilització de Bevacizumab en patologia diferent de la degeneració macular associada a l’edat

INTRODUCCIÓ L’angiogènesi és el procés que condueix a la formació de nous vasos sanguinis a partir de la vascularització preexistent. Disposem en l’actualitat de diversos fàrmacs que inhibeixen un factor proangiogènic, el factor de creixement de l’endoteli vascular (VEGF). L’objectiu del nostre estudi és determinar l’efectivitat de la mol·lècula bevacizumab (Avastin ®) en el tractament de diverses patologies amb neovascularització i/o edema macular. MATERIAL I MÈTODES Estudi prospectiu obert no randomitzat. Àmbit d’estudi: pacients del Servei d’Oftalmologia de l’Hospital Municipal de Badalona. Població a estudi: pacients amb Oclusió venosa de l’artèria central de la retina i oclusió de branca venosa / Edema macular diabètic / Edema macular uveític / Retinopatia diabètica proliferativa / Glaucoma neovascular / Metàstasi a iris de tumor oat cell de pulmó Metodologia: comparació de l’espessor macular central o de la neovascularització, abans i després del tractament RESULTATS En tots els subgrups a estudi s’observa millora del paràmetre estudiat globalment. Pacients amb edema macular diabètic: milloren agudesa visual 0’22 de mitjana, 169 micres de disminució promig de l’edema. Pacients amb edema macular secundari a oclusió venosa: milloren agudesa visual 0’23 de mitjana, 143 micres de disminució promig de l’edema. Pacients amb edema macular uveític: milloren agudesa visual 0’22 de mitjana, amb una disminució promig de l’edema macular de 263 micres. Pacients amb retinopatia diabètica, glaucoma neovascular o metàstasi iridiana: regressió parcial/completa de la neovascularització. CONCLUSIONS El nostre estudi suggereix que el bevacizumab intravitri és una teràpia eficaç i segura en casos d’edema macular o neovascularització de diversa etiologia diferent de DMAE, encara que d’efecte temporal. Cal tenir en compte els riscos locals i sistèmics, així com el seu ús compassiu. Serien necessaris estudis prospectius aleatoris més extensos i amb major temps de seguiment per reforçar els resultats favorables actuals d’aquest tractament.